Maria Morera Franco

Intèrpret

Maria Morera pertanyia a una família dedicada al teatre. El pare, Josep Agustí Morera i Font, era un actor i director de Vinaròs. Elvira i Josepa, les germanes, van precedir-la a l’escenari. Tal com relata ella mateixa, des dels tres anys assumí petits papers de nena al Teatre Olimpo i al Retiro (competint amb Maria Panadès); al Jovellanos actuaria en castellà amb tan sols sis anys i als dotze encarnà la Magdalena de La Passió amb una companyia d’aficionats a Blanes.

A pesar que l’Elvira, germana i padrina, va procurar dirigir-la cap al negoci rendible de la cotilleria, l’actriu va seguir en l’ofici familiar. El primer contracte professional fou com a dama jove al Teatre Principal de Maó el 1886. No va rebre altra formació que l’heretada dels de casa i el contacte precoç amb companyies d’aficionats (Manresa, 1892; Vic, 1894-1895) i d’actors de relleu com Enric Borràs (Tívoli Vilanovés, 1891; Mataró, 1895) Tutau, Bonaplata o Mena (Sabadell i Palamós, estiu del 1896).

El març del 1897 entra a l’elenc del Teatre Romea com a primera dama jove i actriu còmica. Aquella temporada va prendre part de l’estrena barcelonina de Terra baixa encarnant el paper de Pepa, amb Carme Llorente i Enric Borràs al capdavant. Llevat d’actuacions esporàdiques (Tívoli, Novetats, 1901), va seguir-ne sent part fins al 1905, quan fa el salt a la companyia de María Guerrero establerta a Madrid. Segons recordà l’actriu, la no exempta de polèmica sortida dels escenaris catalans va esdevenir-se per «diferències amb les empreses i en temporades dolentes per al teatre català».

De nou a Barcelona, reapareix al Teatre Principal, on pren part dels Espectacles i Audicions Graner i actua sota la direcció d’Enric Giménez (1906-1909). Després de dedicar els estius a fer bolos per diverses poblacions amb Joaquim Vinyes (1907) i Giménez (1908), i de fer algunes actuacions puntuals en entitats particulars, col·labora durant tres mesos amb Josep Santpere, en un intent de fer temporada de teatre líric en català al Teatre Espanyol (1910).

Passada una nova temporada al Principal (1910-1911) i una curta gira per Catalunya amb Enric Borràs (hivern 1911), el febrer de 1912 tornà a temptar la sort en escenaris madrilenys contractada per l’empresa del Teatro Español, a pesar que s’havia compromès amb el Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans. Actuaria després al Teatro Cervantes (1912-1913) i el Coliseo Imperial (gener 1913) alternant-ho amb breus estades (Mataró, estiu 1912; Teatre Còmic amb Carme Parreño, 1912-1913).

Després d’uns anys d’inestabilitat, retorna al Romea amb Giménez (1918-1919) i hi roman fins al 1926. Durant l’estiu de 1925 fa una sèrie de funcions al Teatre Barcelona amb la cèlebre companyia de Maria Vila i Pius Daví, amb qui temps després compartiria temporades regulars al Romea (1931-34), al Coliseu Pompeia i el Principal Palace (1934-35), el Teatre Nou i el Novetats (abril-maig de 1935), l’Espanyol (gener-juny de 1936) i, finalment de nou al Romea (agost 1936 fins febrer 1937). En unió amb Borràs, Daví i Vila, també formà part com a actriu de caràcter al Teatre Català de la Comèdia entre el novembre del 1937 i el gener del 1939.

Sobrevingut el silenci amb l’ocupació feixista, i atenent a les notícies aparegudes arran del traspàs, es pot deduir que va retirar-se de l’escena oficial, velis nolis, tot i que probablement va seguir en escenaris particulars. Malgrat tot i abans de l’abrupta interrupció, Morera va poder veure distingida la seva labor escènica pels governs francès i espanyol amb les palmes acadèmiques (1928) i la medalla del treball (1931), respectivament.

Maria Morera fou una de les actrius de caràcter més distingides del teatre català del tombant i principi del segle XX. Al marge del dinamisme i versatilitat entre gèneres que se li atribuïren, la crítica va elogiar-la per encarnar amb total veracitat i a pesar de la seva relativa joventut papers d’anciana o de característica. Seguia el camí d’especialització en interpretar grans matrones catalanes, iniciat en l’anterior generació per Anna Monner o Concepció Llorente. Com ella recordava, en fer Terra baixa va fer abans de Pepa (40 anys) que de la ingènua Nuri (14); amb tot, l’estrena amb 36 anys de La reina vella (1908, Teatre Principal) va esdevenir un punt d’inflexió en la seva trajectòria. No debades i anys després (1954), Sempronio va recordar que havia estat, al llarg de cinquanta anys, «l’àvia del teatre català», apel·latiu que té l’origen en l’elogi que Eugeni d’Ors li va dedicar el 1904 a les pàgines d'El Poble Català. Xènius elevava l’anciana del drama Joventut a la categoria de símbol i, com a tal, autèntic, atemporal i emotiu.

Un altre dels aspectes que se’n destacaren, font de la capacitat per subjugar i commoure el públic, va ser l’espontaneïtat, la franquesa i la naturalitat interpretatives, indestriables de l’autenticitat referida per Ors. En els papers còmics fugia de la grolleria i la pallassada, mentre que en el drama posseïa «una justesa d’expressió que convenç» (Artís). La crítica vinculava, com era habitual, aquesta versemblança a la manera de fer pròpia del teatre i els intèrprets catalans, a pesar que ella es va declarar admiradora de María Guerrero i Carlota de Mena. En conseqüència, haver actuat en escenaris espanyols i en castellà li va valer dures crítiques, com en el cas d’Enric Borràs. A diferència d’ell, però, li van retraure que en canviar d’idioma perdia l’encís natural (Josep Morató, 1905). Com molts intèrprets de l’època, educats des de la intuïció i lluny de tota escola, Morera acusava manca de tècnica: «no ignora l’art, els recursos dels comediants [...] la seva experiència és enorme [...] però hi és una mica en brut; li ha mancat intel·lectualitzar-la» (L’Esquella de la Torratxa, 1928).

(Selecció)

8 octubre 1897. L’oncle Benet. Comèdia en 1 acte. Joaquim Montero. Teatre Romea. Teatre Català.

24 febrer 1898. El nuvi. Drama en 3 actes. Josep Feliu i Codina. Teatre Romea.

4 octubre 1898. Mossèn Janot. Drama en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.

1900. Cendres d’amor. Drama en 1 acte. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.

6 abril 1900. La filla del mar. Drama en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.

12 febrer 1900. La planxadora. Sainet en 1 acte. Jacint Capella. Teatre Romea. Teatre Català.

28 gener 1901. La gent de l’ordre. Comèdia dramàtica en tres actes i en prosa. Jacint Capella. Teatre Novetats.

14 octubre 1901. Llibertat! Comèdia en 3 actes. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.

29 abril 1902. Els jocs florals de Canprosa. Comèdia en 1 acte. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.

24 octubre 1902. El malalt crònic. Joguina en 1 acte. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.

11 març 1902. La pecadora. Drama en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.

6 febrer 1903. Els vells. Drama en 3 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.

6 abril 1903. Flor tardana. Quadre de costums en 1 acte. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.

11 maig 1903. El pati blau. Idil·li dramàtic en 2 actes. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.

8 novembre 1903. Joventut. Drama en 1 acte. Ignasi Iglésias. Teatre Romea. Teatre Català.

5 desembre 1903. El místic. Drama en 4 actes. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.

9 febrer 1904. El camí del sol. Tragèdia en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.

14 març 1905. La lletja. Obra en 3 actes. Santiago Rusiñol. Teatre Romea. Teatre Català.

31 març 1905. Claror de posta. Quadre dramàtic en 1 acte. Pompeu Crehuet. Teatre Romea.

17 abril 1905. Sol, solet. Drama en 3 actes i en prosa. Àngel Guimerà. Teatre Romea.

25 juliol 1905. La Miralta. Drama en 3 actes i en prosa. Àngel Guimerà. Traducció al castellà de López Ballesteros. Teatre Novetats. Companyia Guerrero-Díaz de Mendoza.

31 octubre 1906. Permeti’m. Passatemps comicolíric en 1 acte. Lluís Puiggarí i Adrià Esquerrà (música). Teatre Principal. Espectacles Audicions Graner.

17 gener 1907. La santa espina. Rondalla en 3 actes i 6 quadres. Àngel Guimerà i Enric Morera (música). Teatre Principal, Espectacles i Audicions Graner.

6 març 1907. La resurrecció de Llàtzer. Pas bíblic en 1 acte. Àngel Guimerà i Enric Morera (música). Teatre Principal, Espectacles i Audicions Graner.

21 setembre 1907. En Joan de l’ós. Conte de la vora del foc en 2 actes. Apel·les Mestres i Enric Morera (música). Teatre Principal.

16 gener 1908. La reina vella. Rondalla en 3 actes. Àngel Guimerà i Enric Morera (música). Teatre Principal.

22 abril 1908. El detectiu Sherlock Holmes. Comèdia melodramàtica. Adaptació escènica de les novel·les d’A. Conan Doyle per William Gillette i Pierre Decourcelle. Traducció al català de Salvador Vilaregut. Teatre Principal.

19 setembre 1908. Els picarols. Rondalla de l’Alsàcia en 3 actes. E. Erckmann i A. Chatrian. Traducció al català de Salvador Vilaregut. Teatre Principal. Companyia Giménez-Xirgu.

9 gener 1909. Els hipòcrites. Comèdia en 4 actes. Henry Arthur Jones. Traducció d’Alexandre Maristany i Salvador Vilaregut. Teatre Principal. Companyia Giménez-Xirgu.

10 març 1909. El pobre Enric. Llegenda germànica en 5 actes. Gerhart Hauptmann. Traducció de Marc Jesús Bertran. Teatre Principal. Companyia Giménez-Xirgu.

10 abril 1909. Els mentiders. Comèdia en 4 actes. Henry Arthur Jones. Traducció d’Alexandre Maristany i Salvador Vilaregut. Teatre Principal. Companyia Giménez-Xirgu.

1910. El gos dels Baskerville. Drama en 4 actes basat en la novel·la d’A. Conan Doyle. Traducció de Salvador Vilaregut, Josep M. Carulla i Ricard Estrada. Teatre Principal. Companyia Giménez-Xirgu.

14 abril 1910. Sainet trist. Tres actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea. Teatre Català.

15 abril 1911. La reina jove. Drama en 4 actes. Àngel Guimerà. Teatre Principal. Companyia Giménez-Xirgu.

3 setembre 1911. Flors de cingle. Poema dramàtic en 3 actes. Ignasi Iglésias. Bosc de Can Tarrés (La Garriga), cicle Teatre de la Natura.

30 novembre 1911. La senyora Marieta. Drama en 2 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.

18 febrer 1919. La usufructuària. Comèdia en 2 actes. D. i V. Corominas Prats. Teatre Romea.

31 setembre 20. La nostra parla. Comèdia en 3 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.

18 abril 1921. La fal·lera de l’amor. Comèdia en 3 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.

31 gener 1922. La dona que se’n va de casa. Comèdia en 3 actes. Alexandre P. Maristany. Teatre Romea.

10 octubre 1923. Les veus de la terra. Poema dramàtic en 3 actes. Josep M. de Sagarra. Teatre Romea.

27 novembre 1925. El casament de conveniència. Comèdia en 3 actes. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.

2 octubre 1926. Per dret diví. Drama en 3 actes. Àngel Guimerà i Lluís Via. Teatre Novetats. La Gran Companyia Catalana. Dir. Joaquim Montero

17 desembre 1926. La llar apagada. Drama en 2 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Novetats.

29 setembre 1928. Els analfabets. Comèdia en 2 actes i 3 quadres. Santiago Rusiñol. Teatre Novetats.

17 febrer 1928. La llotja. Obra en 3 actes. Josep M. Millàs-Raurell. Teatre Novetats.

29 setembre 1928. La tia d’Amèrica. Carles Soldevila. Teatre Novetats.

Artís, Andreu Avel·lí [Sempronio]. «En la muerte de una actriz. La abuela del teatro catalán». Destino, núm. 870 (10 abril 1954), p. 7.

Curet, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Aedos, 1967.

D’ors, Eugeni [Xènius]. «La Morera». El Poble Català, núm. 2 (19 novembre 1904), p. 2.

Espasa, Eva. «Actrius». A: Godayol, Pilar (ed.). Catalanes del XX. Vic: Eumo, 2006, p. 13-34.

Fons personal de Josep Artís i Balaguer. Material per al diccionari biobibliogràfic. Caixa 15, sobre amb l’epígraf  «Morera Franco, Maria». Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Morató, Josep. «Gazeta de teatres». La Veu de Catalunya (26 juliol 1905), p. 2.

Sagarra, Josep M. «Antepalco. Doña María Morera». Destino, núm. 870 (10 abril 1954), p. 7.

[s. a.]. «Com són les nostres actrius. Maria Morera». L’Esquella de la Torratxa, núm. 2548 (20 abril 1928), p. 262.

Maria Morera a la Viquipèdia

Maria Morera a enciclopèdia.cat

Maria Morera al Catàleg en línia de l'Arxiu Municipal de Barcelona

Maria Morera al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (CDMAE)