La pantera imperial

Obra multidisciplinària ideada per Carles Santos (Vinarós, 1940-2017) amb la cooperació de l'escenògrafa Mariaelena Roqué (Tarragona, 1952). Amb música de Carles Santos i selecció de Johann Sebastian Bach, escenaris, vestuari i decoracions de Marialena Roqué, il·luminació de Samantha Lee, ajut de direcció de Montserrat Colomé, assessorament tècnic de Jordi Tarrida i producció del Teatre Lliure, del qual era resident Carles Santos en el moment de l'estrena.

La parella d'artistes Carles Santos i Marielena Roqué van posar en marxa el 1985 la Companyia Carles Santos, amb la qual, durant vint-i-cinc anys, van produir un llarg seguit d'obres escèniques: Arganchulla arganchulla gallac (1987), Tramuntana tremens (1989), La grenya de pascual picanya, assessor jurídic administratiu (1991), Asdrúbila (1992), L'esplèndida vergonya del fet mal fet (1995), Figasantos-fagotrop misatge al contestador, soparem a les nou (1996), La pantera imperial (1997), Ricardo i Elena (2000), Il barbiere di Siviglia (2000), L'adéu de Lucrecia Borja (2001), Sama samaruck suck suck (2002), Lisístrata (2003), El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2003), La meua filla sóc jo (2005), El fervor de la perseverança (2006) i Brossalobrossotdebrossat (2008). Totes les obres estan caracteritzades per una gran llibertat creativa, una alta dosi de trencament amb els esquemes propis del món escènic, una tendència a la sàtira i a la iconoclàstia i un reflex de les obsessions del músic que sovint en resulta un homenatge al minimalisme.

Aquest és el plantejament central de La pantera imperial, que combina música, moviment escènic i dansa amb un gran aparell visual tecnològicament molt ric. És una obra ideada el 1997 i estrenada amb la col·laboració de tres pianistes, el tenor de la companyia Antoni Comas —habitual en les produccions de la companyia—, un violinista, cinc actrius i els vint components del Cor Lieder Camera. L'obra va tenir un gran èxit de públic i de crítica en un llarg reguitzell de teatres: l'estrena tingué lloc al Mousonturm, Künstlerhaus de Frankfurt (30 maig 1997), i després passà al XIè Festival Castell de Peralada (13 agost); a la XVIIa Fira de Teatre al Carrer al Poliesportiu de Tàrrega (13 setembre) i al Teatre Lliure de Barcelona (26 setembre). Tot seguit féu gira per Espanya i Europa: Teatro Central de Sevilla (20 març 1998), Teatre Municipal La Farándula de Sabadell (28 març), Festival International Via, Théâtre du Manège de Maubeuge, (3 abril), Teatro Cervantes de Málaga dins les Jornadas de Arte Contemporáneo (8 juny), Tollwood de Munic (19 juny), Gymnase de Canteloube dins el XIIIè Festival International de Théâtre de Rue a Aurillac (19 agost ), King's Theatre en el marc de l'Edinburgh International Festival (28 agost), Stadsschouwburg de Bruges (22 octubre), Schouwburg d'Arnhem (23 octubre), Stadsschouwburg d'Àmsterdam (26 otubre), Utrech (1 novembre), EuroScene de Leipzig (12 novembre), Theaterzaal de Gant (19 novembre), Stasschouwburg de Haarlem (24 novembre), Stranmilis College Theatre del Belfast Festival (27 novembre), Hebbel Theater de Berlín (29 gener 1999), Centro di Ricerca per il Teatro (CRT) de Milà, (6 febrer), Ruhrfestspiele de Recklinghousen (2 maig), Gardens Arts Center del Brighton Festival (23 maig), Playhouse theatre del Salisbury Festival (25-V), Dancehouse Viva City de Manchester (29 maig), Warwick Arts Centre del Summer Festival of Arts Events de Coventry (2 juny), Theaterfestival de Ruhr (13 juny), Teatro Bretón de Logroño (8 agsot), II Festival Internacional de Teatro de Buenos Aires (setembre), IDDAC Théâtre de Gironde de Saint-Médard-en-Jalles (19 novembre), Scène Nationale de Martigues al Théâtre des Salins (3 desembre), Festival Escena Abierta al Teatro Principal de Burgos (21 gener 2000), Festival Internacional de Teatro de Londrina (maig), Festival ArtRock - Grand Théâtre de Saint Brieuc (9 juny), Théâtre Odeon de París (13 juny) i Teatro de Madrid (10 maig 2001). El 21 d'octubre del 2010 es va reestrenar a las Naves del Español (Matadero) de Madrid.

Santos torna una vegada més a una de les seves obsessions. És ben conegut que el pianista i compositor exercita tot sovint amb obres per a teclat de J. S. Bach, que considera un dels referents musical de la història, a l'altura de Shakespeare en el món del teatre. En conseqüència, dedica aquesta obra, denominada de manera tan irreverent, no a magnificar la figura del compositor d'Eisenach, sinó a explorar la seva música amb un devessall d'elements visuals, escènics, decoratius i d'acció que exalten la figura i l'obra del compositor prussià. Servint-se de vint-i-cinc bustos gegants de Bach, penjats i oscil·lants, i episodis musicals bachians, en especial la Passió segons Sant Mateu i la Fuga en la menor, reescrita per a piano per Franz Liszt, l'acció esbojarrada dóna lloc a una obra de 1 hora i 10 minuts de durada amb episodis de clara iconoclàstia, com curses de pianos, una pianola automatitzada —que més tard utilitzarà en la pel·lícula de Pere Portabella El silenci abans de Bach (2007)— i recursos expressius extrets del món del cant, que caricaturitza amb vocalitzacions estripades i moviments de dansa originals i inhabituals.