Albert Vidal

Director, intèrpret

Actor i performer amb una dilatada trajectòria d'abast internacional i nacional. Les seves performances de final dels anys setanta i principi dels anys vuitanta el van donar a conèixer a casa nostra, després d'un llarg recorregut fora de Catalunya, primer com a deixeble de l'escola de Jacques Lecoq, a París, en els anys seixanta, on va arribar a ser un dels principals col·laboradors del mestre. Fruit d'aquest treball amb Lecoq entrà al Piccolo Teatro de Milà, i més endavant col·laborà amb la companyia estable de Dario Fo. La seva pregona curiositat per conèixer els secrets del món de l'actor el dugué a rebre classes i a col·laborar amb Kazuo Ohno, el creador de la dansa Butho, al Japó. La seva passió el dugué a conèixer de primera mà els secrets del teatre del Llunyà Orient i del teatre africà, des del Níger fins a Mongòlia, interessat per conèixer el secret de les tècniques d'expressió corporal i vocal.

Creador del personatge d'El Príncep, desenvolupat en diverses etapes, la inicial del 1987 al 1995, en espais de Barcelona, Madrid, Berlín i Londres, el recreà a mitjan anys 2000 amb l'espectacle El Príncep, que va obtenir un èxit que el dugué a representar-lo arreu durant gairebé cinc anys.

Casat amb una mongolesa, la seva és una de les trajectòries que demostren el triomf dels plantejaments multiculturals i la voluntat de recuperar aspectes de les cultures més tradicionals d'arreu del món, que tenen una capacitat enorme d'emocionar i de donar a conèixer sensacions oblidades. Ha desenvolupat a casa nostra el Cant Tel·lúric, seguint els models orientals, un art que qualificà com «una experiència existencial més enllà dels ismes».

Tot aquest bagatge i experiències (formant part de companyies a França, Alemanya, Itàlia i Japó), l'han convertit en un dels actors catalans amb una tècnica més depurada en el gest i la veu, un creador inimitable i essencial, que cerca el camí vers l'espiritualitat en les seves accions, performances i espectacles. Segons el mateix Vidal, «el teatre és un camí de perfecció, un art sagrat».

Inicis (1965-1974)

1965. Maxi and Cardy, espectacle de clown.
1969. Màscares i Moviment, espectacle de màscares. Teatre Romea.
1971. Maketheatretrup, espectacle de màscares, amb l'actor Cee Both. L.A.M.D.A. Theatre (Londres).

Període de teatre a Itàlia (1971-1974)
1971. L'inizio de la giornata, espectacle de teatre visual. Teatro Stabile. Como (Itàlia).
1971. Week-end, espectacle de teatre visual. Teatro Stabile. Como (Itàlia).
1973. Charter, espectacle de teatre visual. «Autunno Musicale», Como (Itàlia). Vidal mostra les vicissituds d'un viatger qualsevol per l'estranger i les habilitats mímiques per comunicar-se.
1973. Lavora, lavora que domani e domenica, espectacle de pantomima que va obtenir gran èxit. Teatro La Comune (Milà).
1973. Miti e riti de la borghesia, espectacle de pantomima, també amb un gran èxit de públic.
1974. Le Rituel, espectacle de pantomima i teatre visual. «Autunno Musicale», Como (Itàlia).
1975. Le diable a ressorts, teatre visual. Théâtre le Palace (París).
1975. Opera Solo, teatre visual. Festival Off-Avignon, Avinyó (França). Vidal recrea les primeres hores d'un nadó.

Retorn a Catalunya
Període de creació i direcció de curtmetratges (1976-1978)
1976. La boda, curtmetratge amb guió i direcció d'Albert Vidal. Repartiment: Lisette Babler, Sergi Boadella, Xavier Capdet, Domènec Ràfols, Álvaro de la Peña, Cesc Gelabert, Just Martínez, Jaume Sorribas, Toni Jodar, Jaume Comas i Albert Purgimon. Cesc Gelabert interpretava el nuvi i Lisette Blaber la núvia. Producció: Diagonal Films, S.A. (Antoni Irles). Va obtenir el premi al millor curtmetratge del Festival de Calvià (1976).
1977. El sopar, curtmetratge amb guió i direcció d'Albert Vidal. Intèrprets: Antoni Jodar, Carme Grau, Glòria Font, Albert Purgimón, Just Martínez, Xavier Capdet, Jordi Méndez, Álvaro de la Peña, Felix Puig i Lluís Ayesa. Producció: P.C. Teide (Josep Maria Forn).
1978. El consumidor, curtmetratge amb guió i direcció d'Albert Vidal. Intèrprets: Albert Vidal, Domènec Ràfols, Fuensanta Alonso, Fèlix Puig, Toni Jodar, Xavier Collellmir, Carme Grau, Àlvar de la Peña, Just Martínez, Lluís Ayesa i Albert Puigmartí. Producció: P.C. Teide (Josep Maria Forn).

Forma la Companyia Albert Vidal
25 gener 1977. El bufó (Teatre Romea i, després ja com a Centre Dramàtic, el 5 maig 1981) pantomima. Espectacle format per l'agrupació de creacions anteriors com Charter i Opera Solo, a més d'escenes noves.
22 juny 1979. L'aperitiu (Teatre Romea), performance. Estrena a un aparador de la plaça del Mercadal de Vic.
1980. Monument a l'aire, Fundació Joan Miró (Barcelona).
1980. L'Home de fang i l'autòmata, acció a la Galeria 13 (Barcelona).
1981. Música orgànica I, concert i performance. Església romànica de Santa Maria de Barberà.
1981. Dansa per a un moment de silenci, dansa i performance. Festival In Teatro Polverigi (Itàlia).
1982. Torna'm les fotos, performance.
1982. L'enterrament, performance. Vic.

Període al Japó, on estudia amb Kazuo Ohno
1982. Omoide («Memòria»), performance i dansa butoh. Teatre Plan B. (Tòquio)
1983. Gogo no eiko, performance.

Performances a Catalunya
6 febrer 1983. Cos. Teatre Regina. Després es representà al Teatre Romea. Actors: Albert Vidal, Dietrich Grosse, Albert Jaén, Toni Jodar i Xavier Millán. 
3 novembre 1983. L'home urbà. Parc Zoològic de La Ciutadella.
8 desembre 1983. Cant a la mímica, performance-espectacle a la Capella de l'Antic Hospital de la Santa Creu.
1985. Residus urbans (Conferència sobre el reciclatge dels residus urbans), amb la col·laboració del popular cantant Palomino.
1985. Kinesis, performance.
1985. Per l'amor d'una dona, performance al Temple Romà de Vic. Espectacle en memòria de Sònia Fontes.
1985. Antropologia de l'home urbà. Instal·lació a la sala Metrònom (Barcelona), amb els objectes de la performance L'home urbà.
27 juny 1986. L'aparició, carrer Pelai (Barcelona).
1986. El venedor de gelats, performance als carrers de Sitges (Festival Internacional de Teatre de Sitges). Repetit en altres localitats.
1987. Ànima de serp. Representada a diversos indrets. Hellín (Múrcia) el 1989, on Vidal s'enterrà sota tones de terra, respirant amb l'ajut d'un tub de goma, fins que una banda de música el feia despertar i aparèixer.
1990. Exposició viva de quaranta personatges.

A principi dels anys noranta creà el Laboratori d'Art Tel·lúric, inspirat en els cants guturals practicats per diferents cultures, com els cants tradicionals de la cultura mongolesa, amb la qual establí un contacte molt intens. Crea la productora Tel·lúric Productions:

19 març 1990. Las malignas raices del bien, performance tel·lúrica amb motiu de l'inici d'unes obres a Madrid, en la confluència entre els carrers Maldonado i Príncipe de Arturias, amb la participació d'una retroexcavadora, un camió i la banda municipal de música.
5 maig 1990. Nascita del giuglare, adaptació de Dario Fo d'un text anònim sicilià del segle XIII en què s'expliquen les peripècies d'un pagès que rep una visita celestial. Cercle Cultural de la Caixa de Pensions de Granollers (XVI Cicle de Teatre de Granollers).
25 juny 1990. Cant tel·lúric als esperits de de muntanya, amb motiu de l'inici de les obres del túnel de Vallvidrera. Performance que remet a l'esperit de la dansa butoh.
1990. Marta i Maria, performance i concert de cant tel·lúric. Actrius: Marta Casas i María de Marias.
20 novembre 1990. Canto telúrico a los cimientos de un teatro, a Sevilla, amb motiu de l'inici de les obres del Teatro Central de Sevilla que formava part de l'Exposició Universal que es celebrà el 1992. Vidal organitzà una coreografia amb un grup de dotze excavadores gegants, mentre interactuava amb elles penjant d'un helicòpter.
1991. Le monde, le diable et le chair, performance i concert de cant tel·lúric. Aquest espectacle provocà una forta polèmica el 1992, quan acompanyat pel grup d'actrius amb què treballava, entre elles Maria Escobedo (María de Marias) i Marta Casas, representà la performance en una església dessacralitzada de la província de Múrcia, provocant aldarulls i la intervenció de la Guàrdia Civil per evitar agressions físiques. El setmanari Interviú dedicà la portada i un reportatge a aquest incident.
1992. Humà, humà, concert tel·lúric. Performance amb forts elements rituals i influència de l'espiritualitat oriental.
1993. Variedades eróticas, performance. Amb María de Marias, Marta Casas i altres. Representat a clubs d'artistes porno.
1993. Monk of chaos worshipping the bull, performance i cant tel·lúric.
1994. Monk of chaos mistresses of death, performance i concert de cant tel·lúric presentat a l'Institute of Contemporary Arts (ICO) de Londres, amb el mateix equip que els espectacles anteriors. Amb Albert Vidal, María de Marias i Mandy. Va obtenir un gran èxit i la premsa britànica el qualificà com «el gran mestre de l'avantguarda europea».
1995. El orante (The worshipper), performance tel·lúrica.
1995. Clausura la presència d'espectacles de dansa i teatre catalans a Berlín (20 juny 1995)
1996. Black Buddhas, performance recollida en fotografies.
1997. Telluric event, performance dins una església (de Vic?) de caràcter ritual.
1999. Las cuevas del alma, recull de fotografies d'una performance protagonitzada per María de Marias i Marta Casas.

Període de gravacions dels Cants Tel·lúrics
Publicació dels CD Inner Sun (1999), The awakening of the Snake (2002), Serpiente y flor (2003), que recullen composicions de Cant Tel·lúric.
2001. El despertar de l'art tel·lúric (The awakening of the Snake), concert que prefigura la creació d'El Príncep.
23 novembre 2004. El Príncep. Cants, danses i discursos, d'Albert Vidal. Text, dramatúrgia i direcció d'Albert Vidal (Sala Petita del TNC). Comptà amb la codirecció artística de Toni Cots, i els músics Xavier Macaya i Jordi Rallo. L'espectacle revela un nou Albert Vidal, convertit en un nou arquetip: El Príncep, l'home de la utopia revelada. En una entrevista qualificà El Príncep com «el príncipe es un estado interior de juego con las emociones y los sentimientos, un guerrero interior» (El País, 22 abril 2008).
2005. Últims xamans de l'Altai, documental
2006. Islam (2006), concert.
2007. Soy la solución, versió castellana d'El Príncep representada a Madrid.
2008. Sueños y alucinaciones de un enano enamorado, Dansa.
23 desembre 2008. Deconstruccions de mi mateix, laboratori transmès en línia des de l'Estudi Masia La Plana (Ripollès).
2010. Història de Joan nascut d'un ós, estrena a la Sala Tallers del TNC (27 octubre 2010). Intèrpret: Albert Vidal. Músics: Pitu Andreu, Xavier Macaya i Ricard Vallina.
2012. Silencio blanco, performance al Festival de Teatro y Artes de Calle de Valladolid.
2013. La locura del poder.
28 i 30 novembre 2013. La via sagrada de l'actor, conferència-performance en què Albert Vidal repassava tota la seva trajectòria com artista. Primera activitat de la Càtedra Xavier Fàbregas. L'espectacle, amb una durada de cinc hores, tenia sis parts: 1. 1967-1976. Els gran mestres. 2. 1977-1983. El cos tel·lúric. 3. 1982-1987. La percepció. 4. 1987-1997. El tel·lurisme tàntric. 5. 1998-2002. El nou gènere musical: el cant tel·lúric. 6. 2003-2012. L'actor tel·lúric a l'escenari.
2014. Ad liberum as crow flies, Ereignis tellurischen (Alemanya)
2015. Recordando a Antonio Machado, concert de «cante antiguo», acompanyat pels músics, Boughaleb Laarif i Jordi Rallo. Performance a l'estudi d'Albert Vidal a l'entorn del poema A un olmo seco.

Actor de repartiment
La caída de un pájaro herido, direcció Roger Justafré (1964); Variaciones sobre un mismo tema, direcció Roger Justafré; Hermanos Quintero, director Julio Arroyo; Il Telaio, direcció Dario Fo (1971); Traliccio di stato, direcció Dario Fo (1972); Le grand combat, Jean François Prevant (1973); Tabarin, direcció David Esrig (1974); Los persas, de Esquilo, direcció de Francisco Suárez (Teatro Español de Madrid, 23 juny 2011); Un fràgil equilibri, d'Edward Albee, direcció de Mario Gas (Teatre Municipal de Girona, Temp. Alta, 30 setembre 2011).

Participacions com a actor en films
Chita, j'ai t'aime, de Gilles Segal (1974); La festa dels bojos, de Lluís Racionero (1977), amb Els Joglars; La derniere répétition, d'Arie Ziedlarka (1981); Laura del cielo llega la noche, de Gonzalo Suárez (1986); Matar al nani, de Roberto Bodegas (1987); Barrios altos, de José Luis Berlanga (1987); Brigada central, de Pedro Massó (1989); La leyenda del cura de Bargota, de Pedro Olea (1989); Las cartas de Alou, de Montxo Armendáriz (1989); Sangre y arena, de Javier Elorrieta (1989); Los mares del Sur, de Manel Esteban (1990); Solitud, de Romà Guardiet (1990); Makinavaja, el último choriso, de Carlos Suárez (1991); El largo invierno, de Jaime Camino (1991); Columbus, de Ridley Scott (1991); Cautivos de la sombra, de Javier Elorrieta (1992); ¿Culpable de qué?, d'Albert Saguer (1992); Semos peligrosos, de Carlos Suárez (1992); Huevos de oro, de Bigas Luna (1993); Més fort que la pròpia vida, de Jesús Font (1996); El año que trafiqué con mujeres, de Jesús Font (2004); El color de la inocencia, d'Empar Rosselló (2008); El tambor del Bruc, de Daniel Benmajor (2009); El gran Vázquez, d'Óscar Aibar (2010); Barcelona, ciutat neutral, de Sònia Sánchez (2010).

Badiou, Maryse. «Càtedra Xavier Fàbregas: Albert Vidal, "La via sagrada de l’actor"». Serra d’Or, núm. 652 (abril 2014).

Escobedo, Maria. Albert Vidal. Cos tel·lúric i mitjà videogràfic. Barcelona: Institut del Teatre, 2018.

García Ferrer, J.M.; Rom, Martí. Albert Vidal, 1963-1985. Barcelona: Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, 1985.

Rękawek, Jolanta. «El príncep Vidal. Exilis interiors d’un artista». Entreacte, núm. 187 (tardor 2014), p. 44-48.

Vidal, Albert. Cant a la mímica [Fotografies de Leopold Samsó]. Barcelona: Ancora, 1983. Amb textos de Jacques Lecoq, Xavier Fàbregas i Joan Brossa.

Escobedo, Maria. Albert Vidal. Cos tel·lúric i mitjà videogràfic. Barcelona: Institut del Teatre, 2018. <http://redit.institutdelteatre.cat/handle/20.500.11904/1046>