Antoine Cayrol

Dramaturg i poeta

Jordi Pere Cerdà, pseudònim d'Antoine Cayrol, va ser un poeta, dramaturg, novel·lista, contista, llibreter, activista cultural, etc.

Va néixer el  4  de novembre  de  1920 a  Sallagosa (Alta Cerdanya). Era fill únic d'una nissaga de ramaders. De petit tenia un esperit  curiós  i  sensible i li agradava llegir. La Guerra Civil espanyola va tenir un doble impacte en el jove Antoine. D'una banda, per l'arribada, el 1939, de la seva cosina Georgette, qui influí molt en el seu desenvolupament intel·lectual. D'altra banda, arran de l'arribada massiva de refugiats, alguns l'influïren ideològicament i el portaren, el 1940, a la Resistència francesa. D'aquesta època data l'inici de l'activitat literària: escriu els primers poemes ­en francès, alhora que inicia els temptejos dins el teatre amateur i també l'escriptura d'uns sainets en català. El 1944 va afiliar-se al Partit Comunista Francès. Amb tot, les seves inclinacions polítiques no han estat mai vinculades a un enfocament particular de la seva obra. Encara que era autodidacte, la seva formació abastava tant la literatura com la filosofia, tant la cultura francesa com la catalana o la hispànica. El 1951, amb la Bataille du Livre, s'inicia una vertadera renaixença cultural a la Catalunya Nord. D'aquests anys cinquanta daten la majoria de les seves peces dramàtiques. Compagina l'activitat dramàtica amb la publicació de llibres de poesia i narrativa. El 1956 es casà amb Helena Cristòfol i van tenir tres fills. El 1958, la família Cayrol hagué de traslladar-se a Perpinyà. La vida a la capital rossellonesa li va aportar noves experiències i més proximitat als cercles culturals. Jordi Pere Cerdà va ser una peça clau en l'engranatge cultural nord-català, i va ser el creador, entre altres tasques i amb altres personalitats, de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). El seu triomf dramàtic arribà el 1964 amb Quatre dones i el sol, representada al Teatre Romea. El 1965 comprà al refugiat català Julià Gual la Llibreria de Catalunya, que esdevingué un lloc clau per al desenvolupament cultural nord-català, i es retirà el 1976. Cap al 1979 retornà a la Cerdanya. El 1988 publicà una autobiografia literària, Cant alt. El 1998, escrigué la seva única novel·la, Passos estrets per terres altes, que rebé el Premi Nacional de Literatura el 1999. El 2001 va tenir lloc un col·loqui presentat per la Universitat de Perpinyà dedicat a la seva obra. Més endavant, el 2009, va aparèixer un segon assaig autobiogràfic titulat Finestrals d'un capvespre. Antoine Cayrol finava a Perpinyà l'Onze de Setembre de 2011, a noranta-un anys, havent rebut moltes de les màximes distincions literàries i culturals catalanes.

Dins el panorama cultural nord-català del segle xx, Jordi Pere Cerdà és un cas singular i únic per molts motius. Primer de tot, per haver-se fet un lloc en la història de la literatura catalana essent un autor perifèric, marginal, allunyat de qualsevol cercle intel·lectual. Segon, perquè la seva formació literària i cultural és totalment autodidàctica, si bé la família, oberta a la cultura francesa, li va transmetre el plaer de llegir, sobretot obres contemporànies. Tercer, perquè va esdevenir un referent en els cercles culturals nord-catalans gràcies a una gran activitat cultural ben diversificada (llibreter, fundador, membre del GREC i promotor de l'UCE…). Quart, i per acabar, per haver estat un gran defensor dels seus ideals polítics i socials, escriptor compromès amb la seva gent i el seu temps, essent batlle o participant en el moviment de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial.

Així doncs, fruit d'aquest ingent treball social, polític i cultural, però sobretot literari —que passa per conrear gairebé tots els camps: poesia, teatre, narrativa (cançons populars, contes i novel·la) i autobiografia—, la seva obra, i no tant l'autor, ha obtingut el reconeixement que mereix:
— Premi Crítica Serra d'Or (1985): Col·locació de personatges en un jardí tancat.
— Creu de Sant Jordi (1986)
— Premi de Literatura de la Generalitat (1989)
— Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1995): Poesia completa.
— Premi Nacional de Literatura (1999): Passos estrets per terres altes.

Obra

Si bé els primers temptejos literaris de Jordi Pere Cerdà es fan en poesia i en francès, ben aviat es desvetlla l'interès per l'art dramàtic i la constatació que pot escriure en català i ha de fer-ho. Aquests primers textos daten dels anys quaranta. L'alternança entre el treball poètic, narratiu i dramàtic no només és constant, sinó que forma part de l'evolució de l'univers creatiu de l'autor. Totes les obres formen una unitat indestriable de l'univers cerdanià.

Quant a la producció dramàtica, segueix dues línies ben diferenciades i delimitades en el temps sobre la base de la funció que els atribueix l'autor. D'una banda, del 1942 al 1956, Jordi Pere Cerdà intenta donar un impuls moral a una societat immersa en el desastre de la guerra amb les representacions del Grup de Sallagosa de teatre amateur, amb una funció totalment social i política. D'altra banda, a la producció dramàtica —cinc obres escrites entre 1952 i 1964, publicades el 1980 amb el títol Obra teatral (editorial Barcino)— li reserva una funció més «artística», més «intel·lectual». La Cerdanya n'és el decorat (llengua, personatges, etc.). Tanmateix, ell escriu per a Perpinyà, perquè veu la ciutat com a centre cultural major capaç de percebre la sensibilitat literària de l'autor, apte per entendre'n la profunditat del pensament.

Angeleta (1952)
El 1952, Cerdà inicia la carrera com a dramaturg amb Angeleta, una comèdia d'encàrrec d'uns estudiants catalans de medicina de Montpeller. L'obra parteix de la tradició del drama rural i també de la figura de la malmaridada, i s'hi percep una clara voluntat d'originalitat, de modernitzar el tòpic, com Segarra féu amb El cafè de la Marina. En tot cas, Angeleta és una opera prima, humil i honest primer assaig seriós d'escriptura dramàtica, en què ja trobem el germen del seu llenguatge dramàtic i diversos aspectes que seran recurrents en la seva obra posterior. La principal i original aportació és, sens dubte, el fet de dignificar la imatge de la dona, que és capaç d'assumir els errors del passat i de refer la seva vida. Cerdà enforteix un personatge, a priori debilitat, a força de dignitat moral i de la capacitat de comprendre, de créixer personalment i de perdonar una mare culpable de la situació delicada de la protagonista. Menció a part mereix el ric llenguatge emprat, farcit d'imatges poètiques que eleven el to dramàtic de la peça. És l'obra més dialectal de l'autor.

La set de la terra (1955)
El 1955 s'estrena a Perpinyà La set de la terra, obra en tres actes en què el rerefons torna a ser el món de la pagesia. Si Angeleta podria tenir encara tints de drama rural, a La set de la terra l'autor ha volgut donar profunditat i compromís als seus escrits. Els personatges estan construïts amb precisió. La utilització d'un llenguatge de gran intensitat metafòrica mostra l'alt grau de maduresa poètica que Cerdà està assolint. L'obra planteja les problemàtiques relacions entre un batlle despòtic i la gent d'un poble que viu de l'agricultura sota un rerefons marcat per la gran crisi que travessa el món rural a França a causa de la mecanització o del declivi del petit agricultor. Les obres de Cerdà sempre tenen un caire psicològic, i en aquest cas ens mostra el grau d'angoixa i de malestar que provoquen no solament la impotència davant el poder i els canvis socials profunds, sinó les conseqüències en l'estructura familiar. Amb tot, el tema central de l'obra és la manca d'aigua, bé imprescindible per a la supervivència dels pagesos, simplement perquè l'alcalde els en refusa la utilització. El conflicte de classes, fins ara latent a causa del fracàs individual, esclata amb una rebel·lia col·lectiva com a conseqüència de l'abús de poder del batlle, que gosarà violar la Matilde, una noia de divuit anys. La venjança es concretarà amb la mort d'aquest darrer dins un espai tan simbòlic com és el canal.

El sol de les ginestes (1953)                                  
El 1953 apareix El sol de les ginestes, estrenada a Perpinyà el 1956, però amb tres actes solament. Es va publicar amb un acte més, el 1980, dins l'Obra teatral completa. Cerdà, amb aquesta peça, vol «enaltir, revaloritzar la llengua» davant d'una burgesia que arracona l'ús del català. L'obra ens presenta una família aristocràtica barcelonina, si bé amb arrels cerdanes, els Campllong, que tenen en propietat, des de fa temps, terres i masades de l'Alta Cerdanya. Cerdà les coneix bé i ens en fa un retrat ètic i moral demolidor. El marquès de Campllong, coronel retirat; la seva dona, que ha oblidat els seus orígens humils, i alguns dels seus fills s'instal·len a la Cerdanya perquè s'estan arruïnant. Per una llarga tradició familiar, dos dels fills, ­­en Mariano i la Constància, professen una vida religiosa, i la petita, la Isabel, filla borda, també era al convent feia poc. L'altre germà, en Pere, és militar com el pare. I la darrera filla, la Leonor, ja és fora de casa perquè és casada. En Ramon, el notari de la família i amant de la marquesa —casada amb un home vint-i-cinc anys més vell—, s'erigirà com a regenerador de la fortuna familiar i com a salvador, gràcies a la reconversió d'un model econòmic ja obsolet. Tot això passa per fer uns reajustaments en l'ús de les propietats i les instal·lacions amb danys col·laterals tant per a la família pobra com per als propis fills. L'acció es rellança amb la mort del pare, fet que comporta el conflicte per l'herència. Desheretant Gràcia, la dona, l'obliga a ordir una trama per reconquerir la posició privilegiada que tenia. El tàndem Gràcia-Ramon culminarà el seu projecte comú d'enriquir-se sense cap límit ètic, encara que signifiqui l'aniquilació moral de la família, hipòcritament emmascarada per Gràcia, confessada sense embuts per Ramon i ironitzada per l'autor amb el pas de «la casa dels Campllong» a «S. A.» (societat anònima).

El dia naix per a tothom (1958)
El 1958 escriu El dia naix per a tothom, peça en un acte que no va ser estrenada fins a 2001. És l'obra més autobiogràfica de Cerdà, no tan sols pel fet de crear el personatge d'un jove resistent, com ell havia estat amb una edat similar, sinó perquè els escenaris de l'acció —la muntanya, la frontera— són els mateixos. El tema de la guerra és recurrent en les obres de Cerdà, i aquí n'esdevé el fil conductor i remarca la incidència de la Guerra Civil espanyola en la vida de la Cerdanya durant la Segona Guerra Mundial: el tancament de la frontera, la fugida de molts soldats republicans —com en Peret i els seus fills—, però també el xoc emocional que van rebre els refugiats en ser tancats en un camp de concentració i que provocarà el desengany de Peret. Per contra, els seus fills seguiran la petja de la lluita d'una mare morta per la causa republicana. Així doncs, aquests personatges fugitius, que buscaven una nova vida a França, es trobaran amb la Segona Guerra Mundial i amb l'ocupació alemanya, que actua com a teló de fons d'una societat que es divideix entre la denúncia —els temuts col·laboracionistes— i la resistència. L'eix vertebrador de la peça serà el posicionament dels personatges respecte de l'actitud moral i política que cal davant de la situació històrica que s'està vivint. La peça s'inscriu dins el teatre de situació tal com l'entén Sartre. En Frederic, alter ego de Cerdà, atès que fa feina de passador, es veurà enfrontat a una situació límit, la seva possible detenció per part d'un escamot de soldats alemanys, que no tindrà lloc, però que amb el concurs de la seva germana Raquel generarà un debat intern, purament existencial, sobre les situacions límit: la por a la mort, la covardia, l'acte de matar…

29 març 1952. Angeleta. Francis Catel. Salle du Carré du Roy de Montpeller. Companyia L’Alzina.
5 març 1955. La set de la terra. Raoul Xambo. Teatre Municipal de Perpinyà. El Fanal i l’Alzina.
29 novembre 1956. El sol de les ginestes. Raoul Xambo. Teatre Municipal de Perpinyà. El Fanal.
29 setembre 1964. Quatre dones i el sol. Esteve Albert. Teatre Romea. Grup Pyrene de Perpinyà-Elna.
29 setembre 2001. El dia naix per a tothom. Anna Muntané. Casino de Puigcerdà. Grup de Bellver de Cerdanya.

La guatlla i la garba. Perpinyà: Impressions du Midi, 1951 (Collection Tramuntana).

Angeleta. Perpinyà: Revista Tramontane, núm. 347, 1952.

Tota llengua fa foc. Tolosa: Institut d'Estudis Occitans, 1955 (Collection Missatges; 17).

La set de la terra. Palma de Mallorca: Moll, 1957 (Biblioteca Raixa).

Contalles de Cerdanya. Barcelona: Barcino, 1962.

Obra poètica. Barcelona: Barcino, 1966.

Contalles de Cerdanya. Perpinyà: GREC, 1977.

Obra teatral. Barcelona: Barcino. Fundació Jaume I, 1980.

Col·locació de personatges en un jardí tancat. Perpinyà: CDACC-Chiendent, 1984.

Poesia completa. Barcelona: Columna, 1988.

Cant alt. Barcelona; Curial Edicions, 1988.

Col·locació de personatges en un jardí tancat. Barcelona: Columna, 1993.

Quatre dones i el sol. Barcelona: Lumen / Generalitat de Catalunya, 1993.

Passos estrets per terres altes. Barcelona: Columna, 1998.

Suite cerdana : Poèmes traduits du catalan et préfacés par André Vinas, avec une étude de Pere Verdaguer. Perpinyà: Publications de l'Olivier, 2000.

Paraula fonda / Sens profond. Perpinyà: Publications de l'Olivier, 1997.

La dona d'aigua de Lanós: contalles de Cerdanya. Perpinyà: Trabucaire, 2001.

Quatre femmes et le soleil. París: Éditions de l'Amandier, 2005.

Voies étroites vers les hautes terres. Le Mans: Cénomane, 2006.

Finestrals d'un capvespre. Perpinyà: Trabucaire, 2009.

Oiseaux / ocells. Remoulins: Jacques Brémond, 2009.              

Poesia completa. Barcelona: Viena, 2014.

• Associació d'Escriptors en Llengua Catalana