Inici | Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes

Teatre Nuevo

Dates: 1901-1988
Territori: Avinguda del Paral·lel, 63. Barcelona
Redactor/a: Antoni Ramon i Graells

Descripció

Inaugurat el 22 de juny del 1901, el Teatre Nuevo ocupava la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. El propietari del terreny era Isidre Pujols i Bufill, pare de Francesc Pujols, un personatge atípic de la Catalunya de començaments del segle XX, poeta, filòsof, autor d’un sorprenent llibre, La visió artística i religiosa d’en Gaudí. I el de l’edifici, Guillermo Juncà, que l’any 1921 el va enderrocar per tal de construir-lo de nou. El projecte de l’arquitecte Josep Plantada, el mateix que va fer-ne un per al Teatre Tívoli que no es va construir, ampliava l’aforament de la sala a més de mil localitats. Finalitzades les obres, el nou Nuevo s’inaugura el 24 de maig del 1922.

Amb programació cinematogràfica des del 1948, el Nou tanca l’any 1986. Al cap de dos anys i d’un incendi —un més dels «oportuns» incendis dels teatres de l’avinguda— l’any 1988 s’enderroca. Deu anys després un edifici d’habitatges s’alçava a la parcel·la on s’havia situat el teatre.

Activitat

Com en altres sales del Paral·lel, al Teatre Nuevo es representen des de melodrames fins a vodevils i operetes. Entre els empresaris del local destaca Senén Vergés, que hi porta Margarida Xirgu, quan la seva interpretació de Salomé d'Oscar Wilde és vetada al Teatre Principal després de l'escàndol de l'estrena. Al Nuevo la Xirgu hi actuarà en La dama de las camelias i, amb Josep Santpere, en el vodevil Porteu res de pago?. Senén Vergés —de sobrenom El Borni— també porta al Nuevo l'actor Joaquín Montero. La companyia de Montero obté èxits com ¡Arriba el telón!, un retrat de la vida popular barcelonina amb personatges com El Chava o una aspirant a cupletista (Tierz 2013, p. 264). Un èxit amb les seqüeles de Ya está arriba el telón i !Sigue arriba el telón!. També entre el 1909 i el 1911 s'estrenen les primeres traduccions castellanes d'operetes vieneses, com El murciélago, de Johann Strauss, i Mujeres vienesas, de Franz Lehár.

L'any 1921 el teatre es tanca per tal de modernitzar-lo. La reforma feta va permetre obrir-lo a tota mena d'espectacles. L'any 1926 s'hi estrenà la que esdevingué la sarsuela catalana de més èxit de tota la història, Cançó d’amor i de guerra. Del 1927 és l'estrena de la revista Charivari, un altre dels grans èxits de la vida del local.

Al llarg dels primers anys d'història, el teatre va oferir algunes sessions de cinema, la primera el 14 de desembre del 1907. Però és el 12 de novembre del 1948, després del tancament per la Guerra Civil, que es converteix en Cine Teatro Nuevo. El 1958 el Nou tanca de nou per tal de reformar-se i incorporar la novetat del sistema Cinerama. Amb una programació de cinema comercial, la vida activa de la sala es perllonga fins al 1986.

Bibliografia

Artís, Josep. «Nuevo (Paralelo)». Fons Artís. Caixa 22. Arxiu Històric de la Ciutat. Casa de l’Ardiaca.

Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Expedient 7898 (16 novembre 1900).

Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, història d'un mite un barri de diversió i d'espectacles a Barcelona. Lleida: Pagès Editors, 1998.

Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel: nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelona. Barcelona: Amarantos, 1993.

Cabañas Guevara, Luis. Biografía del Paralelo, 1894-1934 recuerdos de la vida teatral, mundana y pintoresca del barrio más jaranero y bullicioso de Barcelona. Barcelona: Memphis, 1945.

Diversos autors. El Paral·lel. 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat. Catàleg de l’exposició presentada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona entre el 26 d’octubre de 2012 i el 24 de febrer de 2013. Barcelona: CCCB, 2012.

Tierz, Carme, Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.