Pallasso

Figura escènica de caire bàsicament còmic, diversificada en diferents arquetips definits i modificats al llarg dels segles. Per bé que és una de les icones recurrents de l’espectacle circense, el marc d’acció del pallasso no és només el circ: la capacitat d’adaptació del personatge li ha permès adequar-se als canvis socials i prodigar-se en altres medis i mitjans: music-hall, cinema, televisió, cabaret, carrer o qualsevol altre espai o suport imaginable.

Té els ancestres a les farses flíaques i atel·lanes i és fill del bufó i el joglar de l'edat mitjana, dels fool i jester del teatre isabelí, dels Pulcinella, Arlecchino, Pierino i Pierrot de la commedia dell'arte, d’alguns elements dels teatres populars francès i espanyol, i, especialment, de la mateixa evolució del circ entre els segles XVIII i XIX.

El germen del pallasso de circ apareix de manera pràcticament simultània a la fórmula de circ eqüestre modern popularitzada per Philip Astley el 1768, amb la pantomima Tailor's ride to Brentford (La cavalcada del sastre a Brentford), creada i interpretada pel mateix Astley i més tard per Billy Saunders. Posteriorment, l’actor de pantomima Joe Grimaldi (1779-1837) influencia l’art dels pallassos de circ que, anomenats clod o clown (pagès, rude), actuen amb vestuari i maquillatge acolorits i cridaners (entre molts altres, Andrew Ducrow, Jean-Baptiste Auriol, Claude Gontard o els germans John i William Price). Més endavant, el pallasso de circ rebrà la influència del Pierrot perfilat per Jean-Gaspard Deburau i altres mims al Théatre des Funambules de París i evolucionarà cap al que avui denominem «clown» o «carablanca». 

El naixement del pallasso «august» ha generat diferents llegendes que coincideixen en tres punts clau: l'època (entre el 1864 i el 1878), el lloc (no a Anglaterra, sinó al continent) i l’anècdota (gran hilaritat provocada per un mosso de pista maldestre i/o borratxo anomenat August, que genera el caos a la pista cada cop que hi intervé). El 1890, Footit i Chocolat presenten la (probablement) primera parella clown-august al Nouveau Cirque de París. L’eficàcia còmica dels dos personatges és fruit del joc de contrastos (caràcters, jerarquia, maneres, vestuari, etc.). Entre milers de tàndems clown-august, citem Antonet i Grock, Pipo i Rhum, Alex i Polo Rivel, Pierre Etaix i Annie Fratellini, Alberto Vitali i Carlo Colombaioni.

El 1920, els Fratellini (François, Paul i Albert) creen el primer trio de pallassos de la història (clown, august i contra-august). Entre els trios d’origen català més coneguts internacionalment cal destacar els Andreu-Rivels (René, Charlie i Polo en una primera etapa; René, Celito i Rogelio després). A finals dels anys cinquanta es forma a Barcelona el trio Hermanos Martini (Ramon Planet, Manel Vallès i Juan Pérez), que el 1973 es recompon en els Martini-Llata. Entre el 1981 i el 2009, Manel Vallès i Rosemarie Risto formen la parella Germans Totó. Encara en pallassos clàssics, cal destacar els augustos de represa Canut i Rafael Señalada, l’acròbata Lluís Raluy Iglesias (1911–1984, també convincent august) i el seu fill Lluís Raluy Tomàs, el clown ‘Lluïset’ (1942).

També al segle XX arriben els quartets o tropes de pallassos (amb exemples com els italians Rastelli), i l’august es diversifica en caràcters com l’excèntric (solista que té com a oponents dramàtics objectes o instruments musicals) i el rodamón (solista amb trets de marginat social). Entre els excèntrics: Don Saunders, George Carl, Avner, Howard Butten «Buffo». Entre els rodamons: Otto Griebling, Joe Jackson, Emmet Kelly o el mateix Chaplin.

També hi ha clowns solistes amb tocs d’excentricitat poètica, com Dimitri, Pic, Pieric o Evgeny Pimonenko.

Vista l’extensa tipologia del genèric «pallasso», és convenient reservar l’específic «clown» exclusivament per al pallasso carablanca.

Al segle XX es produeixen un seguit de circumstàncies que revolucionaran el gènere dramàtic dels pallassos: el divorci clown-august, la crisi del pallasso al circ tradicional, l’expansió del model de pallasso soviètic, l’aparició del pallasso contemporani i l’eclosió de la pallassitat femenina.

D’una banda, figures com Grock, Charlie Rivel, Achille Zavatta o Charlie Cairoli palesen que un august pot aguantar tot sol tant les entrades de repertori com un espectacle sencer (a tot estirar, només amb el contrapunt d’una figura no necessàriament autoritària i constrictora com el clown).

D’altra banda, a les dècades dels seixanta i setanta la majoria de tropes europees de pallassos de circ viuen anquilosades en uns caràcters i un repertori que ja no s’acorden als nous gustos del públic. El 1970, Federico Fellini aixeca acta notarial d’aquesta decadència amb I clowns, una clarivident metàfora, autentificada pels anys, sobre la mort i la resurrecció del pallasso.

El pallasso contemporani neix alimentat per un magma de canvis artístics, polítics i socials coetanis a (i/o derivats de) la revolta de maig del 68. És un fenomen cultural que connecta amb les òrbites del Living Theatre, Le Grand Magic Circus, els Stones, Patty Smith o Lindsay Kemp, però que també rep la influència de l’escola Lecoq (recerca del pallasso interior) i de la tendència soviètica que, inspirada en el Charlot de Chaplin, combina la sàtira amb la poètica del rodamon (en són símbols Enguibarov, Karandash, Popov, Nikoulin i Polunin, entre d’altres).

Pujat i bregat en carrers i places enmig dels públics més diversos, el pallasso contemporani acabarà arribant al teatre i, segons com, tornant a la pista de circ per renovar-hi l’ofici. És el cas de figures com Jango Edwards, Nola Rae, Grada Peskens, Leo Bassi, Laura Herst, Johnny Melville, Peter Shub o David Shiner, entre molts d’altres. Paral·lelament –i com més endavant farà David Larible– els Colombaioni salten de la pista de circ al teatre i a les sales de festes per demostrar-hi la permanent essència del pallasso.

Als Països Catalans, els pioners contemporanis són els Germans Poltrona (Claret Papiol i Jaume Mateu), seguits de la Companyia Ínfima La Puça, PTV Clowns, Marceline & Silvestre (Los Excéntricos des de la incorporació de Didier Armbruster «Zazà»), Monti & Cia., Leandre, Marcel Gros, Pere Hosta, Toti Toronell, Guillem Albà, Loco Brusca, Jordi Saban «Sabanni», etc. Entre els actuals carablanques de circ clàssic, cal esmentar Pau Sarraute «Paute», Albert Vilar «Globó», Fulgenci Mestres «Gensi» i el ja citat Lluïset Raluy.

Amb el pallasso contemporani irromp amb força la pallassitat femenina, eternament frustrada al circ clàssic. Els canvis socials, la procedència dels artistes i l’empoderament de la dona són alguns dels factors que han facilitat que l’humor femení contribueixi a enriquir l’univers pallassesc. A Catalunya són importants les aportacions de sensibilitats tan diverses com les de Montserrat Trias, Pepa Plana, Merche Ochoa, Alba Sarraute, La Bleda, Cristi Garbo, Cristina Solé o la ja esmentada Marceline Kahn.

Fan docència pallassos i pallasses com Àlex Navarro, Caroline Dream, Merche Ochoa, Eric de Bont, l’Escola de Clown de Clara Cenoz o l’intermitent New Clown Institut liderat per Jango Edwards.

Els nombrosos festivals i fires de pallassos i pallasses celebrats arreu dels Països Catalans són autèntiques plataformes de desenvolupament i difusió del gènere, així com la programació d’espectacles de pallassos en festivals de circ, teatre, dansa o carrer. Són circuits que faciliten l’experimentació de noves tendències i el rodatge dels espectacles, factors, aquests, imprescindibles per a la normalització i l’evolució de qualsevol art escènica.

Chaplin i Keaton ja van demostrar que l’impacte comunicatiu del pallasso pot abastar àmbits força més profunds que el de l’estirabot i la riallada, i avui el pallasso continua sent un artista que treballa amb les emocions. Cada obra de cada pallasso és una creació fortament influenciada per la persona que l’encarna, perquè, a diferència del còmic i l’humorista, el pallasso s’interpreta a si mateix i transmet el seu univers emocional. Barrejant l’elemental amb el profund, provocant el riure, el somriure o el calfred, el pallasso d’avui és una metàfora de l’existència i un testimoni crític de la societat.

Dagenais, Yves. Le petit auguste alphabétique (Premier dictionnaire universel des clowns, augustes, excentriques et autres comiques). Paris: Magellan & Cie, 2015.

De Ritis, Raffaele. Storia del circo: dagli acrobati egizi al Cirque du Soleil. Roma: Bulzoni Editore, 2008.

Jané, Jordi; Lasserre,Josep Andreu. Charlie Rivel. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1996.

Jané, Jordi. «El pallasso del segle XXI». «Vocabulari iniciàtic de pallassos». Avui Diumenge (Barcelona) (3 gener 1999).

Jané, Jordi. 152 Volts de pista. Vol. 2. Tarragona: Arola Editors, 2013, p. 57-71. (Col·lecció Eines de Circ)

Larible, David; Locuratolo, Massimo; Serena, Alessandro. Consigli ad un giovane clown. Milano: Mimesis Edizioni, 2014.

Locuratolo, Massimo. «Il clown attore. Le origini dei repertori comici fra pista e palcoscenico». A: Serena, Alessandro. Il circo in teatro. Bergamo: Comune di Bergamo, 2008, p. 43-56.

Rémy, Tristan. Les Clowns. 2a ed., 2002. París: Grasset, 1945.

Rémy, Tristan. Entrées clownesques. 3a ed., 2004. París: L’Arche, 1962.

Thétard, Henry. La merveilleuse histoire du cirque. 2a ed., 1978. París: ?, 1946.