Josep Pous i Pagès

Dramaturg

Escriptor i periodista.

Va néixer en el si d'una família de propietaris rurals residents a Avinyonet de Puigventós. Va iniciar estudis per esdevenir metge, com el seu pare, a Figueres i a Barcelona, però va abandonar-los per dedicar-se, primer, a la indústria i, més tard, a la literatura. Es va casar amb vint anys amb Mercè Gómez Illa i el desig de constituir una família el va fer tornar a Avinyonet de Puigventós per a dedicar-se a la propietat familiar. Van ser anys de meditació i de treball en els quals va perfilar la seva ideologia republicana i catalanista. L'any 1903 s'instal·la a Barcelona i va començar la col·laboració amb El Poble Català fins que la publicació va desaparèixer (1918), i a més va teixir lligams amb el periodisme polític. Va col·laborar a Catalunya Artística (1900) com a crític teatral, usant el pseudònim de Joseph Piula, i a la revista El Poble Català, en la qual signava amb els noms de Joan d'Avinyó i Pere Mas i Roure. Es va iniciar en l'activitat teatral amb l'estrena de Sol ixent (1902) i El mestre nou (1903) i l'any 1903 va publicar la seva primera novel·la, titulada Per la vida. El 1904 va publicar-ne una altra, Quan es fa nosa, i va estrenar l'obra L'endemà de bodes, rebuda amb fredor per la crítica. El 1905 va aparèixer el recull de narracions Empordaneses i la novel·la Revolta. El 1909 va ser detingut arran d'un article d'El Poble Català i va estar a la presó durant un mes; d'aquesta experiència en va sorgir la crònica De l'ergàstula. El 1914, gràcies a una subvenció municipal gestionada per Ignasi Iglésias, es va convertir en empresari teatral i va col·laborar amb Evarist Fàbregas (1917). És aleshores quan va estrenar la major part de les seves obres teatrals: Senyora àvia vol marit (1912), Sang blava (1914) i Rei i senyor (1918). El 1912 es va publicar La vida i la mort de Jordi Fraginals, la seva última i més important novel·la, obra d'una maduresa incontestable que entrellaça amb encert realisme i psicologisme, amb influències d'Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol i considerada el més clar exemple de la plasmació de les teories individualistes del modernisme. Tot i això, va seguir amb la seva carrera de dramaturg, com a membre del Sindicat d'Autors Dramàtics Catalans (1911-1913) i també amb obres com Damià Rocabruna, el bandoler (1917), Primera volada i Tardària (1921) o Maria Lluïsa i els seus pretendents (1928). El 1937 va publicar el recull d'articles i conferències Al marge de la revolució i de la guerra, en els quals reflecteix la seva actitud combativa i fidel a les seves idees d'home liberal. Durant els anys 1937-1938 va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes i va ser president de l'Ateneu Barcelonès. Finalment l'any 1939 es va haver d'exiliar i, de Mèxic estant, va publicar De la pau i del combat (1948). Va tornar de l'exili l'any 1944, moment en què va fundar i presidir el Consell Nacional de la Democràcia Catalana. També va cultivar la traducció, amb els títols Els fracassats, de Henri-Renné Lenormand, publicada el 1928, i també El foc que es revifa malament (apareguda el 1929) i Martina (el 1938), ambdues de Jean-Jaques Bernard. Pòstumament van aparèixer els seus llibres Tota la saviesa d'aquest món (1961) i Pere Coromines i el seu temps (1969). Va morir el dia 15 de febrer del 1952. Està enterrat al cementiri del Poblenou de Barcelona. El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Va passar d'una producció literària i periodística caracteritzada pel didactisme i la intenció moralitzadora a unes primeres obres de teatre (Sol ixent, 1902, i El mestre nou, 1903) de clara influència ibseniana, en les quals combina l'ús de formes costumistes de tradició vuitcentista amb la reflexió sobre els problemes ideològics i socials d'aquell moment. Les seves primeres obres teatrals són bàsicament de temàtica rural (per exemple L'endemà de bodes, 1904), tot i que la influència de l'empresari Josep Canals i l'evolució de les circumstàncies teatrals d'aquell moment el van fer evolucionar cap a l'alta comèdia burgesa i els ambients ciutadans. D'aquesta segona època destaquen les obres Flacs naixem, flacs vivim, Papallones i No tan sols de pa viu l'home (totes tres de 1919), Quan passava la tragèdia (1920), Tardania i Primera volada (1921) i Vivim a les palpentes (1930).

Novel·la

Per la vida. Barcelona: L'Avenç, 1903.

Quan es fa nosa. Barcelona: L'Avenç, 1904.

Revolta. Barcelona: Fidel Giró, 1906.

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1912.

Prosa

De l'Ergàstula: impressions, confessions i suggestions de trenta dies de captiveri. Barcelona: L'Avenç, 1909.

De la pau i del combat. Mèxic D. F.: Impr. Insurgentes, 1948.

Dietaris i memòries de l'exili [a cura de Maria Àngels Bosch]. Catarroja: Afers, 2002.

Al marge de la revolució i de la guerra: al·locucions, conferències i discursos. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1937.

Pere Coromines i el seu temps. Barcelona: Edicions 62, 1969.

Narrativa breu

Empordaneses: novel·letes. Barcelona: L'Avenç, 1905.

La gropada; La fi de l'avi Canela. Barcelona: Il·lustració Catalana, 1913.

Tota la saviesa d'aquest món. Barcelona: Rauter, 1961. 

Teatre

El mestre nou. Barcelona: Impr. y Lit. d'en Josep Cunill, edició «Catalunya», 1903.

La planeta: monòleg. Pèl & Ploma (Barcelona), núm. 93 (maig 1903), p. 132-135.

L'endemà de bodes. Barcelona: Llibreria italiana, 1904.

Un cop d'Estat. Barcelona: Impr. Ràfols, 1905.

El drac. Barcelona: Impr. de Salvador Bonavia, 1907.

Els visionaris. Barcelona: Impr. de la Viuda J. Cunill, 1909.

Scherzo. Barcelona: Bartomeu Baxarias Impr., 1910.

Sol ixent. Barcelona: A. Artís Impr., 1912.

En Joan Bonhome. Barcelona: Salvador Bonavia Impr., 1912.

Senyora àvia vol marit. Barcelona: A. Artís Impr., 1912.

Apretats però no escanyats o Una llengua de mal camí. Barcelona: Impr. d'Art, 1914.

Pàtria. Barcelona: Impr. Artís, 1914.

Sang blava. Barcelona: Impr. d'Art, 1916.

Rei i senyor. Barcelona: Salvador Bonavia, 1918.

La mel i les vespes. Barcelona: Salvador Bonavia, 1918.

Flacs naixem, flacs vivim. Barcelona: Salvador Bonavia, 1919.

Papallones. Barcelona: Salvador Bonavia, 1919.

Pagar el ram i no fer Pasqua. Barcelona: Salvador Bonavia, 1920.

No tan sols de pa viu l'home. Barcelona: Salvador Bonavia, 1920.

Quan passava la tragèdia. Barcelona: Salvador Bonavia, 1920.

Primera volada. Barcelona: Salvador Bonavia, 1921.

Per no ser tretze. Barcelona: Salvador Bonavia, 1921.

Tardania. Barcelona: Impr. Ràfols, 1921.

Puput o El joc de l'amor i l'interès. Barcelona: Salvador Bonavia, 1928.

Maria Lluïsa i els seus pretendents. Barcelona: Salvador Bonavia, 1928.

Vivim a les palpentes. Barcelona: Salvador Bonavia, 1931.

Teatre selecte. Barcelona: Selecta, 1951.

Damià Rocabruna, el bandoler. Barcelona: Institut del Teatre: Edicions del Mall, 1985.

Bosch, Maria Àngels. Pous i Pagès. Vida i Obra. Figueres: Institut d'Estudis Empordanesos, 1997.

Bosch, Maria Àngels. «L'inèdit Per Catalunya (1936-1939) de J. Pous i Pagès». Serra d'Or, núm. 449 (1997), p. 43-45.

Bosch, Maria Àngels. «Josep Pous i Pagès o l'experiència de la modernitat». Revista de Girona, núm. 196 (1999), p. 52-57.

Bosch, Maria Àngels. «Estudi preliminar». A: Pous i Pagès, Josep. Dietari i memòries de l'exili. Catarroja-Barcelona: Afers, 2000, p. 9-60.

Castellanos, Jordi. «Pròleg». A: Pous i Pagès, Josep. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Barcelona: Edicions 62: La Caixa, 1979, p. 9-14.

Fàbregas, Xavier. «El teatre de Josep Pous i Pagès». Serra d'Or, núm. 165 (1973), p. 19-22.

Fàbregas, Xavier. «J. Pous i Pagès». A: Història del teatre català. Barcelona: Millà, 1978.

Gallén, Enric. «El teatre modernista. Josep Pous i Pagès». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim, Història de la Literatura Catalana. Vol. 8. Barcelona: Ariel, 1986, p. 405-413.

Guansé, Domènec. «Pous i Pagès, narrador i assagista». Serra d'Or, núm. 165 (1973), p. 23-24.

Panyella, Ramon (ed.). Dos textos de Josep Pous i Pagès [L'endemà de bodes; Rei i Senyor]. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (Repertori Teatral Català - PRAEC).

Riba, Carles. «Josep Pous i Pagès: 1873-1952». Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1952.

Triadú, Joan. «Pròleg». A: Pous i Pagès, Josep. Pere Coromines i el seu temps. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 5-12.