Poesia Escènica

Nom genèric que rep la producció teatral del poeta Joan Brossa (1919-1998), publicada del 1973 al 1978 en sis volums per Edicions 62 dins la col·lecció «Clàssics catalans del segle XX». Hi ha, però, una petita part d'accions musicals que no apareixen publicades en aquest recull escrites del 1976 al 1978. Brossa va concebre la seva producció dramàtica com un vessant més de la producció poètica, que abastà camps tan amplis com la poesia visual, objectual, transitable i, per descomptat, la poesia de caràcter estrictament literària. Xavier Fàbregas en l'inici del seu pròleg a la Poesia escènica descrivia l'ingent volum del teatre dramàtic brossià així: «El teatre de Joan Brossa ocupa una extensió de prop de quatre metres de longitud per mig d'amplada. La primera vegada que el vaig veure disposat així al terra d'una cambra, es trobava dins vuitanta-sis carpetes, una per obra. Les obres, mecanografiades sobre un paper groguenc, eren, en llur majoria, exemplars únics. Els esborranys, manuscrits a llapis, que no he arribat a conèixer, són considerats gairebé indesxifrables pel mateix autor i només han estat conservats fragmentàriament.» És, per tant, un teatre experimental en majúscules que en molts casos Joan Brossa va plantejar des d'una actitud allunyada de la pràctica escènica concreta. La seva visió personal del teatre com a gènere artístic féu que només en comptades ocasions es mostrés conforme i satisfet amb les posades en escena que directors i adaptadors de distintes estètiques i procedències van fer de diverses peces de la Poesia escènica.

Sobre l'origen de la Poesia escènica el mateix Brossa confessava en una entrevista que li féu Jordi Coca (1971): «el teatre va venir com una necessitat interior de trobar una quarta dimensió al poema.» Així, confessava que la seva primera intenció l'aproximà més al concepte de happening que no pas al de teatre dramàtic; tanmateix, després conreà totes les formes teatrals que tenia a l'abast.

La poesia escènica brossiana ha estat agrupada (X. Fàbregas, E. Planas) en sis categories que en permeten l'estudi diferenciat: el «Postteatre» (68 peces escrites del 1946 al 1962); els «Ballets o normes de mascarada» (66 peces escrites del 1948 al 1950, i el 1954 i el 1964); el «Fregolisme o monòlegs de transformació» (30 peces); «Strip-tease i teatre irregular» (56 peces escrites del 1966 al 1967); les «Accions musicals» (16 peces escrites del 1962 al 1978), i el «Teatre literari» (85 peces escrites del 1944 al 1965).

Les fonts dramàtiques que inspiren el seu teatre són principalment les primeres avantguardes, en un sentit ben ampli, que ens permet referir-nos des del teatre soviètic de Vsevolod Meierhold fins al dadaisme de Tristan Tzara. Però aquesta influència s'estén, també, als moviments que sota la denominació de segones avantguardes van sacsejar el món de l'art i el teatre després de la Segona Guerra Mundial amb l'aparició del happening, l'accionisme i les formes artístiques i teatrals vinculades a la noció de performativitat en general. Malgrat això, la mateixa situació del país, sota el domini del règim franquista, també fou un dels motors essencials de la seva creació poètica i escènica, en haver de sortejar els límits que la censura imposava als artistes. La Guerra Civil i les seves desastroses conseqüències, com assenyalava Xavier Fàbregas (1973: 41), estava en la gènesi de la seva escriptura escènica: «El trontoll de la guerra és enregistrat per l'univers brossià com una nota tràgica. […] Dins el seu teatre el signe negatiu el mantenen de manera exclusiva els representants del desgavell col·lectiu, i llurs aliats…».

Però si hi ha una característica que, al nostre entendre, pot ajudar-nos a definir el conjunt de la poesia escènica brossiana és la de teatre experimental. Es tracta de cercar els límits d'allò que per a Brossa era l'escena tradicional i popular, introduint-hi anomalies diverses, des de l'absurd del llenguatge, el mecanisme de l'escenari (fascinació pels telons, les entrades i sortides), o bé la litúrgia dels intèrprets (en especial, en les accions musicals i els números de màgia), moltes vegades en clau política i de resistència estètica enfront el franquisme. L'experimentació dugué Brossa a plantejar-se la idea, plenament revolucionària en els anys quaranta i cinquanta, del «postteatre», formulat algunes dècades abans de l'aparició del concepte «teatre postdramàtic», de Hans-Ties Lehmann. De la mateixa manera, podem observar com arribà a la noció de happening pràcticament en el mateix moment que fou plantejada per Allan Kaprow als Estats Units.

Aquesta ingent quantitat d'obres que sota la denominació de Poesia escènica escriví Joan Brossa, recull peces dramàtiques de caràcter heterodox que configuren un dels cims de la literatura dramàtica en llengua catalana del segle XX, que només ha estat representada en part i que suposa (o hauria de suposar) un repte per a les futures generacions de directors, actors i escenògrafs.