Maurici Vilomara i Virgili

Escenògraf

Va néixer el 1848, en el si d'una família burgesa vinculada al món de la indústria tèxtil, resident al carrer Morera del barri barceloní de Ciutat Vella. La seva afició pel dibuix va començar a l'escola, i tot i que la vinculació familiar al món artístic era escassa, no va trobar traves a l'hora de dedicar-se a la professió d'escenògraf. Es va formar a la Llotja (1862-1865), tenint com a professors a Martí Alsina, Lluís Rigalt i els germans Vallmitjana, entre d'altres, on va demostrar grans dots en les matèries de dibuix i anatomia pictòrica. Va completar la seva formació freqüentant els tallers de Cagé i Francesc Pla, al Liceu, de Marià Carreras, a l’Odeon i de Joan Ballester i Francesc Soler i Rovirosa, al Principal. I com ell mateix deia: anant molt al teatre i veient les obres dels grans escenògrafs estrangers.

El seu primer acostament al món de l’escenografia a nivell pràctic va tenir lloc al gènere de la sarsuela, amb les obres Los magyares (1860) i El caudillo de Baza (1863), entre d’altres, en les que va col·laborar amb Ballester i Soler i Rovirosa. A partir d’aquest moment es va convertir en oficial del taller i va participar en tots els èxits que van portar a terme, com ara Gli Ugonotti (1865), Semiramide (1866), L'Africana (1866), L'Ebrea (1867) i Dinorah (1868). En morir Ballester el 1868, Carreras es va quedar com a cap de taller, i encara que Vilomara col·laborava en tots els projectes, el seu treball es va veure silenciat, ja que Carreras signava totes les decoracions com a pròpies, cosa que sempre va lamentar Vilomara.

El 1869 va col·laborar com a deixeble de Soler i Rovirosa al muntatge de La Passió i mort del nostre Senyor Jesucrist, al Liceu, i el 1870 a l’estrena de l'òpera de Verdi Don Carlo. El 1875 va signar la seva primera escenografia per a l’òpera Mignon, al Liceu. Aquest mateix any va marxar a Madrid per ajudar a Francesc Pla amb l'escenografia de La volta al món, que es va estrenar al Teatre Principal. La col·laboració amb Pla li va permetre aprendre la utilització dels recursos cromàtics, ja que treballava al costat d’un dels millors coloristes en el seu gènere.

El 1877 es va estrenar al Liceu l'òpera Aida de Verdi, i l’escenografia de Vilomara va rebre molt bones crítiques pel seu verisme. Per aquells anys va començar a retratar territoris i paisatges catalans que l'inspiraran a les seves escenografies posteriors, i també va realitzar diverses escenografies de repertori.

El 1880 va marxar a l'Havana i a Nova York al costat de l'empresari Bernis, Soler Rovirosa i Ricard Moragas, on va col·laborar en el muntatge de Castles in Spain (1881), recull de diverses comèdies de màgia. A causa de l'èxit assolit es va quedar uns mesos treballant per l'empresa a New Gardens.

A partir del 1882 inicià la seva etapa més fructífera de col·laboracions al Liceu, amb òperes del repertori italià, francès, alemany, rus i català (Carme, Orfeu i Eurídice, Tannhäuser, Samsó i Dalila, etc.). Des del 1891 i fins al 1920 també va treballar per a Albert Bernis en els balls d’espectacle que organitzava.

En 1894 es va implicar en nombroses produccions dramàtiques del teatre català, per als teatres Novetats, Romea i Principal, demostrant la seva gran destresa per traduir amb total fidelitat els ambients geogràfics i històrics. Precisament al Principal va tenir el seu taller, fins que es va incendiar el teatre el 1915. Algunes de les obres més destacades per a les que va realitzar decoracions van ser Jesús de Natzaret (1894), La filla del mar (1900), El pati blau (1903), Gal·la Placídia (1909), L'auca del senyor Esteve (1917), etc. A partir de 1920 va treballar juntament amb Salvador Alarma a les revistes de Ferran Bayes en el nou teatre Principal. 

El 1928 se li va realitzar un homenatge amb dues exposicions de les seves obres al Reial Cercle Artístic i a la Sala Parés, funcions en honor seu, conferències estudiant la seva obra i un gran banquet.

Morí a Barcelona el 21 de juny del 1930.

Va ser un dels últims representants de l'escola d'escenografia realista que havia impulsat Francesc Soler Rovirosa, de qui va ser el seu màxim seguidor. De personalitat jovial i amb un gran sentit de l'humor, es coneixen nombroses anècdotes dels seus anys de joventut, en què va ser un assidu del Taller de l'Embut, juntament amb Eusebi Planes, Tomàs Padró i Conrad Roure, entre d'altres, on organitzaven representacions teatrals, cavalcades i balls de carnaval.

Treballador incansable, no va tenir deixebles ni ajudants, ja que li agradava treballar sol i dur a terme tot el procés. Malgrat això va deixar una ingent producció en la qual es fa palesa la seva vasta cultura en arqueologia, arquitectura i indumentària. Es documentava molt bé i s'estudiava en profunditat les descripcions de l'autor en l'obra, els personatges i el joc escènic. Va realitzar les seves escenografies amb mentalitat de pintor de cavallet, aconseguint resultats espectaculars, sempre a la recerca de la veritat en les composicions perspectives i les seves modulacions lumíniques. L’aportació més destacada d’en Vilomara va ser el teló curt de Saint-Sulspice a l’Acte III de Manon, que va ser declarat d’interès artístic nacional.

Diu Apel·les Mestres: «Les decoracions d’en Vilomara – obres Mestres totes elles – tenen un segell tan personal que són inconfusibles. Solidesa de composició, perfecció de dibuix, varietat de color i, per damunt de totes aquestes qualitats, veritat, veritat fins en els detalls aparentment més insignificants».

1866. La Africana. Eugène Scribe. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1875. Mignon. Jules Barbier i Michel Carré. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1876. Aida. Antonio Ghislanzoni. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1876. Il guarany. Antonio Scalvini i Carlo D'Ormeville. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1881. Castles in Spain. Nueva York

1882. Amleto. Arrigo Boito. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1883. La Gioconda. Arrigo Boito. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1884. Dinorah. Jules Barbier i Michel Carré. Teatre Circ Barcelonès. Barcelona

1889. Carmen. Henri Meilhac i Ludovic Halévy. Teatre Tivoli. Barcelona

1889. Damon y Pithias. Teatro del Circo Ecuestre. Barcelona

1889. Gli amanti de Teruel. Tomás Breton. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1889. Orfeo i Euridice. Ranieri de Calzabigi. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1892. Garín. Tomás Breton. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1894. Coppelia. Charles-Louis-Étienne Nuitter. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1894. El Húsar. Guillermo Perrin y Miguel de Palacios. Teatre Tívoli. Barcelona

1894. Jesús de Natzaret. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona

1894. Manon. Henri Meilhac i Philippe Gille. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1895. Las alegres comadres de Windsor. Salomon Hermann Mosenthal. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1895. Les monges de Sant Aiman. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona

1897. Falstaff. William Shakespeare. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1897. Notre Damme de Paris. Calixte Navarro. Teatre Novetats. Barcelona

1897. Sansón y Dalila. Ferdinand Lemaire. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1898. Andrea Chénier. Luigi Illica. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1900. La filla del mar. Àngel Guimerà. Teatre Romea. Barcelona

1901. Hansel y Gretel. Adelheid Wette. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1901. Gent de vidre. Manuel Rovira i Serra. Teatre Romea. Barcelona

1902. Cristóforo Colombo. Luigi Illica. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1902. Els Pirineus. Víctor Balaguer. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1903. El místic. Santiago Rusiñol. Teatre Romea. Barcelona

1903. El pati blau. Santiago Rusiñol. Teatre Romea. Barcelona

1903. Eridon i Amina (o Renyines d’enamorats). Johann Wolfgang (von) Goethe. Teatre de les Arts. Barcelona

1904. El camí del sol. Àngel Guimerà. Teatre Romea. Barcelona

1904. La nit d’amor. Santiago Rusiñol. Teatre Romea. Barcelona

1904. Louise. Gustave Charpentier. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1905. El bon policia. Santiago Rusiñol. Teatre Romea. Barcelona

1905. Faust. Jules Barbier y Michel Carré. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1905. La nit d’amor. Santiago Rusiñol. Teatre Romea. Barcelona

1905. La nit de Nadal. Francesc Casas i Amigó. Teatre Principal. Barcelona

1905. Thaïs. Jules Massenet. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1906. La presó de Lleida. Adrià Gual. Teatre Principal. Barcelona

1906. Le vispe comari di Windsor. Hermann Salomon Mosenthal. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1907. El mestre. Pompeu Crehuet. Teatre Romea. Barcelona

1907. La Barca Nova. Ignasi Iglesias. Teatre Romea. Barcelona

1907. La mare. Santiago Rusiñol. Teatre Romea. Barcelona

1907. La Santa Espina. Àngel Guimerà. Teatre Principal. Barcelona

1907. Ton y Guida. Adelaida Wette. Teatre Principal. Espectáculos y Audiciones Graner. Barcelona

1908. L’hereu escampa. Santiago Rusiñol. Teatre Romea. Barcelona

1908. Tannhäuser. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1909. Gala Placidia. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona

1909. Lohengrin. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1911. Les muntanyes blanques. Juli Vallmitjana. Teatre Principal. Barcelona

1911. Liliana. Apeles Mestres. Palau de Belles Arts. Barcelona

1912. El campanar de Palma. Frederic Soler. Teatre Espanyol. Barcelona

1912. El despatriat. Santiago Rusiñol. Teatre Romea. Barcelona

1912. Nausicaa. Joan Maragall. Teatre Eldorado. Barcelona

1912. Senyora Avià vol marit. Teatre Espanyol. Barcelona

1913. El alma muerta. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona

1913. Parsifal. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1914. Don Gil de las calzas verdes. Tirso de Molina. Teatre Tivoli. Barcelona

1914. Los semidioses. Federico Oliver Crespo. Teatro Español. Madrid

1915. Sor Beatriz. Maurice Maeterlinck. Teatre Novetats. Barcelona

1916. Don Juan Tenorio. José Zorrilla. Teatro Eslava. Madrid

1917. A ca l’antiquari. Santiago Rusiñol. Teatre Novetats. Barcelona

1917. El bandoler. Josep Pous i Pagès. Teatre Romea. Barcelona

1917. L’auca del señor Esteve. Santiago Rusiñol. Teatre Victoria. Barcelona

1919. Guglielmo Ratcliff. Andrea Maffei. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1919. Y va de cuento. Jacinto Benavente. Teatro de la Princesa. Madrid

1921. L’Or del Rhin. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1921. Los dos pilletes. M. Pierre Decourcelle. Teatre Novetats. Barcelona

1922. La Dama del Armiño. Luis Fernández Ardavín. Teatro de la Princesa. Madrid

1922. La holandesita. Teatro Apolo. Madrid

1922. La niña de Gómez Arias. Pedro Calderón de la Barca. Teatro Español. Madrid

1922. Marina. Francisco Camprodón. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1922. Mârouf, savetier du Caire. Lucien Nepoty. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1923. Kovantxina. Modest Mussorgsky. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1923. La Seca. José María Martínez Álvarez de Sotomayor. Teatro Español. Madrid

1923. Marianela. Benito Pérez Galdós. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1923. Mona Lisa. Beatrice von Dovsky. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1925. Carmen. Joaquin Montaner. Teatre Tívoli. Barcelona

1925. Gli Ugonotti. Eugène Scribe i Émile Deschamps. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1926. La ciudad invisible de Kítej. Vladimir Belski. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

1926. Per dret diví. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona

Bertran, Marc Jesús. El Gran Teatro del Liceo de Barcelona: 1837-1930. Barcelona  Instituto Gráfico Oliva de Vilanova, 1931.

Bravo, Isidre. L'escenografia Catalana. Barcelona: Institut del Teatre, 1985.

Bravo, Isidre; Graells, Guillem-Jordi. Cinc escenògrafs catalans: Francesc Soler i Rovirosa, Fèlix Urgellés, Maurici Vilomara, Salvador Alarma, Oleguer Junyent. Barcelona: Institut del Teatre, 1985.

Carrion, Ambrosi. «Parlant amb Maurici Vilumara». La Nau, núm. 184 (3 maig 1928).

Casas, Ramon. «Maurici Vilomara. Escenògraf & pintor». Pèl i ploma, núm. 93 (1903), p. 146.

Duran, Miquel. «El mestre escenògraf Maurici Vilomara». La Veu de Catalunya, núm. 9996 (15 juny 1928).

Mestres, Apeles. «L’homenatge a Maurici Vilomara». Obertura de l’exposició de teatrins a la Sala Parés. Conferència d’Apeles Mestres. La Publicitat (13 juny 1928).

Pahissa, Jaume. «El señor Vilumara. Escenograf pintoresc i noctàmbul». Mirador, núm. 17 (23 maig 1929).

Ràfols, Josep Francesc. Diccionari Ràfols: de artistas de Catalunya y Baleares, compendio siglo XX. Vol III. Barcelona: Art Network, 1998, p. 1377-1378.

Ribera, Jordi. L'Escenògraf Maurici Vilomara. Tesi doctoral. Barcelona: Publicacions Universitat de Barcelona, 1999.

Ribera, Jordi. «La fortuna de Maurici Vilomara». Assaig de teatre: revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral: Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, Universitatde Barcelona, núm. 33-34 (2002), p. 139-166.

Ribera, Jordi. «L’escenografia durant el Modernisme». A: Fontbona, F. (dir.). El Modernisme. IV. Les arts tridimensionals. La crítica del modernisme. Barcelona: L’Isard, 2003, p. 211-232.

S. a. «L’homenatge a Maurici Vilomara». La Nau, núm. 213 (6 juny 1928), p. 4.

S. a. «Mauricio Vilumara». Revista ilustrada Jorba, núm. 251 (1930), p. 1-3.

S.a. «Los Nostres pintors de teatre: Olaguer Junyent y Maurici Vilumara». Ilustració catalana periódich desenal, artístich, literari i científich Barcelona, núm. 166 (5 agost 1906), p. 486-487.

Retrat de Maurici Vilomara per Ramon Casas (MNAC)

Escena digital (fons del MAE)

Arxiu històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu:

<http://www.bib.uab.cat/human/arxiusocietatliceu/publiques/indexcat.php>

Maurici Vilomara a enciclopèdia.cat

Maurici Vilomara a la Viquipèdia