Pintor, escenògraf, inventor, dissenyador tèxtil, dissenyador de moda
Mariano Fortuny Madrazo fou un creador genial i polifacètic. La seva producció va abastar àmbits tan diversos com la pintura, el gravat, la fotografia, la moda, el disseny tèxtil, l'escenografia i la tecnologia elèctrica.
Fill del reconegut pintor català Marià Fortuny i Marsal i de Cecilia de Madrazo Garreta, qui provenia d'una important família d'artistes, Mariano Fortuny va ser educat en un ambient erudit i cosmopolita. Aquest context li va permetre estar en contacte amb grans artistes i intel·lectuals de l'època, que tindrien una important influència en el seu desenvolupament.
Quan tenia tres anys, el seu pare va morir i la seva mare es va mudar amb els seus fills a París. Fortuny va residir a França durant la seva etapa de formació, entre la influència del seu oncle Raimundo de Madrazo i la dels pintors que havien sigut amics del seu pare. A final de la dècada dels anys vuitanta es va mudar a Venècia amb la seva mare i la seva germana. Va viure al Palau Martinengo inicialment i al Palau Orfei a partir del 1899, on va desenvolupar la seva variada activitat professional.
Mogut pel seu esperit cosmopolita i les seves inquietuds artístiques, Mariano Fortuny va viatjar per Europa i va viure durant molts anys entre Venècia i París. Va morir en el seu palau a Venècia el 1949.
Mariano Fortuny i el teatre
Mariano Fortuny va començar a interessar-se pel teatre des de molt jove, va ser un gran admirador de Richard Wagner i es va mantenir fidel al principi wagnerià de «l’obra d'art total» durant tota la seva vida. No obstant això era conscient de les limitacions que tenia el teatre de la seva època en relació amb l'escenografia i la il·luminació escènica perquè aquest principi es dugués a terme a la pràctica. D'aquí que la seva investigació se centrés principalment en la creació i perfeccionament d'un nou sistema d'il·luminació.
A la fi del segle XIX es començava a fer servir la llum elèctrica als teatres, però en general va passar a substituir els llums de gas sense introduir grans canvis. Fortuny, com Adolphe Appia i altres escenògrafs que van propiciar la gran reforma teatral del segle XX, pensava que la il·luminació havia de ser vertebradora en l'escenificació i s'havien de reduir els decorats pintats el màxim possible.
Les seves dues grans aportacions van ser el nou sistema de llum difusa, anomenat Sistema Fortuny i que va patentar el 1901, i la Cúpula Fortuny, que va crear com a complement de l'anterior.
Segons explicava Fortuny en el seu tractat Éclairage scénique, del 1904, la tècnica de llum indirecta o difusa va ser un descobriment que va fer observant el comportament de la llum en la natura. Aquest sistema es basa en la il·luminació d'un espai pel reflex de la llum projectada sobre un objecte.
Per aconseguir aquesta llum difusa, Fortuny va dissenyar uns llums d'arc que projectaven la llum en unes cintes de tela de diferents colors, les quals reflectien la llum i la reenviaven a la cúpula, il·luminant així l'escenari. Més tard va continuar investigant en el sistema i va incorporar nous mecanismes més complexos que afegien matisos als colors i permetien regular la intensitat de la llum des d'una taula de control transportable. També va afegir un artefacte per projectar llum directa a la cúpula a través de petits miralls amb els quals aconseguia crear l'efecte dels núvols.
La Cúpula Fortuny és una gran estructura metàl·lica que forma un quart d'esfera i està coberta de tela. Aquesta cúpula engloba l'escenari i fa de reflectora acompanyada del sistema d'il·luminació difusa. La seva última versió, patentada el 1904, es podia muntar i desmuntar en pocs segons gràcies a un sistema d'inflat que a més feia que la tela es mantingués llisa i tirant. La cúpula va ser dissenyada per aconseguir major versemblança en la representació del cel, tot i que també s'aconseguia amb ella una millor acústica.
El nou sistema de Fortuny aportava molts avantatges a la il·luminació escènica. La llum difusa evitava les ombres i els colors permetien crear diferents tonalitats de cel per representar diferents moments del dia, i a més els canvis de llum no interrompien tant l'escena com els canvis de decorat.
Les innovacions tècniques de Fortuny van començar a provocar l'entusiasme dins dels cercles teatrals de França i Itàlia i aviat es va estendre a altres països. Martine de Béhague, la comtessa de Bearn, li va encarregar renovar el teatre del seu palau. Allà va poder instal·lar la cúpula amb el seu sistema d'il·luminació al complet. El 29 de març del 1906 es va reobrir el teatre amb un ballet de Widor, escenificat per Fortuny. L'espectacle va ser un èxit i el sistema d'il·luminació de Fortuny va ser el protagonista.
A partir d’aleshores van començar a obrir-se les portes dels teatres per instal·lar la Cúpula Fortuny. El primer teatre públic en què es va instal·lar va ser el Théâtre de l'Avenue Bosquet, a París. El 1906 Fortuny va constituir una societat amb AEG per promocionar i instal·lar el seu sistema en altres teatres.
Com a escenògraf, Mariano Fortuny també va crear decorats i vestuaris per a diferents projectes teatrals i va dissenyar teixits per a vestuaris d'altres figurinistes. De fet, gràcies al teatre es va apropar al disseny tèxtil i la moda, dues de les facetes més conegudes de l'artista.
La primera escenografia que va realitzar va ser un encàrrec que li va fer el 1899 la comtessa d’Albrizzi per a la representació de Mikado, de Gilbert & Sullivan, al teatre privat del seu palau de Venècia. L'escenografia va rebre molt bones crítiques, encara que ell no n’estava completament satisfet pel mal ús que s’hi va fer de la llum elèctrica.
En la seva següent escenografia, la de Tristany i Isolda, que es va representar al teatre de la Scala de Milà el 1900, va ser on va començar a experimentar amb nous procediments d'il·luminació que donarien lloc a tota la seva investigació sobre la il·luminació escènica.
En l'escenografia de Tristany i Isolda, va suprimir accessoris innecessaris facilitant el treball dels actors al mateix temps que es mantenia fidel a les acotacions de Wagner. A més, va aconseguir en certa manera «introduir» al públic en l'acció de l’obra, acostant-se així a la idea d'Adolphe Appia d'escurçar al màxim la distància entre l'actor i l'espectador. Per exemple, en la primera escena, Fortuny va fer un decorat que representava una secció del vaixell des de dins, situant d'aquesta manera als espectadors directament dins de la coberta del vaixell.
En 1901, Mariano Fortuny va col·laborar amb D'Annunzio realitzant els esbossos, maquetes de decorats, dissenys de teles i de figurins per a la seva obra Francesca de Rimini. Fortuny va preparar una gran quantitat de material, però finalment no va continuar en el projecte i només se’n va fer servir una part.
També va col·laborar amb Adolphe Appia en l'escenificació d'una escena de Manfred, de Lord Byron que es va representar al Teatre de l'Hôtel particulier junt amb una altra escena de Carmen de Georges Bizet els dies 25, 27 i 28 de març de 1903. El 1904 van treballar junts de nou i Fortuny va preparar una maqueta del II Acte de la Walquíria de Wagner que després no es va realitzar. Després d'això, van prendre camins separats.
Fortuny va continuar fent escenografies i vestuaris per a diferents projectes, tot i que la seva activitat teatral es va centrar principalment en la investigació, el perfeccionament i la comercialització del seu sistema d'il·luminació escènica.
29 desembre 1900. Tristany i Isolda. Richard Wagner. Arturo Toscanini. La Scala de Milà.
27 desembre 1931. Els mestres cantaires de Nuremberg. Richard Wagner. Teatre Reial de l'Òpera de Roma.
18 agost 1933. Otel·lo. William Shakespeare. Pietro Sharoff. Palazzo Ducale de Venècia. Companyia teatral de Kiki Palmer. (Vestuari i direcció d'il·luminació).
15 gener 1934. La vida breve. Manuel de Falla. Lert. La Scala de Milà. (Disseny de l'escenografia que va ser portada a terme per Leonardo Stroppa).
9 juny 1937. Trionfi per le nozze di Galeazzo Maria Sforza e Bona di Savoia. Castello Sforzesco de Milà. (Direcció del muntatge escènic i vestuari en col·laboració amb Nicola Benois i Mario Cito Filomarino).
Cardona, María de. «Mariano Fortuny y Madrazo». Arte Español. Madrid: Revista de la Sociedad Española de Amigos del Arte, 1950, p. 35-39.
Cataloghi Marisilio. Fortuny e Caramba: la moda a teatro. Costumi di scena, 1906-1936. Venècia: Cataloghi Marisilio, 1987.
Maino, Marzia. «Fortuny i l’escena: la il·luminació com a terreny d’experimentació i reforma». A: Diversos autors. Fortuny: el mag de Venècia. Barcelona: Fundació Catalunya-La Pedrera, 2010, p. 71-97.
Marisilio Editori. Immagini e materiali del laboratorio Fortuny. Venècia: Marisilio Editori, 1978.
Museu Tèxtil i de la Indumentària. El Fortuny de Venècia. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1984. (Col·lecció Catàlegs d'exposicions; 41)
Nicolás, María del Mar. «Fortuny y el teatro». A: Nicolás, María del Mar. Mariano Fortuny y Madrazo. Entre la modernidad y la tradición. Madrid: Fundación Universitaria Española, 2001, p. 53-104.
Osma, Guillermo de. Fortuny. Donostia-San Sebastián: Editorial Nerea, 2015.
Osma, Guillermo de. Mariano Fortuny: his life and work. New York: Rizzoli, 1980.
Parcerisas, Pilar. «Moda y teatro en Mariano Fortuny y Madrazo». Barcelona: On Textil, 1989, p. 161-163.
<www.fortuny.com> [Consulta: 10 desembre 2017]
<www.fortuny.visitmuve.it> [Consulta: 11 desembre 2017]
<http://www.elmundo.es/cultura/2016/11/07/581fcb6846163f69088b4574.html>
La Cúpula Fortuny:
<http://www.arabeschi.it/uploads/dal-zotto-1.jpg>
Maqueta amb l'efecte de dia i de nit del sistema d'il·luminació difusa: <https://sodaymoda.files.wordpress.com/2013/10/sistemas-de-iluminacic3b3n.png>
Mariano Fortuny al taller del Palau Orfei, ca. 1902: <http://www.arabeschi.it/uploads/dal-zotto-3.jpg>
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar