Albert Boadella

Nascut en una família republicana i agnòstica represaliada durant el franquisme, es va iniciar en el teatre quan feia d'escolanet als Josepets de Gràcia, tal com explica detalladament en el capítol V de la seva autobiografia Memorias de un bufón (2001), eina imprescindible per conèixer el seu teatre.

Quan tenia deu anys va marxar a París acompanyant el seu germà gran Paquito, que era escultor. Aquesta estada a la capital francesa va tenir una gran influència en el seu futur com a artista. A Barcelona estudià a La Salle i després es vinculà a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, on assistí a un taller impartit pel mim xilè Ítalo Riccardi, que havia treballat a París i a Madrid. Fruit d'aquest taller, alguns dels membres del curs decidiren crear una petita secció de mim a l'ADB, i així es formà Els Joglars, fundat per Carlota Soldevila, Anton Font i Albert Boadella (1962). Boadella havia participat en algunes sessions de psicodrama que el doctor Sarró, de l'Hospital Clínic, organitzava amb el Teatre Viu, de Ricard Salvat i Miquel Porter, com a teràpia de malalts mentals.

Amb aquest bagatge, Els Joglars inicià la seva trajectòria amb l'espectacle Mimodrames (1955-1956), format per un extens número d'esquetxos, la majoria creats per Boadella i Font, i en els quals també reproduïen números de Riccardi, Marceau i, fins i tot, Acte sense paraules II, de Samuel Beckett. La primera representació pública es produí l'octubre de 1962 al Palau de les Nacions de Montjuïc. Formaven la companyia Carlota Solvevila, Griselda Barceló, Montserrat Torres, Marta Català, Glòria Rognoni, Assumpció Viñas, Anton Font, Enric Roig, Salvador Miserachs, Enric Vidal, Joan Bosch i Albert Boadella.
El 1966, després de presentar Mimodrames a diversos espais de Barcelona i d'altres localitats, Boadella inicia la seva col·laboració amb l'Institut del Teatre, on el 1979 es va convertir en docent titular. El 1967 Mimodrames es presenta al Festival de Zuric (Suïssa), on compartiren cartell amb Lindsay Kemp i Dimitri, genial pallasso rus, company del mític Grock. El músic Josep Maria Arrizabalaga fou un dels seus estrets col·laboradors i va participar en gairebé tots els espectacles de la primera època.

Boadella decideix reestructurar el grup, ateses les expectatives assolides, i iniciar el camí vers el teatre professional. Es nomena director de la companyia i escull un grup d'actors format per Montserrat Torres, Marta Català, Esperança Fontà, Glòria Rognoni, Jaume Sorribas, Enric Roig i Enric Vidal. El primer espectacle professional és El diari (Aliança del Poble Nou, 19-10-1968), que gira per Itàlia i es presenta a Madrid i Saragossa, entre altres ciutats. El 1969 crea amb Els Joglars el Centre d'Estudis d'Expressió, amb seu al carrer d'Aribau de Barcelona, que aixopluga els Estudis Nous de Teatre, que dirigia Josep Montanyès. Entre els professors trobem una part dels fundadors de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, com Maria Aurèlia Capmany i Carme Serrallonga.

El 1970 estrena El joc (Teatre Capsa, 7-1-1970), que incorpora nous actors com Andreu Solsona i Ferran Rañé. Es tracta d'un espectacle de veu i moviment que marca l'inici d'un discurs escènic propi i inconfusible, segons els comentaristes i crítics del moment. Fan gira per Alemanya i Holanda, consolidant la seva trajectòria internacional amb participacions en festivals a Iugoslàvia i Polònia. L'estiu de 1971 Boadella rep l'encàrrec de rodar per a la televisió alemanya una sèrie dedicada a l'ensenyament visual del castellà. Al llarg de la seva trajectòria, Els Joglars participaren en programes i gravaren diverses sèries per a TVE.

Les següents estrenes, Cruel ubris (Osca, 26-12-1971) i Mary d'Ous (Granollers, 2-12-1972), consoliden el discurs gestual i desmarquen la companyia de l'etiqueta de grup de mims, assolint una potència visual i narrativa que els permet tenir un gran cartell fora de l'Estat. Boadella lloga una casa a Pruït (Collsacabra), on comença a assajar els seus espectacles. El primer espectacle que crea a Pruït és Mary d'Ous, que conté imatges excepcionals, com l'escena final on un elàstic cor de tela blanca deixava lentament de bategar. Triomfa al Festival de Spoleto (1974) i a La Rochelle, el mateix any, compartint èxit amb Bob Wilson.

L'espectacle Àlias Serrallonga (Granollers, 14-12-1974) suposa un abans i un després per a Boadella i la seva companyia. Un cúmul de desgràcies, com la mort del seu germà o l'accident de Glòria Rognoni, en caure de l'estructura metàl·lica creada per Fabià Puigserver, no impedeixen l'èxit esclatant d'un espectacle enorme, una fita del teatre català. Però és amb La torna (Barbastre, 7-9-1977), espectacle que recrea la mort de Heinz Chez en el mateix procés que suposà l'execució de Puig Antich, quan Boadella comença a escriure la seva llegenda, amb l'episodi de la seva fugida de l'Hospital Clínic (28-2-1978), on es trobava detingut per la policia franquista i esperava el consegüent consell de guerra contra ell i la resta dels membres de la companyia. El suport rebut pels companys de professió i pel conjunt de la ciutadania suposà una crisi de les estructures repressives del règim, que veien com la campanya «Llibertat d'Expressió», amb el logo dissenyat per Fabià Puigserver, marcava una època de la vida cultural i política del país.

Superada la situació límit provocada per la repressió policial i política, Boadella escriví i dirigí amb Els Joglars M-7 Catalònia (Perpinyà, 27-9-1978); una versió de L'Odissea (Palma, 14-9-1979), espectacle basat en quatre programes per a TVE, a partir d'un guió de Francesc Nel·lo, i Laetius (Barakaldo, 16-5-1980), on introdueix un discurs innovador basat en la ritualitat, les noves formes de coneixement i una extraordinària capacitat per combinar gest i imatge.

El 1980 Boadella rebé l'encàrrec del Teatre Lliure de muntar una versió de l'Ubú rei, d'Alfred Jarry. Aquest espectacle esdevingué una crítica mordaç i atrevida contra Jordi Pujol, aleshores recentment nomenat president de la Generalitat de Catalunya. L'estrena d'Ubú president (Teatre Lliure, 30-1-1981), protagonitzada per un memorable Joaquim Cardona, acompanyat per alguns actors d'Els Joglars, suposà un gran i recordat èxit.

Olympic Man Movement (Alacant, 6-12-1981) suposà l'inici d'una progressiva renovació dels actors de la companyia i un discurs més explícitament polític. Cal destacar la utilització de pantalles en l'espai escènic i el gran treball gestual de la companyia. Amb Teledeum (Alacant, 5-12-1983), debuta com a actor de la companyia Ramon Fontserè, que en endavant va ser el protagonista de la major part dels espectacles del grup. Amb ell, Jesús Agelet, Xevi Vilar i d'altres conformaren un nucli de col·laboradors fonamentals per a Boadella en les dècades següents. L'espectacle, una ferotge crítica contra la religió, més enllà del catolicisme, provocà l'enuig i un seguit de querelles judicials interposades a València i Burgos que no foren definitivament arxivades fins al 1993.

Boadella rebé l'encàrrec del Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escénicas de muntar un espectacle. El resultat d'aquesta col·laboració fou Gabinete Libermann (Torelló, 21-12-1984). Virtuosos de Fontainebleau (Alacant, 28-10-1985), novament amb Els Joglars, continuà amb el discurs paròdic, en aquest cas a partir de l'adhesió d'Espanya a la Unió Europea. De nou acceptà un encàrrec, en aquest cas del Centre Dramàtic del País Valencià, i escrigué i dirigí Visanteta de Favara (Ontinyent, 6-8-1986), que protagonitzà Pep Cortés. L'estrena de Bye, bye, Beethoven, a Madrid (17-1-1988), suposà un gran èxit, com testimonia la crítica d'Eduardo Haro Tecglen (El País, 19-1-1988): «Yo creo que es uno de los mejores espectáculos contemporáneos, con una capacidad expresiva y una terminación, o acabado, de todos sus elementos; con unas sensaciones visuales y sonoras perfectas». Cada vegada amb més presència als escenaris d'arreu d'Espanya, on despertava a parts iguals admiració i rebuig, Boadella i Els Joglars presentaren Columbi lapsus (Teatre Principal de Girona, 10-11-1989), amb un enorme treball de Ramon Fontserè i els seus companys de repartiment, recreant l'obscura mort del papa Joan Pau I, al compàs d'El barber de Sevilla.

Cada cop més enfrontat amb els polítics catalans, Boadella va amenaçar de registrar la denominació de Teatre Nacional de Catalunya per incorporar-la al nom d'Els Joglars. S'inicià una llarga polèmica que afectà també la nova seu del Teatre Lliure, i desembocà en una desavinença total de Boadella amb una part molt important del món cultural i polític català.

L'estrena de Yo tengo un tío en América, del mateix Boadella (Teatro Albéniz de Madrid, 1-2-1992), provocà una intensa polèmica per la denúncia del colonialisme espanyol a Amèrica enmig de les celebracions del V Centenario. L'espectacle obtingué el premi de la Crítica Teatral barcelonina al millor espectacle de la temporada 1991-1992. L'any següent estrenà El Nacional (Teatre Principal de Girona, 14-10-1993), on parodiava el magne projecte de la Generalitat impulsat a partir de la figura de Josep Maria Flotats, de nou amb un memorable treball de Fontserè. El 1994 obté el Premio Nacional de Teatro, concedit pel Ministeri de Cultura, per El Nacional. Rebutjà el guardó al·legant que arribava massa tard.

Arran de les crítiques al govern de Convergència i Unió, la tensió amb Boadella s'incrementa de manera exponencial. Així, el director denuncia l'hostilitat de CiU i renuncia a la subvenció concedida pel Departament de Cultura. En aquest context, Boadella i Els Joglars inicien una etapa en què escenifiquen una trilogia dedicada a Catalunya amb espectacles centrats en Jordi Pujol, Josep Pla i Salvador Dalí que assoliren un èxit extraordinari que va transcendir el món de l'escena per convertir-se en un fenomen cultural, polític i sociològic. Es produeix l'estrena d'Ubú president (Teatre Principal de Girona, 20-10-1995), on reprèn el personatge que havia creat amb la producció del Teatre Lliure, centrant-se ara en Jordi Pujol. Abans de l'estrena concedeix una entrevista on es destaca el següent titular: «Boadella: "Vamos a ver qué sentido del humor tiene Cataluña cuando se tocan sus tabúes"» (El País, 1-10-1995). Entre les reaccions que desperta l'espectacle volem citar l'article d'Antoni Puigverd, «Ubú i les golfes» (Avui, 25-10-1995), en què llegim el següent: «Perquè, com ell diu, el país cada vegada riu menys i es pren massa seriosament. […] Era una rialla higiènica que recollia els cops de puny de l'escena, els convertia en paper de vidre, hi fregava el sentit reverencial que ens fa confondre Catalunya amb un temple i rescatava la simpatia llibertària que tenim adormida a les golfes de la història». Ubu president assoleix la xifra de 275 funcions.

El maig de 1997, Albert Boadella i Els Joglars abandonen el projecte del Teatre Lliure-Teatre Públic, del qual formaven part com a companyia associada (com Comediants, Gelabert/Azzopardi i Maria del Mar Bonet), quan Pasqual Maragall nomena Lluís Pasqual comissari per planificar el futur de la Ciutat del Teatre. El setembre de 1997 el Teatre Romea acull l'exposició «1962-1997. Els Joglars 35 anys», aprofitant l'estrena de La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla (Teatre Romea, 18-9-1997). De nou l'espectacle és un gran èxit i aplega un total de 179.000 espectadors en 253 funcions. Els Joglars reben la Medalla de Bellas Artes del Ministeri de Cultura (juny de 1999). El darrer espectacle de la trilogia, Daaalí (Teatre Jardí de Figueres, 10-9-1999), també aconsegueix un gran èxit.

El març de 2000 s'estrena el film Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli, amb l'assessorament històric d'Abel Paz, produït i interpretat per Els Joglars. El mateix any rep el premi ADB 2000 per «la seva independència i llibertat d'esperit, per la seva responsabilitat i serietat en la pràctica del seu ofici, per l'extraordinària originalitat de les seves creacions escèniques, per la seva capacitat d'universalitzar els mites i els tòpics de la cultura catalana i per la seva saviesa per crear-se els enemics més oportuns i estimulants».

El 2001 publica la seva autobiografia, Memorias de un bufón, que obté el premi de biografies Espasa Calpe. Atès el gran èxit assolit per la trilogia dedicada a personatges catalans, presenta del 20 de setembre de 2001 al 6 de gener de 2002, al Teatre Poliorama, la trilogia Daaalí, La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla i Ubú president o els últims dies de Pompeia, amb repercussions de tota mena i amb una situació cada cop més incòmoda amb la política catalana per la seva defensa de posicions espanyolistes.

El 2003, Albert Boadella és l'encarregat de dictar la lliçó inaugural del curs de l'Institut del Teatre 2002/2003, que coincideix amb l'exposició que li dedica el Museu de les Arts Escèniques (MAE) sota el títol «Els Joglars: 40 anys». L'octubre d'aquell any estrena el film Buen viaje, excelencia, dirigit per Boadella mateix.

Inicia una etapa marcada per l'enfrontament amb el nacionalisme català, que el du a crear un espectacle en llengua espanyola inspirat en l'obra de Miguel de Cervantes. Així estrena El retablo de las maravillas, inspirat en el cèlebre entremès de Cervantes (Teatro Lope de Vega de Sevilla, 9-2-2004), mofant-se del món culinari i de l'art contemporani. En aquest context rep el 2004 la Creu de Sant Jordi, que no accepta.

L'any següent estrena al Teatre Romea (9-6-2005) La torna de la torna, recuperant el muntatge dels anys setanta amb una companyia de joves actors de l'Institut del Teatre. Cinc membres d'Els Joglars que van participar a l'espectacle original van interposar una querella —Elisa Crehuet, Ferran Rañé, Gabi Renom, Andreu Solsona i Arnau Vilardebó— perquè la nova versió estava signada únicament per Boadella. Arran de la polèmica, els demandants publicaren el llibre El torn de la torna (2006), amb testimonis de fundadors del grup com Anton Font o actors com Glòria Rognoni i Ferran Rañé. Dos anys més tard Boadella obtingué l'autoria única de l'espectacle per part dels tribunals, que refusaren els arguments dels actors.
Cada cop més enfrontat amb el país, presenta el 9 de maig de 2006, al Teatro Reina Victoria (Madrid), el projecte polític Ciutadans de Catalunya.

De nou inspirat per l'obra de Cervantes, escriu i estrena una nova producció d'Els Joglars titulada En un lugar de Manhattan (Teatro Salón Cervantes de Alcalá de Henares, 4-11-2005). El canvi d'actitud del públic català envers Boadella quedà palès el 2006 quan En un lugar de Manhattan, presentat al Teatre Lliure de Montjuïc, només va aconseguir omplir la meitat de la capacitat de la sala, mentre que al Teatro Albéniz de Madrid havia exhaurit les entrades.

El desembre de 2006 estrena l'espectacle Controversia del toro y del toreo (Casa de América, Madrid, 5-12-2006), interpretat per Joan Boada i Ramon Fontserè, on Els Joglars s'endinsen en el món de la tauromàquia prenent part en favor del toreig contra els antitaurins. L'any següent presenta La cena, que escriu i dirigeix amb Els Joglars. A finals de 2007, Boadella publica l'assaig Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra, que obté el premi Espasa d'assaig, que va donar peu a la resposta de la novel·lista Isabel-Clara Simó, que publicà Adéu Boadella, editat uns quants mesos més tard.

Ja allunyat totalment del teatre català, presenta Una noche en el Canal, espectacle d'inauguració dels Teatros del Canal (Madrid), el 20 de febrer de 2009; 2036 Omena-G, d'Els Joglars, acceptant la direcció artística d'aquest complex teatral. Ja en aquest període va confegir un repàs dels cinquanta anys de trajectòria (Teatro Lope de Vega de Sevilla, 11-2-2010), i Amadeu (Teatros del Canal, gener de 2011), espectacle centrat en la figura del músic català Amadeu Vives, ja sense Els Joglars.

El setembre de 2012 deixa la direcció d'Els Joglars, que passa a mans de Ramon Fontserè, i el 2015 abandona la direcció dels Teatros del Canal.

Director escènic i dramaturg que ha estat durant cinquanta anys el director de la companyia Els Joglars (1962-2012), escrivint-ne i dirigint-ne gairebé tots els espectacles. La seva dilatada trajectòria s'ha caracteritzat per la creació d'un teatre polític, sense concessions, conreat a través de l'estudi profund del gest de l’actor. Al capdavant d'Els Joglars ha aconseguit alguns dels èxits de públic més importants del teatre català. Gran polemista, ha passat de ser un dels màxims representants de la lluita antifranquista a repudiar el nacionalisme català.

Documental:
El alma de los juglares, direcció: José Miguel Medina (2004)
Els Joglars según Daaalí, direcció: Llorenç Soler, producció: Gara (2000)
Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli (2000)

Televisió:
Sèrie Hablamos español (39 capítols). SWFT TV, Alemanya (1970)
Sèrie L'Odissea (5 capítols). TVE (1976)
Sèrie Terra d'escudella (6 capítols). TVE (1977)
Sèrie Som 1 meravella (6 capítols). TVE (1988)
Sèrie Ya semos europeos (13 capítols). Producció: Ovideo. TVE (1989)
Sèrie Orden especial (40 capítols). TVE (1991)
Sèrie ¡Vaya día! (52 capítols). Canal+ (1995)

Espectacles:
Mimodrames (1962), L'art del mim (1963), Deixebles del silenci (1965), Pantomimes del Music-Hall (1965), Doble programació infantil (Cicle Cavall Fort) (1966), Mimetismes (1966), Calidoscopi (1967), El diari (1968), El joc (1970), Cruel ubris (1971), Mary d'Ous (1972), Àlias Serrallonga (1974), La torna (1977), M-7 Catalònia (1978), L'Odissea (1979), Laetius (1980), Operació Ubú (amb el Teatre Lliure) (1981), Olympic Man Movement (1981), Teledeum (1983), Gabinete Libermann (amb el Centro Dramático Nacional) (1984), Virtuosos de Fontainebleau (1985), Visanteta de Favara (amb el Teatre Estable del País Valencià) (1986), Bye, bye, Beethoven (1987), Columbi lapsus (1989), Yo tengo un tío en América (1992), El Nacional (1993), Ubú president (1995), La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla (1997), Daaalí (1999), Ubú president o els últims dies de Pompeia (2001), El retablo de las maravillas (2004), La torna de la torna (2005), En un lugar de Manhattan (2005), Controversia del toro y del toreo (2006), La cena (2008), Una noche en el Canal (2009), 2036 Omena-G (2010), Amadeu (amb els Teatros del Canal) (2011).

• Boadella, Albert. El rapto de Talía. Madrid: Espasa Calpe, 2000.
• Boadella, Albert. Memorias de un bufón. Madrid: Espasa Calpe, 2001.
• Boadella, Albert. Franco y yo. Madrid: Espasa Calpe, 2003.
• Boadella, Albert. Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra. Madrid: Espasa Calpe, 2007 [premi Espasa d'assaig 2007].
• Boadella, Albert. Diarios de un francotirador. Madrid: Espasa, 2012.

• Ayesa, Guillermo. Joglars, una historia. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1978.
• Espada, Arcadi (comp.). La guerra dels 40 anys. Madrid: Espasa Calpe, 2001.
• Herreras, Enrique. Los diez mandamientos de la ley de Els Joglars. Alzira: Editorial Algar, 2005.
• Malló, Oriol. El cas Boadella. Barcelona: Flor del Vent, 1998.
• Racionero, Lluís; Bartomeus, Antoni. Mester de Joglaria. Els Joglars, 25 anys. Barcelona: Edicions 62, 1987.