Charles-Antoine Cambon

Escenògraf

Va néixer a París el 1802, on es formà com a deixeble del gran escenògraf del romanticisme Pierre Ciceri, i després continuà treballant com a col·laborador seu. Es va donar a conèixer per les seves decoracions per el Théâtre du Cirque Olympique, el Grand Théatre de Lió i el Théatre de Brest.

El 1832 es va associar amb l’escenògraf Philastre, a qui havia conegut al taller de Ciceri. A partir d’aquest any ambdós comencen a col·laborar amb l’Òpera de París, amb la realització de quatre decoracions per Gustave III i treballaran per a gairebé totes les produccions de l'Òpera, la darrera de les quals és Nisida, el 1848. A partir d’aquesta data Cambon treballarà regularment amb Thierry, amb qui també s’associà fins a la mort del darrer, el 1866.

Cambon va arribar a Barcelona el 1846 contractat per el Gran Teatre Liceu, amb el seu deixeble Félix Cagé i amb Philastre, i restà a la ciutat comtal fins al 1850. Tot i no pintar gaires decorats, va exercir molta influència a l’escenografia catalana. Al Liceu va projectar amb Philastre el sostre de la gran sala, destruït a l’incendi del 1861, i també va pintar algunes escenografies, de les quals destaquen les d’Ana Bolena, Azulema, El Diable enamorat, Il Bravo i I Due Foscari. Assortí, igualment, al teatre de decorats de repertori, tals com  «interior rico», «selva» i «campiña». També va treballar per al Teatre Principal. Va tenir molts deixebles, el principal dels quals va ser Soler i Rovirosa, que va fer una estada de formació a París el 1856, al taller que compartien Cambon i Thierry, i on aviat fou encarregat de dirigir la secció de traça i perspectiva. A les seves notes manuscrites, Soler i Rovirosa qualificà així els seus mestres: Cambon, el caràcter, Thierry, el color, i va afirmar que es complementaven mútuament, tot donant pas a l’escenografia realista.

L’obra de Cambon és considerable. A més del Théâtre de l’Opéra, ja sigui sol o en associació amb Philastre o Thierry, va treballar principalment per als teatres lírics, com l’Opéra-comique, el Théâtre-Lyrique, les Bouffes-Parisiens, etc.

Juntament amb Philastre, va treballar per a la Comédie-Française des de finals de desembre del 1840 fins al juny del 1846. Igualment, treballà per a l’Odeon, per al Théâtre-Historique, le Théâtre de la Porte Saint-Martin, etc. Entre els teatres més petits, destaquen els seus treballs per al Délassements-Comiques, el Théâtre Molière, el Théâtre des Folies-Dramatiques, l’Ambigu, el Théâtre du Palais-Royal, el Vaudeville i sobretot el Cirque Olympique on va iniciar la seva carrera.

La seva darrera obra va ser Faust, de Gounoud, el 1869.

Les seves decoracions, més de dues mil, es van vendre a l’Hotel Drouot el 1877, de les quals només dues-centes van anar a parar a la Biblioteca de l’Opéra. La resta es va dispersar, inevitablement.

Com era habitual entre els escenògrafs, Cambon també va treballar en la decoració interior de diversos teatres de París, com el Théâtre du Cirque Olympique, l’Ambigu, on va pintar el sostre i el teló de boca, la sala de l’Athénée, la de la Bourse, la petita sala dels Champs-Élysées, el Théâtre Déjazet i les Follies-Nouvelles. També va restaurar la sala d’òpera Le Peletier el 1840 i el sostre el 1847. Igualment va pintar el teló de la sala Choiseul del Théâtre du Châtelet. En altres localitats també va realitzar diverses decoracions d’interiors teatrals, com a Tolosa de Llenguadoc, Angolema, Beaune, Anvers, Gant, Barcelona, entre d’altres.

Cambon va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor el 1869.

Segons Isidre Bravo, Cambon i Philastre van ser capdavanters d’una escola pictoricista que supeditava el rigor perspectiu a la veritat o a la naturalitat visual dels espais representats, i a la creació plàstica d’un clima dramàtic.

Els seus treballs es van caracteritzar per una immersió emotiva dels llocs pintats en l’atmosfera interior de les obres i per una amplitud panoràmica del fons i una sumptuositat cromàtica desconeguda fins aquell moment.

Va ser un dels primers a utilitzar llum elèctrica a l'escenari i a utilitzar el panorama, sobre l'ús del qual va presentar el 1865, amb Despléchin, un informe a la Comission des Décors et Machines de l’Opera.

Tot i que Cambon, com la majoria dels escenògrafs contemporanis, va crear decoracions de paisatges de diversos tipus i estils durant la seva llarga carrera, va ser en entorns arquitectònics que va aconseguir la veritable excel·lència.

D'acord amb la necessitat romàntica de couleur locale i couleur historique, Cambon apuntava a la representació il·lusionista de l'espai arquitectònic, el personatge i l'ambient que es potenciava mitjançant l'ús de punts de vista dramàtics i del clarobscur. Els dissenys i models d'escala de Cambon revelen un dibuix exquisit per si mateix. Encara que li manca la rica paleta de la majoria dels contemporanis i successors, els interiors i els exteriors de Cambon es caracteritzen per unes línies precises i delicades que ofereixen un sentit sòlid de composició arquitectònica i coneixement de les necessitats espacials de cada obra o òpera.

1831. Dom Pedro. Théâtre Molière. París.
1831. La Cocarde tricolore, de Maurice Ordonneau. Théâtre des Folies-Dramatiques. París.
1831. Les Quatre parties du Monde. Théâtre des Folies-Dramatiques. París.
1833. Ali Baba, de Luigi Cherubini. Théâtre de l’Opéra. París.
1833. Gustave III, de Daniel Auber. Théâtre de l’Opéra. París.
1834. Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart. Théâtre de l’Opéra. París.
1835. Brèzilia, de Gallenberg. Théâtre de l’Opéra. París.
1835. L’Île des pirates, de Luigi Carlini i Casimir Gide. Théâtre de l’Opéra. París.
1835. La juive, de Fromental Halévy. Théâtre de l’Opéra. París.
1836. La Esmeralda, de Mdelle Bertin. Théâtre de l’Opéra. París.
1836. Le diable boiteux, de Casimir Gide. Théâtre de l’Opéra. París.
1837. La guerre des servantes, de Théaulon i Alboize. Odeon- Théâtre. París.
1837. Le chatte métamorphosée en femme, de Jean Coralli, Charles Duveyrier et Alexandre Montfort. Théâtre de l’Opéra. París.
1838. Benvenuto Cellini, de Hector Berlioz. Théâtre de l’Opéra. París.
1838. Guido et Ginevra, de Fromental Halévy. Théâtre de l’Opéra. París.
1839. La Gipsy, de François Benoist. Théâtre de l’Opéra. París.
1839. La Tarentule, de Jean Coralli. Théâtre de l’Opéra. París.
1839. La vendetta, de Henri de Ruolz. Théâtre de l’Opéra. París.
1839. La Xacarilla, de Marco Aurelio Marliani. Théâtre de l’Opéra. París.
1839. Le lac des fées, de Daniel Auber. Théâtre de l’Opéra. París.
1839. Le Naufrage de la Méduse, de Charles Desnoyer. Théâtre de l'Ambigu-Comique. París.
1840. La favorita, de Gaetano Donizetti. Théâtre de l’Opéra. París.
1840. Le diable amoreux, de Joseph Mazilier. Théâtre de l’Opéra. París.
1840. Le Drapier, de Fromental Halévy. Théâtre de l’Opéra. París.
1841. Un mariage sous Louis XV, d’Alexandre Dumas. La Comédie Française. París.
1841. Freischütz, de Carl Maria von Weber. Théâtre de l’Opéra. París.
1841. Le Gladiateur. La Comédie Française. París.
1841. Paul et Virginie, de Jacques-Henri Bernardin de Saint-Pierre. Théâtre de l'Ambigu-Comique. París. 1841. Un chaine. La Comédie Française. París.
1842. La jolie fille de Gand, d’Adolphe Adam. Théâtre de l’Opéra. París.
1842. Le Vaisseau fantôme, de Pierre-Louis Dietsch. Théâtre de l’Opéra. París.
1842. Paris la nuit. Théâtre de l'Ambigu-Comique. París.
1843. Les Burgraves, de Victor Hugo. La Comédie Française. París.
1843. Judith, de Madame de Girardin. La Comédie Française. París.
1843. Eve. La Comédie Française. París.
1843. La Péri, de Friedrich Burgmüller. Théâtre de l’Opéra. París.
1843. Le vengeur, de Bourgeois. Théâtre du Cirque Olympique.
1843. Les Bohémiens de Paris, d’Adolphe d'Ennery. Théâtre de l'Ambigu-Comique. París.
1844. Le lazzarone, de Fromental Halévy. Théâtre de l’Opéra. París.
1844. Les Mystères de Paris, d’Eugène Sue. Le Théâtre de la Porte Saint-Martin. París.
1844. Les premières armes du diable, d'Eugène Cormon et Eugène Grangé. Théâtre des Folies-Dramatiques. París.
1844. Les sept Chateaux du diable, d'Adolphe Dennery i Charles Clairville. Théâtre de la Gaîté. París. 1844. Marie Stuart, de Louis Niedermeyer. Théâtre de l’Opéra. París.
1845. L’Étoile de Seville, de Michael Balfe. Théâtre de l’Opéra. París.
1845. Virginie. La Comédie Française. París.
1846. Ana Bolena, de Gaetano Donizetti. Gran Teatre del Liceu. Barcelona. 1846. Azulema. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.
1846. Betty, de Joseph Mazilier. Théâtre de l’Opéra. París.
1846. El Diable enamorat. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.
1846. I Due Foscari, de Giuseppe Verdi. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.
1846. Il Bravo, de Saverio Mercadante. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.
1846. L’Oiseau du Paradis. Théâtre des Délassements-Comiques. París.
1846. La Vestale. La Comédie Française. París.
1846. Paquita, de Joseph Mazilier. Théâtre de l’Opéra. París.
1846. Robert Bruce, de Gioachino Rossini. Théâtre de l’Opéra. París.
1846. Une fille du regent, d’Alexandre Dumas. La Comédie Française. París.
1848. Grisélidis, de Jules Massenet. Théâtre de l’Opéra. París.
1848. Le Val d’Andorre, de Fromental Halévy. Opéra-comique. París.
1848. Monte-Cristo. Théâtre-Historique. París.
1849. Le Juif errant, d'Eugène Sue. Théâtre de l'Ambigu-Comique. París.
1850. L’Enfant Prodigue, de Daniel-François-Esprit Auber. Théâtre de l’Opéra. París.
1850. La Dame de Pique, de Fromental Halévy. Opéra-comique. París.
1850. Pâquerette et Vert-Vert, de Joseph Mazilier. Théâtre de l’Opéra. París.
1850. Stella, de Arthur Saint-Léon. Théâtre de l’Opéra. París.
1851. Les Quenouilles de verre, de Michel Delaporte. Théâtre des Folies-Dramatiques. París.
1852. Galathée, de Victor Massé. Opéra-comique. París.
1852. Le juif errant, de Fromental Halévy. Théâtre de l’Opéra. París.
1852. Orfa, de Fromental Halévy. Théâtre de l’Opéra. París.
1852. Si j’étais roi, d’Adolphe Adam. Théâtre-Lyrique. París.
1853. Aelia et Mysis, de Joseph Mazilier. Théâtre de l’Opéra. París.
1853. Les Sept Merveilles du Monde, d’Adolphe d'Ennery i Eugène Grangé. Le Théâtre de la Porte Saint-Martin. París.
1854. L’Étoile du Nord, de Giacomo Meyerbeer. Opéra-comique. París.
1854. Le Billet de Marguerite, de Françoise-Auguste Gevaert. Théâtre-Lyrique. París.
1854. Le muletier de Tolede, d’Adolphe Adam. Théâtre-Lyrique. París.
1855. La fonti, de Joseph Mazilier. Théâtre de l’Opéra. París.
1855. Les Saisons. Opéra-comique. París.
1855. Robis de Bois. Théâtre-Lyrique. París.
1856. La Reine Topaze, de Victor Masse. Théâtre-Lyrique. París.
1856. Le corsaire, de Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges. Théâtre de l’Opéra. París.
1856. Les Dragons de Villars, de Aimé Maillart. Théâtre-Lyrique. París.
1857. Euryanthe, de Carl Maria Von Weber. Théâtre-Lyrique. París.
1857. Il trovatore, de Giuseppe Verdi. Théâtre de l’Opéra. París.
1857. Les Chevaliers du brouillard, de Adolphe Philippe Dennery. Le Théâtre de la Porte Saint-Martin. París.
1857. Marco Spada, de Daniel Auber. Théâtre de l’Opéra. París.
1857. Oberon, de Carl Maria von Weber. Théâtre-Lyrique. París.
1857. Psyché, de Jean-Baptiste Lully. Opéra-comique. París.
1858. Faust, de Goethe. Le Théâtre de la Porte Saint-Martin. París.
1858. La Harpe d’or. Théâtre-Lyrique. París.
1858. La Magicienne, de Fromental Halévy. Théâtre de l’Opéra. París.
1858. Le Roi malgré lui, de Emmanuel Chabrier. Théâtre-Lyrique. París.
1858. Mesdames de la Halle, de Jacques Offenbach. Bouffes-Parisiens. París.
1859. Faust, de Goethe. Théâtre-Lyrique. París.
1859. Genevieve de Brabant, de Jacques Offenbach. Bouffes-Parisiens. París.
1859. Herculanum, de Félicien David. Théâtre de l’Opéra. París.
1859. Orfeo, de Gluck. Théâtre-Lyrique. París. 1859. Semiramide, de Gioachino Rossini. Théâtre de l’Opéra. París.
1860. Le papillon, de Marie Taglioni. Théâtre de l’Opéra. París.
1860. Philemon et Baucis, de Charles Gounoud. Théâtre-Lyrique. París.
1861. Graziosa, de Lucien Petipa. Théâtre de l’Opéra. París.
1861. Tanhäusser, de Richard Wagner. Théâtre de l’Opéra. París.
1861. L’Étoile de Messine, de Paul Foucher i Pasquale Borri. Théâtre de l’Opéra. París.
1861. La Statue, de Michel Carré and Jules Barbier . Théâtre-Lyrique. París.
1861. Le Pont des soupirs, de Jacques Offenbach. Bouffes-Parisiens. París.
1862. Le Joailler de St. James, d’Albert Grisar. Opéra-comique. París.
1863. Diavolina, d’Arthur Saint-Léon. Théâtre de l’Opéra. París.
1863. La Muta di Portici, de Daniel Auber. Théâtre de l’Opéra. París.
1863. Les Amours du diable, d’Albert Grisar. Opéra-comique. París.
1863. Les ondines. Théâtre-Lyrique. París.
1863. Les Troyens, d’Hector Berlioz. Théâtre-Lyrique. París.
1864. La Fiancée du roi de Garbe, de François Esprit Auber. Opéra-comique. París.
1865. L’Africana, de Giacomo Meyerbeer. Théâtre de l’Opéra. París.
1865. Le Flûte enchantée, de Wolfgang Amadeus Mozart. Théâtre-Lyrique. París.
1865. Le Roi d’Yvetot, de Lucien Petipa. Théâtre de l’Opéra. París.
1865. Macbeth, de Giuseppe Verdi. Théâtre-Lyrique. París.
1866. Don Juan, Wolfgang Amadeus Mozart. Théâtre-Lyrique. París.
1866. La Fiancée d’Abydos, de Adrien Barthe. Théâtre-Lyrique. París.
1867. Don Carlos, de Giuseppe Verdi. Théâtre de l’Opéra. París.
1867. Les Bleuets, de Henri Trianon. Théâtre-Lyrique. París.
1867. Robinson Crusoe, de Jacques Offenbach. Opéra-comique. París.
1867. Rómeo et Juliette, de Charles Gounod. Théâtre-Lyrique. París.
1868. Hamlet, de Ambroise Thomas. Théâtre de l’Opéra. París.
1868. Iphigénie en Aulide, Christoph Willibald Gluck. Théâtre-Lyrique. París.
1869. Le Dernier jour de Pompei, de Victorin de Joncières. Théâtre-Lyrique. París.
1869. Patrie!, de Émile Paladilhe. Le Théâtre de la Porte Saint-Martin. París.
1869. Rienzi, de Richard Wagner. Théâtre-Lyrique. París.
1870. Coppelia, de Arthur Saint-Léon. Théâtre de l’Opéra. París.
1872. Le roi carotte, de Jacques Offenbach. Théâtre de la Gaîté. París.
1873. Jeanne d’Arc, de Giuseppe Verdi. Théâtre de la Gaîté. París.
1873. La Coupe du roi de Thulé, de Eugene Diaz. Théâtre de l’Opéra. París.
1873. Le Roi l’a dit, de Léo Delibes. Opéra-comique. París.

Llibres

Bertran, Marc Jesús. El Gran Teatro del Liceo de Barcelona: 1837-1930. Barcelona: Instituto Gráfico Oliva de Vilanova, 1931, p. 309-311.

Bravo, Isidre. L’escenografia catalana. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986, p. 76.

Ràfols, Josep Francesc. Diccionari Ràfols: de artistas de Catalunya y Baleares, compendio siglo XX, vol. I. Barcelona: Art Network, 1954, p. 191.

Elias, Feliu. La Vida i l'obra de Soler i Rovirosa. Barcelona: Seix i Barral, 1931.

Join-Diéterle, Catherine. Les décors de scène de l'opéra de Paris a l'époque romantique. París: Picard, 1988.

D'Amico, Silvio. «Charles-Antoine Cambon». Enciclopedia dello spettacolo, vol. II. Roma: Unione Editoriale, 1954, p. 1556-1557.

Wilde, Nicole. «Théâtres et décorateurs: collections de la Bibliothèque - Musée de l'Opéra». A: Décors et costumes du XIXe siècle, vol. II. París: Bibliothèque nationale, 1993, p. 286-291.

Consultes en webs

http://gallica.bnf.fr [criteri de cerca: «Charles-Antoine Cambon». Consulta: 8 gener 2018]

https://en.wikipedia.org/wiki/Charles-Antoine_Cambon [Consulta: 8 gener 2018]