Esteve Polls Condom

Director escènic

La seva vinculació amb el teatre s’inicia en la postguerra, període en que va participar amb diverses agrupacions d’aficionats, com ara: Centre Moral Instructiu de Gràcia (1939-1949), Centre Catòlic de Gràcia (1950-1951), Centre Parroquial Sant Josep de Badalona (1952), Ateneu de Sant Gervasi (1951-1952), Círcol Catòlic de Badalona (1952-1953), Penya Cultural Barcelonesa (1952-1953), Centre Familiar Recreatiu (Manresa, 1954-1955) i Ateneu de Badalona (1953). En aquells anys rep la influència del Grupo de Cámara, liderat per Antonio Cabo i Rafael Richard, del Thule Teatro, de Mariano de la Cruz, i molt especialment, del Teatro de Estudio de Juan Germán Schroeder.

Gonzalo Pérez de Olaguer (Teatre independent a Catalunya. Ed. Bruguera, 1970) escrivia: «Esteve Polls és un dels directors teatrals que més joc han [sic] donat a Barcelona. Ens dóna —tant en el teatre de cambra com en el professional— una barreja d’excel·lents muntatges i, grans i fins espectaculars errors. Director  més intuïtiu que no pas cerebral, que la constància i la dedicació aviat feren destacar». Olaguer feia la relació de muntatges estrenats amb el Teatre Experimental de Barcelona, fundat el 1950 per Polls, oferint un repertori dramàtic que va de Calderón i Shakespeare fins a un autor fonamental del segle XX, Luigi Pirandello, i d’altres molt més oblidats fins a arribar a joves autors com Giovanni Cantieri i Pau Puche. Intentà crear un Teatro Popular de Barcelona, acompanyat per Gonzalo Pérez de Olaguer i Cantieri, que només fou capaç d’oferir representacions commemoratives al Palau de la Música, sense poder respondre al suposat paper social del teatre. El franquisme era l’única realitat possible dins la llei.

Debutà com a director  professional amb L’amor viu a dispesa, de Josep Maria de Sagarra (1952), un encàrrec del dramaturg, amb què pren la direcció artística de la Companyia Maragall, amb seu al Teatre Romea (1952-1957), i arriba al moment àlgid el 1954 amb les sessions de cambra, on estrenà La ferida lluminosa (1954), assenyalat com l’èxit més esclatant del teatre català, en ple catolicisme apostòlic i romà, seguit de La paraula de foc (1955), la desfeta més sonada de l’autor de La rambla de les floristes. La vinculació amb Sagarra és fonamental atès el seu paper plenipotenciari a la pràcticament única seu del teatre en català. Va estrenar el Poema de Nadal de Segarra al Palau de la Música (1965). Tot i així, Polls va aglutinar un grapat d’actors com Lluís Torner, Carles Lloret, Teresa Cunillé, Pepita Gelabert, Maria Vila, Carme Contreras.

Esteve Polls propicià el debut escènic de Núria Espert, interpretant Romeu i Julieta, de Shakespeare (1951), acompanyada d’Enric Guitart. Aquesta fou la primera versió del clàssic anglès que va remuntar amb d’altres intèrprets, amb major o menor fortuna. L’espectacle més important amb Espert fou Maria Rosa, de Guimerà, al Teatre Grec de Montjuïc, que suposà la consagració definitiva de l’actriu (1963).

El 1957, també al Grec, havia dirigit Juli Cèsar, de Shakespeare, primer clàssic representat en català després de la Guerra Civil, prèvia autorització governativa.

El 1959, Esteve Polls s’instal·là a Madrid on va muntar diverses obres al Teatro de la Zarzuela, i va retornar a Barcelona el 1962 per dirigir una nova versió de Romeu i Julieta, de Shakespeare, amb Montserrat Carulla i Josep Ignasi Abadal com a protagonistes.

El 1966 marxà a Buenos Aires per dirigir la Compañía Teatro Universal de l’actor Alejandro Ulloa, iniciant un periple per diversos països llatinoamericans, col·laborant en la fundació i direcció dels teatres nacionals al Teatro Colón de Colòmbia (1967) i al Teatro Nacional de San José a Costa Rica (1971). Hi muntà espectacles del repertori clàssic i contemporani, des d’Eurípides fins a Goldoni, de Tennessee Williams a Federico García Lorca.

Retorna a Barcelona el 1973 per dirigir el Teatro Nacional de Barcelona (TNB), muntant Las troyanas, d’Eurípides, El señor de Pigmalión, de Jacinto Grau, Los hijos del sol, de Màxim Gorki i El criat de dos amos, de Carlo Goldoni, totes estrenades al llarg del 1974, amb actors com Enric Casamitjana, Enric Arredondo i Enrique Diosdado. Un fracàs espectacular fou Los hijos del sol, que només va fer divuit funcions. Reprèn la seva col·laboració amb l’Orfeó Gracienc, muntant espectacles com Un déu ha dormit a casa, de Guilherme de Figueredo, amb Chus Estruch com a protagonista. La temporada al TNB acabà de la pitjor manera amb la dissolució de la Compañía Ángel Guimerà. Més endavant intentà muntar una Escola d’Interpretació Dramàtica, sense èxit.

El 1985 es feu càrrec del Teatre Victòria, fundant el Teatre de Barcelona, on estrenà una nova versió de Romeu i Julieta, en aquesta ocasió interpretada per Sílvia Munt i Gary Piquer. Del 1986 al 1995, tractà de reincorporar-se al món teatral barceloní, però els temps havien canviat i els protagonistes de l’escena catalana eren uns altres.

Entre els reconeixements a la seva dilatada carrera destaca la concessió de la Creu de Sant Jordi (1998).

El 2008 dirigí al Teatre Nacional de Catalunya, Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra. El seu comiat dels escenaris es produí el 2009 amb Tot jugant amb Molière, de Juan Antonio Castro.

Esteve Polls ha estat un dels directors escènics sorgits a Catalunya en el període de la postguerra, primer formant part d’agrupacions amateurs, i després al capdavant de companyies professionals, com la Companyia Maragall amb seu al Teatre Romea en la dècada dels anys cinquanta. Va fer debutar Núria Espert a principis d’aquella dècada. En els anys seixanta va desenvolupar una molt important carrera professional als escenaris llatinoamericans, des d’Argentina fins a Colòmbia i Costa Rica. En els anys setanta es reincorporà a l’escena catalana com a director del Teatro Nacional de Barcelona i, als anys vuitanta, al capdavant del Teatre de Barcelona, amb seu al Teatre Victòria.

Ramon, Bacardit; Batlle, Carles et al. Romea, 125 anys. Barcelona: Departament de Cultura, 1989.

Pérez de Olaguer, Gonzalo. Teatre Independent a Catalunya. Barcelona: Bruguera, 1970.

Pérez de Olaguer, Gonzalo. TNB: Història d’una imposició. Barcelona: Institut del Teatre, 1990.

Pérez de Olaguer, Gonzalo. Un resistent del teatre català. Tarragona: Arola Editors, 2008.

Polls, Esteve. Cinc minuts abans que caigui el teló. Barcelona: Viena Edicions, 2009.