Rosa Maria Sardà

De formació autodidacta, va fer les seves primeres incursions teatrals en companyies d'afeccionats. La seva carrera professional comença el 1962 de la mà de Carlos Lucena i Dora Santacreu, amb Cena de matrimonios, d'Alfonso Paso, al Teatre Guimerà. Amb la mateixa companyia representa El glorioso soltero (1963), de Joaquín Calvo Sotelo; Boeing-boeing (1964), de Marc Camoletti, i Los cinco minutos de Margot (1964), de Louis Verneuil. El 1965 entra a formar part de la Companyia de Teatre Còmic Catalana, i amb Pau Garsaball representa al Talia En Baldiri de la Costa, de Joaquim Muntanyola. El mateix any arriba al Teatro Candilejas amb Los visitantes de la muerte, de James Endhart. Accentua i treballa la seva vis còmica amb la Companyia Catalana de Vodevil, amb la qual representa al Teatre Barcelona Aixequem a les caigudes, de Hannequin i Veber, compartint cartell amb Josefina Güell i Alady, i El meu sogre és un barrut, de Fernández Lepina. La temporada 1967-1968 estrena al Windsor El meu marit té una turca, de R. Richart, amb Anna M. Barbany. L'obra té tant d'èxit que se'n fa una versió en castellà, que es representa durant molts mesos al Victòria. La temporada següent estrena El món per un forat (1969), amb la companyia de Montserrat Carulla i Josep Ignasi Abadal, i El Knack (1969), d'Ann Jellicoe, en traducció de Terenci Moix i sota la direcció de Ventura Pons. A aquests èxits seguiran Tot en l'aire (1970), de Jaume Picas, estrenada al Romea; Casada con dos vivos (1970), amb la companyia de Francisco Piquer i Rafael Alonso; Noies perdudes en el paradís (1971), al Teatre CAPSA sota la direcció d'Antoni Ribas; El clarinete (1971), de N. Simon, amb la companyia de Ramiro Bascompte; Xauxa (1972), espectacle amb la Trinca, amb qui col·labora també a Mort de gana Show (1973); L'auca del senyor Llovet (1972), d'Emili Teixidor; La Pereza, de R. Telesnik, i Tartan dels micos contra l'estreta de l'Eixample (1974), de Terenci Moix, una esbojarrada comèdia en què compartia cartell amb Enric Majó. A partir del 1975 amplia el seu repertori i es dedica a un teatre de caire més seriós, encapçalat per Goldoni, El criat de dos amos (1975), amb Montserrat Carulla i Lluís Torner; Sean O'Casey, Roses roges per a mi (1976), estrenada al Teatre Grec; Guimerà, Terra baixa (1976), sota la direcció de Ricart Salvat; S. Beckett,  Esperando a Godot (1978), en una representació només protagonitzada per dones, feta al Teatre Martín de Madrid, dins del projecte de creació d'una companyia estable de Maria Paz Ballesteros.

L'any 1979 li arriba l'èxit televisiu amb el programa «Festa amb Maria Rosa Sardà», un xou a base d'esquetxos que s'emetia pel circuit català de TVE, i el 1984 amb «Ahí te quiero ver», programa d'àmbit estatal. No obstant això, continua treballant per a l'escena i estrena al Romea Quan la ràdio parlava de Franco (1979), de Benet i Jornet; Rosa i Maria (1979), i El balcó (1980), de Jean Genet, al Lliure, en traducció de Carme Serrallonga. Pel seu treball en aquestes darreres obres, obté el premi Memorial Margarita Xirgu de la temporada 1979-1980. El gran èxit a l'escena catalana li arriba amb Duet per a un sol violí (1982), de T. Kempinski, sota la direcció de L. Pasqual, al Poliorama; Yo me bajo en la próxima ¿y usted? (1982), d'Adolfo Marsillach, al Teatre Barcelona, compartint cartell amb Fernando Guillem; Mare Coratge (1986), de Brecht, sota la direcció de L. Pasqual, i amb Carlos Lemos i Vicky Peña. Després d'un llarg parèntesi com a actriu dramàtica, el 1992 torna al Romea amb el drama de Sagarra L'hostal de la Glòria, dirigit per Josep Montanyès, i la comèdia britànica Witt (2004), de Margaret Edson, al Teatre Borràs, sota la direcció de L. Pasqual.

A més d'interpretar, ha dirigit els espectacles Ai, carai (1989) i Fugaç (1994), de Benet i Jornet al Lliure i al Romea, respectivament; Shirley Valentine (1994), amb Amparo Moreno de protagonista, estrenada al Villarroel; El visitant (1996), d'Emmanuel Schmitt, al Poliorama; Cantonada Brossa, de Joan Brossa, en una direcció compartida amb diversos actors i directors, i estrenada al Lliure el 1999.

Debutà en el cinema el 1970 de la mà del director valencià Vicent Lluch i Tamarit a El certificado. Comença així una llarga carrera cinematogràfica amb més d'una cinquantena de pel·lícules, que es consolida a partir dels anys noranta; entre els títols més rellevants trobem El vicari d'Olot, (1980), Puny clos (1982), Moros y cristianos (1987), Ho sap el ministre? (1991), Alegre ma non tropo (1994), El efecto mariposa (1995), Actrius (1996), La niña de tus ojos (1998), Anita no perd el tren (2000), Te doy mis ojos (2003) i, entre les darreres, Any de Gràcia (2012) o Ocho apellidos catalanes (2015).

Actriu, directora i presentadora de gran versatilitat, i amb gran empenta com a creadora, ha treballat tant el drama com la comèdia. La seva professionalitat és fruit d'una intensa i dilatada carrera que s'ha consolidat al llarg de més de cinquanta anys de dedicació, i d'importants èxits en el teatre, el cinema i la televisió, on ha protagonitzat diverses sèries i nombrosos programs d'humor.

Al seu palmarès hi trobem nombrosos guardons, com el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya (1993), la Creu de Sant Jordi (1994), dos premis Goya (1994 i 2002), Fotogramas de Plata (2003), el Premi Internacional Terenci Moix (2009), la Medalla d'Or de l'Acadèmia Espanyola de Cinema (2010), el premi Max d'Honor (2015), el premi Gaudí d'Honor (2016) i el Premi Ciutat de Saragossa (2017), aquests darrers com a reconeixement per la seva trajectòria professional.

Allunyada ja dels escenaris a causa d'una malaltia, ha publicat Un incident sense importància (2019), llibre escrit en la frontera entre la realitat i la ficció, on rememora passatges autobiogràfics.

Huerta Calvo, Javier; Peral Vega, Emilio; Urzáiz, Héctor. Teatro español [De la A a la Z]. Madrid: Espasa, 2005.

Hemeroteca de La Vanguardia.

Fitxa de Rosa Maria Sardà a l'IMDb:

<http://www.imdb.com/find?ref_=nv_sr_fn&q=rosa+maria+sarda&s=all>