Teatre Romea

Miquel Gasset i Bosc, gerent del Circ Eqüestre i de l’Olimp i director per un temps del Liceu, va fer-se càrrec del teatre, que primer es va oferir a societats privades per a les funcions dels seus associats, un costum estès a la Barcelona vuitcentista. L’any 1865, no obstant, l’activitat professional del teatre ja era un fet, després que Frederic Soler marxés de l’Odeon, el seu feu, per emprendre l’aventura del Teatre Català. Soler, que el 1864 havia estrenat amb èxit a l’Odeon L’esquella de la torratxa, va accedir que l’actor Gervasi Roca representés Les joies de la Roser al Romea el 19 de maig del 1866, cosa que va obrir la porta a la creació del Teatre Català, una empresa que Gasset va encomanar a Soler. Sota la direcció artística del dramaturg, el Teatre Català va anar guanyant públic, i ni tan sols la prohibició de representar obres exclusivament catalanes, dictada per reial decret el 26 de gener del 1867, va entorpir el seu camí: la resolució exigia que, almenys, un dels personatges de les obres parlés en castellà, però només va aconseguir que l’únic personatge de parla castellana que s’hi incorporava fos el més ridícul possible. La resolució es va derogar amb la revolució de 1868.

Si la comèdia va ser el gènere dominant de les temporades de Teatre Català, Frederic Soler va ser-ne l’autor més representat; l’èxit de la seva producció dramàtica va fer possible la creació d’una companyia estable amb figures com Gervasi Roca, Lleó Fontova o Iscle Soler. Arribat l’any 1890, l’hegemonia de Soler va perillar amb el relleu de Gasset al capdavant del teatre –el nou empresari fou Ramon Franqueza– i, sobretot, amb la irrupció d’Àngel Guimerà. L’autor de Mar i cel representava una modernitat que Soler havia perdut feia temps; després d’una etapa d’enfrontament entre ambdós autors, Guimerà se’n va anar al Novedades i va dur-se amb ell Fontova i altres actors del Romea, fet que va aguditzar la crisi.

La realitat és què, al tombant de segle XX, el modernisme s’imposava a la cartellera del Teatre Català, i autors com Ignasi Iglésias, Rusiñol o Pous i Pagès van guanyar la partida al drama més tradicional. L’empresa va tenir una vida intensa del 1900 al 1906, però les desavinences entre els socis del Romea van provocar la sortida de Franqueza i, amb ell, la del Teatre Català. La temporada 1909-1910 encara hi va haver intents agònics per evitar que el teatre castellà fes el Romea seu, amb la traducció d’obres estrangeres; malgrat tot, la que Josep Carner va fer de Les alegres comares de Windsor, de Shakespeare, va marcar la fi del Teatre Català. La temporada següent, els autors foren Lope, Calderón, Valle, Benavente o Muñoz Seca, als quals s’hi van anar sumant d’altres, com los Hermanos Quintero, fins que el 1917 Iglésias, Pous i Pagès i Pere Corominas van buscar el mecenatge d’un banquer, Evarist Fàbregas, per recuperar el teatre en català. El fracàs de l’intent va espantar el banquer, però va engrescar Josep Canals, un home de negocis amb una visió comercial més moderna. Canals va introduir al Romea el teatre contemporani de Somerset Maugham, Eugene O’Neill o Pirandello en traduccions catalanes. A més, va interessar-se pel teatre infantil i, molt especialment, per Folch i Torres, l’autor més rellevant del gènere.

Aquestes mesures van retornar el protagonisme al Romea, fins que el 1926 Canals va traslladar la Gran Companyia Catalana del Romea al Novedades i va programar el del carrer Hospital amb il·lusionisme, sarsuela castellana o varietats, per tal d’emportar-se el públic cap al teatre del carrer Casp.

La companyia Vila-Daví va mirar de reconduir la programació del Romea, però el seu esforç no va donar fruit i l’any 1933 s’hi va estrenar la darrera obra en llengua catalana. A partir d’aquest any, no hi va haver autors autòctons ni quadre escènic estable: Arniches o els Quintero i companyies castellanes de gira coparen la programació, una situació que no va millorar durant la Guerra Civil. El Romea va ser el primer teatre a obrir portes després del conflicte, el 19 de febrer del 1939, i ho va fer amb Amores y amoríos, de Serafín y Joaquín Álvarez Quintero.

Amb l’aixecament de la prohibició d’oferir teatre en català, el 1946, s’hi va recuperar el repertori tradicional –Pitarra, Guimerà, Rusiñol–, i el 1947, un altre empresari, Josep Maria López Llauder, hi va estrenar La fortuna de Sílvia, de Sagarra. Les temporades regulars en català no arribarien fins entrats els anys cinquanta, gràcies a l’empenta de gent com Carles Lloret, Esteve Polls o Joan Brillas, president de FESTA (Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació).

Ara bé, la persona que va restituir al Romea la popularitat perduda va ser Joan Capri, que a partir de 1957 va erigir-se en icona del teatre català. Amb Capri i els cicles de Teatre Llatí –comandats per Xavier Regàs–, el teatre va aixecar el vol, però a punt va estar d’estavellar-se quan, el 1962, el seu dèficit econòmic va amenaçar de transformar la sala en cinema. La generositat de cinc empresaris que, reunits sota la firma Romea SA, van liquidar el deute, va fer possible una nova etapa iniciada per Regàs i continuada (1963) per Pau Garsaball, que va convertir el Romea en referent del teatre independent: les estrenes de la Companyia Adrià Gual donen testimoni d’aquesta renovació, que va comptar també amb participació de grups internacionals com el Piccolo Teatro de Milà o el Living Theatre. Aquesta línia s’alternà amb una altra de més comercial als anys setanta.

La gosadia de Regàs i Garsaball va donar al Romea un segell de qualitat que ja no l’abandonaria: l’any vuitanta-un, el Departament de Cultura de la Generalitat va arrendar el teatre a Romea SA per fer-hi la seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (CDG), antecedent directe del Teatre Nacional. Sota la direcció de Xavier Fàbregas, la nova etapa s’inaugurava el 4 de març amb La nit de Sant Joan de Dagoll Dagom, a què van seguir títols com El bufó, d’Albert Vidal, o Els Beatles contra els Rolling Stones, de Jordi Mesalles i Miquel Casamajor, un text que va patir una censura que va provocar la dimissió irrevocable de Fàbregas. Herman Bonnín va rellevar-lo en el càrrec, amb la intenció de crear un repertori nacional i universal a través de produccions pròpies, així com impulsar la creació contemporània i el retrobament amb les avantguardes.

El 1988 el CDG va tenir un nou director artístic, Domènec Reixach, que va disposar d’un segon teatre –el Poliorama– per desenvolupar la seva tasca fins que el 1998, amb la inauguració del Teatre Nacional de Catalunya, l’organisme va desaparèixer. El Romea, igual que la segona seu de l’extingit CDG, va privatitzar la seva gestió, que va passar a mans de Focus el 1999. Calixto Bieito (1999-2011), Julio Manrique (2011-2014), Borja Sitjà (2014-2017), Carles Canut (2017) i Josep Maria Pou (2019) han estat els directors artístics del teatre en aquesta etapa.

Batlle i Gordó, Ramon. Quinze anys de teatre català: els teatres Romea i Novetats de 1917 a 1932. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1984.

Curet, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Editorial Aedos, 1967.

Gallén, Enric. Romea, 125 anys. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1989.

Junyent, José María. «Centenario de un teatro barcelonès». L’escena catalana. (1965).

Morell i Montadi, Carme. El teatre de Serafí Pitarra: entre el mite i la realitat (1860-1875). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.

Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena edicions, 2013.

Tierz, Carme. Els Pastorets de Folch i Torres. L’origen caputxí d’un fenomen teatral. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2016.

www.teatreromea.cat

www.fundacioromea.com

www.coac.net