Joaquim Cassadó i Valls

Compositor

Inicià els estudis musicals a Mataró amb Manuel Blanch. Més tard ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona, institució que abandonà als vint-i-un anys pel càrrec de segon mestre de capella a l’Església de la Mercè de Barcelona, dirigida per Bonaventura Frigola. Durant els anys de joventut Cassadó fundà les corals Pau i Esperança, Eco de Catalunya i Capella Catalana. L’any 1901 substituí el mestre Frigola. Amb el nou càrrec, Cassadó desenvolupà també la vessant pedagògica. El 1907 marxà a París. Juntament amb els seus dos fills, Agustí i Gaspar, formà el Trio Cassadó. El 1914 tornà a Barcelona per dedicar-se a la composició i a l’ensenyament.

Cassadó formà part de l’anomenada generació modernista i fou una figura activa entorn de l’orfeonisme. A partir del 1880, sota la influència dels mestres del moviment, fundà diverses corals i contribuí a l’ensenyament musical des de la posició de mestre de capella de l’església de la Mercè. Quant a la vessant de compositor, destacà en la música escènica, amb diverses comèdies i sarsueles estrenades als principals teatres de Barcelona. Cassadó també fou autor de música religiosa, amb diversos goigs, motets i oratoris, d’una col·lecció de cançons catalanes, així com d’escadussera música de cambra i per a piano. Quant a la música simfònica, destaquen Tres poemas simfónicos: La muerte de San José (1895), Sinfonía dramática (1899), el Concerto per a violoncel i orquestra (1921), estrenat pel seu fill Gaspar, i el concert per a piano i orquestra Hispania (1910), que guanyà el premi de la Société Musicale Independante de Paris i que fou interpretat, l’any 1923, al Queen’s Hall de Londres, sota la direcció de sir Henry Wood i amb José Iturbi de solista.

La mort de Sant Josep. Teatre Líric de Barcelona.

Sinfonia dramática. Palau de les Belles Arts de Barcelona.

11 abril 1905. La Bohème. Col·laboració de R. Guitart. Llibretistes: I. Soler i A. Custodio Pintado. Teatre Cómico de Barcelona.

17 març 1906. La real mentira. Llibretistes: G. Cantó i Álvarez Naya. Teatre Tívoli de Barcelona.

21 abril 1906. La noche del Pilar. Llibretista: Asensio Mas. Teatre Cómico de Barcelona.

Hispania. Concert per a piano i orquestra. Société Musicale Independante de Paris.

Simfonia macarena. Direcció: Joan Lamote de Grignon. Teatre Eldorado de Barcelona.

24 gener 1920. Il monaco nero. Basada en l’obra de Frederic Soler Lo monjo negre. Gran Teatre del Liceu de Barcelona. 

Concerto per a violoncel i orquestra. Solista: Gaspar Cassadó. Palau de la Música Catalana.

Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Volum IV. Del Modernisme a la Guerra Civil (1900-1939). Barcelona: Edicions 62, 1999.

Pagès, Mònica. «Cassadó i Valls, Joaquim». A: Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la música Catalana, Valenciana i Balear. Volum IX. Diccionari A-H. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 137-138.

Ayats Abeyà, Jaume. «La cançó popular (1830-2000)». A: Bonastre, Francesc; Cortès, Francesc (coords.). Història Crítica de la Música Catalana. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2009, p. 327-354.

Casares Rodicio, Emilio; Fernández-Cid, Antonio. «Cassadó Valls, Joaquín». A: Casares Rodicio, Emilio (dir.). Diccionario de la música española e hispanoamericana III. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores, 1999-2002, p. 315-316.

Pagès, Mònica. Gaspar Cassadó: la veu del violoncel. Barcelona: Amalgama, 2000.

Ricart i Matas, Josep. Diccionario biográfico de la música. Barcelona: Iberia, 1966.

<http://nausicaem.com/wp-content/uploads/Joaquim-Cassado.jpg>

Fitxa a la Biblioteca de Catalunya: <http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Cassado-Joaquim>