Miquel Moragas

Escenògraf

Neix a Barcelona el 1842. El 1859 entrà al taller de Josep Planella al Teatre Principal, on va aprendre de Joan Alarma, avi de l'escenògraf Salvador Alarma i encarregat del taller, i a disset anys ja n'era oficial major.

El 1865, juntament amb Planella, serà testimoni de la primera gran dècada del teatre català al Romea, al voltant de la gran personalitat de Frederic Soler Pitarra, i realitza títols com La creu de la masia, El ferrer de tall i La filla del marxant. El 1874 abandonà el taller de Planella i començà a treballar pel seu compte i a col·laborar amb Soler i Rovirosa.

El 1881 s'associà amb Fèlix Urgellès, pintor de cavallet que ja havia fet alguna incursió en el món de l'escenografia. Junts van compartir taller i treball per a molts teatres: Buen Retiro, Espanyol, Liceu, Romea, Principal, Gayarre, Eldorado, Sala Mercè, Teatre Líric Català, etc., amb especial dedicació a obres del repertori català, revistes musicals i sarsueles. Destaquen els seus treballs per a obres com Sota terra, La cova dels orbs i Joan Blanques, les revistes El País de l'Olla i El Rellotge de Lucerna i la sarsuela La creu blanca. A poc a poc, Moragas va anar inclinant-se cada vegada amb més fortuna a la pintura de teixits i, al costat d'Urgellès, realitzà nombrosos telons de boca de teatres catalans, com el Tívoli, Espanyol, Romea, Principal, Eldorado i Liceu, entre d'altres, a Barcelona, ​​i també els realitzats per a teatres de Terrassa, Olot i Reus. En 1888 van dur a terme la instal·lació del Panorama de Montserrat, a l'entrada del recinte de l'Exposició Universal.

El 1889 Moragas abandonà la societat amb Urgellès i s'associà amb el seu nebot, Salvador Alarma, que fins aquest moment s'havia estat formant al taller de Soler i Rovirosa. Junts es van compenetrar de tal manera que «van arribar a formar una sola ànima», segons testimoni de Josep Morató, i van dur a terme les escenografies de les principals obres dels escriptors catalans postromàntics, en què també van treballar altres escenògrafs. Destaquen obres com Magdalena, Les monges de Sant Aymann, Els tres tambors, Mar i Cel, Terra baixa, El comte Arnau, La presó de Lleida, Gal·la Placídia, Canigó i les òperes wagnerianes Lohengrin i Parsifal, entre d'altres. Progressivament, Moragas va deixar les regnes del seu taller a Alarma, que va assumir de mica en mica la totalitat dels encàrrecs, tot i que fins al seu decés signaren conjuntament les produccions.

Artista típicament barceloní àmpliament relacionat amb els tallers de l'Embut, Baldufa i El Gavilan, es va dedicar també, sempre al costat del seu nebot, a la decoració d'interiors. Destaquen, entre d'altres, la decoració del Teatre Poliorama (1906) i la del cinema Saló Doré (1908), la del desaparegut cafè La Luna (1909) i la de la botiga de mobiliari de bany de Francisco Sangrà (1910), inspirada en l'estil secessionista vienès, etc. Aquestes darreres van guanyar el concurs anual d'edificis artístics.

Va morir a Barcelona el 12 de juliol del 1916.

Pintor, escenògraf i decorador, formà part de l'elenc d'escenògrafs més destacats del seu moment, treballant en els principals espectacles del teatre català i realitzant nombrosos telons de boca, i gairebé sempre va exercir la seva feina en col·laboració. Juntament amb Urgellès, es van especialitzar en trucatges de gran efecte, en alguns dels quals es valgueren ja de la projecció cinematogràfica. Va ser un escenògraf que va saber adaptar-se a les noves tendències que s'imposaven. Del neoclassicisme del seu mestre Josep Planella va evolucionar cap al llenguatge romàntic i posteriorment cap al de l'escola realista, gràcies a la influència d'escenògrafs com Francesc Pla, Francesc Soler i Rovirosa i Joan Ballester. Els seus treballs a partir del 1865, quan treballà per les obres de Pitarra al Romea, el van convertir en un dels el més acurats dissenyadors de paisatges i d'interiors catalans d'escola realista, juntament amb Vilomara, una mica més tard. Se'n pot dir, segons Morató i Grau, que «el pintor i l'escenògraf es compenetraven de tal manera que romanien inseparables. Mai no s'hauria pogut dir que un decorat que dugués el seu nom semblés un quadre; mai no s'hauria imaginat per un estudi seu, un marc millor que el d'un escenari». Raimon Casellas, sempre que parlava de Miquel Moragas, el solia anomenar «el més jove dels nostres escenògrafs» per la seva jovialitat, el seu tarannà ingenu i el seu cor gegant, que van fer que fos un dels més estimats entre els seus col·legues contemporanis.

(Selecció)

1865. La creu de la masia. Frederic Soler i Manuel Lasarte. Teatre Romea. Teatre Català. Barcelona.

1865. Lo ferrer de tall. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català. Barcelona.

1865. La filla del marxant. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català. Barcelona.

1881. L'anada a Montserrat. Eduard Aules i Albert Llanas. Teatre Novetats. Barcelona.

1882. La redoma encantada. Juan Eugenio Hartzenbusch. Teatre Espanyol. Barcelona.

1882. Sota terra. Frederic Soler. Teatre Espanyol. Barcelona.

1881. La cova dels orbs. Francesc de Paula Sànchez i Gavagnach. Teatre del Circ. Barcelona.

1883. La tempestad. Miguel Ramos Carrión. Teatre Circ Barcelonès. Barcelona.

1883. La espada de satanás. Cristóbal Oudrid. Teatre Espanyol. Barcelona.

1885. Sota terra. Frederic Soler. Teatre Espanyol. Barcelona.

1885. El Conde de Cabra y el genio de la riqueza. Teatre Espanyol. Barcelona.

1886. El reloj de Lucerna. Marcos Zapata. Teatre Espanyol. Barcelona.

1887. Las mil y una noches. Teatre Tívoli. Barcelona.

1889. Judas de Kerioth. Frederic Soler. Teatre Romea. Barcelona.

1889. El plato del dia. Teatre Eldorado. Barcelona.

1891. La Magdalena. Antoni Ferrer i Codina. Teatre Novetats. Barcelona.

1895. Les monges de Sant Ayman. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona.

1906. Els tres tambors. Adrià Gual. Teatre Principal. Espectáculos y Audiciones Graner. Barcelona.

1894. Jesus de Nazaret. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona.

1894. La Pescateria. A. Mirabent i M. Mestres. Teatre Novetats. Barcelona.

1897. Nuestra Señora de París. Roland Petit. Teatre Novetats. Barcelona.

1898. El maestro de armas. Francisco de la Calle. Teatre Novetats. Barcelona.

1899. Cuento de hadas. Teatre Tívoli. Barcelona.

1903. Edip Rei. Sòfocles. Adrià Gual. Teatre Novetats. Agrupació Teatre Íntim. Barcelona.

1905. La Mare de Déu quan era xiqueta. Josep Carner. Sala Marcè. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1905. La dona d'aigua. Miquel Costa i Llobera. Sala Marcè. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1905. El mal rabadà (escenes de Nadal). Josep Carner. Sala Marcè. Barcelona. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1906. A la voreta del mar. Sala Mercè. Barcelona. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1906. La cova de les serps. Josep Carner. Sala Marcè. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1906. La resurrecció de Llàtzer. Josep Carner. Sala Marcè. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1906. El bon escarceller. Manuel Montoliu. Sala Marcè. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1906. La pastoreta. Manuel Montoliu. Sala Marcè. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1906. La fada de la font. Manuel Montoliu. Sala Marcè. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1906. Jesús és nat. Rafael Nogueras i Oller. Sala Marcè. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1906. La presó de Lleida. Teatre Principal. Espectacles i Audicions Graner. Barcelona.

1908. El somni d'una nit d'estiu. William Shakespeare. Adrià Gual. Teatre Català. Barcelona.

1912. El campanar de Palma. Frederic Soler. Teatre Català. Barcelona.

1913. Parsifal. Richard Wagner. Teatre Liceu. Barcelona.

Bertran, Marc Jesús. El Gran teatre del Liceu de Barcelona: 1837-1930. Barcelona: Institut Gràfic Oliva de Vilanova, 1931, p. 325-326.

Bravo, Isidre. L'escenografia catalana. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986, p. 83.

Minguet, Joan. «La Sala Mercè de Lluís Graner (1904-1908: un epígon del Modernisme?)». D'Art, núm. 14 (1988), p. 99-117.

Morató i Grau, Josep. «Miquel Moragas. Pintor escenògraf». La Veu de Catalunya. Pàgina artística Barcelona, núm. 344 (12 juliol 1916).

Morató i Grau, Josep. «L'oncle Moragas és mort». Ilustració catalana periódich desenal, artístich, literari i científich, núm. 685 (23 juliol 1916), p. 421-424.

Ribera, Jordi. «L'escenografia durant el Modernisme». A: El Modernisme. Vol. IV. Barcelona: L'Isard, 2003, p. 211-232.

Ràfols, Josep Francesc. Diccionari Ràfols: de artistas de Catalunya y Baleares, compendio siglo XX. Vol. 2. Barcelona: Art Network, 1998, p. 790.

Miquel Moragas al CDMAE

Miquel Moragas a la Viquipèdia

Miquel Moragas a enciclopèdia.cat