Teatre de sala i alcova / Teatre particular o domèstic

Teatre representat a cases particulars i en espais de societats privades, normalment amb actors aficionats i amb un repertori on proliferaren els sainets. Amb diferents configuracions i continguts segons els diversos estaments, el fenomen dels teatres particulars es desplega amb gèneres, temàtiques i disposicions espacials diverses entre l'aristocràcia, la burgesia, la menestralia i la pagesia. Aquest teatre, allunyat dels escenaris del monopoli estatal i del control de l'església, gaudí de gran popularitat, tant per la proximitat del fet escènic, fos melodramàtic o, més sovint, paròdic, com també pel fet de fer-se en català en etapes en què aquesta llengua estava proscrita o marginada del teatre oficial. El fenomen no és exclusivament de Catalunya, i tingué lloc en altres geografies.

Conrad Roure descriu a les seves memòries l'àmbit domèstic dedicat a tal activitat escènica privada, a la Barcelona als volts del 1860: a les portes que conduïen de la sala de l'habitatge (lloc per al públic, amb fileres de cadires) a l'alcova (lloc de l'escena) es disposaven uns muntants amb una tela fixada a la part inferior i unes cortines a la superior, en cas que la funció fos de ninots. Si la funció era d'ombres, en lloc de cortines a l'obertura s'hi fixava molt tensa una tela blanca untada d'oli. Més tard, quan es començà a representar amb actors de carn i ossos, a l'alcova es muntava un escenari elevat a base de cavallets de mig metre d'altura i taulons de fusta, amb decorats pintats (Roure 2010, p. 231-234).

Frederic Soler, que es donaria a conèixer amb el pseudònim de «Serafí Pitarra», fou actor i lector de teatre de sala i alcova i estrenà obres pròpies en aquest ambient de societats privades, cases particulars i també a obradors i tallers (pisos llogats per grups d'amics, que s'usaven per a la tertúlia, el ball i tota mena d'activitats de lleure i intel·lectuals). També l'historiador del teatre i periodista Josep Artís i Balaguer, es referia a la puixança teatral a la capital catalana a mitjan segle XIX tot destacant la diversitat de nous teatres particulars, a la que s'afegia una munió de «"tallers" i "pisos" amb teatre» (Artís i Balaguer, s/d).

Fora del teatre que és monopoli de l'estat i controlat per l'església, i del comercial al llarg de l'any que es representa als teatres establerts i en altres espais a les festes assenyalades, a partir de la segona meitat del segle XVIII el teatre troba el seu lloc i certa popularitat en una diversitat d'espais per a les representacions privades, que no són estrictament edificis teatrals, com ara escenaris en palaus i propietats de l'aristocràcia (amb locals i aforaments majors), en salons, jardins i altres espais particulars dels domicilis de la burgesia, o en una diversitat d'espais de la menestralia i la pagesia, com ara magatzems, golfes, patis, porxos, entre altres (Massip, 2007, p. 321), lloc preeminent de representació del teatre burlesc català. Francesc Curet escriu, a propòsit dels teatres particular al segle XVIII:

«Els menestrals, que no podien fer comèdia a casa seva com els nobles, els marxants i els burgesos acabalats, havien d'enginyar-se per a trobar local en qualsevol lloc i com fos. Una sala i alcova, un magatzem, la quadra d'una fàbrica, una sala de ball, el pati d'un cafè, unes golfes... i havien de susbtituir amb l'entusiasme i la bona fe la manca de mitjans i les deficiències del local escollit, que no era pas sempre, i molt menys, el desitjat» (Curet 1935, p. 91-92).

Curet escriu que «per bastant de temps» no hi va haver moltes diferències entre el repertori dels teatres particulars i el del teatre públic, si bé com en els teatres particulars tenien preeminència els entremesos i els sainets, les «primeres obres menors de l'escena catalana» es devien crear i representar en aquests teatres, per després arribar als escenaris dels teatres establerts i oficials (Curet 1935, p. 95-98).

Ja al segle XX, fora de l'àmbit estricte de la sala i alcova però en relació amb aquest teatre, hi ha una diversitat àmplia i rica d'art escènic en espais domèstics, ja sigui pel fet de tractar-se d'obres clandestines com pel fet de situar-se fora dels circuits comercials o públics a causa del caràcter experimental, poc comercial o informal de la proposta. Així, Josep Maria de Sagarra va traduir al català, d'ençà de la seva tornada a Barcelona el 1940, una sèrie d'obres de Shakespeare gràcies al mecenatge privat, i al llarg de la dècada ocasionalment part d'aquestes obres s'anaren representant a cases particulars. Ahmosis I, Amenofis IV, Tutankhamon fou la primera obra del teatre escrit per Joan Brossa que es representà, «estrenada» el 1947 a l'estudi de Joan Ponç i interpretada per Brossa i Ponç davant d'un únic espectador, Joan Prats (Permanyer 1999, p. 113). El teatre de Brossa es va representar en tallers i domicilis particulars en altres ocasions, com passà amb algunes peces del postteatre i, a la dècada del 1960, a La Ricarda del Prat de Llobregat on se celebraren concerts experimentals de Brossa i Josep Maria Mestres Quadreny. Més endavant, la iniciativa del Teatre Viu (1956-1962), amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), celebrà sessions tant en habitatges particulars (les primeres sessions el 1956, clandestines, a casa de Miquel Porter Moix) com posteriorment en altres espais diversos (Coca 1978, p. 67-71).

A les darreries del segle XX, per motius econòmics, logístics o estètics, a Barcelona se succeeixen algunes iniciatives performatives en àmbits domèstics, en presentacions de works in progress, funcions privades professionals o informals de format reduït, i en cicles i festivals. En són exemples les performances de Roger Bernat als inicis de la seva carrera, el Cicle Art del Desplaçament del Mercat de les Flors al barri del Poble Sec, el cicle La Estrategia Doméstica de «presentacions artístiques en entorns casolans», amb una primera edició el 2010 a Barcelona, el Living Room Festival amb celebracions simultànies en diverses ciutats europees, o els treballs intermitents i puntuals de companyies com Teatre Portàtil ((Altres)..., 2012). El fenomen no es limita al teatre, i abasta també altres propostes d'art en viu com la música (amb grups com 4rt 1era) i altres actes i manifestacions artístiques i culturals (Coincidències/Terrats en cultura). A l'Argentina, especialment a la ciutat de Buenos Aires, el fenomen del teatre domèstic ha tingut presència i continuïtat, amb  muntatges casolans que a causa del gran èxit han transcendit el format: La omisión de la familia Coleman, de Claudio Tolcachir, nasqué el 2005 a la casa de l'autor en un PH (Propiedad Horizintal), girà arreu per festivals i teatres de tot tipus, i fins i tot motivà la posterior consolidació i ampliació de l'espai escènic (Timbre 4). Companyies internacionals com Rimini Protokoll, avesades a experimentar amb la ciutat com a escenari i amb nous formats i mitjans tecnològics, han treballat en el projecte Hausebesuch-Home Visit el fet performatiu en l'àmbit domèstic, amb una proposta casolana i de petit format que traslladen a llars d'arreu del món (Europa, Brasil, Austràlia, etc.).

(Altres) Espais per a l'escena (2012) <http://barcelonaespaisescenics.blogspot.com/2012/01/la-platea-es-el-sofa-algunes.html> [Consulta: 5 agost 2018].

Artís i Balaguer, Josep. 1845-1865. Nous teatres. Fons Josep Artís Balaguer. AHCB3-285/5D07. Caixa número 36. 1. Teatres de Barcelona. Sense data.

Coca, Jordi. Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1971.

Coca, Jordi. L'Agrupació Dramàtica de Barcelona  intent de teatre nacional català, 1955-1963. Barcelona: Publicacions de l'Institut del Teatre: Edicions 62, 1978.

Curet, Francesc. Teatres particulars a Barcelona en el segle XVIIIè. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Publicacions de la Institució del Teatre, 1935.

Fàbregas, Xavier. Aproximació a la història del teatre modern. Barcelona, Curial, 1972.

Gallén, Enric. El teatre a la ciutat de Barcelona durant el règim franquista (1939-1954). Barcelona: Publicacions de l’Institut del Teatre: Edicions 62, 1985. (Monografies de teatre)

Massip, Francesc. Història del teatre català. Tarragona: Arola, 2007.

Permanyer, Lluís. Brossa x Brossa. Barcelona: La Campana, 1999.

Planas, Eduard. La Poesia escènica de Joan Brossa. Barcelona: Associació d'Investigació Experimentació Teatral, 2002.

Roure, Conrad. Memòries de Conrad Roure. Recuerdos de mi larga vida. Toms I-II-III. Vic: Eumo Editorial, 2010.

Sala-Valldaura, Josep M. (ed.). Teatre burlesc català del segle XVIII. Barcelona: Barcino, 2007.

<https://www.rimini-protokoll.de/website/en/project/hausbesuch-europa>

<http://www.timbre4.com/compania/18-la-omision-de-la-familia-coleman.html>