Oleguer Junyent

Escenògraf

Va néixer a Barcelona, en una casa del carrer del Rec, del barri del Born. Fill de Francesc Junyent i de Francisca Sans. El seu avi, Sebastià Junyent i Comes va ser el cèlebre espardenyer del Born, fundador de la Societat del Born, que s'encarregaria d'organitzar els carnavals barcelonins des del 1859 fins al 1873. Era el petit de tres germans, el major dels quals va ser el cèlebre pintor i crític d'art Sebastià Junyent.

Inicialment, Oleguer Junyent volia ser pintor com el seu germà, però la seva família no li ho va permetre i optà per dedicar-se a l'escenografia, ja que des de l'aprenentatge es cobrava un sou. Molt aviat entrà com a aprenent al taller de Fèlix Urgellès, en el qual treballava durant tot el dia, i en acabar la jornada acudia a les classes de Llotja, on va ingressar en el curs 1889-1890 i va romandre fins al curs 1894-1895. Posteriorment va entrar al taller de Moragas i Alarma i uns mesos després al del gran mestre Francesc Soler i Rovirosa, on aviat es va convertir en cap dels operaris. La seva primera oportunitat com a escenògraf li va venir el 1898, quan Soler el va recomanar per executar una escenografia per a l'obra Blancaflor, d'Adrià Gual, al Teatre Líric. Amb els diners que guanyà va emprendre un viatge de tres mesos per Espanya, captant nombroses vistes que posteriorment va exhibir a la sala d'exposicions del diari La Vanguardia.

Va completar la formació amb una estada a París, on anà el 1899. Allà va treballar al costat d'Eugène Carpezat, director del taller d'escenografia de l'Òpera de Paris, i a les nits acudia a l'Acadèmia Julien. De viatge per Itàlia, el 1901, va rebre un telegrama en el qual se'l convocava a participar en un concurs d'escenografia wagneriana, que va guanyar amb dos projectes per a El capvespre dels déus, en companyia d'Urgellès. Part del premi consistia en un viatge a Bayreuth. Va quedar tan fascinat per la ciutat meca del wagnerianisme que va emprendre un viatge per Alemanya seguint la ruta de la tetralogia wagneriana, i els paisatges i arquitectures els va plasmar en centenars de dibuixos.

En tornar a Barcelona va realitzar l'escenografia del segon acte de Cristoforo Colombo per al Liceu (1902), i a partir d'aquest moment la seva col·laboració amb aquest teatre serà contínua al llarg de tota la carrera, fins al 1933, quan va realitzar la seva última escenografia, per a El amor brujo, de Falla. Les seves col·laboracions més destacades per a aquest teatre són Louïse, Thaïs, Els Mestres Cantaires de Nuremberg, Faust, Tannhäusser, El vaixell fantasma, L'or del Rin i Parsifal.

Aquesta tasca d'escenògraf del Liceu l'alternarà amb altres treballs d'escenografia per a les més prestigioses companyies i empreses del modernisme i el noucentisme, com el Teatre Íntim d'Adrià Gual (El barber de Sevilla, La Margarideta, Mestre Olaguer, etc.), els Espectacles i Audicions Graner (El Comte Arnau, La presó de Lleida, La Santa Espina), la Nova Empresa de Teatre Català (Gal·la Placídia), el Sindicat d'Autors Dramàtics Catalans (Nausica, L'estiuet de Sant Martí, etc.), les companyies d'Enric Borràs i Josep Santpere (Indíbil i Mandoni), el Teatre de la Naturalesa (La Viola d'Or, Maruxa, etc.) i el Teatre d'Art de Gregorio Martínez Serra (El Miracle de Nadal, El Regne de Déu).

El 1913 dirigeix ​​la restauració i decoració del Teatre Novetats, tasca que repetirà el 1918 amb el Teatre Tívoli. El 1929 va presentar al Casino de París una escenografia basada en el Poble Espanyol de Montjuïc, i va realitzar nombrosos diorames sobre la història i la geografia de l'Estat per a l'Exposició Internacional.

Quan va abandonar l'escenografia, el 1933, es va enfocar en la pintura de cavallet, la seva gran passió, amb preferència del paisatge rural i urbà, exposant amb regularitat en les principals sales de la ciutat.

També va ser un destacat decorador. Són coneguts els seus treballs al Cercle del Liceu, en el qual va dur a terme la concepció del disseny de les espectaculars vidrieres que representen escenes de la tetralogia wagneriana, o les pintures murals de la casa Burés, entre altres mansions senyorials barcelonines que li confiaren la decoració dels salons. Al seu torn destaquen els seus treballs com a il·lustrador en revistes com Hispania, L'Esquella de la Torratxa, Forma, etc., així com de llibres, com Nits de Barcelona, ​​La venjança catalana o el cèlebre Roda el món i torna al Born, relat autobiogràfic en què narrà el viatge que va fer al voltant del món el 1908 al costat de Marià Recolons. Va ser un viatger incansable i també un fervent col·leccionista; destaca principalment la seva col·lecció d'arquetes, avui dispersa. També va tenir un paper molt important en l'organització de diversos esdeveniments culturals i artístics, com l'Exposició Internacional del 1929 o diversos balls de màscares, el disseny de carrosses per a les rues de carnaval, etc. Va tenir càrrecs en diferents institucions, com ara la Junta de Museus de Barcelona, ​​el Cercle Artístic de Barcelona, ​​etc.

Oleguer Junyent va morir el 8 de març del 1956.

Va ser una de les principals figures de l'escola realista catalana, innovador tant en l'aspecte temàtic dels decorats com en les tècniques teatrals. El seu realisme va evolucionar des del primer moment del més pur detallisme cap a concepcions més lliures i poètiques. Revisarà els antics valors escenogràfics del color, la línia i la composició, sotmesos fins llavors a preocupacions il·lustratives. De les lliçons cromàtiques dels simbolistes i els fauves extraurà una utilització no sempre realista del color, vinculada a la creació tonal d'una atmosfera poètica, més que a una reproducció fotogràfica del món exterior. Les seves línies, sempre proporcionades, mai no són excessivament detallistes i desapareixen sovint en les taques de color contundents, evocadores de textures i volums no explicitats. El resultat són formes realistes que, alhora estilitzades i robustes, assoleixen una força plàstica i un suggeriment líric que no és gens habitual. Pel que fa a la composició de masses, Junyent es caracteritza per la contenció i la sobrietat.

Els seus anys com a professional de l'escenografia van ser els de gran esplendor del Teatre del Liceu. Isidre Bravo lloa la seva «poderosa capacitat de síntesi entre la solidesa de les construccions escenogràfiques i la subtilitat de les seves lliures estilitzacions, pel que fa al dibuix de detalls realistes i l'ús del color, i entre la densitat climàtica que aconsegueix i l'escassetat d'elements que utilitza».

Per a Joan Sacs i Folch i Torres, Junyent va ser el darrer gran representant de l'escola d'escenografia catalana i, en deixar l'any 1933 el món escenogràfic, aquesta escola va trigar més de vint-i-cinc anys a refer-se.

30 gener 1899. Blancaflor. Adrià Gual. Teatre Líric. Teatre Íntim d’Adrià Gual

16 novembre 1901. El ocaso de los dioses. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu.

15 novembre 1902. Cristoforo Colombo. Luigi Illica. Gran Teatre del Liceu.

09 novembre 1903. El barber de Sevilla. Pierre-Augustin de Beaumarchais. Teatre de les Arts. Teatre Íntim.

16 novembre 1903. La Margarideta. Johann Wolfgang (von) Goethe. Teatre de les Arts. Teatre Íntim.

14 desembre 1903. L'ordinari Henschel. Gerhart Hauptmann. Teatre de les Arts. Teatre Íntim.

17 gener 1904. Mestre Olaguer. Àngel Guimerà. Teatre de les Arts. Teatre Íntim.

03 febrer 1904. Los teixidors de Silesia. Gerhart Hauptmann. Teatre de les Arts. Teatre Íntim.

03 abril 1904. Louise. Gustave Charpentier. Gran Teatre del Liceu

19 gener 1905. Els mestres cantors de Nuremberg. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu

22 febrer 1905. Thaïs. Jules Massenet. Gran Teatre del Liceu

04 maig 1905 Filemon y Baucis. Charles Gounod. Teatre Eldorado (Barcelona).

06 maig 1905 Djamileh. Georges Bizet. Teatre Eldorado (Barcelona).

12 octubre 1905. El Comte l’Arnau. Josep Carner. Teatre Principal. Espectacles i Audicions Graner

27 octubre 1905. La matinada. Adrià Gual. Teatre Principal. Espectacles i Audicions Graner

06 desembre 1905. Faust. Jules Barbier y Michel Carré. Gran Teatre del Liceu

23 desembre 1905. La Nit de Nadal. Francesc Casas i Amigó. Teatre Principal. Espectacles i Audicions Graner

14 març 1906. La presó de Lleida. Adrià Gual. Teatre Principal. Espectacles i Audicions Graner

14 abril 1906. Fra Garí. Xavier Viura. Teatre Principal. Espectacles i Audicions Graner

19 gener 1907. La Santa Espina. Àngel Guimerà. Teatre Principal. Espectacles i Audicions Graner

30 març 1907. Ton i Guida. Adelaida Wette. Teatre Principal. Espectacles i Audicions Graner

01 gener 1908. Tannhäuser. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu

25 maig 1909. Gala Placidia. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Nova Empresa del Teatre Català

12 març 1910 Juventud de Príncipe. Wilhelm Meyer Förster. Teatro de la Comedia (Madrid). Compañía del Teatro de la Comedia de Madrid.

27 març 1910. El barco fantasma. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu

19 abril 1911. El oro del Rin. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu

09 març 1912. L’estiuet de Sant Martí. Apel.les Mestres. Teatre Eldorado. Sindicat d’autors dramàtics catalans

06 abril 1912. Nausicaa. Joan Maragall. Teatre Eldorado. Sindicat d’autors dramàtics catalans

21 desembre 1912. Romeo y Julieta. William Shakespeare. Teatre Novetats

31 desembre 1913. Parsifal. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu

28 febrer 1914. Pàtria. Josep Pous i Pagès. Teatre Espanyol.

30 agost 1914. La viola d’or. Apeles Mestres. Teatre de la Natura

11 juliol 1915. La Arlesiana. Alphonse Daudet. Teatre de la Natura

15 octubre 1915. Maruxa. Amadeo Vives. Teatre de la Natura

31 desembre 1915. El reino de Dios. Gregorio Martinez Sierra. Teatre Novetats. Teatro de arte de Gregorio Martínez Sierra.

28 octubre 1916 Don Juan Tenorio. José Zorrilla. Teatro Eslava. Madrid. Teatro de arte de Gregorio Martínez Sierra.

21 desembre 1916 Navidad. Gregorio Martínez Sierra. Teatro Eslava. Madrid. Teatro de arte de Gregorio Martínez Sierra

12 maig 1917. L'Auca del Senyor Esteve. Santiago Rusiñol. Teatre Victòria. Companyia de Josep Santpere.

30 juny 1917 La adúltera penitente. Gregorio Martínez Sierra. Teatro Novedades (Barcelona). Teatro de Arte de Gregorio Martínez Sierra.

16 octubre 1917. Damià Rocabruna el Bandoler. José Pous  i Pagès. Teatre Romea

18 octubre 1917 Gente bien. Santiago Rusiñol. Teatre Novetats. Companyia d’Enric Borràs.

24 octubre 1917 Les flors de maig. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.

13 desembre 1917. Indíbil i Mandoni. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Companyia d’Enric Borràs.

30 gener 1918. La llama. Gregorio Martínez Sierra. Teatro Victoria Eugenia (Sant Sebastià). Gran compañía de ópera italiana.

18 octubre 1919 Mârouf, savetier du Caire. Henri Rabaud. Teatre Tívoli

27 novembre 1919 Ivan el Terrible. Raoul Gunsbourg. Gran Teatre del Liceu

22 desembre 1920 Montmartre. Pierre Frondraie. Teatre Novetats.

21 octubre 1928 Le village espagnol. José Padilla. Casino de Paris. Companyia de María Benítez.

14 febrer 1932 Le pauvre Matelot. Darius Milhaud. Palau de la Música Catalana.

23 novembre 1933. La vida breve. Manuel de Falla. Gran Teatre del Liceu

Roda'l mon y torna al Born. Barcelona: Ilustració Catalana, 1910.

Viaje de un escenógrafo a Egipto. Barcelona: Unión Ed. Hispano americana, 1920?.

Mallorca. Fotografías de la Illa Daurada repicoladas por Olegario Junyent. Barcelona: Librería Española, 1950.

Beltrán, Clara. Oleguer Junyent i Sans, pintor-escenógrafo. Entre la tradición y la modernidad (1899-1936).Tesi Doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2020.

Beltrán, Clara. «Un episodio de la conquista de América en la Exposición Internacional de Barcelona (1929): el cuadro histórico de Oleguer Junyent». En: Ciurans, E.; Peist, N. (eds.). La dimensió escènica de la ciutat moderna. Les condicions de l’oblit i el reconeixement.  Barcelona: Universitat de Barcelona, 2019, p. 241-263. (Singularitats)

Beltrán, Clara; Cuenca, Cèlia. «Presentando España en el Mundo: los dioramas del Pueblo Español en la Exposición Internacional de Barcelona (1929)». A: Quintana, Àngel; Pons, Jordi (eds.). La dona visible. Presències de la feminitat a la pantalla (1895-2020). Girona: Fundació Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol, Ajuntament de Girona, 2020, p. 219-240.

Bertran, Marc Jesús. El Gran teatre del Liceu de Barcelona: 1837-1930. Barcelona: Institut Gràfic Oliva de Vilanova, 1931, p. 334.

Bravo, Isidre; Graells, Jordi. Esbossos i teatrins. Adquisicions escenogràfiques del Museu de les Arts de l'Espectacle, 1983-1984. Barcelona: Diputació de Barcelona, Institut del Teatre, 1985, p. 18-19.

Bravo, Isidre. Cinc escenògrafs catalans. Francesc Soler i Rovirosa, Fèlix Urgellés, Maurici Vilomara, Salvador Alarma, Oleguer Junyent. Barcelona: Diputació de Barcelona, Institut del Teatre, 1985, p. 10-11.

Bravo, Isidre; Graells, Jordi. Teatrí de l'escenografia d'Oleguer Junyent (any 1917) per a l'acte tercer, quadre primer de L'Auca del senyor Esteve. Barcelona: Diputació de Barcelona, Institut del Teatre, 1986.

Bravo, Isidre. L'escenografia catalana. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986, p. 84-85.

Cassañes, M.A. Hojas de arte. Monografías de artistas contemporáneos. Barcelona: Mons Floris, 1944.

Miralles, Francesc. Oleguer Junyent. Barcelona: Cetir Centre Mèdic, 1994.

Planes, Josep Maria. Nits de Barcelona. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1931. 

Ràfols, Josep Francesc. Diccionari Ràfols: de artistas de Catalunya y Baleares, compendio siglo XX. Vol. II. Barcelona: Art Network, 1998, p. 605-606.

Ribera, Jordi. «L'escenografia durant el Modernisme». A: El Modernisme. Vol. IV. Barcelona: L'Isard, 2003, p. 222-229.

La Venjança catalana. Barcelona: Edicions de la Llibreria Catalònia, 1932.

Oleguer Junyent: exposición: catálogo. Barcelona: Junta de Museos de Barcelona, 1961.

«Los Nostres pintors de teatre: Olaguer Junyent y Maurici Vilumara». Ilustració catalana periódich desenal, artístich, literari i científich Barcelona, núm. 166 (5 agost 1906), p. 486-487

vv.aa. Oleguer Junyent: coleccionista i fotògraf. Roda el món i torna al Born. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2017.

Oleguer Junyent a la Viquipèdia: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Oleguer_Junyent_i_Sans>

Oleguer Junyent a enciclopèdia.cat: <http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0035131.xml>