Logo Institut del Teatre
Territori: Barcelona (Barcelonès)
Dates: Gener 1951-1953
Gènere/s: Ballet
Redactor/a: Ester Vendrell
Trajectòria

Nom amb què es coneix la companyia de dansa independent del cos de ball del Gran Teatre del Liceu que va liderar Joan Magrinyà entre el 1951 i el 1953. Després de molts anys d’haver debutat al Gran Teatre del Liceu com a ballarí en òperes (1926-1957), coreògraf d’òperes (1937-1977) i en diferents recitals de dansa solista o en companyia de les ballarines del cos de ball del Liceu o de la seva escola privada (des del 1932), va crear una companyia de ballet privada.

Els Ballets de Barcelona responien a la necessitat de dotar la ciutat d’una companyia de dansa estable similar a altres companyies internacionals sorgides arreu d’Europa gràcies a l’experiència dels Ballets Russos de Diaghilev. La companyia es va formar gràcies al suport econòmic i la implicació artística de Manuel Segura i Tàrrega, com a productor i assessor literari; de Nicolau Ferrater, com a relacions públiques; d’Adrià Sardó, com a director d’orquestra; de Concepció Pujol, com a pianista; d’Hugo Manoel, com a escenògraf, i de Pere Pruna i Aguilar Ortiz, com a figurinistes. Els ballarins destacats que van desfilar pels Ballets de Barcelona al costat de Joan Magrinyà foren: Roseta Segòvia, María de Ávila, Maruja Blanco, Jesús Garín, Ferran Areta, Albert Portiello, Santiago Alba, Carme Vicente, Dolors Baldó, Consol Sánchez, Beatriu Aguilera, Olga Casado, Aurora Pons, Montserrat Obiols, Emili Altés, Francisco Nin, Federico Arnériz, Fernando Areta i Ernesto Blanco, entre d’altres.

La presentació de la companya tingué lloc al Teatre Calderón de Barcelona el diumenge 29 de gener de 1951, en la sessió matinal de les 11.30 h. El repertori el va formar un tríptic d’obres, cadascuna de les quals era de referència en un estil i enfocament diferents. La primera fou Les Sílfides, amb coreografia de M. Fokine sobre música de Chopin, estrenada el 1907 i reposada pels Ballets Russos de Diaghilev. Aquesta coreografia representa tota una referència en el ballet acadèmic i un homenatge a l’estil romàntic del segle XIX. La segona creació fou una obra inèdita, Festa Major, basada en la partitura musical d’Enric Morera i que recreava estampes d’una vila catalana mediterrània amb decorats i figurins de Pere Pruna. La tercera peça la constituïa el conjunt de set creacions englobades en el títol Tapices de Goya, inspirades en la iconografia del pintor de la cort de Carles III, F. Goya, feta per la Real Fábrica de Tapices de Santa Bárbara i en què la temàtica bàsica és la recreació d’assumptes camperols i de diversió popular. Aquesta coreografia la formaven les peces següents: La vendimia, El Baile de San Antonio de la Florida, El Pelele, La Acerolera, Los Majos, La maja y los embozados i Fantasía en la pradera de San Isidro. Per a les coreografies esmentades, Magrinyà va fer ús de temes musicals d’Isaac Albéniz, Enric Granados i Joan Alfonso, i l’escenificació i vestuari van anar a càrrec d’Hugo Manoel. La companyia tenia un doble programa, en què es presentaren les obres de La Revoltosa, amb música de Roberto Chapí sobre tema de costums madrilenys i amb escenografia i figurins de Sáenz de Tejada; La moza y el estudiante, sobre música de Tomás Breton i decoració d’Emili Ferrer, així com El diablo cojuelo, amb música de Casimir Gide i escenificació i figurins d’Hugo Manoel. El Romance de la fragua, amb música de Rafael Ferrer i decorats d’Emili Ferrer, tancava el repertori.

La companyia, que va fer temporada al Teatre Calderón fins al març de 1951, va seguir una gira per ciutats costaneres del nord de la Península i una temporada d’actuacions al Teatro Español de Madrid entre el 13 i el 25 d’octubre del mateix any 1951. L’abril de 1952, la companyia va debutar al teatre dels Champs Elysées de París i, de tornada, va fer temporada al Teatre Romea de Barcelona, on van presentar La moza y el estudiantePolicromía del siglo XVIII (o Tapices de Goya) i Festa Major van completar-ne el repertori. A més, va acabar incorporant al repertori antigues peces de Magrinyà, com ara Carnaval, de Schumann (amb decorats de Pere Pruna), variacions d’El Llac dels cignes i El amor brujo.

La manca de suport econòmic i la d’una geografia de teatres per presentar els treballs van ofegar el projecte. A partir d’aquell moment, Magrinyà va integrar la companyia en el cos de ball del Gran Teatre del Liceu.


Significació

Els Ballets de Barcelona van suposar un projecte innovador a Barcelona i, de fet, a tot Catalunya i Espanya, ja que van significar la maduresa i la consolidació de la dansa clàssica, avalada per anys de professió del mestre Magrinyà. També suposaren l’intent de normalització coreogràfica a manera del que estava succeint a diferents països europeus fruit de l'experiència dels Ballets Russos, que havien creat un model artístic de referència i del qual Magrinyà se sentia hereu i mirall. Amb els Ballets de Barcelona Magrinyà va pretendre combinar una companyia en què el ballet de repertori i la creació autòctona poguessin afermar les bases d'una professionalitat i d'una difusió del ballet i la dansa. Per desgràcia, la manca de suport econòmic i d'impuls cultural des del context polític franquista van acabar escanyant el projecte.


Bibliografia

GARCIA, Xavier (1983). Joan Magrinyà, dansa viva. Pòrtic: Barcelona.

La Vanguardia (hemeroteca digital).


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x