La Cubana

Companyia teatral de creació fundada a Sitges per Jordi Milán i Vicky Plana el 1980, quan encapçalaven un col·lectiu d'actors i actrius que formaven fins aleshores el grup Gall Groc, companyia de teatre d'aficionats establerta el 1975 i dedicada al teatre de text que havia participat al Festival de Sitges (1977, 1978 i 1979) amb obres de Ionesco, Saint-Exupéry i Arrabal.

La Cubana és una de les formacions teatrals més conegudes del teatre català contemporani. Els seus espectacles han estat vistos per centenars de milers de persones i les sèries de televisió que ha protagonitzat l'han convertit en un referent indiscutible de l'humor a casa nostra. Les seves representacions han triomfat fora de Catalunya, especialment a Madrid i en grans ciutats espanyoles. Jordi Milán ha esdevingut el gran referent de la companyia, ja que n'ha dirigit els espectacles i ha participat en la creació de molts guions.

La primera aparició de La Cubana fou al Festival Internacional de Teatre de Sitges el 1981, que dirigia Ricard Salvat, amb Dels vicis capitals, espectacle d'entremesos mallorquins del segle xviii a partir de les recreacions de Llorenç Moyà Gilabert de la Portella. La representació s'adaptà als espais urbans dels pobles i ciutats on actuà en una extensa gira. El 1983, la companyia presentà al Festival de Sitges diverses accions còmiques al carrer, titulades genèricament Cubana's Delikatessen i representades en diferents indrets de la Blanca Subur, amb les quals assolí una gran popularitat. Entre els esquetxos més celebrats hi ha «Una trampa para Teresa», en què una padrina forastera quedava tancada en una farmàcia i era rescatada pels bombers, o «La mesa petitòria» o aquella en què venien pedres per al fetge en una parada del mercat de Sitges. Aquest espectacle es convertí, amb variacions, en Cubanades a la carta, que es representà moltes vegades en tota mena d'indrets a principis dels anys noranta.

El 1986 s'estrenà, també al Festival de Teatre de Sitges, La tempestat, de William Shakespeare, obra original de Jordi Milán, director de l'espectacle. L'obra, que va fer temporada al Teatre Romea, aconseguí un gran èxit i omplí l'aforament de totes les funcions. Una característica dels espectacles de La Cubana és el bilingüisme dels actors i de les actrius, reflex de la realitat del carrer, que permet presentar gairebé la mateixa versió als teatres catalans i als espanyols. Després de La tempestat, Vicky Plana abandonà el grup per dedicar-se a l'àmbit de l'empresa.

A mitjan anys vuitanta, els membres de La Cubana es plantejaren treballar en una trilogia formada per Cubanades a la carta, Cómeme el coco, negro i Cubana, Marathon Dancing. El juny del 1989 estrenaren a l'espai B del Mercat de les Flors Cómeme el coco, negro, un muntatge còmic basat en els espectacles de music-hall del franquisme i creat a partir d'una confusió en l'horari de la funció. Aquesta obra aconseguí per unanimitat el Premi de la Crítica de Barcelon en la primera edició d'aquest guardó (temporada 1989-1990), el Premi Sebastià Gasch de music-hall i el Premi Nacional d'Interpretació (1990). El 1990, l'espectacle es traslladà del Victoria al Capitol a causa dels compromisos del teatre del Paral·lel; era la primera vegada que aquest cinema es dedicava a les representacions teatrals. Després d'una reeixida i interminable gira per diverses ciutats espanyoles, Cómeme el coco, negro assolí les 535 funcions i més de mig milió d'espectadors durant els dos anys de gira. El 2008, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la companyia, es reposà la representació amb un nou repartiment .

A principis dels anys noranta crearen per a TV3 les sèries de televisió Els Grau (1991) i Teresina, S. A.(1992), que assoliren una gran audiència i contribuïren a la popularitat dels seus actors i actrius, com ara Mercè Comes, Mont Plans, José Corbacho i Santi Millán. També van fer algunes col·laboracions a la ràdio: concretament, interveniren cada dia a la Cadena Ser en un magazín de tarda amb un flaix de cinc minuts titulat Me lo dijo Pérez, que després es convertí en un programa de televisió per a Tele 5 (1999), de vida molt efímera.

Malgrat les dissensions amb l'Ajuntament de Barcelona, el juny del 1992 estrenaren Marathon Dancing dins el Festival de les Arts. L'espectacle, que disposava d'una orquestra en directe i d'una vintena de ballarins, incidia en la participació del públic, que ballava per parelles amb un dorsal a l'esquena com si es tractés d'una marató de ball a l'estil de les sales de festes de la postguerra. El setembre del 1993 morí Carme Montornés, una de les actrius més carismàtiques del grup, nascuda a Sitges i vinculada a La Cubana des del 1980.

A principis del 1994, la companyia estrenà al Teatre Tívoli Cegada de amor, un espectacle inspirat en l'estètica de les pel·lícules de Pedro Almodóvar. Aquesta obra era plantejada com una mescla de teatre i cinema que interrelacionava la pantalla i els actors que actuaven en directe, tot creant un joc de confusions còmiques entre el públic. El gran èxit de públic i crítica provocà que la banda sonora esdevingués un disc i que la darrera representació (22 de juny de 1995) es clogués amb una cercavila multitudinària des del Teatre Tívoli fins al Maremàgnum. Cegada de amor fou qualificat com un fenomen sociològic, ja que va batre registres de permanència (un any i mig en cartell) i va assolir els 415.000 espectadors abans d'iniciar la gira per ciutats espanyoles, on va tenir un èxit equiparable. Fou l'espectacle més vist de la cartellera madrilenya durant la temporada 1996-1997 i participà en l'edició d'aquell any del Festival d'Edimburg. L'estètica kitsch usada en aquest espectacle va tenir continuïtat en representacions posteriors.

A finals del 1999, La Cubana va presentar al Centre de Cultura Contemporània Equipatge pel 2000, centrat en les incògnites davant el nou mil·lenni. L'espectacle es plantejà com una exposició de caràcter interactiu que incidia en l'acceleració del temps en la societat actual. El 2001 estrenà al Teatre Tívoli Una nit a l'òpera, una paròdia d'una representació d'Aïda en què el públic era a l'escenari i contemplava el desenvolupament de l'espectacle entre bastidors, de manera que formaven part com a figurants de la representació fictícia. Durant la temporada al Tívoli, la companyia assolí de nou molt èxit, ja que va superar els 150.000 espectadors.

Després de l'estrena a Alacant el 2003 de Quiero ser famoso i d'una extensa gira per l'Estat, on l'obra fou vista per més de 200.000 persones, el 2005 va fer temporada al Teatre Novedades. Aquest espectacle, ideat i dirigit per Jordi Milán, se centrava en els anomenats talk shows (programes d'entrevistes) i s'inspirava en el programa estrella de la cadena britànica CBN del mateix títol. Seguint el model de muntatge de Cegada de amor, s'hi utilitzava el joc entre pantalles de vídeo i escenes en viu. El 2008, la companyia reposà Cómeme el coco, negro al Coliseum i, després, començà una gira per diverses ciutats espanyoles per celebrar els vint-i-cinc anys de la creació del grup.

A principis del 2012 s'estrenà al Teatre Tívoli Campanades de boda. Com en els espectacles anteriors, el costumisme del tema aparegué distorsionat pels personatges i per les situacions còmiques que desenvolupava la història, que implicava el públic en el moment culminant de la funció: les noces entre un jove hindú i una catalana, a distància. De nou, l'èxit fou aclaparador, ja que es mantingué en cartell durant més d'un any i fou vista per més de 250.000 espectadors. La representació inicià després una gira per diferents ciutats espanyoles i feu temporada a Madrid.