Logo Institut del Teatre
Redactor/a: Francesc Massip Bonet
Descripció

El mot català consueta, originàriament femení, designa el llibre en què consten les cerimònies consuetudinàries i els usos litúrgics d'una determinada església o monestir, com ara la Consueta del monjo major (1369) de la catedral de Tarragona o la Consueta de la sagristia (1511) de la seu de Mallorca. Per extensió, en l'època tardomedieval va passar a determinar els guions que recollien el contingut d'una representació escènica, com a «cosa acostumada» dins del temple; la posada en text dels diàlegs escènics s'efectuava en tinta negra, i les acotacions, habitualment en tinta vermella (per això s'anomenaven rúbriques). És a dir, les consuetes eren els quaderns que contenien les paraules i la descripció de l'acció d'una cerimònia dramàtica i que eren utilitzats per escenificar-la. En són una mostra la «Consueta del misteri de la gloriosa santa Àgata» (entorns de Ripoll, primeres dècades del segle xvi) i la «Consueta de la presa i conquista de Menorca feta per lo rei Anfós», copiada a Maó per Bartomeu Vives al final del segle xvi. La col·lecció més significativa d'aquests guions són les anomenades Consuetes mallorquines, un recull que el prevere mallorquí Miquel Pasqual va copiar a Búger del 1598 al 1599 i que conté quaranta-nou peces dramàtiques, trenta-quatre de les quals són designades com a consueta.

Si bé en certes peces catalanes del segle xvi el terme consueta fa referència a la mateixa representació, no podem aplicar-ho a la Festa d'Elx, on encara avui conserva el sentit específic de 'llibre que en conté el text i la música' (la consueta). En el sínode del 1637, el bisbe de Tortosa Antolínez de Burgos va prohibir als clergues que es prestessin a dur el «librum comoediarum vulgo La Consueta» i en el sínode de Sogorb (1668) s'esta­bleix, entre altres coses, que «a los Beneficiados y ordenados in sacris les mandamos [...] que no representen, danzen o lleven la consueta en las come­dias». Per tant, dur la consueta equivalia a exercir de director o organitzador de l'espectacle, perquè literalment el portaven a la mà durant l'acte per tal de «conduir» o de seguir el drama i assenyalar les indica­cions oportunes als actuants. D'aquesta manera el terme passà a designar, en masculí (el consueta, perquè sempre era un home), l'encarregat de dirigir els intèrprets (el mestre de capella) o de coordinar els tècnics de l'escenografia i maquinària, situats en llocs estratègics de l'espai teatral. Per a la representació de la Festa d'Elx, el 1746 es traslladà el «Libro del Consueta de la cornisa», una còpia purament literària per a ús de l'encarregat de dirigir les aparicions de la maquinària aèria de la cornisa del temple estant.

Quan arran de la professionalització dels actors, en l'època moderna, caigué en desús la presència del director amb la consueta en escena (presència necessària en representacions amateurs i puntuals), el nom masculí consueta passà a designar l'última persona que continuava tenint el text a la mà durant la representació: l'apuntador, que, més o menys amagat en un escotilló de l'escenari, després cobert amb el coverol, o disposat al fossat, darrere o sota l'escenari, podia donar el peu a qualsevol actor que ho necessités, com encara perdura sobretot en els teatres d'òpera o en el teatre d'aficionats.


Bibliografia
  • Massip, Francesc (2014). «La consueta de 1709 en escena: orígens i models d'una realitat canviant. The consueta of 1709: origins and models of a changing reality». Scripta. International Journal of Medieval & Modern Literature & Culture (núm. 3), p. 98-121. <http://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/3791/3486>

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x