Inici | Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes

La Dama de Reus

Autor/s: Ambrosi Carrion i Juan
Local estrena: Teatre Nacional de Catalunya (TNC)
Data estrena: 6 novembre 2008
Redactor/a: Jordi Auseller i Roquet

Descripció

Títol d’una peça teatral d’Ambrosi Carrion i Juan (Barcelona, 1888 – Cornellà de Conflent, 1973), un dels dramaturgs més prolífics de mitjan segle XX a Catalunya. Contemporani de Josep Maria de Segarra (1894-1961), va ser un autor incomprès pels moviments culturals de l’època (combregar amb els ideals del Noucentisme en temps del Modernisme li va comportar guanyar-se algunes enemistats), i, tot i que va escriure prop d’una seixantena d’obres teatrals, algunes d’elles van restar inèdites o no es van arribar a estrenar mai, com ara La Dama de Reus.

Basada en una història popular catalana (i, alhora, europea) i emmarcada dins el context de la guerra dels Segadors, a la dècada del 1640, La Dama de Reus explica la història d’una dona extraordinàriament bella que, amb el marit a la presó acusat d’un delicte de traïció al rei i empesa per la necessitat i per la mesquinesa de la seva família, es veu forçada a bescanviar una nit d’amor amb el tirà que governa la ciutat (el cap a Reus de les forces espanyoles d’ocupació) per salvar la vida del seu home i obtenir-ne la llibertat.

L’obra s’insereix en la tendència de l’autor de fer un tipus de drama basat en les llegendes i les cançons populars —un interès practicat, de fet, al llarg de tota la seva producció dramàtica, juntament amb el de l’actualització dels mites clàssics i la reconstrucció de la tragèdia en general—. No obstant això, tot i que l’obra tracta un motiu llegendari, el dramaturg barceloní, a l’exili i desconnectat del seu públic —i, en aquest sentit, sense poder establir una vertadera relació entre el seu món i el dels seus hipotètics lectors—, en va fer una versió pròpia que convertia el conegut tema popular, tot construint una obra que entroncava amb el corrents teatrals de finals del XIX, en la qual els personatges i la història, tal com ens ha arribat, prenen un gir insospitat. D’aquesta manera, alguns aspectes de la trama, com ara l’emmarcament històric o l’origen social de la protagonista, desapareixen per mostrar-nos un combat entre sexes, fet d’atracció i de rebuig, de lliurament i de possessió, en el qual la dama acaba enamorant-se del seu enemic.

Significació

En els inicis de la seva carrera literària, Ambrosi Carrion va conrear un estil proper a Henrik Ibsen (1828-1906), Gerhart Hauptmann (1862-1946), Maurice Maeterlinck (1862-1949) i Gabriele d’Annunzio (1863-1938), pel que fa a autors de fora, i admirà l’obra de Joan Maragall (1860-1911), així com les produccions i la tasca d’Adrià Gual (1872-1943) i Ignasi Iglésias (1871-1928), pel que fa a referents autòctons. La seva evolució el portà posteriorment a adaptar al teatre textos clàssics, entre d’altres, d’Èsquil, Carlo Goldoni, William Shakespeare i Alfred de Musset. Paral·lelament a la seva activitat com a dramaturg, Ambrosi Carrion fou fundador, l’any 1912 junt amb Francesc Curet i Payrot (1886-1972), del setmanari El Teatre Català, i professor a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic de Barcelona (l’actual Institut del Teatre) des de la seva creació el 1913. Més tard, entrà en relació amb els ambients i centres culturals obrers de la ciutat, com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que va presidir el 1932, i també actuà com a secretari dels Estudis Universitaris per a Obrers (creats el 1933 a la Universitat de Barcelona). En plena guerra civil espanyola, fou director del Teatre de Guerra de la Generalitat de Catalunya. Des de llavors ençà, però, la trajectòria creativa d’Ambrosi Carrion va quedar totalment estroncada en l’escena catalana del moment. El 1939, un cop acabada la guerra, es va veure forçat a l’exili i fixà la seva residència a París. Allí fou president del Casal Català, lloc de trobada de tots els catalans exiliats a la capital francesa, i, tot i que continuà escrivint i estrenant, ho feu poc i en condicions molt precàries. D’aquell temps data, per exemple, Nit d’embruixament (1950). També fou membre de la redacció de la prestigiosa Revista de Catalunya, que aleshores es publicava a l’exili i que, malgrat les grans dificultats d’edició, durant aquells anys va aconseguir aglutinar un gran número de col·laboradors, com ara Carles Riba, Pere Calders, Clementina Arderiu i Mercè Rodoreda, entre molts d’altres. El 1967, Ambrosi Carrion fou nomenat president de la Federació d’Entitats Catalanes a l’Exili i a l’Emigració (FECEE), càrrec que va exercir fins a la seva mort.

La Dama de Reus, text escrit el 1949 i que fou mereixedor del premi Ignasi Iglésias als Jocs Florals del 1950, no s’estrenà fins pràcticament seixanta anys més tard, concretament el 6 de novembre del 2008 al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), sota la direcció escènica i adaptació de Ramon Simó, i, entre d’altres, amb els actors Maria Molins i Manel Barceló en els papers principals.

L’obra es va publicar per primera vegada el 1989 dins la col·lecció «Biblioteca Teatral» (núm. 66), editada per l’Institut del Teatre de Barcelona. Posteriorment, el 2008, i amb motiu de la seva estrena al TNC, fou reeditada per Proa a la col·lecció impulsada pel mateix teatre (núm. 72).

Bibliografia

Carrion, Ambrosi. La dama de Reus. Barcelona: Proa, 2008. (TNC; 72)

Carrion, Ambrosi. La dama de Reus. Barcelona: Institut del Teatre, 1989. (Biblioteca Teatral; 66)