Cicle Cavall Fort

Iniciativa sorgida, al final dels anys seixanta, de la revista infantil catalana Cavall Fort amb la finalitat d’educar en el gust per les manifestacions culturals, en especial el teatre, i promoure la recuperació del teatre infantil en català, que, fins aleshores, havia hagut de sobreviure al marge de l’oficialitat. Amb aquest doble objectiu, la revista continuava la tasca de catalanització i normalització de la literatura infantil que havia emprès quan va sortir al carrer a començament de la dècada (1961), i que ara, amb l’oferta del cicle de teatre, s’ampliava a un gènere històricament menystingut i poc valorat.

L’aparició del cicle fou el resultat de la confluència de determinats factors sorgits en el si de la societat catalana, que a l’inici dels setanta vivia una lenta però inexorable conscienciació política i nacional. D’una banda, el moviment de renovació pedagògica impulsat des de Rosa Sensat, institució que havia pres carta de naturalesa en aquells anys i que esdevingué, fins a l’adveniment de les llibertats, una poderosa eina de transformació social i de catalanització del país; i, de l’altra —no menys important—, les ganes impetuoses que tenien els grups de teatre independent sorgits aquells anys d’assolir una professionalitat que només els podria donar la seva integració en els circuits comercials. Per la seva banda, Cavall Fort, des de bon principi, es va interessar pel teatre i va maldar per fer arribar als seus joves lectors certs aspectes de la història, l’experiència i la pràctica teatral catalana. Alhora, però, conscients que el teatre era un vincle de l’idioma parlat que la revista no podia oferir des de les seves pàgines, els seus responsables, entre ells l’aleshores director Josep Tremoleda, es van proposar engegar un cicle de teatre «per a nois i noies», que, des de 1967 fins a 1987, es va organitzar de forma continuada i periòdica (dos cicles l’any: l’un a la tardor i l’altre a l’hivern) sota la direcció de Martí Olaya, membre de la redacció de la revista que es feu càrrec de la programació. Les sessions, en horari matinal, tenien lloc generalment al Teatre Romea de Barcelona, i al final hi acostumava a haver una actuació de diverses figures de la cançó catalana, que aleshores encara era un moviment força unitari sota el nom de La Nova Cançó; durant els primers cicles, veus com les de Maria del Mar Bonet, Salvador Escamilla, Josep M. Espinàs, Raimon, Pau i Jordi, la coral L’Esquitx i molts d’altres serviren sovint per cloure aquelles matinals. Molt sovint, també, les sessions del Romea van constituir una plataforma per a altres representacions, no només en locals de la ciutat comtal, sinó també a nombrosos municipis i pobles d’arreu del territori de parla catalana. Aquestes representacions van ser possibles gràcies a l’ajuda de les delegacions territorials d’Òmnium Cultural, al patrocini d’alguna caixa d’estalvis o a l’esforç d’associacions de pares i mares o d’algun particular.

El teatre organitzat i promocionat per Cavall Fort es va caracteritzar per uns aspectes ben determinats. L’aparició dels cicles, d’entrada, va respondre a la voluntat de la revista d’exercir de promotora teatral. En cap moment es va plantejar la creació d’una companyia pròpia, sinó que es va optar per potenciar les que ja existien, oferint-los la possibilitat de disposar d’un espai teatral compartit on poguessin estrenar els seus muntatges, i alhora implicar-n’hi d’altres de noves, les quals van poder disposar d’una plataforma estable, eficaç i digna per exhibir la seva feina. Immediatament, el teatre de Cavall Fort va recollir els diversos aspectes i concepcions teatrals del que es representava per al públic adult. Així, des del primer cicle, al costat d’un teatre progressiu, obert a l’experimentació, amb un missatge didàctic que calia buscar més en el plaer estètic i lúdic que no pas en la moralitat punxant, va conviure una altra concepció, ja arcaica, en període de liquidació, caracteritzada pel clàssic teatre de centre, de barri o parroquial. Aquest contrast entre dues maneres de fer i d’entendre el teatre es va fer palès amb la presència, d’una banda, de companyies veteranes com La Faràndula de Sabadell, que durant els vint anys precedents ja s’havia especialitzat en el teatre per a infants, tot apostant pel teatre tradicional, amb decorats realistes i una interpretació naturalista; i, de l’altra, de companyies joves com L’Òliba, nascuda el 1967, i que, des d’una òptica molt diferent, amb una aposta de teatre experimental, encarnava els valors del nou teatre independent. En aquest sentit, també cal destacar la participació d’altres companyies de l’escena independent catalana que, en aquell moment i en els anys que havien de venir, van ser referents del conjunt del teatre català, com la de l’Escola d’Art Dramàtic «Adrià Gual», Els Joglars o U de Cuc, així com de grups joves i entusiastes com l’Aula de Teatre de la Institució Montserrat. Així mateix, els cicles també constituïren una de les primeres plataformes solvents que tingueren alguns grups de titellaires novells, com Putxinel·lis Claca, Titelles Garibaldis, L’Espantall o Marduix, per mostrar les seves propostes.

El teatre dels cicles de Cavall Fort no va ser un subproducte teatral, sinó ben al contrari. Va ser un teatre de qualitat que va comptar amb la participació de renovadors del teatre català, tant de professionals de primer ordre de diferents especialitats (direcció, interpretació, escenografia, música...) —Ovidi Montllor, Guillem d’Efak, Carme Sansa, Alfred Lucchetti, Fabià Puigserver i molts d’altres— com d’autors i autores que, paral·lelament a la seva obra per a adults, es van dedicar a escriure peces de teatre per a infants i joves. En aquest àmbit, cal parlar de dues tendències bàsiques: una que adaptava obres de literatura clàssica, faules, llegendes i rondalles —línia de treball que van seguir, per exemple, Josep Vallverdú, Xavier Romeu, Maria Aurèlia Capmany, Carme Suqué i Jaume Batiste—, i una altra que incloïa obres originals, on destacaren noms com Joaquim Carbó, Josep M. Benet i Jornet, Josep Tremoleda, Núria Tubau i Joana Raspall. Tant els uns com els altres avalen la importància de la literatura dramàtica en català d’aquells anys adreçada a infants i joves i sorgida de Cavall Fort. En efecte, de les pàgines de la revista van saltar a l’escenari obres com Les aventures de Jan i Trencapins i Les armes de Bagatel·la, un conte que J. Carbó i J. Batiste van convertir en una peça de teatre, i, fins i tot, alguns textos (peces curtes) van aparèixer publicats en determinats números entre els anys setanta i vuitanta —entre altres, Pirates a la mar salada, de Josep M. Benet i Jornet (núm. 223); Les plomes de la venjança, Una granota-granota, El núvol i El foc salvatge, de J. Vallverdú (núm. 424, 428, 436 i 462, respectivament); En Peret, de Joan Baixas (núm. 433), i La princesa i el pèsol, en una adaptació de Teresa Duran (núm. 481-482). Els cicles van permetre, a més, que els espectadors més joves poguessin accedir en català als mons proposats per Shakespeare (El somni d’una nit d’estiu, La comèdia dels errors), Plaute (La comèdia de l’olla), Molière (El metge a garrotades, La farsa dels metges, Les trapelleries de Scapí), Goldoni (El criat de dos amos), Schiller (Guillem Tell), Racine (Els pledejaires), Dürrenmatt (Plet per l’ombra d’un ruc), etc., a través de les adaptacions fetes per Francesc Nel·lo, Nicasi Camps i Aurora Díaz-Plaja, entre d’altres.

Conscients del que podien representar de cara a la creació d’un públic i d’unes formes teatrals noves, els cicles de Cavall Fort també van cridar l’atenció de la crítica especialitzada, i alguns crítics es van dedicar a fer ressenyes de les estrenes en diaris i revistes: Salvador Corberó (La Hoja del Lunes) i Xavier Fàbregas (Serra d’Or) hi dedicaren la seva atenció amb certa regulatitat; també ho va fer Joan de Sagarra (El Correo Catalán); després, d’una manera més esporàdica, se n'ocuparen Alex Broch (Canigó), Jaume Melendres, Aurora Díaz-Plaja (La Vanguardia Española), Gonzalo Pérez de Olaguer, Joaquim Vilà (Destino) i molts més.

És evident que aquelles matinals del Teatre Romea van ser la llavor de molt del teatre per a infants i joves que va venir després. Als anys setanta i vuitanta, es van posar en marxa noves iniciatives, com ara el Moviment Rialles de Catalunya, entitat fundada el 1972 a Terrassa, que es va dedicar íntegrament a promocionar i organitzar espectacles infantils i juvenils (teatre, titelles, cinema, animació al carrer, etc.) en llengua catalana. Arran d’aquesta iniciativa, l’any següent va sorgir Enllaç, empresa dedicada a la promoció de la cultura catalana en general, i que també va fer una gran tasca de divulgació d’espectacles de teatre infantil. Finalment, també cal destacar la feina feta posteriorment en aquest terreny per grups com La Trepa, fundada el 1977 i encara en actiu.

A dia d’avui, cada tardor encara se celebra a Lleida, al Teatre Principal, un cicle de teatre infantil i juvenil que porta el nom de Cavall Fort, cosa que el converteix en un clar hereu de les sessions que es duien a terme al Romea i que es van estendre per diverses comarques i poblacions d’arreu de Catalunya i també de la resta dels Països Catalans. Aquest cicle, que actualment no està vinculat a la popular revista infantil i és l’únic que encara se celebra al país, està organitzat per la delegació local d’Òmnium Cultural, i aquest 2017 ha arribat a la seva quaranta-tresena edició.