Francesc Pelai Briz Fernández

Francesc Pelai Briz fou l’únic fill de Francesc Briz i Rius (Castellterçol, 1813 – Barcelona, 1857), un propietari amb estudis de medicina i membre del partit progressista, i de Mariagna Fernández i Massola (Esplugues de Llobregat, ? – Barcelona, 1878), filla gran d’una família benestant, amb una sòlida educació i cultura literària. Establerts al cor de Barcelona, gaudien d’una bona posició econòmica gràcies a les rendes provinents per la branca materna de béns immobles i alguns censos. L’estabilitat que li proporcionaren va permetre que Briz Fernández s’ocupés en exclusiva i amb prodigalitat de les seves vocacions: la literatura i l’activisme catalanista.

Va començar l’escolarització als quatre anys —gràcies a un domini precoç de la lectura— en centres acreditats de titularitat particular, un dels quals era dirigit pel periodista i escriptor Joan Mañé i Flaquer. Després d’obtenir el batxillerat en Filosofia (1850-1856; Josep Lluís Pons i Gallarza, per qui sempre declarà admiració, fou professor seu de retòrica) va matricular-se a la carrera de Dret, possiblement induït per la família. Allí va fer amistat amb alguns dels noms que havien de conformar l’univers literari i cultural del moment, com els germans Marià i Francesc Maspons i Labrós o el crític Francesc Miquel i Badia. Abandonà els estudis durant el quart any (1859-1860) per motius de salut. Briz patia una malaltia de tipus nerviós —neurastènia, segons Artur Masriera (Panyella, 2013, p. 25, n. 26)— que li provocava crisis agudes, durant les quals havia de recloure’s al seu domicili.

El 1859, coincidint amb aquell abandonament, va encetar una enèrgica carrera pública amb l’objectiu de projectar-se i guanyar-s’hi un lloc de prestigi. A l'inici, reservava el català per a la creació poètica personal, mentre que els articles i les crítiques en la premsa, les traduccions o les edicions d’altres autors es vehiculaven en la llengua dominant, el castellà. En aquest punt, la impressió positiva que li causà la lectura de l’antologia poètica Los trobadors nous, d’Antoni de Bofarull (1858), l’amistat amb Víctor Balaguer i el seu mestratge, així com la seva implicació en la restauració dels Jocs Florals (1859), van orientar els interessos del jove poeta cap al programa estètic i ideològic de la Renaixença. A partir d'aquest moment, Briz va dedicar-se a consciència i de manera infatigable no només al conreu de la llengua catalana en tots aquells àmbits culturals fins aleshores vedats, sinó també a esdevenir-ne un dels activistes i promotors més fortament compromesos.

Poc després, el novembre de 1861, va contraure matrimoni amb Manuela Maspons i Labrós (1839-1887), germana gran dels seus companys d’estudi, amb qui va tenir una única filla, Marta Briz Maspons (1863).

La laboriosa trajectòria que l’havia dut a ser un dels actors indiscutibles del panorama cultural —el «campió del catalanisme», segons sentencià Joan Sardà el 1873 a La Renaixensa— s’estroncà prematurament, però. En iniciar-se la dècada dels vuitanta, el deteriorament físic i anímic s’aguditzà fins a l’extrem d’haver de renunciar a participar en la vida pública. Només rebia visites d’alguns amics íntims, com Antoni Careta i Vidal o Jaume Massó i Torrents. Finalment, Francesc Pelai Briz traspassà poc abans de complir cinquanta anys. A l’enterrament, presidit per Jacint Verdaguer, molts prohoms de la Renaixença van retre-li homenatge per haver estat un autor d’una bel·ligerància insubornable en favor de la cultura, la llengua i la nació catalanes.

Des dels tres poemes inclosos per mitjà de Víctor Balaguer a Los trobadors moderns (1859) fins al drama pòstum L’agulla, la producció literària de Briz abasta una gran varietat de gèneres: conreà especialment la poesia, però també la novel·la històrica, la literatura infantil, el teatre, les traduccions, la crítica i l'edició literàries, el periodisme i la recol·lecció de material folklòric. Aquesta diversificació s’ha de llegir més en clau de militància patriòtica que literària, tal com assenyala Panyella (2013, p. 119). És a dir, tota acció literària i cultural endegada amb total sentit de transcendència obeïa a un «ambiciós i ampli programa d’activisme», situat en una radicalitat catalanista que va depassar —sense contradir-los— els postulats dels cappares de la Renaixença, menys polititzats. No en va, Panyella (2013, p. 438) el situa com a precedent immediat dels autors de La Jove Catalunya, els quals recolliren el caràcter ideològic que Briz havia imprès en la seva trajectòria.

Entrant en els detalls, l’obra dramàtica, composta per un total de deu produccions que, en alguns casos, no s’arribaren a estrenar, fou un camp més on va militar. Considerada per Curet com a poc consistent (1967, p. 165) —i, certament, sense l’èxit de crítica que assoliren altres companys de ploma de l’escola jocfloralesca—, obeeix al paradigma estètic del teatre romàntic de la Renaixença i comprèn des de quadres d’un sol acte fins a drames de costums o alguna comèdia menor. El gènere on més reconeixement obtingué fou el drama històric de temàtica catalana, que reivindicava —i reinterpretava— el propi passat nacional i els propis mites fundacionals, com és el cas de Bac de Roda o Miquel Rius, ambientats en la guerra de Successió.

Per bé que, a l'inici, Briz rebutjava les formes i el to dels escriptors més populars, com Frederic Soler o Josep Maria Arnau, va acabar col·laborant-hi perquè va fer prevaler la labor de normalització del català a l’escena. Ramon Panyella apunta que, possiblement, l’entrada de Briz al terreny teatral va ser afavorida per l’ambient creat arran de l’estrena del drama Tal faràs, tal trobaràs, d’Eduard Vidal i Valenciano, el 1865. Fou l’any següent que estrenà el monòleg humorístic Qui s’espera es desespera i el drama de costums La creu de plata, que obtingué bona rebuda dels habituals del Romea. Amb Bac de Roda (Teatre Principal, 1868), l’acceptació del públic procliu a l’efectisme i el to exacerbat va topar amb la crítica, que, versificació i poesia al marge, en denuncià les mancances escèniques. En el cas de Miquel Rius o la mà de Judes, des del Diario de Barcelona Miquel i Badia l’acusava d’un caire excessivament anticastellà. Després de tornar a la comèdia amb Les males llengües (Odèon, 1871), deixà aparcada la dramatúrgia durant alguns anys.

No fou fins a 1878 que reaparegué a les pàgines de Lo Gay Saber amb una comèdia de màgia titulada La pinya d’or, ambientada en l'època medieval i de regust fantàstic i al·legòric, un gènere que triomfava en castellà. Tanmateix, si una obra va tornar-li el favor del públic i la crítica fou La falç o Un cap de colla, drama de costums històrics estrenat el mateix any i escrit en col·laboració amb Frederic Soler, qui, de ben segur, se serví de la seva influència i el seu talent empresarial per treure’n el màxim partit. Portada a escena pels millors actors catalans de l’època, com Lleó Fontova, representa el cim de l’obra dramàtica de Briz. Al marge dels quadres dramàtics breus que havia presentat als Jocs Florals o que havien estat publicats en les nombroses plataformes en què col·laborà, la darrera peça dramàtica de Briz fou L’agulla, acabada per Soler i estrenada pòstumament el 1891.

En Briz, doncs, pren més significació la incidència històrica, cultural o social de la seva trajectòria que no pas la rellevància literària de les seves obres. Considerat com un autor menor de la Renaixença, la seva producció bé mereix una relectura que no perdi de vista aquella voluntat ferma d’esdevenir un poeta de renom empès per una autèntica passió per l’escriptura i per la pàtria.

Teatre:

• Briz i Fernández, F. P.; Soler, Frederic. La fals o un cap de colla. Drama en 3 actes i en vers. Estrenat al Teatre Romea (21-11-1878). Barcelona: Llibreria d’Eudalt Puig, 1878.
• Briz i Fernández, F. P.; Soler, Frederic. L’agulla. Drama en 3 actes i en vers. [Obra pòstuma, acabada per Soler.] Estrenat al Teatre Romea (12-10-1891). Barcelona: Estampa «La Catalana» de Jaume Puigventós, 1892.
• Briz i Fernández, Francesc Pelagi. Qui s’espera es desespera. Apariament [Monòleg dramàtic en un acte i en prosa]. Barcelona: Llibreria de Joan Roca i Bros, 1866.
• Briz i Fernández, Francesc Pelagi. La creu de plata. Drama en 3 actes i en vers. Estrenat al Teatre Romea (19-12-1866). Barcelona: Llibreria de Joan Roca i Bros, 1866.
• Briz i Fernández, Francesc Pelagi. El pres de Xàtiva. Drama històric en un acte i en vers. Estrenat al Teatre Odèon (15-3-1868). Barcelona: Biblioteca de Catalunya, ms. 5948. Manuscrit conservat a Memòria Digital de Catalunya, 1867.
• Briz i Fernández, Francesc Pelagi. Bach de Roda. Drama català en 3 actes i en vers. Estrenat al Teatre Principal (15-3-1868). Barcelona: Estampa de la V. i F. de Gaspar, 1868.
• Briz i Fernández, Francesc Pelagi. El barret blanc. Joguina en 1 acte i en vers. Estrenada al Teatre Novetats (18-6-1873). Barcelona: Biblioteca de Catalunya, ms. 1054/1, 1868.
• Briz i Fernández, Francesc Pelagi. Miquel Rius o la mà de Judes. Drama en 3 actes i en vers. Estrenat al Teatre Odèon (13-3-1870). Barcelona: Estampa del Porvenir, 1870.
• Briz i Fernández, Francesc Pelagi. Les males llengües. Comèdia en 3 actes i en vers. Estrenada al Teatre Odèon (27-2-1871). Barcelona: Estampa de Salvador Manero, 1871.
• Briz i Fernández, Francesc Pelagi. La pinya d’or. Comèdia de màgica en 4 actes i en vers. Barcelona: Joan Roca i Bros. Publicada abans a Lo Gay Saber, II època, any I (1878), p. 1-23.
• Briz i Fernández, Francesc Pelagi. Idil·lis. Obra pòstuma. Barcelona: Biblioteca de «Lo Teatro Regional», 1898 (Biblioteca Catalana Ilustrada, 5). [Inclou les composicions: Vells i joves, La medalla de l’amor, Cel i món, La careta, Les comares, L’agonia d’un amor, Les forasteres, L’amor burleta, Planys de Federica, Dins d’una tomba, La mosca, La mort de Pompeyo, No hi ha amor sens gelosia i L’ombra de Virgili.]
• Per a altres gèneres, vegeu l'Apèndix (I, II i III) a Panyella, 2013, p. 443-492.

• Curet, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Aedos, 1967.
• Fons personal de Josep Artís i Balaguer. Material per al diccionari biobibliogràfic. Caixa 4, sobre amb l’epígraf «Briz Fernández, Francesc Pelai». Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
• Panyella i Ferreres, Ramon. Francesc Pelai Briz: Entre la literatura i l’activisme patriòtic. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013 (Textos i Estudis de Cultura Catalana; 187).