Núria Espert

Filla d'un fuster i d'una obrera tèxtil aficionats al teatre, Núria Espert va començar a fer teatre infantil amb catorze anys al Romea. Esteve Polls la va portar a l'Orfeó Gracienc, on va ampliar i millorar la seva tècnica i on l'any 1953 va interpretar per primer cop un paper protagonista a Romeu i Julieta, de Shakespeare, al costat d'Enric Guitart i amb direcció del mateix Polls. Antonio de Cabo i Rafael Richart, seguint els consells de Juan Germán Schroeder, van triar-la perquè reemplacés Elvira Noriega a la Medea d'Eurípides representada l'estiu de 1954 al Teatre Grec. L'obra va tenir èxit i va fer gira per tot l'Estat espanyol, per bé que després de la gira va estar mesos sense rebre cap oferta i a finals d'any va anar-se'n a Madrid. Allí va començar a treballar ben aviat amb la companyia Lope de Vega, que dirigia José Tamayo. El 1955, Tamayo li ofereix el paper principal a La muralla, de Joaquín Calvo Sotelo, en substitució d'Asunción Sancho. Aquell mateix any va conèixer i es va casar amb l'actor i director teatral i cinematogràfic Armand Moreno. Va fer gira amb la companyia interpretant el personatge de Calpúrnia a Julio César, de William Shakespeare, i també aquell mateix any va fer la primera incursió cinematogràfica al costat de Paquita Rico i sota la direcció de Juan de Orduña a La tirana.

Amb la companyia Lope de Vega va representar obres al Teatre Comèdia de Barcelona que Tamayo ja havia estrenat abans a Madrid, com Don Juan Tenorio, de Zorrilla (1957), o Las brujas de Salem, d'Arthur Miller (1957). L'any 1959, el matrimoni Espert-Moreno va decidir crear la seva pròpia companyia de teatre i van estrenar Gigí, de Colette, al teatre Recoletos de Madrid, amb direcció de Cayetano Luca de Tena, que va obtenir un gran èxit de públic. El mateix any 1959 va estrenar Anna Christie, d'Eugene O'Neill, al Teatre Grec, amb direcció del mateix Armand Moreno. També el 1959 va tornar al cinema, dirigida per Juan Antonio Bardem, a A las cinco de la tarde. El 1960, un altre cop al Teatre Grec, va interpretar el personatge de Hamlet, de Shakespeare, fet que va provocar moltes crítiques a l'època. El 1961, la companyia va reprendre el camí de l'èxit estrenant a València l'obra El comprador de horas, de Jacques Deval. El 1962 va estrenar al Teatre Talia de Barcelona un altre gran èxit de la companyia, Deseo bajo los olmos, d'Eugene O'Neill. El mateix any va tornar al cinema amb la pel·lícula Trigo limpio, d'Ignacio Iquino. L'any 1963 va protagonitzar al Teatre Grec Maria Rosa, d'Àngel Guimerà, sota la direcció d'Esteve Polls. El mateix any van estrenar La sirena varada, d'Alejandro Casona, i La idiota, de Marcel Achard. A partir d'aquell any, la companyia es va instal·lar al teatre Talia. El 1965 es va estrenar l'adaptació cinematogràfica de Maria Rosa, d'Àngel Guimerà, sota la direcció d'Armand Moreno i amb Espert en el paper de Maria Rosa, al costat de Francisco Rabal i la seva dona, Assumpció Balaguer. La pel·lícula va obtenir el premi de la crítica al Festival de Río de Janeiro. El 1965, al teatre María Guerrero, va protagonitzar A Electra le sienta bien el luto, d'Eugene O'Neill, amb Julia Gutiérrez Caba i direcció de José Luis Alonso. El 1966, ja de nou al teatre Talia, va estrenar Nuestra Natacha, d'Alejandro Casona, amb direcció d'Armand Moreno. En acabar aquell mateix any va protagonitzar, amb la companyia de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, en versió de Carme Serrallonga i amb direcció de Ricard Salvat. El 1967 va rodar una pel·lícula experimental, Biotaxia, de José María Nunes. El 1968 va representar Espectáculo Sartre (representació en una mateixa funció de les obres de Sartre La puta respectuosa i A porta tancada), al costat d'Adolfo Marsillach, Fernando Guillén i Gemma Cuervo, i direcció del mateix Marsillach; l'obra va obtenir un gran èxit de públic i crítica. El mateix any tornava al cinema amb la pel·lícula El certificado, de Vicenç Lluch.

El 1969 va obtenir un dels èxits més important de la seva carrera amb Las criadas, de Jean Genet, al costat de Julieta Serrano i dirigida per Víctor García. L'obra es va estrenar al teatre Poliorama arran de la prohibició del Ministeri de Cultura de representar les dues obres que Espert i Moreno volien programar alhora: Las criadas, de Genet, i Los dos verdugos, de Fernando Arrabal. Finalment es va representar a Barcelona només Las criadas, i el resultat va ser acceptable en termes de públic, mentre que la crítica la va valorar amb una certa tebior, especialment a causa del to agressiu de l'obra, però també d'una posada en escena que es va considerar freda i deshumanitzada. El mateix any, José Monleón li proposa de representar una mena de cabaret literari basat en una antologia de poetes catalans (seleccionats per Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany), juntament amb Julieta Serrano, Ovidi Montllor, Carles Canut, Guillermina Motta i Frederic Roda, entre d'altres, i d'aquesta proposta va sorgir l'espectacle Amics i coneguts. Aquell mateix any 1969 també va rodar Laia, adaptació de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany del text original de Salvador Espriu, amb direcció de Vicenç Lluch, i van convidar la companyia a representar Las criadas al Festival de Belgrad, on va guanyar el gran premi del festival. Van tornar a Espanya, i a Madrid l'èxit va ser esclatant. A partir d'aquí, el muntatge va rodar per Europa i posteriorment pels Estats Units i d'altres indrets (Egipte, Brasil, Iran, etc.); Las criadas va ser el primer èxit mundial de l'actriu i de la companyia. L'any 1970 va rodar el polèmic film Viva la muerte, amb guió i direcció de Fernando Arrabal, a partir de la novel·la del mateix Arrabal Baal Babylone.

El 1971 va representar un altre dels seus grans èxits nacionals i internacionals: Yerma, de Federico García Lorca, dirigida altre cop per Víctor García, amb escenografia de Fabià Puigserver. Per bé que inicialment van tenir certs problemes amb la censura, l'obra es va estrenar al Teatro de la Comedia de Madrid i es va representar durant quatre anys arreu del món, arribant a superar les 2.000 representacions, fet que va suposar la consagració mundial de l'actriu. El mateix 1971, Espert va rodar un nou film experimental, El hijo de María, de Jacinto Esteva. L'any 1975 va estrenar a Mallorca Divinas palabras, de Valle-Inclán, dirigida de nou per Víctor García. El 1977 interpreta Margarita Gautier en una versió de La dama de les camèlies, d'Alexandre Dumas fill, per al circuit català de TVE, al costat d'Enric Majó i Rosa Maria Sardà. El 1978 va estrenar al Teatre Municipal de Girona Una altra Fedra, si us plau, de Salvador Espriu, amb direcció de Lluís Pasqual.

El 1979 va codirigir el Centro Dramático Nacional juntament amb José Luis Gómez i Ramón Tamayo; dos anys després, però, va dimitir. El 1980 va representar Doña Rosita la soltera, de Lorca, dirigida per Jorge Lavelli. El 1981 va tornar a representar Medea, en versió de Juan Germán Schroeder, amb direcció de Lluís Pasqual i escenografia de Fabià Puigserver. El 1983 va representar al Romea La tempesta, de Shakespeare, dirigida per Jorge Lavelli. El 1984 va presentar amb Rafael Alberti Aire y canto de la poesía de España al teatre Odéon de París, i el 1985, una versió de Terenci Moix de Salomé, d'Oscar Wilde, en el Festival de Teatro de Mérida, sota la direcció de Mario Gas.

El 1986 va significar un altre moment culminant de la carrera de Núria Espert en estrenar La casa de Bernarda Alba, de Lorca, al Lyric Hammersmith de Londres; era el primer cop que Espert dirigia una obra, i ho va fer amb Glenda Jackson com a primera actriu. El muntatge va obtenir un gran èxit de públic i crítica, i l'obra va passar ràpidament al West End, on va estar mig any en cartellera. Va rebre nombrosos premis, entre d'altres el premi Laurence Olivier al millor espectacle de l'any i l'Evening Standard a la millor direcció. Arran d'aquest èxit, el 1987 va dirigir la seva primera òpera, Madame Butterfly, de Giacomo Puccini, a la Royal Scottish Opera de Glasgow, i amb prou èxit per fer el transfer un any després al Covent Garden londinenc. L'èxit d'aquest muntatge li va obrir les portes de bat a bat al món de l'òpera i va dirigir successivament, en el mateix Covent Garden, Rigoletto (1988) i La traviata (1990), de Verdi, i Carmen, de Bizet (1991). Alhora, el 1988 va dirigir la seva primera òpera alemanya, l'Elektra, de Richard Strauss.

El 1990 va tornar a la interpretació amb l'obra Maquillaje, del dramaturg japonès Hisashi Inoue, i el 1991 va dirigir una versió televisiva de La casa de Bernarda Alba per al Channel 4 britànic. El 1992 va dirigir de nou Carmen, per inaugurar el Teatro de la Maestranza de Sevilla. El mateix any va dirigir per primer cop Medea, amb Irene Papas de protagonista. El 1994 va protagonitzar El círculo de Leningrado, de José Sanchis Sinisterra, al costat de María Jesús Valdés i amb direcció d'Omar Grasso. L'any 1995 va morir el seu marit Armand Moreno, i el 1996 va tornar a protagonitzar una pel·lícula, Actrius, adaptació de l'obra E. R., de Josep Maria Benet i Jornet, al costat de Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran i Mercè Pons, amb direcció de Ventura Pons. L'any 1997 va interpretar La gavina, d'Anton Txèkhov, al Teatre Nacional de Catalunya, al costat de Josep Maria Pou i Ariadna Gil, i amb direcció de Josep Maria Flotats. Un any després es va posar en la pell de Maria Callas a Master Class, de Terrence McNally, amb direcció de Mario Gas. El 1999 va protagonitzar ¿Quién teme a Virginia Woolf?, d'Edward Albee, amb Adolfo Marsillach i amb direcció del mateix Marsillach. El mateix any va dirigir Turandot, de Puccini, muntatge amb què es va reinaugurar el Liceu després de l'incendi de 1994. L'any 2001, justament cinquanta anys després del seu debut al Teatre Grec, va tornar a interpretar Medea, aquest cop dirigida per Michael Cacoyannis en el Festival de Teatro Clásico de Mérida.

El 2002 va crear Una obra de poemas y canciones, muntatge basat en poemes de Bertolt Brecht i música de Kurt Weill. El 2003 va estrenar La brisa de la vida, de David Hare, al costat d'Amparo Rivelles i dirigida per Lluís Pasqual. El 2004 va dirigir Tosca, de Puccini, al Teatro Real de Madrid, i el mateix any, dins del Fòrum de les Cultures de Barcelona, va interpretar La Celestina al Teatre Lliure, dirigida per Robert Lepage. El 2006 va representar Play Strindberg, de Friedrich Dürrenmatt, al Teatro de la Abadía, al costat de José Luis Gómez i Lluís Homar, amb direcció de George Lavaudant. El 2008, el mateix Lavaudant va tornar a dirigir-la a Hay que purgar a Totó, de Georges Feydeau. El 2009 va interpretar amb Rosa Maria Sardà una revisió de La casa de Bernarda Alba, dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Nacional de Catalunya. El 2011 va interpretar el monòleg La violación de Lucrecia, de Shakespeare, al Teatre Lliure, amb direcció de Miguel del Arco. El 2012, Gerardo Vera la va dirigir a La loba, de Lillian Hellman, i el mateix any va recitar poemes de García Lorca a l'òpera Ainadamar, d'Osvaldo Golijov. El 2013 va inaugurar la temporada del Teatre Lliure amb la lectura dramatitzada Recordant la Fedra, lectura d'«Una altra Fedra, si us plau», de Salvador Espriu, dirigida per Lluís Pasqual. El 2015, altre cop al Teatre Lliure i dirigida de nou per Lluís Pasqual, va interpretar per primer cop el paper de Lear a El rei Lear, de Shakespeare.

Núria Espert és una de les figures més importants que ha donat el teatre català i espanyol al llarg dels segles xx i xxi, no només per la quantitat i la varietat de les obres que ha representat o dirigit, sinó també pel relleu que la seva figura ha adquirit per diverses raons: primer, per la valentia a l'hora d'interpretar papers o dirigir muntatges políticament o socialment compromesos en una època tan difícil com la franquista; segon, per haver demostrat independència professional amb la creació de la seva pròpia companyia, fet que li va permetre sobreviure sense subsidis estatals durant el franquisme i oferir una imatge femenina autònoma i autosuficient; tercer, per una projecció internacional que no es pot comparar amb cap altra figura teatral del seu temps.

Arias de Cossío, Ana María. Arte y reto en la escena: la obra de Núria Espert. Boadilla del Monte: Cumbre, 2015.

Espert, Núria; Ordoñez, Marcos. De aire y fuego. Memorias de Núria Espert. Madrid: El País Aguilar, 2002.

Delgado, María M. Other Spanish Theatres: Erasure and Inscription on the Twentieth-Century Spanish Stage. Manchester: Manchester University Press, 2003.