Dramaturg
Nasqué a Barcelona en una llar il·lustrada d'idees liberals. El seu pare, Joaquim Balaguer, era metge i va morir prematurament quan el futur poeta, historiador i dramaturg tenia deu anys. Amb només catorze anys va escriure i estrenar al Liceu Filomàtic el seu primer drama, Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno, que no es publicà fins al 1841, quan ja en tenia disset, drama al qual seguí una important producció dramàtica en llengua castellana. Després de cursar la carrera de dret inicià una important trajectòria com a periodista escrivint i fundant diaris i revistes de caire liberal i romàntic.
Formà part de la Societat Filomàtica de Barcelona i el 1847 el nomenaren poeta oficial del Liceu, i també aconseguí, anys més tard, ser-ho del Teatre Principal. El 1851 publicà un tractat d'eloqüència mentre preconitzava el retorn dels Jocs Florals a Barcelona. Els temes dels seus drames es nodrien de la història d'Espanya i de Catalunya observats des d'una perspectiva netament romàntica. El 1848 escriví en col·laboració amb Juan de Alba dos drames de temàtica catalana, Vifredo el Velloso i Las cuatro barras de sangre, basats en episodis clau de la creació de la nació catalana, estrenats al Liceu i al Principal, respectivament. El seu drama més famós en llengua castellana fou Don Juan de Serrallonga o los Bandoleros de las Guillerias, que s'estrenà el 1858, amb què culminà un període de gran activitat pública iniciada després de la revolta de 1854 que donà inici a l'anomenat bienni progressista. Fou després d'aquell període, concretament el 1857, quan Balaguer començà l'obra poètica en llengua catalana. El 1859 participà en la comissió que negocià amb l'Ajuntament de Barcelona la instauració dels Jocs Florals, juntament amb Manuel Milà i Fontanals, que la presidí, i Joaquim Rubió i Ors i Antoni de Bofarull, entre altres.
El 1852 publicà una compilació de la seva obra escrita en castellà en tres volums en què figuren obres de tema català, com l'esmentat Don Juan de Serrallonga i Ausias March. Entrà en política vinculant-se amb el general Joan Prim i es relacionà estretament amb la maçoneria fins que s'exilià entre l'estiu del 1866 i la tardor del 1867. Va participar en la Revolució del 1868 i va passar a viure a Madrid, on participà en la reinstauració de la monarquia, i formà part del govern d'Antonio Sagasta.
El març de 1858 estrenà la versió catalana de Don Juan de Serrallonga, que es tornà a representar l'abril de 1868 durant el primer any en què Frederic Soler dirigí el Teatre Català al Romea. Aquesta versió no es publicà fins al 1868, i dos anys abans, la primera part de la gran novel·la basada en aquest drama, Els hereus de la força. En totes aquestes obres s'aprecia la pregona influència de José Zorrilla, Victor Hugo i Alphonse de Lamartine.
En el moment de més activitat política, Balaguer donà un gir a la seva obra dramàtica escrivint del 1876 al 1879 un seguit de tragèdies de tema clàssic que publicà en dues sèries titulades Tragèdies (1876) i Noves tragèdies (1879), que suposen la primera aportació en llengua catalana dins aquest gènere clàssic. Malgrat la crítica actual, que les considera poc reeixides, cal valorar-les com un punt d'inflexió per a la litaratura dramàtica en català. Després dels intents de Damas Calvet i, especialment, de Francesc Ubach i Vinyeta, Balaguer abordà el gènere des d'una perspectiva netament neoclàssica.
Malgrat la concepció més íntima i sense una expressa voluntat de transcendir l'àmbit de la lectura, una de les tragèdies més emblemàtiques fou estrenada; ens referim a Les esposalles de la morta, escenificada al Teatre Romea (6 març 1879). Es tracta d'una variació del tema shakespearià de Romeu i Julieta, centrada en la tràgica mort dels amants infortunats, amb tots els ingredients de l'escena romàntica, com el mausoleu de l'escena final.
La darrera obra de Balaguer per a l'escena fou el drama èpic Los Pirineus (1893), que anys més tard musicà Felip Pedrell, convertint-la en una òpera que s'estrenà al Gran Teatre del Liceu (4 desembre 1904), que en féu un total de nou representacions. El text dramàtic restà inèdit malgrat l'intent de posar-lo en escena, amb decorats d'Apel·les Mestres. Los Pirineus és una peça ambiciosa en què Balaguer va voler sintetitzar el seu pregon coneixement del territori amb una mirada historicista feta a partir dels trobadors Bernat Sicart de Marjèvols i Raimon de Miraval i, més endavant, de Raig de Lluna, tots ells presents a l'estudi que havia dedicat als trobadors, Historia política y literaria de los Trovadores (1878).
Víctor Balaguer és una figura polièdrica de la cultura i la política catalanes de la segona meitat del segle XIX, estretament vinculat amb la vida política de l'Estat espanyol dins les files liberals.
Ocupà càrrecs importants, com el de ministre, després de desenvolupar una important carrera periodística i literària. La seva ingent obra literària i de caràcter històric és bilingüe, i no és fins al 1868 quan escriu teatre en llengua catalana, després d'haver-ho fet en castellà durant més de vint anys. Una part d'aquesta producció són traduccions de peces anteriors escrites en castellà. La seva aportació més reeixida és el conjunt de tragèdies que escriví en l'etapa de maduresa, que estan entre les primeres escrites en català. La seva obra dramàtica no s'ha recuperat i resta pràcticament inèdita. Víctor Balaguer és un dels protagonistes del retorn dels Jocs Florals i un dels impulsors fonamentals de la Renaixença a través de la seva obra de divulgació històrica Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1858).
Víctor Balaguer a la Viquipèdia
Víctor Balaguer a enciclopèdia.cat
Víctor Balaguer al portal de l'AELC
Víctor Balaguer al portal de Patrimoni VNG (Vilanova i la Geltrú)
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
