Josep Maria Flotats inicià la seva carrera d’actor dins l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), on coincidí amb Ricard Salvat, els germans Soldevila i Joan Oliver, entre d’altres. Amb disset anys fou destacat per la crítica per la seva interpretació a Parasceve, de Blai Bonet, amb l’ADB. El 1958 debutà professionalment al Teatre Guimerà de Barcelona amb Les maletes del senyor Benet, de Claude Maigner, amb la Companyia Lluís Orduña. Decidit a dedicar-se a la interpretació, marxà cap a França i es va matricular a l’Escola Nacional Superior d’Art Dramàtic d’Estrasburg per assolir una formació professional.
En els anys seixanta i setanta es forjà un nom en l’escena francesa, treballant amb alguns dels grans directors del teatre francès com Jean Mercure, Georges Wilson i Jean-Louis Barrault, formant part de la Compagnie Renaud-Barrault. La culminació de la seva carrera a França arribà el 1981, quan fou el primer actor català que entrà com a pensionnaire a la Comédie-Française, on va assolir grans èxits de crítica i públic, especialment a un dels principals aparadors de l’escena mundial com ara el Festival d’Avinyó, fins a arribar a ser comparat amb Gérard Philipe per la premsa francesa. No es pot oblidar que el 1978 interpretà amb els membres del Teatre Lliure el paper protagonista de La vida del rei Eduard II d’Anglaterra, de Christopher Marlowe, en la versió de Bertolt Brecht, sota la direcció de Lluís Pasqual.
A principis dels anys vuitanta és contactat per la Generalitat de Catalunya per comandar la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya. Aquest fet provoca que abandoni la Comédie i s’instal·li a Barcelona, on dirigeix la Companyia Flotats (1984-1994), amb seu al Poliorama, mentre s’enllesteix la construcció del Teatre Nacional de Catalunya. És amb la Companyia Flotats quan assoleix els triomfs més importants de la seva trajectòria com actor i director d’escena. El primer espectacle, Una jornada particular, d’Ettore Scola, protagonitzat amb Anna Lizaran al Teatre Condal, és l’inici d’una llarga llista d’èxits amb les posades en escena de Cyrano de Bergerac (1984), d’Edmond Rostand, El dret d’escollir, de Brian Clark (1987) —amb el qual ja havia estat premiat per la seva interpretació a l’escena francesa—, El misantrop (1989), de Molière, i Tot assajant Dom Juan (1993), de Louis Jouvet, a qui dedicà aquest i altres dos espectacles, en el que anomenà la trilogia «L’illa de la memòria».
El 1996 inicià la seva breu trajectòria al Teatre Nacional de Catalunya. Un any abans de la inauguració oficial de l’edifici, muntà Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, estrenat a la Sala Tallers, un dels grans espectacles de la nostra història, per la modernitat del text i unes interpretacions memorables, en especial de Josep Maria Pou com a Roy Cohn. La polèmica pel seu acomiadament enfosquí la que havia de ser una trajectòria triomfal. El seu egocentrisme i la manca de tacte dels polítics dugueren a una situació insostenible, esqueixant un dels grans projectes culturals del pujolisme. Les constants portades dels diaris oferint les xifres del seu contracte i l’inici del xoc entre el nacionalisme català i l’espanyol foren el marc d’aquesta destitució. Malgrat tot, la primera temporada del Nacional, programada per Flotats, presentà espectacles d’alt nivell, com La gavina, dirigida pel mateix Flotats, compartint escenari amb Núria Espert, i muntatges de Comediants, Marcel·lí Antúnez, Mario Gas, El Musical Més Petit.
Després de la destitució del càrrec de director del TNC (23-9-1997), Josep Maria Flotats marxà cap a Madrid, on fou rebut amb els braços oberts per les institucions espanyoles i on va produir ell mateix els seus espectacles. Arte (1998), de Yasmina Reza, acompanyat per Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, ambdós guardonats amb el Premi Max, semblava l’inici d’una nova època daurada. La reposició del muntatge basat en les memòries de Louis Jouvet, París 1940 (2002), el descobrí a l’escena espanyola, però a partir d’aquí les seves creacions no aconseguiren el mateix ressò que en períodes anteriors, malgrat els reconeixements en forma de premis i distincions (Medalla de Oro al Mérito de las Bellas Artes, 1999).
La reconciliació amb l’escena catalana, de la qual mai no es desvinculà totalment, s’escenificà el 2013 en un homenatge al Teatre Nacional de Catalunya, on es col·locà una placa de reconeixement del seu paper transcendent con a fundador del teatre, que comptà amb la presència i els elogis d’Artur Mas, president de la Generalitat. El 2014 dirigí al Nacional El joc de l’amor i de l’atzar, de Marivaux, sense aconseguir l’èxit dels seus espectacles dels vuitanta i noranta. Els seus muntatges dels darrers anys reprenen autors i plantejaments anteriors, que, malgrat els seus coneguts tics de divo, també permeten observar el seu veritable carisma com a actor, encarnant grans personatges com Stalin o Descartes, sempre vinculat amb la dramatúrgia francesa, que ha estat fonamental en la seva carrera. Un dels seus darrers treballs, Ser-ho o no. Per acabar amb la qüestió jueva, de Jean-Claude Grumberg (2015), estrenat al Teatre Lliure, permeté al públic comprovar el magisteri d’un actor que va rebre el 2017 el títol de Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Bellaterra.
Josep Maria Flotats és un dels actors i directors escènics més destacats del teatre català contemporani. La seva fecunda trajectòria s’inicià a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona a finals dels anys cinquanta. Davant les dificultats per desenvolupar una carrera artística de caire professional a la Catalunya franquista, marxà a Estrasburg, on es formà com a actor, iniciant una brillant etapa com a actor als escenaris francesos que culminà el 1981 quan entrà com a pensionnaire a la Comédie-Française; fou el primer actor català a aconseguir-ho. El 1984 retornà a Catalunya per capitanejar la creació del Teatre Nacional de Catalunya, el projecte escènic més emblemàtic de l’època Pujol. Abans de la inauguració fundà la Companyia Flotats, amb seu al Teatre Poliorama, on aconseguí alguns dels seus grans èxits com a actor i director escènic, en especial amb Cyrano de Bergerac (1984). El 1996 inaugurà el TNC amb Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, un dels grans espectacles de l’escena catalana contemporània. La seva personalitat i els conflictes generats per la seva actitud al capdavant del TNC en provocaren el cessament el setembre del 1997, en un dels episodis més polèmics protagonitzats per la cultura catalana des de la represa de la democràcia. Un cop desvinculat del TNC, es traslladà a Madrid, on va produir, dirigir i protagonitzar espectacles d’èxit com Arte, de Yasmina Reza (1998). Malgrat el seu acomiadament, mai no es desvinculà totalment de l’escena i la cultura catalanes, i el 2013 s’oficialitzà la reconciliació amb un emotiu acte al Teatre Nacional, on a l’any següent dirigí El joc de l’amor i de l’atzar, de Marivaux, sense aconseguir l’èxit dels seus espectacles dels anys vuitanta i noranta. Al llarg de la seva trajectòria destaca la presència de textos i models interpretatius francesos.
Cursa estudis al Lycée Français de Barcelona. Als dotze anys començà a interpretar petits papers a la Chapelle Française de Barcelona.
Inicis a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, on actua a pràcticament tots els muntatges del 1957 al 1959. Destaquen les seves aparicions a Antígona, de Salvador Espriu, i Les alegres casades de Windsor, de Shakespeare, ambdues dirigides per Frederic Roda el 1958.
Destacat pel crític de Destino Celestí Martí Farreras, al muntatge de l’ADB Parasceve, de Blai Bonet, quan només té disset anys.
El 1958 debuta professionalment al Teatre Guimerà de Barcelona amb Les maletes del senyor Benet (Oscar), de Claude Maigner, amb la Companyia Lluís Orduña.
Etapa francesa:
Del 1959 al 1962 es forma com a actor a l’Escola Nacional Superior d’Art Dramàtic d’Estrasburg. Del 1962 al 1965 forma part de la Comédie de l’Est (Centre Dramatique National) d’Estrasburg.
A la temporada 1962/1963 actua a Horace, de Pierre Corneille (dir. Hubert Gignoux); Six personnages en quête d’auteur, de Luigi Pirandello (dir. Pierre Lefebre); La mégère apprivoisée, de W. Skakespeare (dir. André Jaunnot) i Mille francs de récompense, de Victor Hugo (dir. Hubert Gignoux).
El 1963, quan l’ADB tanca per ordre governativa, Frederic Roda tracta de convèncer-lo que torni i s’integri a la Companyia de Pau Garsaball, en aquell moment empresari del Teatre Romea. Flotats rebutja la invitació: encara no és el moment.
A la temporada 1963/1964 va de gira amb la Comédie de l’Est (Centre Dramatique National) d’Estrasburg al Festival International de Baalbek (Líban).
Del 1965 al 1975 aconsegueix grans èxits al Centre Nacional d’Estrasburg i al Théâtre National Populaire (TNP), del qual forma part el 1967.
El 1968 s’incorpora com a primer actor al Théâtre de la Ville, nou teatre parisenc, que dirigeix Jean Mercure. Triomfa amb Le Roi Lear, que dirigeix George Wilson. A les següents temporades interpreta personatges de Pirandello, Anouilh, Miller, a les ordres de directors com Jean Mercure, Otomar Krejca o Jean-Louis Barrault, entre d’altres.
A la temporada 1964/1965 Josep Maria Flotats actua a Les enfants au pouvoir, de Roger Vitrac, amb direcció de Jean Anouilh (prod. D’Aujourd’hui). Gira per diversos països europeus i el Marroc. Actua a Aurélie, d’Egérie Mavrakis (Théâtre de l’Œuvre, París).
A la temporada 1965/1966 actua a Le bonne âme de Se-Tchouan, de Bertolt Brecht (Théâtre de la Région Parisienne) amb direcció de René Allio; Petit Malcolm contre les eunuques, de David Halliwell (Théâtre des Arts, París), amb direcció de Jacques Rousseau.
1967/1968: Josep Maria Flotats actua a Le Roi Lear, de Shakespeare (TNP de París), amb direcció Georges Wilson; L’illusion comique, de Corneille (TNP i Festival International de Zuric), amb direcció de Georges Wilson.
1968/1969: actua a Beaucoup de bruit pour rien, de Shakespeare (espectacle inaugural del Théâtre de la Ville, París), amb direcció de Jorge Lavelli; Six personnages en quête d’auteur, de Luigi Pirandello (Théâtre de Ville), amb direcció de Jean Mercure.
1969/1970: actua a Pizarro et le soleil, de Peter Shaffer (Théâtre de Ville), amb direcció de Jean Mercure; Œdipe Roi, de Sòfocles (Théâtre de Ville), amb direcció de Rafael Rodríguez; L’illusion comique, de Corneille (TNP de París), amb direcció de Georges Wilson.
1970/1971: actua a Early morning, d’Edward Bond (Festival d’Avinyó i TNP de París), amb direcció de Georges Wilson.
1971/1972: actua a La guerre de Troie n’aura pas lieu, de Jean Giraudoux (Théâtre de Ville, Festival d’Avinyó i gira per l’URSS), amb direcció de Jean Mercure; Les possédés, de Fiódor Dostoievski (Théâtre de Ville), amb direcció de Jean Mercure. Rep el Premi Gérard Philipe per la seva interpretació a La guerre de Troie n’aura pas lieu.
1972/1973: actua a Le Cid, de Pierre Corneille (Théâtre de Ville), amb direcció de Denis Llorca; Le long voyage vers la nuit, d'Eugene O’Neill (Théâtre de l’Atelier), amb direcció de Georges Wilson.
1974/1975: actua a La création du monde et autres bisness, d’Arthur Miller (Théâtre de Ville), amb direcció de Jean Mercure.
1975/1976: actua a Othello, de W. Shakespeare (TNP de París i Festival d’Avinyó), amb direcció de Georges Wilson. Flotats triomfa al Festival d’Avinyó, on fins i tot se’l compara amb Gérard Philipe quan interpreta el paper d’Otel·lo. Actua a Don Juan ou L’Homme de cendres, d’André Obey (Festival de Vaison-La-Romaine), amb direcció de Jean-Pierre André.
1976/1977: actua a Les brigants, de Friedrich Schiller (Théâtre de Ville), amb direcció d’Anne Delbée; va de gira pels Estats Units i el Canadà amb La guerre de Troie n’aura pas lieu, de Jean Giraudoux, dirigida per Jean Mercure.
1977/1978: actua a Dom Juan, de Molière (gira per França i els Tréteaux de França), amb direcció d’Andreas Voutsinas; En attendant Godot, de Samuel Beckett (Festival d’Avinyó), amb direcció d’Otomar Krejca.
El 1978 és contractat per Jean-Louis Barrault per a la seva companyia Renaud-Barrault. Flotats protagonitza, acompanyat de Madeleine Renaud, Zadig ou La destinée, adaptació del conte filosòfic de Voltaire al Théâtre d’Orsay, amb direcció de Jean-Louis Barrault.
El 1978 actua a La vida del rei Eduard II d’Anglaterra, de Christopher Marlowe, en la versió de Bertolt Brecht, interpretant el paper protagonista al muntatge del Teatre Lliure dirigit per Lluís Pasqual (estrena: 5-5-1978). En el repartiment trobem Anna Lizaran, Lluís Homar, Domènec Reixach, Carlota Soldevila, Joan Miralles, entre d’altres.
1979/1980: actua a Une drôle de vie, de Brian Clark (Théâtre Antoine, març de 1980), amb direcció de Michel Fagadau. Rep el Premi de la Crítica Francesa al millor actor de l’any pel seu paper del protagonista paralític.
El 1980 rep la visita de Max Cahner (conseller de Cultura) i Marta Ferrusola, que volen que retorni a Catalunya i encapçali el projecte del Teatre Nacional de Catalunya. Els contactes s’aniran mantenint al llarg dels següents mesos i anys.
L’1 de gener del 1981 entra a formar part de la Comédie-Française signant un contracte com a pensionnaire. El seu primer paper és al muntatge de Sertorius, de Corneille, dirigit per Jean-Pierre Miquel.
El setembre del 1981 interpreta el paper d’Orestes, a Andromaque, de Racine, a la Sala Richelieu, muntatge dirigit per Patrice Kerbrat que inaugurà la temporada de la Comédie-Française 1981-1982.
El 1982 actua als espectacles de la Comédie-Française: Les caprices de Marianne, d’Alfred de Musset, amb direcció de François Beaulieu; Dom Juan, de Molière, amb direcció de Jean-Luc Boutté, i Le bourgeois gentilhomme, de Molière, amb direcció de Jean-Laurent Cochet.
A finals del 1982 és nomenat sociétaire de la Comédie-Française. Aquest contracte implicava ser membre oficial de la institució.
El 22 d'abril del 1983 té lloc la gira de la Comédie-Française al Gran Teatre del Liceu amb Dom Juan, de Molière, protagonitzat per Josep Maria Flotats, que suposa el retorn per la porta gran de l’actor, i el reconeixement de la cultura catalana al seu prestigi com a intèrpret a França.
El 1983 actua als espectacles de la Comédie-Française: Intermezzo, de Jean Giraudoux, amb direcció de Jacques Sereys; La seconde surprise de l’amour, de Marivaux, amb direcció de Jean-Pierre Miquel.
Retorn a Barcelona:
Companyia Flotats
El 31 de juliol del 1983 renuncia al contracte de deu anys i al de sociétaire amb la Comédie-Française.
El 1984 rep l’encàrrec d’impulsar el projecte del Teatre Nacional de Catalunya. Es fa càrrec de la direcció del Teatre Poliorama, fundant la Companyia Flotats, que funciona fins al juny del 1994.
Torna a Barcelona per dirigir i interpretar Una jornada particular, d’Ettore Scola, en la traducció de Carme Serrallonga, decorats i vestuari de Serge Marzolff, amb Anna Lizaran, acompanyats per Carles Sabater, Nadala Batiste, Jaume Comas, entre d’altres (Companyia Flotats, Teatre Condal, 21-2-1984). L’espectacle és un gran èxit i aplega més de seixanta mil espectadors, en cartell fins a principis de juny.
Estrena de Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand, en la versió catalana de Xavier Bru de Sala, dirigit per Maurizio Scaparro, amb escenografia de Josef Svoboda i Roberto Francia, vestuari de Pierre Albert i música de Giancarlo Chiaramello, protagonitzat per Josep Maria Flotats, amb Andreu Benito, Lloll Bertran, Pep Cruz, Abel Folk, Ramon Madaula, Víctor Pi, Mingo Ràfols, Dolors Rossinyol, Rosa Cadafalch, entre d’altres (Companyia Flotats, Teatre Poliorama, 3-2-1985). L’espectacle suposa un nou èxit extraordinari de públic i crítica.
Estiu del 1984: homenatge a Salvador Espriu a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. Josep Maria Flotats recita fragments de La pell de brau, musicats per Narcís Bonet, al monestir de Cuixà.
El despertar de la primavera, de Frank Wedekind, en versió catalana de Carme Serrallonga i direcció de Josep Maria Flotats. Escenografia de Serge Marzolff, vestuari de Pierre Albert. Repartiment amb Josep Comas, Maria Lucchetti, Joan Gibert, Àlex Casanovas, Núria Cano, Marta Calvó, Pere Eugeni Font, entre d’altres (Companyia Flotats, Teatre Poliorama, 26-2-1986).
Per un sí o per un no, de Nathalie Sarraute, en la versió catalana de Carme Serrallonga, amb direcció de Simone Benmussa, escenografia d’Antoni Taulé, protagonitzada per Juan Puigcorbé, Josep Maria Flotats, Conxita Bardem i Lluís Torner (Companyia Flotats, Teatre Poliorama, 28-10-1986).
Infantillatges, de Raymond Cousse, en la versió catalana de Pep Cruz, amb direcció de Josep Maria Flotats, escenografia de Quico Estivill i il·luminació d’Alain Poisson (Companyia Flotats i T.E.I. de Sant Marçal, Teatre Poliorama, 28-10-1986).
El dret d’escollir, de Brian Clark, en l’adaptació de Carme Serrallonga, dirigida per Josep Maria Flotats, amb un repartiment amb el mateix Flotats, Lloll Bertran, Carme Elias, Abel Folk, Marta Calvó, Joan Borràs, entre d’altres (Companyia Flotats, Teatre Poliorama, 5-6-1987).
Lorenzaccio, d’Alfred de Musset, en l’adaptació de Jordi Sarsanedas, protagonitzada i dirigida per Josep Maria Flotats, que encapçala un extens repartiment on trobem Andreu Benito, Carme Elias, Lluís Torner, Marta Calvó, Lloll Bertran, Àlex Casanovas, Eles Alavedra, entre d’altres (Companyia Flotats, Teatre Poliorama, 18-5-1988). L’espectacle és el primer lliurament del tríptic «L’illa de la memòria», en homenatge a Jean Vilar.
El misantrop, de Molière (segona part del tríptic «L’illa de la memòria»), en versió catalana de Xavier Bru de Sala, interpretada i dirigida per Josep Maria Flotats, acompanyat per Lloll Bertran, Àlex Casanovas, Joan Borràs, Marta Calvó, Josep Torrents, Pep Pla, entre d’altres. Escenografia de Serge Marzolff i vestuari de Jacques Schmidt (Companyia Flotats, Teatre Poliorama, 6-1-1989).
El misantrop i Lorenzaccio es presenten al Festival Internacional de Teatro de Madrid (Teatro Español, 4 i 5, 8, 9 i 10 de febrer de 1989).
Ara que els ametllers estan batuts, a partir del Quadern Gris, de Josep Pla, protagonitzat i dirigit per Josep Maria Flotats, escenografia de Flotats i Serge Marzolff (Companyia Flotats, Teatre Poliorama, 17-10-1990).
Cavalls de mar, de Josep Lluís i Rodolf Sirera, amb direcció de Josep Maria Flotats, coautor també de l’escenografia amb Ignasi Camprodon, a partir d’una obra de Josep Maria Subirachs. Repartiment encapçalat per Jordi Muixí, Norbert Íbero, Montserrat Mundet, Francesc Galceran, Jordi Tarrida, Sergi Mateu, Pere Eugeni Font, Marta Angelat, Jordi Vila, entre d’altres (Companyia Flotats, Teatre Poliorama, 13-4-1992).
El Quijote, amb direcció de Maurizio Scaparro, protagonitzat per Josep Maria Flotats i Juan Echanove (Expo Sevilla 1992). Fa temporada al Teatro Valle de Roma (abril 1992).
Tot assajant Dom Juan, a partir d’Elvire Jouvet 40, de Brigitte Jacques, en versió catalana de Vicenç Altaió i Patrick Gifreu, dirigit, decorat i interpretat per Josep Maria Flotats, Mercè Pons, Jordi Muixí, Martí Peraferrer i Francesc Galceran (Companyia Flotats, Teatre Poliorama, 31-3-1993).
Cal dir-ho?, d’Eugène Labiche, Alfred Duru i Jean-Laurent Cochet, amb traducció de Lluís-Anton Baulenas, i direcció de Josep Maria Flotats, protagonitzat per Lloll Bertran, Joan Crosas, Miquel Cors, Rosa Galindo, Josep Maria Flotats, Marc Montserrat, Jordi Muixí, Mone, Pep Planas, Lluís Torner i Guillem Alonso, acompanyats per dotze músics. Escenografia d’Emanuele Luzzatti i vestuari de Maria Araujo (Companyia Flotats, Teatre Poliorama, 20-2-1994). L’espectacle commemorava els deu anys de la Companyia Flotats.
Teatre Nacional de Catalunya:
És nomenat director del Teatre Nacional de Catalunya el 24 de març del 1995.
Estrena d’Àngels a Amèrica. El mil·lenni s’acosta, de Tony Kushner, dirigida per Josep Maria Flotats, que suposa la primera estrena del Teatre Nacional de Catalunya, encara sense inaugurar-se oficialment. Repartiment: Josep Maria Pou, Francesc Orella, Pere Arquillué, Ramon Madaula, Montserrat Carulla, Sílvia Munt, Lloll Bertran, Alexis Valdés, i d’altres (Sala Tallers del TNC, 12-11-1996).
El TNC porta a Madrid (Teatro Albéniz, 15-5-1997) Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, representada en català amb subtitulació en castellà.
El 25 de setembre del 1997, Josep Maria Flotats és destituït com a director-fundador del Teatre Nacional de Catalunya pel conseller de Cultura, Joan Maria Pujals, «per falta de confiança», culminant el clima de tensió generat en els mesos anteriors. En el comunicat de la conselleria es parla de «desistiment unilateral del contracte signat fins al 2001».
La gavina, d’Anton Txèkhov, a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Flotats, que també forma part del repartiment, acompanyat per Núria Espert, Ariadna Gil, Mercè Pons, Pere Arquillué, Josep Maria Pou, Joan Borràs, Ramon Madaula, entre d’altres. Decorats d’Ezio Frigerio (Sala Gran del TNC, 15-10-1997).
Madrid:
Arte, de Yasmina Reza (Teatro Marquina, 29-9-1998), amb Carlos Hipólito, Josep Maria Pou i el mateix Flotats en el repartiment. L’espectacle fa temporada a Barcelona (Teatre Tívoli, 21-9-2000).
Medalla de Oro al Mérito de las Bellas Artes, concedida pel Consell de Ministres (1999).
Così fan tutte, de Mozart, al Teatro Real de Madrid. Flotats signa la direcció escènica del muntatge, que suposa el seu debut en el món de l’òpera. Es tractava d’una coproducció amb el Gran Teatre del Liceu, on estava previst que es veiés en la temporada 2003-2004 (Gran Teatre del Liceu, 9-12-2003).
París 1940, espectacle en llengua espanyola basat en diversos textos de l’actor i escriptor Louis Jouvet (Elvire Jouvet, de Brigitte Jacques, en traducció de Mauro Armiño), interpretat i dirigit per Josep Maria Flotats, que també signà l’escenografia, acompanyat en el repartiment per Mercè Pons, Paco Martínez, Luis Moreno i Alejandro Vera (Teatro Bellas Artes, 4-10-2002). L’espectacle és una versió castellana de Tot assajant Dom Juan, estrenat per la Companyia Flotats el 1993.
Rep tres premis Max pel seu espectacle París 1940, al millor espectacle, a la millor adaptació i a la millor posada en escena (2-5-2003).
La cena, de Jean-Claude Brisville, adaptació en llengua espanyola de Mauro Armiño, amb direcció i escenografia de Josep Maria Flotats, interpretada pel mateix Flotats, amb Carmelo Gómez, Daniel Murial i Bruno Ciordia (Teatro Bellas Artes, 15-9-2004). Flotats rep dos Premis Max (2004), al millor actor i director, per aquest espectacle.
Stalin, de Marc Dugain, adaptació al català de la novel·la del mateix Dugain Une exécution ordinaire, fent el paper de Ióssif Stalin, acompanyat per Carme Conesa, Pere Eugeni Font, Pep Sais, Pepa Arenós, entre d’altres. Escenografia de Jon Berrondo (Teatre Tívoli, 18-9-2007).
El encuentro de Descartes con Pascal joven, de Jean-Claude Brisville, en versió espanyola de Mauro Armiño, dirigida per Josep Maria Flotats, interpretada per Josep Maria Flotats i Albert Triola (Teatro Español, 22-1-2009). L’espectacle fa temporada al Teatre Lliure de Montjuïc (estrena: 24-2-2010).
Beaumarchais, de Sacha Guitry, en versió espanyola de Mauro Armiño, escenografia de Ezio Frigerio i interpretada per Josep Maria Flotats, Pedro Casablanc i María Adánez al capdavant d’un extens repartiment (Teatro Español, 1-12-2010).
Josep Maria Flotats i Núria Espert participen en el cicle de lectures Cartes lliures, dirigida per Pau Carrió (Teatre Lliure de Montjuïc, 10-1-2012).
La mecedora, de Jean-Claude Brisville, al Centro Dramático Nacional, amb un repartiment format per Daniel Muriel, Eleazar Ortiz i Helio Pedregal, amb escenografia d’Alejandro Andújar (Teatro Valle-Inclán, Sala Francisco Nieva, 13-1-2012).
La verdad, de Florian Zeller, en versió de Mauro Armiño, dirigida i protagonitzada per Josep Maria Flotats, acompanyat en el repartiment per Kira Miró, Aitor Mazo i María Adánez (Teatro Cofidis, Alcalá, 5-10-2012).
Josep Maria Flotats rep un homenatge al Teatre Nacional de Catalunya, com a rescabalament pel seu cessament el 1997. Se n'encarreguen el director del TNC, Xavier Albertí, i el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, amb la descoberta d’una placa a l’entrada de la Sala Gran dedicada al fundador i primer director del Nacional (16-7-2013).
Josep Maria Flotats participa en un acte organitzat pel Teatre Nacional de Catalunya amb motiu del centenari del naixement de Salvador Espriu, Un rèquiem per a Salvador Espriu, recitant textos del poeta, acompanyat per 170 intèrprets: la Coral Càrmina, la Coral Polifònica de Puig-Reig, l’orquestra de l’OBC, a més de quatre solistes. Música de Xavier Benguerel i direcció de Xavier Albertí (Sala Gran del TNC, 12-11-2013).
El joc de l’amor i de l’atzar, de Marivaux, en traducció de Salvador Oliva, amb direcció de Josep Maria Flotats, escenografia d’Ezio Frigerio i vestuari de Franca Squarciapino, amb el següent repartiment: Mar Ulldemolins, Àlex Casanovas, Enric Cambray, Vicky Luengo, Rubén de Eguia, Bernat Quintana i Guillem Gefaell (Sala Gran del TNC, 7-5-2014).
Josep Maria Flotats, acompanyat pel violoncel·lista Lluís Claret, interpreta al Festival de Peralada (Biblioteca del Castell), l’espectacle Jusqu’à quand, amb la lectura de textos de l’escriptor francès Jean-Claude Grumberg, Mon père. Inventaire (2003) i Pleurnichard (2010), que comptà amb la presència del mateix autor, que va viure en primera persona l’ocupació nazi del seu país (12-8-2015).
Ser-ho o no. Per acabar amb la qüestió jueva, de Jean-Claude Grumberg, en traducció de Salvador Oliva, dirigida per Josep Maria Flotats, amb escenografia d’Alejandro Andújar, interpretació musical de Dani Espada, interpretada per Josep Maria Flotats i Arnau Puig (Lliure de Gràcia, 28-10-2015).
Josep Maria Flotats és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Bellaterra. És presentat per la Dra. Roser Gauchola Gamarra (27-6-2017).
Es reposa Ser-ho o no. Per acabar amb la qüestió jueva (Teatre Borràs, 28-6-2017).
Webgrafia:
Llibret editat amb motiu de la concessió del Doctorat Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017): <http://www.uab.cat/doc/llibret-HC-JosepMaria-Flotats>
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
