Leo Bassi

Descendent d’una nissaga de circaires florentins fundada el 1850 pel seu besavi Giorgio Cesare Bassi. La segona generació va recórrer el nord d’Itàlia amb el Gran Circo Toscano dirigit per Augusto Frediani, i la tercera i la quarta han actuat en circs i music-halls d’arreu del món. Sebastià Gasch testimonia amb argumentada admiració les actuacions que el trio d’antipodistes Bassi (Leo Bassi pare, la seva germana Marcella Bassi i Julien Baranton, el marit d’ella) va oferir el gener de 1954 al music-hall Emporium (actual Sala Muntaner, Barcelona).

El 1959, els Bassi es traslladen a Austràlia, on un Leo de set anys debuta a la pantomima Aladí i la llàntia meravellosa i als disset s’integra al trio familiar d’antipodistes. A mitja dècada dels setanta es replanteja el seu futur personal i artístic en adonar-se de la imparable decadència de les varietats i el circ tradicional. Abandona el nucli familiar i durant cinc anys volta món amb el solo de carrer Il circo più picolo del mondo (Tailàndia, el Japó i tot el continent europeu). En aquest periple, a Barcelona connecta amb l’incipient Circ Cric de Tortell Poltrona i hi col·labora com a antipodista i pallasso.

És precisament actuant al carrer que Bassi descobreix el potencial social de la provocació i la transgressió, i on es forja el seu perfil artístic. Centrat a explotar al màxim les possibilitats del bufó amb els mitjans que ofereix la societat contemporània, es diversifica per carrers, teatres, discoteques, platós de televisió, estudis de cinema, carpes de circ, concerts, inauguracions, grans esdeveniments, autobusos o qualsevol altre espai susceptible de comunicació amb el públic. Als inicis d’internet, inventa un circ virtual (Cybercus, 1996), i des del seu web ha engegat campanyes com Basta de fútbol!

El 1995 participa al Whitman Circus, una aventura liderada per la troupe de còmics surrealistes Suver Nuver a Leeuwarden (Frísia, Holanda), amb la participació de circaires internacionals. Inspirat en l’espiritualitat del poeta americà Walt Whitman, l’espectacle contenia missatges contra el racisme i en pro de la cordialitat, l’ecologia i l’humanisme, però —potser massa avançat a l’època— no va aconseguir el favor del públic.

El 2001, Bassi representa oficialment Itàlia a les Olimpíades Teatrals de Moscou.

Els seus espectacles carreguen contra el conformisme, els fonamentalismes, la dreta, la banca, el sistema capitalista, les multinacionals i l’Església catòlica. Aquesta línia de treball li ha comportat censures, prohibicions, amenaces, agressions físiques, detencions i atemptats (entre alguns altres, un artefacte incendiari al Teatro Alfil de Madrid l’1 de març de 2006, mentre representava La revelación).

El 2012 inaugura al barri de Lavapiés (Madrid) El Paticano, una capella laica on oficia misses, casaments i funerals ateus, i —sempre amb el seu tarannà àcrata, irreverent i revulsiu— hi advoca per una societat lliure, laica i humanista.

Actua molt sovint a Catalunya: Festival Internacional de Pallassos de Cornellà (1986, 1994, 2014 i 2016), Festival de Tardor (Barcelona, 1989, amb La Bandaclowns de Poltrona: Monti, Oriol Boixader i Víctor Amman) i fa temporades en sales d’arreu dels Països Catalans.

Entre els guardons que ha rebut a Catalunya destaquen el Nas d’Or del 6è Festival Internacional de Pallassos de Cornellà (1994), el Premi de la Crítica de Barcelona (1998) i l’Aplaudiment Internacional FAD-Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals (1999) per l’espectacle Instintos ocultos. Dels reconeixements que ha obtingut arreu del món destaquen l’Off Broadway OBIE Award (Nova York, 1989), el Just For Laughs Festival Award (Mont-real, 1992) i el Grock Città di Imperia (Itàlia, 2006, ex aequo amb Aurélia Thierrée).

Leo Bassi és una baula que enllaça les tradicions pallassesca i circense amb els nous llenguatges escènics del circ, la comèdia, la performance i els pallassos. Els seus objectius declarats són la conscienciació i l’agitació social contra la injustícia i el conformisme. Profund coneixedor dels oficis escènics, ha sabut adaptar-se als temps i als espectadors actuals creant un llenguatge i un estil basats en la provocació com a arma de convicció massiva. Conscient de la potencial càrrega ideològica de l’art, es vol continuador de la tradició del bufó, «i del seu cosí babau, el pallasso», figures que considera altament significatives en la cultura popular i en la dignitat humana, i de les quals reivindica el rol d’agitació social. L’humor sociològic de Bassi és un vehicle que circula cap a la llibertat de pensament i contra la injustícia. En aquest espectre s’emmarquen les seves col·laboracions amb Pallassos Sense Fronteres i Festiclown, o accions com el Bassibús (viatges al pitjor d’una ciutat), un trajecte amb autobús que visita els llocs que han sofert o sofreixen els desgavells polítics, econòmics o ecològics produïts per la corrupció contemporània.

Les seves actuacions al costat dels Germans Poltrona, Manel Trias, Oriol Boixader i el Doctor Solé a finals dels setanta i inicis dels vuitanta (a l’aire lliure, a La Cuina de les Arts i a la vela del Circ Cric) van contribuir a donar caràcter i confiança a l’incipient circ contemporani català. La seva participació al 2n Festival Internacional de Pallassos de Cornellà (1986) va causar un gran impacte i va reformular i redimensionar el concepte de pallasso entre el públic, la crítica i els sectors intel·lectuals del país.

És també destacable la seva faceta de docent, en què combina l’art i l’ofici de pallasso amb les tècniques de comunicació adequades per influir en el pensament social i polític des d’un posicionament lliure i llibertari.

Estrenes (selecció)

1978. Smallest Circus in the World.
1989. Nero’s Last Folly. Lincoln Center, Nova York.
1990. El suicidio eléctrico. Barcelona.
18 juliol 1992. Actuació al Festival Olímpic de les Arts (Barcelona).
1992. Cristóbal Colón Inc. Export/Import. Nova York.
1993. Lo esecutivo. Milà.
1993-2005. Strange Instincts (Instintos ocultos). Hamburg.
1995. Circus Whitman. Holanda.
1996. Cybercus, The Great Circus. Utrecht.
1996. Brains. Alemanya.
1998. La Vendetta. Estat espanyol.
2000. Golf. Mallorca.
Juny 2001. Representant oficial d'Itàlia a les III Olimpíades Teatrals de Moscou.
2001. El 12 de septiembre. Estat espanyol.
2002. El Bassibús (viajes a lo peor de una ciudad). Mallorca.
2005. La revelación. Estat espanyol.
2008. Utopía. Estat espanyol.
2011. B.O.B. (Best of Bassi). Estat espanyol.
28 desembre 2012. Inauguració de la Iglesia Patólica a Lavapiés (Madrid).
2015. La Gran Misa Patólica. Madrid.
28 desembre 2017. El último bufón. Teatro del Mercado, Saragossa.


Col·laboracions televisives

• Estat espanyol

1998. Lo + Plus. Canal +.
1999-2001. Crónicas Marcianas. Tele5.
2010-2014. En el Aire (Buenafuente). La Sexta.
2012-2015. El Homiguero. Antena 3.
Alaska y Segura. TVE1.

• Europa

1987. Il Lupo Solitario. Italia 1 (Itàlia).
1990-1991. Prove Tecniche. Rai 3 (Itàlia).
1997. Ruby Wax Show. BBC2. (Gran Bretanya).
2007. TV Total. (Alemanya).
2009. Neues aus der Anstalt. (Alemanya).

• El Quebec

1986. Just for Laughs. Mont-real.

Cinema

• Illuminata. Direcció: John Turturro. Amb Susan Sarandon, Christopher Walken i Ben Gazzara.
• Cabras (curtmetratge). Guió, direcció i interpretació: Leo Bassi.
• El hombre ubicuo. Direcció: Eduardo Bajo Ulloa.
• 2004. Platillos volantes. Direcció: Òscar Aibar.

• La revelación (text de la seva obra homònima, amb pròleg d’Ian Gibson). Madrid: Barataria, 2007. 
• DVD de l’espectacle La revelación (no comercialitzat: distribuït en el seu moment pel diari Público).
• «Gent del viatge». A: Mestre, Jesús (coord.). El món fascinant del Circ Cric. Barcelona: Viena Edicions, 2007.
• «La obligación de ser transgresor». A: La innovación, en serio (memòria 2010 de l’empresa Ibermática S. A., amb textos de 15 pallassos internacionals i coordinació, pròleg i epíleg de Tortell Poltrona). Sant Sebastià: Ibermática S. A., 2011.

• Diversos autors. «Léo Bassi, de la piste à la rue». Bouffonneries. Les Théâtres de la Rue, núm. 2 (octubre 1980). Cazilhac: Ed. Bouffons du Midi, p. 81-119.
• Dagenais, Yves. Le petit auguste alphabétique. Premier dictionnaire universel des clowns, augustes, excentriques et autres comiques. París: Magellan & Cie, 2015.
• Jané, Jordi; Minguet i Batllori, Joan M. Sebastià Gasch, el gust pel circ (antologia de textos). Tarragona: Edicions El Mèdol, 1998.
• Jané, Jordi. 152 Volts de pista, 2 volums. Tarragona: Arola Editors, 2013 (Col·lecció Eines de Circ).
• Minguet i Batllori, Joan M. Història del Festival de Pallassos de Cornellà de Llobregat. Cornellà de Llobregat: Ajuntament, 2000.
• Raventós, Oriol. «Leo Bassi, l’antipodista bufó». Barcelona, Zirkòlika, núm. 10 (tardor 2006), p. 8-9.

Webs consultades

• «Bassi: une famille d’antipodistes et de clowns», per Joanna Bassi amb la col·laboració de Dominique Denis:

  <http://www.circus-parade.com/2018/03/10/bassi-une-famille-dantipodistes-et-de-clowns/> [Consulta: 30 març 2018]

• «Leo Bassi: Biografia» (i altres detalls): <http://nuevaweb.leobassi.com/biografia/> [Consulta: 30 març 2018].

• Cartell Instintos ocultos del Grec 98 (adjuntat)

• Web de Leo Bassi: <http://nuevaweb.leobassi.com/>
• Número d’antipodisme de Leo Bassi enregistrat pel programa The Good Old Days de la BBC el 1977 al teatre Varieties de la ciutat de Leeds (6’37”). El vídeo es complementa amb un text de reflexió sociofilosòfica del mateix Bassi, revelador de la concepció de l’art i del món de l’autoanomenat «bufó del segle XXI»: <http://nuevaweb.leobassi.com/video-width640-height360-mp4httpnuevaweb-leobassi-comwp-contentuploads201702leo-bassi-antipodist-1977-mp4video-1977-bbc-leo-bassi-leo-bassi-muchos-recuerdos/>
• Cybercus, el Gran Circo Internet: <http://artesescenicas.uclm.es/index.php?sec=obras&id=887>