La Cazuela

Agrupació fundada el 1955 per un grup d’intel·lectuals alcoians vinculats a institucions culturals, com ara la Casa de Cultura o l’Institut Alcoià de Cultura Andrés Sempere. Fou una de les més actives del teatre independent valencià. El seu germen teatral, però, va néixer de l’activitat dels grups locals d’afeccionats i, sobretot, de la Penya Teatral Alcoiana. 

La Cazuela inicialment va adquirir l’estructura pròpia dels teatres de cambra i assaig per anar evolucionant cap a una formació assimilable a les del teatre independent dels anys seixanta, fins a arribar a convertir-se en una companyia teatral estable.

Amb desenes d’actors, La Cazuela esdevingué una «marca» que va aixoplugar diversos elencs i directors, la qual cosa significà així mateix diverses estètiques i diverses opcions de repertori. Un repertori certament molt ampli, amb gairebé 150 muntatges. Entre els autors representats hi ha Lorca, Valle-Inclán, Buero Vallejo, Pirandello, Sastre, Ionesco, Max Frisch, Kafka i un llarg etcètera. En aquest sentit, el mestratge de Màrius Silvestre, el director que acabà exercint de director en cap, resultà decisiu. Un altre director rellevant va ser Jaume Bordera.

La qüestió de la llengua s'havia considerat secundària a l'origen, en consonància amb el teatre valencià més renovador (l’universitari, per exemple), que es trobava pregonament castellanitzat, i només deixava espai a la representació de sainets festers. Tanmateix, el 1971 s'estrenà l’adaptació escènica de Tirant lo Blanc de Maria Aurèlia Capmany, amb motiu del I Congrés d’Història del País Valencià, i als anys noranta s’obriran a textos en català d’autors com Frederic Martínez Solbes, Ximo Llorens, Jordi Teixidor i Sergi Belbel. Fins i tot van valencianitzar-ne el nom: La Cassola.

Tot i això, la companyia va entrar en declivi després dels anys vuitanta, quan van aparèixer nous projectes teatrals a la ciutat i quan els intèrprets amb més experiència passaren a formar part de les propostes del teatre professional valencià, mentre que d’altres van marxar a Barcelona o a Madrid per exercir de manera plenament professional la seva feina. 

El lent declivi del grup va obrir les portes igualment al fet que molts dels integrants s’incorporessin a altres companyies locals. Així, d’alguna manera són a la base de noves companyies, com ara La Dependent.