Inici | Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes

Mary d'Ous

Autor/s: Els Joglars
Local estrena: Teatre de l'Associació Cultural de Granollers
Data estrena: 2 desembre 1972
Redactor/a: Martí Romaní Picas

Descripció

Mary d'Ous és un espectacle de la companyia Els Joglars dirigit per Albert Boadella. Els assajos comencen el juny del 1972 en una masia prop de Pruit (Osona) i s'acaben a Barcelona a principi de desembre del mateix any. És el primer cop que el grup assaja lluny de Barcelona, en contacte directe amb la natura. El trasllat del procés creatiu de la ciutat al món rural representa l'inici d'un mètode de treball que acabarà sent definitiu. El punt de partida de l'obra és el «tema genèric de l'estructura de la música transposada al procés dramàtic», tal com s'especifica en el programa de mà. Es reprèn així el segon joc d'una obra anterior, El joc (1970), en què es treballaven repeticions en forma de cànon. La idea de l'espectacle sorgeix d'uns exercicis dels alumnes de Boadella a l'Institut del Teatre, que llavors dirigia Hermann Bonnín, en què es procurava donar forma dramàtica a diverses estructures musicals (fuga, cànon, contrapunt, variacions del tema, etc.). Josep M. Arrizabalaga, amb qui ja havien col·laborat a Cruel Ubris (1972), els assessora musicalment i els explica, des d'un punt de vista tècnic, els mecanismes de les estructures.

La peça és una successió d'escenes o jocs en què es tracten les relacions home-dona i les interrelacions de poder. En el procés, l'element escenògrafic dissenyat per Iago Pericot esdevé un actor més. L'objectiu és aconseguir la màxima eficàcia amb el mínim d'elements escènics. Per aquest motiu tant l'estructura cúbica de mecanotub que delimita l'espai com els objectes (sis tamborets, tela i cinta elàstiques) són polivalents i adquireixen múltiples significats. Val a dir que en l'espectacle anterior, Cruel Ubris, apareixien en escena més de dos-cents objectes, de manera que Mary d'Ous suposa un esforç de concreció i economia d'atrezzo.

Argument

L'obra està estructurada en un preludi, dos temes amb les seves variacions i una tercera part, un crescendo final. Després d'una introducció a partir de veus i sons vocals, la primera escena presenta les relacions domesticosentimentals de John i Mary. Les tres parelles de John i Mary repeteixen els mateixos gestos i sons en simultaneïtat i diacronia i, utilitzant la paròdia, hi van introduint matisos que en varien el significat. Apareix progressivament el segon tema, en què els personatges Súper i Semi caricaturitzen les relacions de poder. La censura fa canviar els noms originals, Íssimo i Vice, perquè fan referència indirecta al general Franco. En la tercera part, Els Joglars empren per primer cop el llenguatge simbòlic. Mitjançant una tela elàstica creen imatges (un cor que batega, un fetus) que suggereixen els efectes de les relacions de poder en les relacions de parella.

Significació

Amb Mary d'Ous Els Joglars evolucionen el seu estil amb un espectacle més sofisticat que s'articula com un concert musical. És la primera vegada que Boadella no fa d'actor i es dedica plenament a la direcció. També és el primer cop que la companyia topa amb la censura i que fa temporada a Madrid. La incorporació puntual a l'equip de Iago Pericot representa una innovació en els processos creatius d'Els Joglars, ja que abans no havien comptat amb una direcció escenogràfica. La celebració del dotzè aniversari de la companyia el 1974 al Teatre Capsa, en què es van presentar al llarg de tres mesos El joc, Cruel Ubris i Mary d'Ous, va permetre que el teatre d'Els Joglars arribés a un gran nombre d'espectadors i que es consolidés, per tant, la seva popularitat.

Mary d'Ous és un clar exemple de l'interès de Boadella pel ritme com a mitjà de comunicació, de les connexions entre teatre i música i de la voluntat constant de renovació i experimentació del grup. La presència de la paraula és mínima i s'utilitza de manera musical i rítmica, funció que reforcen el cant, els sons vocals i l'ús d'onomatopeies que subratllen l'acció. De fet, només s'usen set mots: «Mary», «John», «Súper», «Semi», «Subse», «estructura» i «no». La repetició insistent d'aquests mots els altera i en distorsiona el sentit; amb cada variació en la entonació signifiquen una cosa diferent, de manera que el significant és sentit. Per tant, Mary d'Ous, tot i evolucionar en la introducció de la veu que havia començat amb El Joc, suposa un qüestionament del valor de la paraula com a via de comunicació per antonomàsia i converteix la música en millor aliada del teatre que la literatura. L'èxit de Mary d'Ous posa de manifest el triomf de les dramatúrgies de base no textual i el bandejament de la figura convencional de l'autor dramàtic al llarg dels anys setenta i vuitanta. Malgrat el rebuig de Boadella al teatre tradicional, les seves creacions posteriors significaran l'assumpció progressiva de l'etiqueta d'autor dramàtic; d'aquesta manera els textos dels espectacles apareixeran publicats.

Tot i la bona rebuda de la crítica, l'entrada als circuits internacionals i el contracte de quatre anys amb la prestigiosa agència de representació Oria, de Milà, Boadella decideix abandonar el camí iniciat amb Mary d'Ous. Rebutja l'abstracció formal en considerar que l'obra era «pasturatge important per l'esnobisme i la moda» del moment. En conseqüència, en el següent espectacle, Àlies Serrallonga (1974), Boadella aposta per un teatre popular que arribi al públic general i introdueix el text, la línia argumental i un personatge protagonista.

Representacions i premis

Estrena: Teatre de l'Associació Cultural de Granollers (Granollers), 2 desembre 1972. Direcció d'Albert Boadella. Escenografia de Iago Pericot i vestuari de Fabià Puigserver. Repartiment: Glòria Rognoni, Ferran Rañé, Marta Català, Andreu Solsona/ Víctor M. de la Hidalga, Jaume Sorribas, Lluïsa Hurtado. Es va representar fins el 3 de juliol del 1974. Es van fer un total de 217 funcions. L'espectacle es va poder veure a Barcelona i Madrid, però també a Alemanya (Berlín), França (Bordeaux, La Rochelle) i Itàlia (Liorna, Milà, Parma, Spoleto, Torí, Verona, Viterbo).

Premis: Premi Crítica Serra d'Or (1973) i «Fotogramas de Plata» a la millor interpretació teatral (1973).

Bibliografia

Abellan, Joan. «Reproches y seducciones». A: Els Joglars: Vint-i-cinc anys i un dia. Madrid: Centro de Documentación Teatral, 1987, p. 51-59. (Cuadernos El Público; 29) <http://teatro.es/estrenos-teatro/mary-d-ous-10457/documentos-on-line/revistas#prettyPhoto/1>

Abellan, Joan. Els Joglars: Espais. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2002.

Abellan, Joan. La dramatúrgia escrita de la companyia Els Joglars Anàlisi dels textos produïts per als espectacles creats en el període 1970-2000 (d'El Joc a Daaalí). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana, 2008. Tesi doctoral dirigida per Carles Batlle. <http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4839/jam1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y>

Ayesa, Guillermo. Joglars, una historia. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1978.

Bayón, Miquel. «Titirituals». A: Els Joglars: Vint-i-cinc anys i un dia. Madrid: Centro de Documentación Teatral, 1987, p. 67-68 (Cuadernos El Público; 29)

Boadella, Albert. Memorias de un bufón. Madrid: Espasa Calpe, 2001.

Boix Angelats, Jaume. «La carrera internacional de Els Joglars», dins Els Joglars: Vint-i-cinc anys i un dia. Madrid: Centro de Documentación Teatral, 1987, p. 45-49 (Cuadernos El Público; 29)

Castells, Francesc. «Els Joglars: Vida i obres». A: Boadella, Albert. M-7 Catalònia i Operació Ubú. Edició a cura de Francesc Castells. Barcelona: Ed. 62, 1985, p. 259-313. (Cara i creu; 46)

Cornago, Óscar. La Vanguardia teatral en España (1965-1975): Del ritual al juego. Madrid: Visor, 1999.

Corral, Anna. Música y dramaturgia: Dramaturgia musical y escenográfica en Els Joglars. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Francesa i Romànica, 2009. Tesi doctoral dirigida per Julio Murillo Puyal.

Corral, Anna. «Els Joglars: "Un allegro giocoso ma sostenuto e molto espressivo"». Insula: Revista de Letras y Ciencias humanas, núm. 733 (2011), p. 2-6.

Corral, Anna (coord.) «El teatro de la verdad suprema»: Els Joglars, medio siglo de vida» [monogràfic]. Insula: Revista de Letras y Ciencias humanas, núm. 733 (2011).

Gallén, Enric. «Autors, premis renovació dramàtica i teatre independent (1963-1975)». A: Gallén, Enric; Gibert, Miquel M., Josep M. Benet i Jornet i la fidelitat al teatre de text. Vic: Eumo: Departament de Filologia Catalana, Secció Literatura, Universitat de Barcelona, 2011, p. 11- 33.

Herreras, Enrique. Los Diez mandamientos de la ley de Els Joglars: Reflexión litúrgico-estético-política sobre cuarenta años de gran teatro y prodigiosos escándalos. Alzira: Algar. 2005.

Joglars, Els. La guerra de los 40 años. Madrid: Espasa Calpe, 2001.

Melendres, Jaume. «Mary d’Ous: Un punt d’inflexió». Estudis Escènics, núm. 22 (1983), p. 39-53.

Pérez de Olaguer, Gonzalo. «Crònica d’una història polèmica». A: Els Joglars: Vint-i-cinc anys i un dia. Madrid: Centro de Documentación Teatral, 1987, p. 25-35. (Cuadernos El Público; 29). <http://teatro.es/estrenos-teatro/mary-d-ous-10457/documentos-on-line/revistas#prettyPhoto/0>

Pericot, Iago. «Espai-contingut, espai-continent». A: Els Joglars: Vint-i-cinc anys i un dia. Madrid: Centro de Documentación Teatral, 1987, p. 61-66. (Cuadernos El Público; 29)

Racionero, Lluís; Bartomeus, Anton. Mester de juglaría: Els Joglars, 25 años. Trad. Isabel Torres. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura: Península, 1987.

Rognoni, Glòria. «Viatge iniciàtic a la utopia». A: Els Joglars: Vint-i-cinc anys i un dia. Madrid: Centro de Documentación Teatral, 1987, p. 15-23. (Cuadernos El Público; 29)

Sánchez Arnosi, Milagros (ed.). «Introducción». A: Boadella, Albert. Ubú president o Los últimos días de Pompeya / La increíble historia del Dr. Floit & Mr. Pla / Daaalí. Madrid: Cátedra, 2006, p. 11-74. (Letras Hispánicas; 584)

Santos de Oliveira, Rogério. El proceso creativo teatral: Conceptualización y análisis a través de su aplicación a la obra de Albert Boadella y Els Joglars. Alcalá de Henares: Universidad de Alcalá, Facultad de Filosofía y Letras, Departamento de Filología, 2010. Tesi doctoral dirigida per Manuel Pérez Jiménez.

Saumell, Mercè. Teatre contemporani de dramatúrgia visual a Catalunya: 1960-1992: Aportacions formals, connexions amb el panorama internacional. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana, Facultat de Lletres, 2007. Tesi doctoral dirigida per Ricard Salvat.

Enllaços

Web d'Els Joglars: <http://www.elsjoglars.com/index.php>

IEls Joglars a encoclopèdia.cat: <http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0034717.xml>

Fitxa de l'espectacle al Centro de Documentación Teatral: <http://teatro.es/estrenos-teatro/mary-d-ous-10457>

Fitxa d'Els Joglars al Centro de Documentación Teatral: <http://teatro.es/guiarte/els-joglars-1064>

Fitxa d’Albert Boadella al Centro de Documentación Teatral: <http://teatro.es/profesionales/albert-boadella-866>

Cronologia del teatre català (1943-2008): <http://bibliotecavirtual.diba.cat/documents/10934/4027651/adjunt1.pdf>

Fragment breu de l’espectacle: <https://www.youtube.com/watch?v=3wfNUE9yMhI>

Esbós escenogràfic de Iago Pericot, al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques: <http://colleccions.cdmae.cat/catalog/bdam:247553>

Cartell de l’obra, al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques: <http://colleccions.cdmae.cat/catalog/bdam:201695>

Fotografies de l’espectacle de Pau Barceló, al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques: <http://colleccions.cdmae.cat/catalog/bdam:265606>

Entrevista a Albert Boadella l’any 1973 a La Vanguardia: <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1973/02/24/pagina-51/34261521/pdf.html>

Reportatge de TVE sobre el treball de la companyia a la masia de Pruït: <https://www.youtube.com/watch?v=3drNfzcsRCU>

Crítica de Gonzalo Pérez de Olaguer a Yorick: <http://teatro.es/estrenos-teatro/mary-d-ous-10457/documentos-on-line/revistas#prettyPhoto/2>