Abdó Terrades i Piulí

Dramaturg

Abdon Terradas –o Abdó Terrades–, fundador del partit republicà a l’Estat espanyol, se’l coneix, entre altres raons, per ser l’autor de l’obra teatral Lo rei Micomicó (1837). A més, es dedica a assentar les bases de l’articulisme polític d’esquerra, fa diverses traduccions del francès –com la matinera de l’assaig polític La Libertad de Creuzé de Lesser (1834)– i escriu la novel·la La Esplanada (1835). De família benestant de Figueres, estudia als jesuïtes de Perpinyà, on accedeix als il·lustrats i teòrics postrevolucionaris. Amb els estudis inacabats, torna al Principat. De l’etapa primerenca resten unes notes editades el 1873 a Los Mártires de la República, un recull anònim de biografies de republicans il·lustres. Als catorze anys ingressa a la Milícia Nacional i als setze ja n’és sergent. Arriba a comandant del Tercer Batalló de Barcelona. Relacionat amb els carbonaris als anys trenta i creador d’una Societat Patriòtica amb vincles mutualistes, participa en la revolució de setembre del 1840 que fa caure Maria Cristina. Com que no accepta Espartero com a regent únic, inicia la publicació de les seves Hojas (1841-1842) per defensar-se de la reacció dels liberals. Amb Francesc de Paula Cuello impulsa el periòdic El Republicano (1842), reemplaçat al cap de mig any per El Porvenir. Un dels cims de la seva publicística és el «Plan de la Revolución», reproduït sovint amb la seva poesia i himne del partit «La Campana». Escollit batlle de Figueres el gener del 1842, el suspenen fins a cinc vegades per desafecte al regent. Comença una etapa d’exili a Perpinyà que, amb intermitències, dura fins a la revolució del 1854, en què és reelegit alcalde i deposat al cap d’uns mesos per ordres d’Espartero, que el confina a Andalusia. Mor a Medina-Sidonia l’1 de maig del 1856.

Vist sovint com a membre dels icarians barcelonins, el cert és que va dissentir-ne el 1847 perquè prioritzava la lluita social. S’interessa per la part revolucionària de l’obra d’Étienne Cabet, del qual el 1839 tradueix al castellà, en dos volums, Histoire de la Révolution de 1830... sota les inicials «D. T. A.». Antoni Elias de Molins també li atribueix una traducció d’Histoire populaire de la Révolution française... (1846), no documentada. La figura ha rebut l’atenció de biògrafs com Josep Soler Vidal (1983), que en fa un retrat apologètic, o Jaume Guillamet (1990-2000), amb aportacions rigoroses que han tractat de desenterrar la poca obra periodística conservada. Considerat una mena de fundador de la tradició esquerrana del país, ha restat en l’oblit com una figura menor al costat de figures de calat conservador com Aribau. Tanmateix, la seva obra literària ha estat menys estudiada que el perfil polític. La seva novel·la s’ha reeditat una sola vegada –i traduïda al català–, mentre que Lo rei Micomicó, amb una mica més de fortuna editorial, no ha sortit mai de l’escena independent, per bé que els anys 80 va circular durant tres cursos per les escoles catalanes. El 2012, coincidint amb el bicentenari del naixement, es va celebrar un simposi a Figueres que va reunir-ne especialistes com P. Gabriel, E. Pujol, F. Foguet, A. Costals i J. Santaló.

Amb vocació d’agitador, la seves peces se subordinen a les idees. En l’opuscle Lo que eran y lo que son, el 1841, assegura: «ahora y siempre [mi pluma] la dedico y la dedicaré esclusivamente á propagar y popularizar los principios de verdadera igualdad á cuyo triunfo he consagrado mi existencia». Guillamet propugna que l’obra literària, escrita entre els vint-i-tres i els vint-i-sis anys, és «preparatòria de l’acció» política posterior. Arran de la repressió antiliberal a Barcelona del comte d’Espanya a la fi de la Guerra dels Malcontents, publica, a Madrid, set anys més tard –el juny del 1835–, la novel·la romàntica en castellà La Esplanada: escenas trágicas de 1828. J. Marco hi veu grans similituds amb la de Joaquín del Castillo La ciudadela inquisitorial de Barcelona, editada a la mateixa ciutat, com a mínim, dos mesos després. La Esplanada pretén denunciar l’absolutisme sense atacar la monarquia. Estructurada en quadres, en la transició del costumisme a la novel·la, el diàleg hi predomina, com si apuntés maneres escèniques. L’autor hi consigna un coneixement directe dels fets que pot ser una impostura romàntica. L’escriu en un castellà noble i carregat. Al final, l’obra adopta un to i una forma pamfletaris. Tot i ser pionera en la literaturització de fets recents, ha acusat l’oblit de què és objecte tota novel·la d’autor català escrita en castellà el segle XIX.

La seva obra teatral, de la qual la novel·la sembla un tempteig, es concentra en la farsa Lo rei Micomicó, que publica de forma semianònima. Segons F. M. Tubino, primer es representa a Figueres i, després, a Barcelona l’11 de febrer del 1838. Hi usa l’heptasíl·lab de Robrenyo, sovint amb rimes consonants apariades, i, en comptes de fer un sainet en un sol acte com s’estila, l’estructura en dos. Un pròleg justifica l’obra com una bufonada d’un tal Vicenç de Figueres que es creu descendent del rei Micomicó (El Quixot, cap. XXIX). Per a X. Fàbregas, és un recurs per salvar-la de la censura. Tot i que Tubino la vincula a un suposat Vicenç Perxas, s’ha prioritzat la motivació literària, quixotesca, per damunt de la biogràfica. Lo rei, a més de palesar l’absurditat d’una monarquia democràtica, també fa sang de la ignorància popular. De llengua vivaç i col·loquial, defensa l’igualitarisme com a sistema polític. Se n’ha assenyalat la relació amb els entremesos cervantins. Si se sol situar Terradas com a seguidor de Robrenyo, Fàbregas creu que el supera en intenció esdevenint un precedent del teatre republicà de Pitarra. La majoria de crítics valoren la peça per haver contribuït a acréixer les bases del teatre català, però en denigren l’excessiva simplicitat i vulgaritat lingüística, que, segons com es jutgi, és un dels trets, juntament amb la joia amb què es viu la gresca, que encara la fa vigent.

• Lo rey Micomicó, dir. A. Terradas [?], Figueres, 1837-1838. Reestrenada segons F. M. Tubino a Barcelona, 11 febrer 1838.

Representacions modernes

• Carnestoltes, setze voltes, dir. Francesc Castells, GOC, T. de la Passió, Esparreguera, 1969. Espectacle amb fragments de Lo rei i de sainets de Robrenyo. 

• Micomicònies, ad. Eduard Delgado, dir. Alfred Luchetti, Col·lectiu Ignasi Iglésias, campanya de teatre a les escoles de «la Caixa», 1978-1979. 

• El rei Micomicó, ad. cia. El Mentider, dir. Quico Romeu, campanya de teatre a les escoles de «la Caixa», 1983-1984 i 1984-1985. 

• Lo rei Micomicó, ad. i dir. Alfons Gumbau, Taller de Teatre, 4t Festival Internacional de Música de l´Empordà, Vilabertran, 1984. 

• Lo rei Micomicó, lectura dramàtica, ad. i dir. Alfons Gumbau, Micomicons i Micomicones, T. El Jardí, Figueres, 2012. 

• Lo rei Micomicó, dir. Antoni Tudela, ad. cia. Km. 0, Festival FAST, Garrigàs, 2014.

Teatre

• Lo rey Micomicó: comedia en dos actes y en vers catalá escrita per un micomicó, Barcelona: Impta. Anton Berdeguer, 1838. Reedicions: • El teatre català anterior a Pitarra. Edició de Melcior Font. Barcelona: Barcino, 1928, p. 145-192. (Antologia. Col·lecció d’Escriptors Catalans Moderns; 2). • L’Esplanada / El rei Micomicó. Barcelona: Curial, 1987. (Biblioteca popular; 5). • Lo rei Micomicó. Edició d'Anna Cortils. Pollença: El Gall, 2010 (Clàssics del Gall; 5).

Novel·la

• La Esplanada: escenas trágicas de 1828. Madrid: Impta. de Verges), juny 1835. Reedicions: • L’Esplanada / El rei Micomicó. Traducció al català de Maria Àngels Anglada. Barcelona: Curial, 1987. (Biblioteca popular; 5)

Poesia

• «La Campana», c. 1842. Reeditada en diverses antologies com ara Poetes de l’Empordà (Figueres: Vallès), ed. Joan Ferrerós, 1986.

Assaig

• Lo que eran y lo que son: obsequios y agasajos hechos por los tejedores de Vich á unos hombres del pueblo. Por el ciutadano Abdon Terradas. Barcelona: Impta. de José Matas, 1841. Reedicions: • Guillamet, Jaume. Abdon Terradas: primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres. Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos, 2000, p. 266-276. (Monografies Empordaneses; 5) 

• [Records d’infantesa]. A: DD. AA.: Los Mártires de la República. Barcelona: Sociedad de Escritores Republicanos, vol. I, 1873, p. 128-143. Reedicions: 2000: Abdon Terradas, de J. Guillamet, p. 257-265.

Articles

• Se’n conserven nou, publicats a: Abdon Terradas, de J. Guillamet, 2000, p. 277-298.

Traduccions

• Creuzé de Leusser, Agustin François. La Libertad. Traducció lliure del francès signada per A. T. Barcelona: Imprenta de Ramon Maria Indar, juliol del 1834. 

• Cabet, Étienne. Revolución de 1830, y situación presente de la Francia (noviembre de 1833), esplicadas é ilustradas por las revoluciones de 1789, 1792, 1799 y 1804, y por la Restauración. Traducció de D. T. A. Barcelona: Impr. d’Antonio Bergnes i cia., 1839. 2 vol.

• [?] Cabet, Étienne. Historia popular de la Revolución Francesa. Madrid: Impr. Sánchiz, 1846. Li atribueix Antoni Elias de Molins, sense altra constància documental.

Aguilar Cestero, Raül. Abdó Terradas i la revolució (1812-1856). Barcelona: Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, 2017. <https://bit.ly/34YzUJo> [Consulta: 1 març 2022].

Alguer, Montserrat [et al.]. «La novel·la històrica catalana en llengua castellana o l’eterna paradoxa de la literatura catalana». Empordà Federal (26 abril 1989), p. 54-55.

Armangué, Joan. «Abdon Terradas, primer alcalde republicà». L’Empordà (12 juny 2012), p. 8-9.

Balaguer, Víctor. Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón. Barcelona: Llibreria de Salvador Manero, 1860-1863. 5 vol.

Barnosell, Genís. «Les admirateurs catalans d’Étienne Cabet: républicains et communistes à Barcelone, 1838-1856». Mouvement social, núm. 251 (2015), p. 133-147.

Bautista, Juan. «Abdón Terradas en Francia y una supuesta conjura para asesinar a Espartero (1842)». A: Estudios de historia moderna y contemporánea: homenaje a Federico Suárez Verdeguer. Madrid: Rialp, 1991, p. 481-490.

Capella, Álvaro. «L’esplanada». Notícia Catalana (19 juny 1988), p. 42.

Carmona, Àngel. Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons. Esplugues de Llobregat: Ariel, 1967 (Hores de Catalunya). Reedició: A cura de Blanca Llum Vidal. Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner, 2010.

Cassany, Enric. «Del testimoni a la ficció». A: Casacuberta, Margarida; Gustà, Marina (ed.). Narratives urbanes. La construcció literària de Barcelona. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies: Arxiu Històric de la Ciutat, 2008, p. 17-36.

Castillo, Joaquín del. La Ciudadela inquisitorial de Barcelona, o, Las víctimas inmoladas en las aras del atroz despotismo del conde de España. Barcelona: Llibreria de D. M. Saurí, agost 1835.

Coroleu, José. Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1854). Barcelona: La Vanguardia, 1888.

Cortils, Anna. «Pròleg». A: Terrades, Abdó. Lo rei Micomicó. Pollença: El Gall, 2010, p. 7-16. 

Diversos Autors. Simposi Abdon Terrades i el seu temps. Bicentenari Terrades. Figueres: Ajuntament de Figueres, 2012 [inèdit]. Amb ponències d’Enric Pujol, Pere Gabriel, Jaume Santaló, Francesc Foguet i Anna Costals.

Duarte, Àngel. «L’herència republicana del segle XIX». A: Pujol, Enric (dir.). El somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines. Viena: Diputació de Girona, 2009, p. 22-27. 

Elias de Molins, Antonio. «Terradas, D. Abdón». Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX. Barcelona: Fidel Giró, vol II, 1895, p. 656-659. 

Escoffet, Eduard. «Lletres de Terrades». Avui Cultura (16 març 2000), p. IX. 

Fàbregas, Xavier. Teatre català d’agitació política. Ed. 62, 1969, p. 54-55. (Llibres a l’abast; 74)

Fàbregas, Xavier. «Carnestoltes, setze voltes». Serra d’Or, núm. 122 (novembre 1969), p. 71-72. 

Ferrerós, Joan. «L’esplanada / El rei micomicó. Literatura republicana». El Punt (20 novembre 1987), p. 31. 

Foguet, Francesc. «Abdó Terrades, ficcions per a una revolució democràtica». Serra d’Or, núm. 636 (desembre 2012), p. 62-64. Dossier «Abdó Terrades, el bicentenari d’un pioner». 

Font, Melcior. «Nota preliminar» i «Abdon Tarrades». El teatre català anterior a Pitarra. Barcelona: Barcino, 1928, p. 5-7 i 137-144. 

Gabriel, Pere. «Abdó Terradas i Pulí». A: Martí, Joan (dir.). Gran enciclopèdia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2a ed., vol. XXII, 1989, p. 285.

Gabriel, Pere. El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya del segle xix. Reus: Fundació Josep Recasens, 2007.

Guansé, Domènec. «Els oblidats. Abdó Terrades». Moments, núm. 6 (juliol 1937), p. 37. 

Guillamet, Jaume. «Abdó Terrades, fa 130 anys». El Punt (1 maig 1986), p. 4. 

Guillamet, Jaume. «“La campana” i Serrat». El Punt (23 novembre 1989), p. 4. 

Guillamet, Jaume. Abdó Terradas, política i premsa en el primer moviment republicà, 1840-1843. Tesi doctoral dirigida per Josep Termes. Barcelona: Departament d’Història Contemporània de la UB, 1990, 3 vol. 

Guillamet, Jaume. Abdon Terradas: primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres. Figueres: Institut d'Estudis Empordanesos, 2000. Amb un apèndix documental. 

Guillamet, Jaume. «Abdon Terradas i els primers moviments democràtics». L'Avenç, núm. 379 (2012), p. 48-49. 

Marco, Joaquim. «Abdó Terradas i el seu testimoniatge de la repressió del 1828: La Esplanada». Estudis Romànics, núm. 11: Estudis de literatura catalana oferts a Jordi Rubió i Balaguer, vol. ii (1967), p. 171-186. 

Marfany, Joan-Lluís. «Un himne inèdit d’Abdon Terradas i alguna cosa més». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, vol. xlviii (2017), p. 79-87.

Pla, Jordi. «L’esplanada o la via novel·lística d’Abdó Terrades». A: D’escriptors i d’escriptures. Girona: L’Eix Editorial, 1997. (Delenda est; 1)

Puig Pujades, Josep. Vida d’heroi. Narcís Monturiol. Barcelona: L’Avenç, 1918. 

Pujol, Enric. «Abdon Terrades, figura clau del segle xix català». Revista de Girona, núm. 275 (novembre 2012), p. 54-56. 

Pujol, Enric. «Abdó Terrades, el primer líder republicà». Serra d’Or, núm. 636 (desembre 2012), p. 54-57. Dossier «Abdó Terrades, el bicentenari d’un pioner».

Pujol, Enric. «Abdó Terrades, pioner del republicanisme català». Eines, núm. 18 (estiu 2013), p. 111-118.

Rahola, Carles. Vides heroiques. Girona: Taller Gràfic de la Casa d’Assistència i Ensenyament, 1932.

Roig, Sebastià. «Contra la monarquia».Pujol. Dominical (10 juny 2012), p. 4-5. 

Sociedad de escritores republicanos, Una. Los Mártires de la República. Barcelona: Biblioteca escogida, 1873. 2 vol. La biografia d’Abdó Terradas forma part del primer volum.  

Soler Vidal, Josep. Abdó Terrades: Primer apòstol de la democràcia catalana (1812-1856). Pròleg de Josep Termes. Barcelona: La Magrana, 1983. 

Sunyer, Magí. Els mites de la república. Arguments per al futur. Vic: Eumo Editorial, 2022.

Testart, Albert. «Abdó Terrades, un baula de la cadena del republicanisme català del XIX». Serra d’Or, núm. 636 (desembre 2012), p. 58-61. Dossier «Abdó Terrades, el bicentenari d’un pioner».

Torrent Orri, Rafael. «Abdón Terrades, forjador del primer partido republicano ibérico». Canigó, núm. 168 (febrer 1968), p. 3-4.

Tressera, Ceferí. Francisco de Paula Cuello. Barcelona: Impta. López Bemagosi - La Española, 1859.

Tubino, Francisco María: Historia del Renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia. Madrid: Impta. Tello, 1880. Reedicions: Edició de Pere Anguera. Pamplona: Urgoiti, 2003. / Edició facsímil. Introducció de Josep M. Domingo. Lleida: Punctum, 2005.

Una sociedad de escritores republicanos. Los Mártires de la República. Barcelona: Biblioteca escogida, 1873. 2 vol. La biografia d’Abdó Terradas forma part del primer volum.