Llengüeta

Instrument aeròfon usat per alguns titellaires per simular la veu dels titelles. Consisteix en dues làmines metàl·liques lleugerament corbades, unides de manera que entre totes dues formen un conducte que fa les funcions d’embocadura. Entremig de les dues làmines es col·loca, de llarg a llarg i convenientment tibada, una cinta (normalment de seda), amb la resta de la qual (uns 20 cm) s’embolica i es fixa el conjunt de totes dues làmines, que s’acaba de travar assegurant-lo amb una lligada o amb unes puntades d’agulla i fil.

Col·locat enrere de la cavitat bucal i ben travat entre el paladar i la llengua, l’aparell sona quan la vibració dels fonemes pronunciats pel titellaire passa per l’embocadura i fa vibrar la cinta que la travessa. La cavitat bucal fa de caixa de ressonància.

La llengüeta distorsiona i amplifica notablement el so emès pel titellaire. El resultat sonor és estrident, i les paraules no són gaire intel·ligibles, però és un dels senyals d’identitat dels titelles tradicionals.

Les dimensions de la llengüeta s’han d’adequar a la forma i a l’amplada del paladar; és per això que cada titellaire es confecciona les seves llengüetes, que ha d’afinar (trempar) en funció del seu timbre de veu i l’efecte que en vol aconseguir.

El metall de les dues làmines sol ser alumini (també se’n fan d’alpaca, de plata i fins i tot d’or). Sembla que antigament alguns titellaires havien usat làmines de canya —un sistema semblant a les inxes d’instruments musicals de doble llengüeta batent com l’oboè, el fagot, la gralla o la tenora, actualment en desús.

La llengüeta requereix un aprenentatge llarg, i cal, a més, superar les arcades que provoca un cos estrany col·locat a tocar de la gola. Titellaires clàssics com Juli Pi (1851-1920), Antoni Faidella (1891-1970) o Jaume Anglès i Vilaplana (1888-1945) van ser autèntics virtuosos d’aquest instrument.

La renovació titellaire produïda als Països Catalans a final de la dècada dels seixanta del segle xx trenca amb moltes convencions d’aquest àmbit de les arts escèniques. És un moment en què el teatre de titelles busca nous camins estètics, sorgeix la figura del manipulador-actor a la vista del públic, i els arguments s’adapten a l’actualitat social o s’inspiren en la rondallística popular i contemporània. Com a conseqüència d'això, la majoria dels nous titellaires prescindeix de la llengüeta (per estalviar-se’n l’aprenentatge i la incomoditat física, però també per ampliar la gamma vocal dels personatges, ja que el volum de les veus ara ja queda garantit per l’amplificació microfònica).

Caiguda en desús, hi ha molt pocs titellaires que actualment treballin amb llengüeta. Entre no gaires més —i encara de manera ocasional—, a Catalunya podem citar Sebastià Vergés i Martínez (Titelles Vergés), Eugenio Navarro, el seu fill Nèstor Navarro i Toni Rumbau. Una de les fites de Toni Rumbau és haver cantat, afinant exquisidament amb la llengüeta, l’òpera per a titelles Eurídice, sobre una difícil partitura de Joan Albert Amargós (2001).

• Artiles, Freddy. Títeres: historia, teoría y tradición. Zaragoza: Ed. Teatro Arbolé, 1998.
• Cancé, Roland de. Dictionnaire de la musique. París: Editions du Seuil, 1967.
• Fàbregas, Xavier. Els putxinel·lis a Catalunya (pròleg a Ezequiel Vigués, «Didó», Teatre de Putxinel·lis. Barcelona: Institut del Teatre; Edicions 62, 1976 (Monografies de l'Institut del Teatre)..
• Faidella i Mundó, Joaquima. Cent anys del Pericu del Teatre de Titelles Els Tres Tranquils. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 2006.
• Gasch, Sebastià. Títeres y marionetas. Barcelona/Buenos Aires: Librería Editorial Argos, 1949.
• Jordà, Ivó. Fitxa tècnica de la gralla (llibre i CD). Barcelona: Autoedició amb Pasionporloslibros, 2015.
• Mignon, Paul-Louis. J’aime les marionettes. Lausana: Ed. Rencontre, 1962.
• Porras, Francisco. Teatro popular. Madrid: Editora Nacional, 1981.

• Putxinel·li: <putxinelli.cat>
• Titeresante: <titeresante.es>
• Puppetring: <https://www.facebook.com/Puppetring-260847307340625>