Josep Rodoreda

Compositor

Estudià piano, harmonia i composició amb Nicolau Manent a l'Escolania de la Mare de Déu del Remei, i del 1869 al 1875 fou pianista al Cafè Espanyol. El 1875 esdevingué professor d'acompanyament del Conservatori del Liceu i el 1883 dirigí l'Acadèmia de Música de la Casa Provincial de Caritat. El 1878 ingressà a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i el 1880 guanyà el concurs del mil·lenari de Montserrat amb el Virolai, l'obra que l'ha singularitzat per la seva vigència. El 1885 creà l'Acadèmia Musical de Barcelona amb Àurea R. Clavé i publicà la revista Crónica Musical, de vida efímera. El 1875 dirigí la Societat Coral Euterpe i l'Asociación Euterpense fins al 1886, any en què fou nomenat director de la reorganitzada Banda Municipal i de la novella Escola Municipal de Música, i va intervenir com a director en els concursos celebrats a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, en què va rebre una medalla per les seves obres La Exposición i Marcha religiosa, per a banda, orquestra i cors. Succeí Pedrell en la crítica a La España Musical. Desavinences amb els responsables municipals respecte de la marxa de les dues institucions que dirigia el van portar a la dimissió el 1896. Dos anys més tard es traslladà a Sant Sebastià, on dirigí la Banda Municipal i l'Escuela Municipal de Música. Finalment, el 1906 s'establí a Buenos Aires, on escriví en diverses revistes i exercí de professor i secretari al conservatori Thibaud-Piazzini, juntament amb les seves filles. Fou també director de l'Orfeó Català de Buenos Aires i va col·laborar en diverses publicacions. La seva vídua, Maria Pujalt, va fer donació dels materials musicals a l'Orfeó Català de Barcelona el 1924.

Fou un dels animadors inicials de la societat musical barcelonina en els anys del modernisme, però les seves iniciatives no sempre foren ben rebudes pels crítics, atesa la seva poca cura en aspectes rellevants com la programació o l'ordre intern de les institucions que dirigia (escarnides amb el sobrenom de «La Colla d'En Llànties»). La seva partida a l'Argentina el feu desaparèixer dels cenacles musicals catalans. El seu Virolai, sobre text de Mn. Cinto Verdaguer, segueix avui dia sent interpretat per l'Escolania de Montserrat.

Escriví algunes obres per a l'escena, com l’idil·li La nit al bosc (A. Mestres, 1883), la sarsuela Lo bon jan (1911) i l'òpera en quatre actes Maria Tudor. La primera, una evocació de les remors de la selva a l’estil wagnerià, fou presentada al Liceu fora de temporada, si bé comptà amb més d'un centenar de músics i la curiosa intervenció de la jove María Barrientos. Escriví també algunes obres assagístiques, com Sobre el arte en el teatro (1878), Música del porvenir (1879) i una biografía claveriana, Clavé y su obra, Barcelona (1897).

Almacellas, J. M. Banda municipal de Barcelona: 1886-1944. Del carrer a la sala de concerts. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006.

Aviñoa, Xosé. «L'idil·li musical». A: L'Idil·li als segles XIX i XX. Literatura, Música i Arts plàstiques. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2010, p. 183-192.

Bonastre, Francesc. La Banda Municipal de Barcelona. Cent anys de música ciutadana. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1989.

Mestres, A. Revista Muscial Catalana-Butlletí de l'Orfeó Català (1922).