Antoni Massana i Bertran

Compositor i organista

Format amb mestres com Granados, Morera, Taltabull o Pedrell, el 1911 ingressà a la Companyia de Jesús i el 1922 fou ordenat sacerdot a Barcelona. Aquell mateix any guanyà la 24a Festa de la Música Catalana, en la seva darrera edició. El 1923 marxà a Roma, on es llicencià en música gregoriana i doctorà en composició a la Scuola Superiore di Musica Sacra. L’any següent tornà a Barcelona i fou nomenat mestre de capella de l’Església del Sagrat Cor. Des del 1930 fou vicepresident de la Societat Filharmònica de Barcelona, presidida per Joan Manent. Per motiu de la guerra, visqué novament a Roma entre el 1936 i el 1939. Residí a Barcelona del 1940 al 1949 i fins al 1953 fou destinat en missió religiosa a l’Amèrica del Sud, on difongué part de la seva obra. L’any del seu retorn a Barcelona guanyà el Premio Nacional de la Música de España per Canigó, estrenada aquell mateix 1953 al Liceu. Morí el 1966 a Raïmat del Segrià.

Massana fou un autor influït pels avanguardistes europeus i, en especial, per Wagner i Richard Strauss. Apostava per un neorromanticisme de base cristiana, obert a les noves postures d’indeterminació tonal de principis de segle però des d’un punt de vista moderat. La seva producció és rica i variada i conté obra coral, cambrística, simfònica, lieder, obra per a orgue i per a piano i òpera, la més celebrada de les quals és Canigó, basada en el poema homònim de Jacint Verdaguer. Massana se serví d’una adaptació de Josep Carner, tot i que amb lleugeres modificacions. Se’n va representar una versió de concert l’any 1936, poc abans de l’esclat de la guerra, amb la participació del tenor Joan Raventós. Però no fou fins a l’any 1953 que l’obra es pogué estrenar en la seva forma completa, en el marc del cinquantenari de la mort de Verdaguer. La crítica n’ha destacat el caràcter catalanista ―utilitzat pel franquisme amb voluntat legitimadora― i la relectura de Verdaguer en termes postwagnerians, fins a un cert punt esquematitzadors, amb elements de música popular. També Nuredduna (1947), amb llibret de Miquel Forteza, basat en el poema èpic de Costa i Llobera La deixa del geni grec i El paradís perdut, basada en l’obra de John Milton, escrita l’any 1958 i mai estrenada. Dels oratoris que va escriure, destaquen Xavier, estrenat el 1930, Montserrat, estrenat el 1933, que li meresqué el premi de la Fundació Patxot de l’any 1927, i La Creació, escrita i estrenada a mitjans dels anys 1940. Quant a la música simfònica, cal esmentar Fantasia (1929), Elegia a Debussy (1930) i la Sinfonía en do (1952), escrita a Buenos Aires.

8 juliol 1922. Pregària de l’Himne de la Ciutat de Déu. Orfeó Català. Palau de la Música Catalana.

15 desembre 1929. Christo – Regi Redemptori. Basada en textos bíblics i litúrgics. Col·legi dels Jesuïtes de Sarrià.

16 maig 1930. Xavier. Director musical: Joan Baptista Lambert i Caminal. Escenografia: Adrià Gual. Gran Teatre del Liceu de Barcelona. 

21 maig 1930. Scherzo en re major per a gran orquestra. Orquestra Pau Casals. Palau de la Música Catalana.

Novembre 1933. Montserrat. Director: Joan Manén. Orfeó Català. Palau de la Música Catalana.

Maig 1936. Canigó. Basada en l’obra de Jacint Verdaguer. Adaptador: Josep Carner. Casal del Metge de Barcelona.

2 març 1945. Concert per a violoncel i orquestra. Orquestra Municipal de Barcelona. Solista: Ricard Boadella. Palau de la Música catalana.

1 abril 1946. La Creació. Basada en textos bíblics. Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

16 octubre 1947. Nuredduna. Basada en l’obra de Miquel Costa i Llobera. Adaptador: Miquel Forteza. Teatre Principal de Palma.

21 maig 1953. Canigó. Basada en l’obra de Jacint Verdaguer. Adaptador: Josep Carner. Director: Pablo Sorozabal. Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Aviñoa, Xosé. «La música religiosa». A: Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. IV. Del Modernisme a la Guerra Civil (1900-1939). Vol. 4. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 189-209.

Aviñoa, Xosé. «Massana i Bertran, Antoni». A: Aviñoa, Xosé (dir.): Història de la música Catalana, Valenciana i Balear. X. Diccionari I-Z. Vol. 10. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 62-63.

Cortès, Francesc. «D’Atlàntida a Canigó: les interpetacions de l’èpica verdagueriana a Falla i Massana». Anuari Verdaguer (Vic: Societat Verdaguer: Universitat de Vic), vol. 11 (2002), p. 655-667.

Cortès, Francesc. «La música catalana als segles XX-XXI». A: Bonastre, Francesc; Cortès,  Francesc (coords.). Història Crítica de la Música Catalana. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2009, p. 469-507.

Soler, Josep. «Massana, Antoni». A: Casares Rodicio, Emilio (dir.). Diccionario de la música española e hispanoamericana VII. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores, 1999-2002, p. 336-337.

Ricart i Matas, Josep. Diccionario biográfico de la música, Barcelona: Iberia, 1966.

<http://colleccions.cdmae.cat/assets/bdam:362600/screen>

<http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Massana-i-Bertran-Antoni>