Carles Baguer i Mariner

Format musicalment gràcies al seu oncle Francesc Mariner, organista de la Catedral de Barcelona, Baguer va iniciar la seva carrera el gener de 1786 com a substitut d’aquest càrrec, a causa d’una malaltia de l’oncle. De ben jove fou una figura respectada a nivell artístic a la ciutat de Barcelona, i entre el 1786 i el 1790 provà sort en la posició d’organista titular a Lleida, Tarragona i l’església del Pi de Barcelona, tot i que sense èxit. A finals de 1789, Mariner morí, i el 12 d’abril de 1790 Baguer ocupà oficialment la seva plaça. Des d’aquest moment i fins a la seva mort conjugà les funcions d’organista i pedagog amb la composició, que va conrear de manera prolífica. El 1796 passà a ser considerat membre de ple dret de la Capella Musical. Durant el regnat de Carles IV, la Catedral de Barcelona inicià un període d’empobriment gradual que comportà un estancament en el desenvolupament musical. Com passà també en el teatre, les dificultats econòmiques foren el motiu de la depauperació de les condicions laborals de la Catedral, així com de la paralització de les obres de l’orgue i de la no-reposició dels músics. Baguer mostrà sensibilitat amb aquests afers i s’hi implicà al llarg de la seva vida.

Carles Baguer exemplifica els canvis estructurals que experimentà la música culta a la Península a finals del segle xviii, des de la renovació tècnica, formal i estètica fins a la secularització dels ambients musicals. En ell conflueixen el substrat barroc arcaïtzant i els usos gregorians tradicionals, amb una italianització gradual de l’estil dramàtic, que diluí les diferències entre òpera i sarsuela. Influenciat per Haydn en el tractament de la textura simfònica i la riquesa en els desenvolupaments, Baguer també es nodrí dels corrents instrumentals més generals de l’escola de Viena. Alternà sempre la música religiosa —nou misses, un rèquiem i diversos oratoris, salms, villancets, etc.— amb la profana —una òpera i nombroses obres per a teclat en múltiples formes, rondós, minuets i una quarantena de sonates—. També va escriure dinou simfonies, una pastorel·la per a orquestra, un concert per a dos fagots i orquestra i una sèrie de duets per a flauta. La crítica ha plantejat la possibilitat que algunes de les simfonies de Baguer siguin adaptacions d’obertures operístiques; ho és amb gairebé tota seguretat la Simfonia del opera, transcripció de La Principessa filosofa. A falta de l’establiment d’un corpus segur, a dia d’avui es coneixen més de cent cinquanta peces escrites per l’autor, algunes de les quals, com era costum, tenen finalitats pedagògiques. Baguer ha estat considerat per la crítica un dels més polifacètics autors d’aquest tombant de segle i una síntesi del llenguatge instrumental europeu del moment.

• 4 novembre 1797. La principessa filosofa. Basada en l’obra d’Agustín Moreto. Teatre de la Santa Creu, Barcelona.

• Dolcet, Josep. «L’òpera i la música escènica en el classicisme». A: Aviñoa, Xosé (dir.): Història de la música catalana, valenciana i balear, volum II: Barroc i classicisme. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 171-190.
• Dolcet, Josep; Vilar, Josep M. «La música instrumental en el classicisme». A: Aviñoa, Xosé (dir.): Història de la música catalana, valenciana i balear, volum II: Barroc i classicisme. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 191-232.
• Ester-Sala, María A. «Algunos datos biográficos de Carlos Baguer (1768-1808), organista de la Catedral de Barcelona». Revista de Musicología VI (1-2). Madrid: Sociedad Española de Musicología, 1983, p. 223-251.
• — (ed.). Música hispana. Serie C: Música de cámara, 14. Carles Baguer (1768-1808). Tres simfonías para tecla. Barcelona: Instituto Español de Musicología (CSIC), 1984.
• Ester-Sala, María; Vilar i Torrents, Josep M. «Baguer, Carlos [Carlets]». A: Casares Rodicio, Emilio (dir.). Diccionario de la música española e hispanoamericana II. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores, 1999, p. 48-51.
• Rifé, Jordi. «Música religiosa en romanç en el classicisme». A: Aviñoa, Xosé (dir.), Història de la música catalana, valenciana i balear, volum II: Barroc i classicisme. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 157-170.
• — «Preclassicisme i Classicisme». A: Bonastre, Francesc; Cortès, Francesc (coord.). Història crítica de la música catalana. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2009, p. 201-279.
• Vilar i Torrens, Josep Maria (ed.). Carles Baguer 1768-1808. Sinfonías. N.º 2 en Do m, N.º 12 en Mi b M, N.º 13 en Mi b M, N.º 14 en Sol M. Madrid: Sociedad Española de Musicología, 1990.
• — Les simfonies de Carles Baguer. Fonts, context i estil. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona [tesi doctoral inèdita], 1994.
• — Carles Baguer, organista de la seu de Barcelona. El classicisme musical a Catalunya. Barcelona: Graó, 1995.
• — «Baguer, Carles». A: Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la música catalana, valenciana i balear, volum IX: Diccionari A-H. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 66-67.

• <https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/69/Carlos_Baguer.jpg/225px-Carlos_Baguer.jpg>

   

• <http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/vistes-al-mar/carles-baguer-simfonista-catala-del-classicisme-convidats-josep-maria-vilar-josep-dolcet/audio/292430/>