Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans

El SADC va néixer la temporada 1911-1912, fruit de la voluntat d’un bon nombre de professionals del teatre de renovar l’escena catalana i independitzar-se de la figura de l’empresari. La creació del col·lectiu va ser esperonada per les desavinences entre diversos dramaturgs i Ramon Franqueza, aleshores empresari dels teatres Principal i Romea. La tensió arriba al seu punt culminant amb la negativa de Franqueza a cedir el local del Principal per als assajos de Flors de cingle d’Ignasi Iglésias (l’accident es va conèixer  com l’«afer Iglésias», i va tenir força ressò a la premsa). Com a resposta, un nombre considerable de dramaturgs, actors i escenògrafs es van aplegar per crear el Sindicat. Apel·les Mestres en va assumir la presidència i Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà i Ignasi Iglésias van ser nomenats presidents honoraris. En la seva primera temporada va comptar amb l’ajut econòmic de 30.000 pessetes de l’Ajuntament de Barcelona (gràcies en part al fet que Ignasi Iglésias n’era regidor en aquell moment), i amb unes 25.000 pessetes donades per un seguit de mecenes privats procedents de la burgesia. La companyia del Sindicat va estar dirigida fins al 5 d’octubre del 1912 per Jaume Borràs. Els actors que van prendre part en les representacions van ser: August Barbosa, Emília Baró, Lluís Baró, Rafel Bardem, Josep Bergés, Lluís Blanca, Jaume Borràs, Carme Buixadós, Carles Capdevila, Pilar Castejón, Jaume Donato, Elvira Fremont, Avel·lí Galceran, Andreu Guixer, Carme Gumà, Carme Huguet, Ramon Martori, Pepeta Mestres, Ramona Mestres, Pepeta Persiva, Dolors Pla, Carme Roldán, Ramon Tor, Eduard Torres i Antònia Verdier. Les funcions d’empresari van ser compartides per Josep Pous i Pagès i Joan Gumà, arrendatari del teatre El Dorado, seu del SADC durant la seva primera temporada, el qual va recuperar per a l’ocasió el nom de Teatre de Catalunya. Els dos coempresaris, juntament amb els crítics Emili Tintorer i Josep Roca i Roca, van formar part del Comitè de Lectura encarregat de seleccionar les obres que serien representades.   

El 24 de febrer del 1912 el Sindicat va debutar al Teatre de Catalunya amb Flors de cingle, d’Ignasi Iglésias, i el sainet Torre Torretes, de Josep Burgas. A fi de satisfer les demandes dels autors sindicats, es va seguir una peculiar política d’estrenes: una obra nova cada setmana, i en ocasions dues. Les úniques reposicions van ser Terra baixa, de Guimerà, La mare, de Rusiñol, i Foc nou, d’Iglésias, en homenatge als presidents honoraris de l’entitat. Altres títols rellevants d’aquesta primera temporada, i que evidencien l’eclèctica orientació dramàtica del SADC durant tota la seva trajectòria, són: El pintor de miracles, de Rusiñol, Nausica, de Maragall, El gran Aleix, de Puig i Ferreter, i En Joan Bonhome, de Pous i Pagès. La resposta del públic, però, no va ser satisfactòria i el balanç econòmic, molt negatiu.  

Joan Gumà es va desentendre del Sindicat a partir de la segona temporada. El SADC es va desplaçar aleshores cap al Paral·lel, on va ser acollit pel Teatre Espanyol i Antoni Piera va substituir Jaume Borràs en la direcció de la companyia, fins al 7 de gener del 1913, data en què el Sindicat es dissol sense haver aconseguit ser econòmicament viable, tot i haver captat durant aquesta segona temporada un públic una mica més nombrós gràcies a èxits com Senyora àvia vol marit, de Josep Pous i Pagès, L’home de palla, d’Ignasi Iglésias, o Epitalami, d’Ambrosi Carrion.

El Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans va ser un intent d’institucionalització del teatre català, amb vocació de renovar l’escena catalana del moment. Durant les seves dues temporades de vida, el SADC va afavorir l’estrena d’un gran nombre d’obres, tant d’autors consagrats (Ignasi Iglésias, Santiago Rusiñol, Joan Puig i Ferreter, etc.) com novells (Antoni Muntañola, Francesc Recasens, Josep Burgas, etc.). En el seu moment, el fracàs del Sindicat va ser atribuït pels mateixos implicats a la falta de compromís del públic amb el teatre català. No obstant, la crítica més imparcial assenyala també com a motius el canvi de seu, la manca de coneixement del negoci teatral, una mala gestió dels recursos i la desorientació dels potencials espectadors enfront de la ràpida successió d’obres en cartell, tot plegat sense una planificació que tingués en compte els interessos del públic.

24 febrer 1912. Flors de cingle, d’Ignasi Iglésias. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

24 febrer 1912. Torre Torretes de Josep Burgas. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

2 març 1912. El pintor de miracles, de Santiago Rusiñol. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

9 març 1912. L’estiuet de Sant Martí, d’Apel·les Mestres. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

16 març 1912. El tresor, de Josep Morató. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

18 març 1912. Marinesca, de Pere Colomer i Fors. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

23 març 1912. La germaneta, de Manuel Folch i Torres. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

30 gener 1912. La Verge del Mar, de Santiago Rusiñol. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

6 abril 1912. Nausica, de Joan Maragall. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

13 abril 1912. La forastera, de Pau Parellada. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

20 abril 1912. L’esbojarrada, d’Antoni Muntañola. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

27 abril 1912. El despatriat, de Santiago Rusiñol. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

4 maig 1912. El gran Aleix, de Joan Puig i Ferreter. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

11 maig 1912. En Joan Bonhome, de Josep Pous i Pagès. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

15 maig 1912. Vint anys després, de Salvador Bonavia. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

18 maig 1912. Desamor, de Joan Puig i Ferreter. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

25 maig 1912. Dissabte de Glòria, de Manuel Folch i Torres. Dir.: Jaume Borràs. Teatre El Dorado.

5 octubre 1912. El campanar de Palma, de Serafí Pitarra (Frederic Soler). Dir.: Antoni Piera. Teatre Espanyol.

24 octubre 1912. Senyora àvia vol marit, de Josep Pous i Pagès. Dir.: Antoni Piera. Teatre Espanyol.

15 novembre 1912. L’home de palla, d’Ignasi Iglésias. Dir.: Antoni Piera. Teatre Espanyol.

27 novembre 1912. Epitalami, d’Ambrosi Carrion. Dir.: Antoni Piera. Teatre Espanyol.

12 desembre 1912. La sagrada família, d’Avel·lí Artís i Balaguer. Dir.: Antoni Piera. Teatre Espanyol.

4 gener 1913. El cego Simó, de Francesc Recasens. Dir.: Antoni Piera. Teatre Espanyol.

Casacuberta, Margarida; Foguet, Francesc; Gallén, Enric; Gibert, Miquel M. «Estudi introductori». A: Casacuberta, Margarida; Foguet, Francesc; Gallén, Enric; Gibert, Miquel M. (eds.). El debat teatral a Catalunya. Antologia de textos de teoria i crítica dramàtiques. Del modernisme a la Guerra Civil. Barcelona: Diputació de Barcelona: Institut de Teatre, 2011, p. 18-148.

Curet, Francesc. «El sindicat d’Autors Dramàtics Catalans». A: Història del teatre català. Barcelona: Editorial Aedos, 1967, p. 525-530.

Folch i Torres, Manuel; Mestres, Apel·les. «Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans. Memòria de la Junta Directiva, presentada a la Junta General Ordinària celebrada el dia 30 de juny de 2012 (fragments)». A: Casacuberta, Margarida; Foguet, Francesc; Gallén, Enric, Gibert, Miquel M. (eds.). El debat teatral a Catalunya. Antologia de textos de teoria i crítica dramàtiques. Del modernisme a la Guerra Civil. Barcelona: Diputació de Barcelona: Institut de Teatre, 2012, p. 245-253.

Gallén, Enric. «La nova organització de les sales i empreses teatrals». A: Molas, Joaquim (dir.). Història de la literatura catalana. Vol. VIII. Barcelona: Editorial Ariel, 1983, p. 479-384.