La Gàbia de Vic

A principis dels anys seixanta sorgeix a Vic un grup de teatre d’aficionats format per artistes i actors de la Plana de Vic, liderats pel poeta, dramaturg i home de teatre Lluís Solà i d’altres artistes rellevants de la comarca com Joan Furriols i Pep Vernis. Plantegen un teatre renovador inspirat en les creacions escèniques de Joan Brossa, de qui munten en aquests primers anys Poemes civils (1963), dirigida per Lluís Solà, i Aquí al bosc (1963?), dirigida per Lluís Guilera, ambdues representades al Teatre Canigó de Vic, i que anys a venir tornaran a representar. També van escenificar un dels grans clàssics del teatre universal, Antígona, de Sòfocles (1963), junt amb un text català emblemàtic com Homes i No, de Manuel de Pedrolo (1967).

El 17 i 18 de juny de 1967 presenten a l’Aliança del Poblenou (Barcelona), sota el patrocini del Club 49, un programa format per El petit i el gran testament i Semimaru, de Zeami (teatre Nô japonès del segle xvi), amb direcció de Lluís Solà, decorats d’Antoni Tàpies i música a càrrec de Josep Maria Mestres Quadreny. En els darrers anys dels seixanta organitzen, sota el títol d’Accions de teatre, un seguit d’escenificacions al Bosc de Savassona (Les Guilleries), on hi ha formacions rocoses que recorden figures màgiques. El 1968 aquestes representacions en plena naturalesa foren prohibides.

El nom de La Gàbia sorgeix durant aquells anys. Segons expliquen alguns membres del grup, fou en el transcurs d’un viatge del grup a Bordeus (França), on havien d’actuar. A la frontera els van demanar quin nom tenia la companyia, i Lluís Solà va dir, sense pensar-s’ho, La Gàbia. Aquest nom va quedar, malgrat que no li agradava a gairebé cap membre del grup.

Un pas important per consolidar el grup i dur-lo cap a la professionalització fou la incorporació de Joan Anguera, procedent del grup amateur de Centelles, Vermell x 4, que havia seguit classes de teatre a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, amb Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat, per substituir un membre del grup, R. Tubau. La idea principal era fer teatre a la ciutat de Vic, sense dependre del teatre barceloní. Publiquen una mena de manifest titulat Esbós d’un manifest per a un teatre no dogmàtic. A principis dels anys setanta es couen les idees sobre el repertori i el treball de creació escènica. El 1971 s’inicia un període de gran activitat, començant per l’espectacle Es quan dormo que hi veig clar, basat en el poema homònim de J. V. Foix, dirigit per Lluís Solà, seguint l’esperit brossià dels inicis del grup, reivindicant la veu del poeta de Sarrià. En aquesta mateixa direcció representen Fer, espectacle creat i dirigit per Joan Anguera, a l’entorn dels diferents significats de la paraula fer.

Representaven a llocs inhabituals, com l’Hostal Les Gorges, pàrquings i d’altres indrets. A finals de 1973 estrenaren Aproximació al grau zero, escrita i dirigida per Lluís Sola, seguint el model d’un teatre allunyat del teatre dramàtic a l’ús, prioritzant les imatges, sempre des d’una perspectiva surrealista, naïf, màgica.

Malgrat tot, el grup es plantejà muntar peces de dramaturgs contemporanis que no arribaven als teatres, especialment Samuel Beckett, que havia obtingut el 1969 el premi Nobel de Literatura i era una icona de l’anomenat teatre de l’absurd, on s’inscrivien les accions brossianes, i també de la renovació del teatre dramàtic.

El gener de 1974 munten Poema, de Miquel Bauçà. El març del mateix any representen Cruma, de Manuel de Pedrolo, l’autor més significatiu a casa nostra del teatre de l’absurd, també dirigida per Solà. Els problemes amb la censura franquista són ben palesos quan es prohibeix Porositat ingràvida, de Josep Madrenas, l’11 de juny de 1974. Al llarg d’aquest any també representaren Progressió, escrita i dirigida per Lluís Solà, i El canari mut, de Georges Ribemont-Dessaignes, traduïda per Solà i dirigida per Anguera. A finals de 1974 munten el seu primer Beckett, Acte sense paraules I, i, poc més tard, Autoacusació, de Peter Handke, ambdues traduïdes per Lluís Solà.

El 1975 es produeix una crisi dins el grup provocada pel desig de professionalitzar la companyia. Membres destacats de La Gàbia marxen, com Teia Crosas i Pep Madrenas, que funden el grup Rosec de Dits.

El 1976, Lluís Solà és nomenat director de la seu de l’Institut del Teatre de Vic, cosa que representa un reconeixement i alhora un impuls a la tasca feta en els anys anteriors. Decidits a representar els clàssics contemporanis, La Gàbia escenifica L’última cita, de Beckett; Fragments d’un dia de l’infern, d’Antonin Artaud (1976); Escorial, de Michel Ghelderode (1977), i El pintor, de Roger Vitrac (1978). Entre els actors cal destacar, a més de Joan Anguera, Ramon Vila, Viqui Sanz, Dolors Solà, Edi Naudo i Jordi Casadevall. A finals de la dècada estrenen Fi de partida, de Beckett, que obté el Premi «La Caixa» de 1979, cosa que permet fer-ne moltes representacions i donar a conèixer La Gàbia arreu del país.

A principis dels anys vuitanta s’incorporen al grup d’una manera continuada Jordi Mesalles i Joan Ollé, assolint grans èxits de públic i crítica. La Gàbia rep de nou el Premi «La Caixa» pel muntatge La cara d’os, de Roland Dubillard, i segueix representant peces del repertori contemporani, com el text de Rodolf Sirera Memòria general d’activitats (1981), i textos forans que són veritables estrenes a Catalunya, com La cavalcada sobre el llac Constança, de Peter Handke (1980), dirigida per Joan Anguera; Sr. Picasso, C. Moncada 15 i 17, Barcelona (1982), dirigida per Iva Vigatà, i Laura a la ciutat dels sants (1983), novel·la de Miquel Llor adaptada a l’escena per Jaume Vidal i Alcover, totes elles representades a teatres barcelonins. Però, sens dubte, l’espectacle que va obtenir major repercussió fou Tot esperant Godot, de Beckett (1985), dirigit per Jordi Mesalles, amb Joan Anguera i Ramon Vila en el repartiment, una coproducció amb el Centre Dramàtic que feu temporada a la Villarroel. En els anys següents La Gàbia va escenificar El berenar dels generals, de Boris Vian (1985); Rostres coneguts, sentiments ambigus, de Botho Strauss (1986), i Invents a dues veus, de Roland Dubillard (1987), dirigit per Iva Vigatà, que assolí les dues-centes cinquanta representacions arreu de Catalunya.

Un altre dels èxits de la companyia osonenca fou Set i mig, creació col·lectiva dirigida per Joan Ollé, estrenada el 1987, i que feu temporada a la Villarroel (1988), on va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de Teatre 1989 al millor espectacle teatral. També fou un èxit la posada en escena de Fi de partida, dirigida per Jordi Mesalles (Mercat de les Flors, 17-3-1990), espectacle que deu anys abans La Gàbia ja havia muntat, amb la direcció de Joan Anguera, ara interpretant el personatge de Hamm en la nova versió, acompanyat en el repartiment per Ramon Vila, Iva Vigatà i Lluís Soler.

El 1992, La Gàbia recupera l’espectacle clownesc Invents a dues veus 2 (segona versió), que es representa al Mercat de les Flors (gener 1992), interpretat per Joan Anguera i Ramon Vila, sota la direcció d’Iva Vigatà. Uns quants mesos després d’aquesta reposició, s’estrenà L’art de la comèdia, d’Eduardo De Filippo, amb direcció de Jordi Mesalles (Teatre de Badalona, 28-3-1992), i va fer temporada al Sant Andreu Teatre (SAT). El 1993 estrenaren American Buffalo, dirigida per Jordi Mesalles, amb Francesc Pérez, Joan Anguera i Ramon Vila, de nou un èxit de públic i crítica.

Els problemes econòmics i l’abandó per part de les figures històriques de la companyia, com Iva Vigatà i Joan Anguera, van provocar la dissolució de la companyia, que havia aconseguit tenir una projecció tan important. Tot i així, el grup va subsistir durant dos anys, produint dos nous espectacles: El bagul, de Joan Cavallé (1993), una coproducció amb el Sitges Teatre Internacional, que s’estrenà sota la direcció de Teresa Vilardell en l’esmentat certamen, i Confessions de Marion i Janette, de Guy de Maupassant (1994).

Companyia teatral sorgida a Vic en els anys seixanta i que ha tingut una presència constant i significativa en el teatre català durant les darreres dècades del segle xx, oscil·lant entre les creacions pròpies properes al teatre visual i el teatre de repertori contemporani, especialment textos de Samuel Beckett, de qui va estrenar diverses obres en llengua catalana.

Vinculada al teatre independent, entre els principals impulsors cal esmentar el poeta i dramaturg Lluís Solà i, alguns anys més tard, l’actor i director Joan Anguera, a més d’un llarg grup d’actors, directors i tècnics que van fer reeixir aquesta aventura teatral, des de músics com Rafael Subirachs, o artistes plàstics com Joan Furriols, fins a directors com Jordi Mesalles i Joan Ollé, i actors com Teia Crosas, Ramon Vila, Carme Fernández i Iva Vigatà, entre molts altres. El precedent del grup el trobem en una entitat vigatana anomenada Schola Teatral, sorgida a finals dels anys cinquanta amb l’objectiu de dignificar les escenificacions teatrals que es feien a la capital osonenca, que es va relacionar amb l’Orfeó Vigatà.

Inicien la trajectòria el 1971 amb un espectacle basat en poemes de Joan Brossa, Poemes civils.

Teatre document, teatre de carrer, teatre japonès.

Estiu 1971. És quan dormo que hi veig clar, de J. V. Foix. Dir.: Lluís Solà. Decorat: Enric Pladevall. Intèrprets: Ramon Martí i Pol, Albert Soler, Joan Anguera, Lluís Solà i Dolors Bonay. Port de la Selva.

13 desembre 1973. Fer. creació i direcció: Joan Anguera. Escenografia: Pep Madrenas. Música: Rafael Subirachs. Intèrprets: Teia Crosas, Pep Madrenas i Josep Vilà. Casa de Cultura, Vic.

23 desembre 1973. Aproximació al grau zero, de Lluís Solà. Dir.: Lluís Solà. Escenografia: Joan Furriols. Partitura i dir. musical: Rafael Subirachs. Intèrprets: Joan Anguera i Pep Madrenas. Centre Parroquial, Roda de Ter.

15 juliol 1974. El canari mut, de Georges Ribemont-Dessaignes. Traducció: Lluís Solà. Dir.: Joan Anguera. Temple Roma, Vic.

25 abril 1980. La cavalcada sobre el llac de Constança, de Perer Handke. Traducció: Lluís Solà. Dir.: Joan Anguera. Escenografia: Josep Vernis. Música: Gisela Bellsolà. Intèrprets: Ramon Vila, Iva Vigatà, Eduard Naudó, Joan Isern, Viqui Sanz, Carme Juárez, Carme Fernández i Dolors Rossinyol (Grec 80, Hospital de la Santa Creu, 3-7-1980).

13 al 15 gener 1982. Sr. Picasso, C. Moncada 15 i 17, Barcelona. Textos de Picasso i Vicenç Altaió. Dir.:  Iva Vigatà. Esc.: Eduard Naudó i Josep Vernis. Coreografia: Agustí Ros. Intèrprets: Carme Fernández, Joan Anguera, Carme Suárez, Ramon Vila, Eduard Naudo i Viqui Sanz. Teatre Regina, Barcelona.

1983. Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor (versió de Jaume Vidal i Alcover). Esc.: Ramon Ivars. Dir.: Joan Anguera. Intèrprets: Dolors Rossinyol, Manuel Gausà, Viqui Sanz, Xavier Vilar. Estrena: 1983 (repr. Teatre Poliorama, abril 1983).

Gener 1983 (?). Crònica d’Ann, de Joan Borrell (versió catalana de Joaquim Sala-Sanahuja). Dir.: Joan Anguera. Teatre Regina (Cicle Teatre Obert), Barcelona.

15 maig 1985. Tot esperant Godot, de Samuel Beckett (trad. Joan Oliver). Dir.: Jordi Mesalles. Intèrprets: Joan Anguera, Ramon Vila, Edi Naudo, Perot Torras, Carme Fernández. Escenografia i vestuari: Alfons Flores. Il·luminació: Joan Ollé. Coprod. Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. Sala Villarroel, Barcelona.

14 octubre 1986. Rostres coneguts, sentiments ambigus, de Botho Strauss (trad. Rosa Victòria Gras). Dir.: Joan Anguera. Intèrprets: Rosa Morata, Ramon Vila, Montse Albàs, Pep Maria Martínez, Rodolf Jarque, Carme Fernández, Perot Torras. Escenografia: Deborah Chambers i Joan Isern. Vestuari: Deborah Chambers. Il·luminació: Iva Vigatà i Viqui Sanz. Sala Villarroel, Barcelona.

11 maig 1988. Set i mig, creació col·lectiva. Dir.: Joan Ollé. Intèrprets: Perot Torras, Edi Naudo, Montse Albàs, Ramon Vila, Carme Fernández, Iva Vigatà, Rodolf Jarque. Escenografia i vestuari: Pep Sallés i Josep Madaula. Il·luminació: Joan Ollé i Josep Quintana. Sala Villarroel, Barcelona.

Desembre 1989. Fi de partida, de Samuel Beckett. Dir.: Jordi Mesalles. Esc. i figurins: Jon Berrondo i Txema Nogués. Intèrprets: Joan Anguera, Ramon Vila, Iva Vigatà i Lluís Soler (Mercat de les Flors, 17-3-1990).

• Rubio Larramona, Carme. «L’activitat teatral a Vic a partir de la postguerra». Vic: Revista Ausa. Patronat d'Estudis Ausonencs (2002), p. 221-243.
• Vila Folch, Joaquim. «La Gàbia de Vic». Avui (28-1-1977).