Teatre Nacional de Barcelona (TNB)

Enmig del debat sobre la necessitat d’un espai públic per al teatre català, l’any 1969 s’anuncia la creació del Teatro Nacional de Barcelona per part de l’administració central. La notícia va ser rebuda amb incredulitat i escepticisme en el sector teatral barceloní. La creació es va oficialitzar en el Boletín Oficial del Estado del 5 de març del 1968. Al maig va quedar constituïda la Junta Rectora del TNB, que havia de proposar al Ministerio de Información y Turismo el nom del primer director i on cap dels seus membres pertanyia al sector teatral. L’escollit va ser José María Loperena.

Un tret que va acabar sent habitual en la programació del TNB era que les peces que s’anunciaven per a la temporada no coincidien amb les peces que finalment s’hi representaven. La primera temporada només s’hi van estrenar els tres muntatges que va dirigir José María Lopena: Pedro de Urdemalas de Miguel Cervantes, Los delfines de Jaime Salom i El malalt imaginari de Molière. Els muntatges comptaven amb un pressupost considerable, un total de nou milions de pessetes, la totalitat del qual era aportat per diversos ministeris i l’Ajuntament.

La primera vegada que el TNB va aixecar el teló, el 30 d’octubre del 1968, ho va fer al teatre Calderón, un teatre de revistes situat a la Ronda Sant Antoni. El teatre es va rebatejar com a Teatro Nacional Calderón de la Barca. Durant la primera temporada, la resposta del públic barceloní va ser més aviat escassa.

La segona temporada, amb Loperena encara de director, va mantenir les mateixes característiques que la primera. Poca resposta del públic, desconcert en la programació i menyspreu pel teatre català. Com havia passat en la primera temporada, tots els espectacles que es van estrenar al TNB van ser els que estaven dirigits per Loperena: la reposició en castellà d’El enfermo imaginario de Molière, Volpone de Ben Johnson, la reposició de Los delfines de Jaime Salom i El décimo hombre de Paddu Chayefski.  A final de la temporada 1969-1970, Loperena va ser destituït.

Per cobrir la vacant de director, es va anunciar que el substitut seria Juan Germán Schroeder, tot i que la decisió final va ser nomenar una «roda de directors» per a cada temporada sota el comandament d’un director artístic, que seria Ricard Salvat. Cada temporada comptaria amb directors convidats, que havien de ser Juan Germán Schroeder, José María Loperena, Antoni Chic, Josep Montanyès i Francesc Nel·lo. Ricard Salvat provenia del teatre independent i en aquell moment es trobava sense passaport per causes polítiques. Que Salvat acceptés un càrrec oficial del govern franquista no va ser un fet ben rebut en el sector teatral. Salvat va provar de justificar-se en diverses ocasions. «Considero más oportuno que esté yo al cargo y no otro» o «Conmigo el teatro catalán tendrá un trato que no recibió cuando yo no estaba» van ser algunes de les explicacions que va oferir als mitjans. L’autonomia que va tenir Salvat com a director del TNB va ser nul·la. En la seva primera temporada, de tots els autors catalans que havia programat només es va arribar a estrenar una obra d’Àngel Guimerà, La filla del mar, dirigida per Salvat mateix.

L’any 1970 el TNB es va traslladar de la Ronda Sant Antoni al teatre Poliorama de la Rambla. Es va rebatejar com a Teatro Nacional Àngel Guimerà.

L’any 1971, sota la direcció de Salvat, el TNB va estrenar l’única obra d’un autor català viu que el TNB estrenaria en tota la seva trajectòria, Defensa índia del rei de Jaume Melendres, tot i que al segon dia el Ministerio d’Información y Turismo la va prohibir.

Durant la temporada 1971-1972 només es van estrenar dos espectacles, Galatea de Josep Maria de Sagarra i un programa doble de Valle-Inclán. Ricard Salvat va ser destituït. El TNB es va traslladar del teatre Poliorama al teatre Moratín, situat al carrer Muntaner. Van començar a circular les primeres notícies que apuntaven a la dissolució del TNB. El periodista Celestino Martí Ferreras va ser nomenat «comissari-delegat» de la cinquena temporada del TNB. Durant la seva gestió, es van estrenar només dos espectacles i es va convocar el Premio Àngel Guimerà per a textos originals escrits tant en català com en castellà, tot i que no va arribar mai a concedir-se. Al cap de pocs mesos, Martí Ferreras va ser substituït per Esteve Polls. La temporada 1973-1974 va començar a mitjan febrer de l’any 1974. També s’hi van estrenar dues peces, només, Las troyanas d’Eurípides i El señor Pigmalión de Jacinto Grau. L’any 1974 el TNB es va traslladar al Teatro Español, amb una assistència de públic més que magra. Al setembre del 1975 es tornava a mencionar Juan Germán Schroeder per substituir Polls en la direcció del TNB. Però la nova temporada no va començar mai. El desembre del 1975, pocs dies després de la mort de Franco, el TNB es donava per extingit.

Foguet, Francesc. «Ricard Salvat al capdavant del Teatro Nacional de Barcelona». L’Avenç (Barcelona), núm. 435 (2017), p. 46-49. 

Pérez de Olaguer, Gonzalo. TNB: història d’una imposició. Barcelona: Institut del Teatre, 1990.