En un local que anteriorment ja havia acollit sales de projeccions (Pathé Cinema, Lido i Actualidades), l’any 1939 es va inaugurar el cinema Alcázar, una sala amb una vida llarga que va arribar fins al segle XXI. El nou nom del local (amb ressonàncies franquistes) el va triar l’empresa Fèmina i, pel que sembla, era important que comencés per la lletra «A», ja que així apareixia als primers llocs de la cartellera. L’activitat del local va ser durant gairebé tota la seva existència purament cinematogràfica, tot i que els anys quaranta es va convertir breument en escenari teatral. Acabat el parèntesi escènic, el cel·luloide va tornar a l’Alcázar. L’aforament era d’uns 1.600 espectadors.
Explotat per la família Balañá des del 1948, l’Alcázar va tancar el 2006 per convertir-se, primer, en una botiga d’objectes de regal i, el 2009, en la macrollibreria Bertrand. Finalment, el negoci va passar a mans de Casa del Libro, que encara gestiona una llibreria de grans dimensions en aquest emplaçament.
Les produccions que l’Alcázar va acollir durant el breu període de temps en què va ser teatre van ser, majoritàriament, propostes comercials procedents de la cartellera de Madrid.
El juny del 1941 el cinema va canviar les bobines de cel·luloide per les bambolines teatrals i va programar una farsa musical dedicada al jazz, El congreso de los dioses, obra d’Antonio Losada. A l’agost, s’hi va programar l’espectacle de varietats Brisas modernas, i al setembre s’hi va estrenar la comèdia Dos docenas de claveles, de la Compañía Armando Calvo, amb Laura Pinillos com a primera actriu. L’activitat teatral va continuar el mes d’octubre, quan s’hi van poder veure dues comèdies de Jacinto Benavente, Sin querer i Por las nubes, a càrrec de la companyia del Teatro Calderón de Madrid. A la fi del mateix mes, s’hi va estrenar La señora está servida, una comèdia sentimental de Pedro S. Neyra interpretada, entre d’altres, per Rosario Ferrer. El juny del 1942 va ser el torn de Marisa, una comèdia lírica en tres actes de l’actor i guionista José González Álvarez Casin amb música de Pedro Braña. El parèntesi teatral es va tancar i l’Alcázar va tornar a ser un cinema.
El 1948, quan l’empresa Balañá n’agafa les regnes, s’hi programen films comercials de reestrena i a mitjan anys seixanta arriba el gran moment per al cinema Alcázar, amb estrenes sonades, com la de My fair lady. Més endavant, s’hi veuran pel·lícules de Samuel Fuller (Corredor sin retorno), d’Otto Preminger (El hombre del brazo de oro) i d’Ingmar Bergman (La venganza), que compartiran l’espai amb projeccions de films destinats al públic infantil (Cantinflas, Walt Disney).
Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Edicions Proa, 1995.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.
<https://elpais.com/diario/2006/02/08/catalunya/1139364442_850215.html> [Consulta: 5 desembre 2017]
<https://elpais.com/ccaa/2016/12/30/catalunya/1483088397_694763.html> [Consulta: 5 desembre 2017]
<http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/05/cinema-alcazar-rambla-catalunya-37-1939.html> [Consulta: 5 desembre 2017]
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
