Tramulles i Roig, Manuel

Escenògraf, pintor, gravador, decorador

Fill gran del mestre pintor Bru Tramulles i Maria Roig, i germà del també pintor Francesc Tramulles. Es va formar amb Antoni Viladomat i va ser el seu deixeble més avançat a la seva acadèmia de dibuix, pintura i perspectiva. Vivia al carrer Riera del Pi i tenia el seu taller al carrer dels Vigatans.

La seva tasca professional com a escenògraf es va iniciar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona a mitjans del segle quan, juntament amb el seu germà Francesc, pren el relleu del seu mestre Viladomat, mort el 1755. Des del 1760 assumirà la direcció escenogràfica d’aquest teatre, sota la protecció del marquès de la Mina, i paral·lelament treballarà als muntatges teatrals dels salons particulars d’aristòcrates i industrials catalans.

Coneixem la seva participació en algunes obres a partir dels llibrets d’òpera i també gràcies al testimoni del baró de Maldà, ja que es conserven molt pocs dibuixos i esbossos referents a l’escenografia del període. En aquest sentit destaca un grup de làmines que mostren l’ambient operístic del període, de la col·lecció Raimon Casellas, al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Sabem que va fer decoracions per a obres d’autors com Goldoni i Metastasio, interpretades per grans compositors italians de l’època com Jommelli, Scolari, Piccini, i també catalans com Josep Duran. La primera obra en què consta la seva participació és Arianna e Teseo (1754). No obstant, serà a partir del 1760 quan la seva tasca com a escenògraf esdevé constant. Serà l’escenògraf titular del teatre de la ciutat fins a l’incendi del 1787. Destaquen en aquest període les escenografies per La buona figliola (1761), Alejandro en las Indias (1762), La buona figliola maritata (1763), Andròmaca (1763), Caio Numidia (1766), Motezuma (1766), La italiana en Londres (1783), Lucio papirio (s.d), Il filosofo industrioso (s.d), Temistocles (s.d). Tornem a trobar el seu nom l’any 1786, amb la decoració d’El delincuente honrado, que va tenir lloc al teatre particular de la residència del baró de Maldà.

Se li atribueix l’autoria dels inventaris de material escenogràfic del teatre de Barcelona realitzats el 1767 i el 1781 que, juntament amb els seus esbossos, mostren la seva tasca com a fronterera entre la tendència estètica ornamental i la classicitzant.

El 1788, després de l’incendi del Teatre de la Santa Creu, va ser nomenat mestre director de tots els treballs pictòrics de l’edifici i com a tal va revisar totes les factures dels treballs de pintura realitzats en diverses dependències i va posar la seva conformitat en tots els comptes de la tela usada en les decoracions escèniques en aquesta època. Les últimes notícies sobre la seva activitat escenogràfica parlen de la compra de llençols per als decorats a la botiga de Ramon Bosch entre el 1788 i el 1790.

A més d’escenògraf, la seva activitat creativa es va desenvolupar en els camps de la pintura (va ser nomenat Pintor de la Ciutat el 1808), la decoració d’interiors, el dibuix i la realització de muntatges efímers per festejar importants actes barcelonins, des de l’any 1745, entre d’altres.

Entre les seves creacions pictòriques destaquen les que va realitzar per a diverses esglésies de Barcelona, com Santa Maria del Mar, i el monument a la Setmana Santa en la conventual de Sant Pere de les Puel·les; el quadre de la sala capitular de la seu de Barcelona representant al rei Carles III; sis pintures dedicades a santa Liberata, a la parròquia de Sant Cugat; així com altres pintures per els Trinitaris Calçats, Frares Caputxins, San Gaietà, etc. També cal esmentar les seves creacions a l’església de Sant Fèlix de Girona i a la capella de la Concepció en l’església dels Jesuïtes, a Tarragona. Destaquen també els seus dibuixos de la vida social de la ciutat entorn el teatre. Com a decorador, va ornamentar la façana de casa seva al carrer del Pi, el palau del duc de Sessa, al carrer Ample i també se li atribueixen els esgrafiats rococó d’una casa al carrer Tallers. Com a creador de decoracions efímeres, destaquen la decoració al·legòrica per a la proclamació de Carles III, el túmul funerari dedicat a les exèquies de la reina Amàlia, i la façana i plaça de les Cases Consistorials amb motiu de les celebracions pel naixement dels fills bessons dels futurs reis Carles i Maria Luisa, entre d’altres.

També dedicà una part molt important de la seva vida al magisteri, donant classes al seu taller i també a l’Escola de Nàutica, per encàrrec de la Junta de Comerç, a partir de la mort del seu germà, el 1773, i fins a l’any 1801. A més destaquen els seus esforços per organitzar una acadèmia d’art a Barcelona, juntament amb altres pintors, i encara que va fracassar en l’intent aconseguí una subvenció de la Junta de Comerç per mantenir la gratuïtat de les classes que impartia al seu taller.

Manuel Tramulles, juntament amb el seu germà, va ser un dels artistes més importants del segle XVIII, i la seva presència va ser constant en els esdeveniments artístics de la ciutat. Va ser l’escenògraf principal del Teatre de la Santa Creu, juntament amb el seu germà Francesc, decorant principalment òperes buffa. La seva concepció escenogràfica era més reposada que la de Francesc, tal com apunta Isidre Bravo, potser perquè mai no havia sortit de Barcelona, ciutat més fonamentada en la ponderació que no pas el París de Boucher i Servandoni o el Madrid de Farinelli i Van Loo, visitats per Francesc.

Segons la investigadora Ana Trepat, «les composicions dels Tramulles, en un estil a cavall entre el barroc tardà i el neoclassicisme incipient, van impulsar una imatge clara i depurada de les ambientacions. Encara que no podem saber amb exactitud l’aspecte que tenien aquestes composicions senzilles però elegants, de ben segur que van suposar un salt estètic respecte les escenografies dels Bibiena, evidenciant un canvi en el imaginari estètic».

Igualment, Trepat apunta que els seus decorats eren de cartró o tela pintada i les posades en escena s’integraven per tota classe d’elements bidimensionals i tridimensionals que acostaven el món clàssic als espectadors a través dels temples, jardins, fòrums i atris representats. D’acord amb les descripcions dels inventaris, s’utilitzaven materials precaris com el cartó i els objectes eren reaprofitats en diferents òperes. Els seus treballs es van distingir de les escenografies barroques amb la utilització de la perspectiva frontal, més coherent amb l’estètica neoclàssica. A més, juntament amb el seu germà, Manuel va fer un pas endavant pel que fa a l’adequació entre el text de l’òpera i la seva posada en escena.

25 agost 1754 Arianna e Teseo. Teatre de la Santa Creu.

1760 Antígona. Teatre de la Santa Creu.

1761 La buona figliola. Teatre de la Santa Creu.

20 setembre 1762 Alessandro nelle Indie. Teatre de la Santa Creu.

1763 Andrómaca. Teatre de la Santa Creu. 

1763 Temistocle. Teatre de la Santa Creu. 

1763 La buona figliola maritata. Teatre de la Santa Creu.  

1763 Il filosofo industrioso. Teatre de la Santa Creu.  

1763 Ricimero, re dei goti. Teatre de la Santa Creu.  

1763 Catone in Utica. Teatre de la Santa Creu.  

1763 Adriano en Siria. Teatre de la Santa Creu.  

1763 Atarxerxes (Artaserse). Teatre de la Santa Creu.  

1764 Almeria. Teatre de la Santa Creu.  

1764 Talestri. Teatre de la Santa Creu.   

1764 Eumene. Teatre de la Santa Creu.   

1765 Il Creso. Teatre de la Santa Creu.    

20 gener 1766 Caio en Numidia. Teatre de la Santa Creu.

1766 Lucio Papirio. Teatre de la Santa Creu.    

1766 Attalo. Teatre de la Santa Creu.

1766 Motezuma. Teatre de la Santa Creu.

1786 El delincuente honrado. Teatre particular del baró de Maldà.

Llibres:

Alier, Roger. L'òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Tesi doctoral. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans: Societat Catalana de Musicologia, 1990.

Curet, Francesc. Teatres particulars a la Barcelona del XVIII. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Publicacions de la Institució del Teatre, 1935.

Garcia Sastre, Andrea. Els museus d’art de Barcelona: antecedents, gènesi i desenvolupament fins l’any 1915. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 136-138.

Alcolea, Santiago. La pintura en Barcelona durante el siglo XVIII. Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona. Vol. XV. Barcelona: Seix Barral, 1959-1960, p. 182-189.

Bravo, Isidre. L’escenografia catalana. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986, p. 40, 44-45.

Diversos autors. La Col·lecció Raimon Casellas : dibuixos i gravats del barroc al modernisme del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya. Gabinet de Dibuixos i Gravats, 1992.

Ràfols, Josep Francesc. Diccionari Ràfols: de artistas de Catalunya y Baleares, compendio siglo XX. Vol. III. Barcelona: Art Network, 1954, p. 167-168.

Trepat, Anna. «Els germans Tramullas i l’escenografia del segle XVIII. L’escenografia en l’òpera del Teatre Principal de Barcelona». A: Manuel i Francesc Tramullas. Estat de la qüestió. Del Segle XVIII a l'actualitat. Treball de fi del Màster en Estudis Avançats en Història de l’Art (Anexes). Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2013.

Articles de revista, capítols de llibres o edició conjunta d’obres:

González, Carmen. «Tendencias de la escenografía en el entorno goldiano». Rivista di letteratura teatrale, núm. 5 (2012), p. 133-135.

Trepat, Anna. «L’òpera al Teatre de la Santa Creu de Barcelona en el període d’entreguerres: aproximacions a l’escenografia de Manuel i Francesc Tramullas (1750-1790)». A: Actes del VII Congrés d’Història Moderna de Catalunya: Catalunya, entre la guerra i la pau, 1713-1813. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2013, p. 888-904.

Wikipedia:
<https://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_Tramulles_i_Roig> [Consulta: 11-12-2017]