Vicent Martín i Soler

Compositor

També anomenat Vincenzo Martini, fill d'un tenor de la catedral de València, l'any 1760 n'era escolà format sota el mestratge de Pasqual Fuentes. El 1775 es va traslladar a Madrid, on va ser protegit pel príncep d'Astúries, i dos anys després va estrenar l'òpera bufa titulada Il tutore burlato. Pensionat pel príncep, de qui va arribar a ser professor, aquell any per recomanació del pare Antoni Soler va anar a Bolonya, on va rebre classes del Padre Martini, i després va estrenar a Nàpols Ifigenia in Aulide (1779) sobre un text de Metastasio, seguida d'altres òperes serioses estrenades arreu d'Itàlia. El 1782 es va abocar novament al gènere còmic, que li va donar fama internacional amb obres com L'amor geloso (1782) o La vedova spiritosa (1785). Aquest darrer any va establir-se a Viena, protegit per la muller de l'ambaixador d'Espanya, i el 1786 hi va presentar Il burbero di buon core i Una cosa rara, ossia Bellezza ed onestà, i el 1787, L'arbore di Diana, la trilogia d'obres més conegudes i representades, totes sobre llibrets de Lorenzo Da Ponte. L'èxit d'Una cosa rara va causar a Viena una furibunda moda per tot el que fos espanyol, fins al punt que Da Ponte el cita en la seva òpera Don Giovanni de Mozart. El 1788, cridat per Caterina II, va provar fortuna a Rússia, on va contribuir a l'establiment de l'estil italià fomentat per la cort tsarista, va compondre òperes en italià i rus i va fer de mestre de música oficial. Després d'un període a Londres, on va estrenar altres òperes de tema còmic (1795), va tornar a Sant Petersburg com a inspector dels teatres imperials i per impartir classes de cant, cap al final amb algunes estretors econòmiques. A Viena, a més de fomentar la moda espanyola, va ser un dels primers a popularitzar el vals.

Martin i Soler és un dels compositors de la segona meitat del segle XVIII de més rellevància internacional, atesa la seva constant i reeixida dedicació al món de l'escena, en què va desenvolupar l'òpera de moda, encara vinculada als paràmetres metastasians. Va col·laborar amb Lorenzo da Ponte, un dels referents del canvi de mentalitat en els textos operístics.

El llistat d'òperes és molt abundant. S'esmenten tan sols algunes de les més rellevants: Il tutore burlato, Ifigenia in Aulide (1779), Ipermestra (1780), Andromaca (1780), Astartea (1781), Partenope (1782), L'amor geloso (1782), In amor ci vuol destrezza o La cameriera accorta (1782), La Dora festeggiata (1783), Le burle per amore (1784), La vedova spiritosa (1785), Il burbero di buon core (1786), Una cosa rara ossia bellezza ed onestà (1786), L'arbore di Diana (1787), dues obres creades a la cort de Caterina II, Gore bogatyr Kosometovitch (1789), Pesnolyubie (1790) i un bon nombre de ballets, la majoria per al teatre de Sant Petersburg.

Matteis, Guisseppe de; Marata, Gianni. Vicente Martín y Soler. València: Institució Alfons el Magnànim, 2001. (Col. Biografía; 32)

Ruiz Tarazona, Andrés. «Vicente Martín y Soler». A: Casares, Emilio (dir./coord.). Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana. Madrid: ICCMU-Iberautor Promociones Culturales, 2001.