Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya

Entitat pública dedicada a la creació, promoció i difusió del teatre català, sorgida durant la primera legislatura del govern de la Generalitat de Catalunya després del període franquista, el 1981, i que va desaparèixer al final de la temporada 1997-1998, per deixar pas al Teatre Nacional de Catalunya.

La fórmula del Centre Dramàtic fou impulsada des del govern espanyol seguint el model francès que creà una xarxa de teatres públics per descentralitzar els diferents nuclis de creació teatral que hi havia al seu territori. D’aquesta forma a l’Estat espanyol es va crear el Centro Dramático Nacional i diversos organismes també centralitzats, com el Centro Nacional de Últimas Tendencias o la Compañía Nacional de Teatro Clásico, que foren el punt de partida d’organismes autonòmics sorgits seguint aquest model descentralitzat, com el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, el primer d’aquesta mena, que fou seguit per altres centres similars a comunitats com Andalusia, el País Valencià, Extremadura o Galícia, entre d’altres. Amb el desplegament de l’Estatut de Catalunya, i assumides les plenes competències en Cultura, aquest model quedà obsolet i els diferents governs de la Generalitat, sota el domini polític de Convergència i Unió, van crear una estructura nova i més ambiciosa, com és el Teatre Nacional de Catalunya, que substituí aquest model de creació, promoció i gestió del patrimoni teatral del país.

La trajectòria del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, dependent del Servei de Teatre i de l’Entitat Autònoma d’Organització d’Espectacles i Festes, va tenir una importància cabdal per a la recuperació del teatre català en l’era democràtica. Esdevingué una pedra angular per explicar l’evolució del teatre català de la Transició fins al final del segle XX, amb conflictes de tota mena plantejats per les desavinences dels propis gestors i dels polítics de torn que van tutelar aquesta institució. Grans figures del teatre català van sorgir gràcies a les produccions del Centre Dramàtic.

Orígens

Durant el període de la Transició a la democràcia a l’Estat espanyol es van recuperar els estatuts d’autonomia de les anomenades comunitats històriques i es van crear nous marcs legals amb l’aprovació de nous estatuts d’autonomia, començant per les nacionalitats històriques que ja havien tingut aquestes estructures de poder durant la Segona República. En el cas de Catalunya, fruit d’aquesta recuperació, les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980, donaren com a resultat la victòria de Convergència i Unió, i el desplegament d’un seguit d’estructures pròpies, especialment en l’àmbit cultural.

El 21 de gener del 1981 es posà en marxa el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, que va escollir com a seu l’emblemàtica el Teatre Romea, que havia estat seu del Teatre Català a finals del segle XIX i que havia programat teatre en català durant el franquisme. El primer responsable d’aquesta institució fou l’historiador i crític teatral Xavier Fàbregas, que ocupà el càrrec durant poc més de deu mesos atès que va dimitir el novembre del 1981 disconforme amb la manera de procedir del Departament de Cultura en intentar censurar l’espectacle Els Beatles contra els Rolling Stones.

Fàbregas posà en marxa el nou projecte contractant un seguit d’espectacles d’algunes de les companyies consolidades i emergents del país, com Dagoll Dagom, la Companyia Adrià Gual, Teatre del Trànsit o El Globus de Terrassa, entre d’altres. El que tenien en comú aquestes companyies era que sorgien de l’anomenat Teatre Independent i que penetraven en una nova era del teatre català que ja disposava d’eines per a la promoció de les companyies catalanes a través de les subvencions que atorgava el Departament de Cultura.

La idea primera era promocionar aquestes companyies oferint-los la possibilitat d’actuar al Romea amb les garanties que atorgava ser un teatre públic. El primer espectacle programat pel Centre Dramàtic fou La nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom (4 març 1981), un espectacle que tenia garantit l’èxit després de l’estrena d’Antaviana, a partir de contes de Pere Calders. Aquesta primera temporada fou completada per Mercè dels uns, Mercè dels altres, de Carles Valls, protagonitzada per Mercè Bruquetas; El bufó, d’Albert Vidal; l’espectacle de teatre d’objectes alemany Mummenschanz; Rituals sagrats d’orient i El barber de Sevilla, de Beaumarchais per El Globus de Terrassa, amb direcció de Pau Monterde. La segona temporada, programada per Fàbregas abans de la seva dimissió, tenia diversos plats forts, com la polèmica Els Beatles contra els Rolling Stones, que provocà justament la dimissió de Fàbregas després d’alguns intents de censurar l’obra de Mesalles i Casamajor; El guant negre, d’Arthur Strindberg, pel Teatre de la Gavina; Revolta de bruixes, de Josep M. Benet i Jornet, pel Teatre de l’Escorpí, amb direcció de Josep Montanyès; Pigmalió, de G. Bernard Shaw, a partir de la traducció de Joan Oliver, i El princep d’Homburg, de Heinrich von Kleist, per la Companyia Adrià Gual, amb direcció de Ricard Salvat, que clogué la temporada. 

Hermann Bonnín: repertori i el teatre obert

Després d’aquest primer moment, el Departament de Cultura designà al director escènic Hermann Bonnín com a nou director del Centre Dramàtic des del gener del 1982 al 1988. La figura de Bonnín concitava un gran consens ja que gaudia d’una provada trajectòria com a gestor al capdavant de l’Institut del Teatre, entitat que va aconseguir recuperar de l’encarcarament franquista als anys setanta. El pla d’actuació de Bonnín fou molt més ambiciós, atès que tractà d’abordar algunes de les grans problemàtiques que assetjaven el teatre català en aquest nou moment polític. Aquest període es pot dividir en dos triennis: 1982-1985 i 1985-1988, tenint com a punt d’inflexió la creació de la Companyia Flotats el 1984, que suposà un canvi de rumb del Centre Dramàtic.

Entre les decisions que prengué Bonnín cal destacar la creació del Teatre Obert, un centre de creació contemporània que cercava la promoció de companyies que no tenien accés a un públic majoritari, una mena de centre d’últimes tendències que va tenir una trajectòria controvertida, però que es va apuntar alguns èxits remarcables, i va obrir el Centre Dramàtic a d’altres espais com la Sala Villarroel,  el Teatre Regina o el Casino de l’Aliança del Poble Nou, i a coproduccions amb joves companyies i amb companyies consolidades com El Teatre Lliure, amb qui s’acordà la primera coproducció del Centre, amb Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, dirigida per Lluís Pasqual (maig 1982). El Teatre Obert va tancar al final de la temporada 1984-1985, després d’haver assolit durant tres temporades èxits a través de coproduccions com Oh, els bons dies!, de Samuel Beckett, del Teatro Fronterizo, dirigit per José Sanchis Sinisterra, amb una inoblidable interpretació de Rosa Novell. També cal no oblidar els diferents espectacles i accions performatives protagonitzades per Albert Vidal, com Cos i L’home urbà, ambdues del 1983, o Té xina, la fina petxina de Xina?, de Carles Santos, Peixos abissals, de Joan Baixas i La Claca, Comte Arnau, de Rodolf Sirera, dirigida per Esteve Grasset, i grans èxits populars com Cubana’s Delikatessen o Accions, de La Fura dels Baus i el teatre circ de Zotal Teatre, totes elles estrenades el 1984 al Teatre Regina i en d’altres espais de la ciutat. Un esment a part el mereix Brossàrium, de Joan Brossa, dirigit per Jordi Mesalles, espectacle resultant d’un projecte molt més ambiciós que no va reeixir. Progressivament es van anar incorporant d’altres instruments per a la difusió i estudi del teatre català, com un seguit de publicacions, els Documents del Centre Dramàtic i Textos del Centre Dramàtic, que cal afegir a la creació d’una videoteca i una política d’abonaments que van atraure un públic interessat en l’escena.  

Un altre repte del Centre Dramàtic consistí a descentralitzar les creacions escèniques produïdes i obrir-les als escenaris d’altres ciutats catalanes amb una potent pedrera de creadors escènics, com Vic (Centre Dramàtic d’Osona) i Terrassa (Centre Dramàtic del Vallès), a més de representar-los a ciutats com Manresa, Girona, Tarragona, Reus, Lleida, i d’altres poblacions de parla catalana de fora del Principat. Mort de dama, de Llorenç Villalonga, dirigida per Pere Noguera, fou l’única coproducció amb l’incipient Centre Dramàtic Balear que es tirà endavant i es representà el març del 1982.

El 1984 un grup de directors va manifestar el seu desacord amb els plantejaments del Centre Dramàtic i va crear un manifest signat pel Col·lectiu de Directors que demanava un aprofundiment envers la recerca i l’excel·lència en les produccions del teatre públic.

Per tot plegat, Bonnín creà un consell assessor per coordinar i tractar de donar veu a les diferents sensibilitats teatrals del país, del quan formaren part Jordi Mesalles, Mario Gas, Pawel Rouba i Pere Planella.

L’altre gran repte de Bonnín fou aconseguir fixar un repertori d’obres catalanes i universals pròpies del caràcter d’un teatre públic, recuperant projectes del passat que no van poder reeixir, com la posada en escena de Peer Gynt, de Henrik Ibsen, que la Generalitat Republicana havia escollit com a text inaugural del Teatre Nacional i que dirigí Francesc Nel·lo, amb Juanjo Puigcorbé com a protagonista (gener 1983). Així durant la primera temporada assolí un èxit extraordinari El cafè de la marina, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Juan G. Schroeder, arribant a més d’un centenar de representacions i va destacar, també, la posada en escena de La tempestat, de Shakespeare, a partir de la traducció de Sagarra, sota la direcció de Jorge Lavelli, coproduït amb la Companyia Núria Espert. Durant la temporada 1983-1984 els espectacles més destacats foren Maria Rosa, d’Àngel Guimerà, dirigida per John Strasberg, Teledeum, d’Els Joglars, L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht, dirigida per Mario Gas, i Kean, de Jean-Paul Sartre, dirigida per Josep Montanyès, que va cloure la temporada. La temporada 1984-1985 fou inaugurada per L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, dirigida per Pere Planella, essent remarcable la posada de Batalla de reines, de Frederic Soler, dirigida per Antoni Chic. A la temporada 1985-1986 cal destacar les produccions de Savannah Bay, de Marguerite Duras, dirigida per Bonnín, amb Maria Mercader i Jeanine Mestres, Mel salvatge, d’Anton Txèkhov, dirigida per Pere Planella, i La ronda, d’Arthur Schnitzler, dirigida per Mario Gas, que assolí un gran èxit i fou reposada a la temporada següent al Teatre Condal. De la temporada 1986-1987 cal esmentar El tango de Don Joan, de Quim Monzó i Jerôme Savary, dirigida per aquest últim, la reposició de Savannah Bay, La filla del Carmesí, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Mesalles, i Es així si us ho sembla, de Luigi Pirandello, sota la direcció de Bonnín. Durant la darrera temporada sota la responsabilitat de Bonnín, la 1987-1988, cal citar L’intercanvi, de Paul Claudel, dirigida per Ariel García Valdés, Tirant lo Blanc, en la versió de Josep M. Benet i Jornet, dirigida per Pawel Rouba (coproducció amb el CDG Valenciana), la recuperació de Tafalitats, de Karl Valentin, dirigida per Pau Monterde (produïda pel Centre Dramàtic del Vallès i programada a la Sala Villarroel), Espectres, de Henrik Ibsen, dirigida per Francesc Nel·lo (produïda pel Centre Dramàtic del Vallès) i La gran il·lusió, d’Eduardo De Filippo, que posà en escena el propi Bonnín.

La transició envers el Teatre Nacional de Catalunya

El 1988 fou nomenat nou director del Centre Dramàtic Domènec Reixach, que ja havia estat nomenat tres anys abans Secretari de Direcció i Coordinador General del Centre Dramàtic. Durant el mandat de Reixach s’aprofundí en la creació d’un repertori basat en textos d’autors catalans, essent molt significativa l’aparició i consolidació de Sergi Belbel, com a dramaturg i com a director escènic. Un altre tret important fou que el Teatre Poliorama esdevingués el segon escenari del Centre Dramàtic, complementant la programació del Teatre Romea. Durant aquest període es produí la transició cap a la creació del Teatre Nacional de Catalunya, que s’inaugurà el 1998, però ja uns anys abans, amb la creació de la Companyia Flotats, l’embrió del TNC representà els seus espectacles al Poliorama, iniciant les seves activitats.

Domènec Reixach dirigí dos espectacles durant la seva etapa com a responsable del CDGC, l’òpera d’Eduard Toldrà El giravolt de maig, a partir d’un llibret de Josep Carner (1988), encara sota el mandat de Bonnín, i El desengany, de Francesc Fontanella (1992), una veritable joia del nostre repertori.

Durant la primera temporada dirigida per Reixach, la 1988-1989, es produí l’esclat del teatre de Sergi Belbel, de qui el Centre Dramàtic produí Elsa Schneider, dirigida per Ramon Simó. També es van programar El botí, de Joe Orton, dirigida per Josep Minguell, i Sols a soles, de la Companyia de Dansa Metros, dirigida per Ramon Oller. EL Centre Dramàtic va promoure un seguit d’ajuts a la creació teatral que fou important per a l’aparició de dramaturgs significatius a les següents temporades.

La temporada 1989-1990 va tenir un marcat accent de promoció de la dramatúrgia catalana amb la posada en escena de Tàlem, de Sergi Belbel, amb direcció del propi autor. Aquest text fou publicat com el primer número de la col·lecció «Teatre Català Contemporani», que edità el Centre Dramàtic en col·laboració amb l’editorial Lumen. Durant aquella temporada també s’escenificaren Quatre dones i el sol, de Joan Pere Cerdà, amb direcció de Ramon Simó, Ai, carai!, de Josep M. Benet i Jornet, Residuals, de Jordi Teixidor, i Alfons Quart, de Josep M. Muñoz Pujol.

A la temporada 1990-1991 el Centre Dramàtic va incidir en el repertori d’autors catalans contemporanis presentant Restauració, d’Eduardo Mendoza, dirigida per Ariel García Valdés, Indian Summer, de Rodolf Sirera, dirigida per Guillermo Heras, Desig, de Josep M. Benet i Jornet, dirigida per Sergi Belbel, i Infimitats, de Francesc Pereira, dirigida per Ramon Simó, a banda d’un cicle de cinc monòlegs titulat De l’autor a l’actor, on destacà el protagonitzat per Montserrat i Glòria Roig.

Durant la temporada 1991-1992 van destacar l’estrena de Carícies, de Sergi Belbel, amb direcció del propi autor, que significà el reconeixement internacional de l’autor atès que s’estrenà en plena ebullició preolímpica. Amb motiu d’aquest esdeveniment es programà un cicle de Teatre Clàssic on destacà especialment el drama mitològic El desengany, de Francesc Fontanella, adaptat per Marc Rosich i dirigit per Fermí Reixach, que va significar l’estrena en època contemporània d’un dels escassos exemples de teatre clàssic en llengua catalana. També van formar part del cicle L’hostal de la glòria, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Josep Montanyès, i ja com a part de la temporada següent La filla del mar, d’Àngel Guimerà, dirigida per Belbel, a més de sessions especials dedicades a Santiago Rusiñol, Caterina Albert i Carles Soldevila, de qui es presentà Civilitzats tanmateix.

La temporada 1992-1993, a més de cloure el cicle de Teatre Clàssic amb els muntatges de Guimerà i Soldevila, es va programar Nus, de Joan Casas, amb direcció de Ramon Simó, un dels directors més actius durant aquest període.

La temporada 1993-1994 també va aplegar un seguit de posades en escena de textos dramàtics d’autors catalans com La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda, dirigida per Rosa Novell, Fugaç, de Josep M. Benet i Jornet, dirigida per Rosa M Sardà, i els sainets d’Emili Vilanova, Colometa la gitana i Qui compra maduixes, amb posada en escena de Sergi Belbel. Cal consignar que durant la temporada es produí un espectacle-homenatge dedicat a Joan Miró en motiu de l’Any Miró titulat Joan Miró, amic de les arts. També es programaren espectacles a partir de textos de Lluïsa Cunillé i Miquel M. Gibert.

A la temporada següent, 1994-1955, el Centre Dramàtic commemorà el centenari del naixement de Josep Maria de Sagarra muntant La corona d’espines, de Sagarra, dirigida per Ariel García Valdés, a més de presentar un espectacle homenatge signat per Xavier Albertí titulat Una geografia estilogràfica, complementades amb la versió de Sagarra d’El mercader de Venècia, que es presentà al Teatre Poliorama, dirigida per Belbel. Cal referir, a més, la coproducció amb Comediants per a la creació de l’espectacle El llibre de les bèsties, de Ramon Llull, que es va acompanyar de Les paraules de l’ànima, sobre l’obra de Llull, amb dramatúrgia i direcció de Xavier Albertí.

Però segurament el gran èxit d’aquella temporada fou el musical de Stephen Sondheim Sweeney Todd. El barber diabòlic de Fleet Street, que posà en escena Mario Gas, amb uns inoblidables Constantino Romero i Vicky Peña encapçalant el repartiment i que es programà al Teatre Poliorama i va continuar en cartell fins al desembre del 1995.

La temporada 1995-1996 va suposar una reducció del pressupost del Centre Dramàtic atesa la creació de la Companyia Flotats, que repercutí en el nombre de produccions i la seva dimensió. Tot i així, es muntà La festa del blat, d’Àngel Guimerà, dirigida per Joan Castells, Maror, de Rodolf Sirera, dirigida per Joan Lluís Bozzo, i Càndid, de Voltaire, en la posada en escena de Xavier Albertí, segons la versió musical de Leonard Bernstein, tots representats al Teatre Romea. Al Poliorama, seguint amb l’èxit de Sweeney Todd, es presentà l’òpera de Carles Santos FigaSantos-Fagotrop. Soparem a les nou.

La temporada 1996-1997 fou la temporada que coincidí amb la inauguració del Teatre Nacional de Catalunya, que obrí la seva programació amb Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, dirigida per Josep M. Flotats (novembre 1996) a la Sala Tallers. La programació del Centre Dramàtic va continuar en la mateixa línia dels anys anteriors amb la posada en escena de La bona gent, de Santiago Rusiñol, protagonitzada i dirigida per Pep Cruz. També es van programar Nausica, espectacle de dansa-teatre, basat en el text de Maragall, dirigit per Magda Puyo, i Pesombra, una coreografia de Marta Carrasco.

La darrera temporada del Centre Dramàtic fou la 1997-1998, quan es feia impossible continuar amb la realitat del Teatre Nacional de Catalunya, que ja vivia una profunda crisi amb la destitució de Josep Maria Flotats i la seva substitució per part de Domènec Reixach, precisament director del Centre Dramàtic. Aquesta temporada de comiat va servir per fer un seguit de coproduccions, com La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla, escrita i dirigida per Albert Boadella i Els Joglars, que serví per inaugurar la temporada. També hi va haver lloc per a la jove dramatúrgia catalana amb Fum, fum, fum, de Jordi Sánchez, dirigida per Josep Maria Mestres, Paraules encadenades, de Jordi Galceran, dirigida per Tamzin Townsend, i Morir, de Sergi Belbel, autor que podem considerar emblema d’aquesta darrera etapa del Centre Dramàtic. El darrer espectacle produït pel Centre Dramàtic fou Pesombra, a partir de textos de Joan Salvat-Papasseit, amb música de Joan Alavedra, coreografia de Marta Carrasco i dramatúrgia i direcció de Magda Puyo.

Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, 10 anys (1981-1991). Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1981. Pròleg d'Hermann Bonnín.

Diversos Autors. Romea, 125 anys. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1989.