Adolfo Marsillach

Director, dramaturg, intèrpret

Net de l'actor Adolf Marsillach Costa i fill del periodista Lluís Marsillach, es va llicenciar en dret a Barcelona. Actor, director i dramaturg, la seva llarga carrera va abastar també el món del cinema, la televisió, el periodisme i la literatura.

Va tenir la seva primera experiència interpretativa als disset anys a Ràdio Barcelona, on va conèixer Ramon Martori, el qual el faria debutar amb la comèdia Vacaciones, de María Luz Regás i Juan Albornoz, en una gira teatral per l'Estat espanyol. El 1947 debuta professionalment en muntatges dirigits per l'actor Alejandro Ulloa, com La conjuración de Fiesco, de Friedrich Schiller (1947); Cyrano de Bergerac, d'Edmond Rostand (1948); El gran galeoto, de José de Echegaray (1948); Las llamas del laurel, de Joaquín Montaner (1948) o En el seno de la muerte, de José de Echegaray (1949); així entrarà de ple en l'escena professional espanyola. El 1948 actua a A Puerta cerrada, de Jean-Paul Sartre, muntatge del Teatro Estudio de Juan German Schroeder, i el 1949 representa El gran Dios Brown, d'Eugene O'Neill, amb el Teatro de Ensayo Thule. El 1950 debuta amb el Teatre de Cambra de Barcelona representant El zoo de cristal, de Tennessee Williams, i el mateix any Luis Escobar el va contractar per al Teatro María Guerrero. Marsillach hi va debutar amb el seu primer gran èxit, En la ardiente oscuridad, d'Antonio Buero Vallejo, dirigit pel mateix Luis Escobar. A partir d'aquell moment va alternar representacions en els dos «teatros nacionales», el María Guerrero i el Teatro Español. Entre altres representacions d'aquesta època cal destacar Cocktail Party (1952), de T.S. Eliot; Escuadra hacia la muerte (1953), d'Alfonso Sastre, o La alondra (1954), de Jean Anouilh, al Teatro Español. El 1956 va participar en la darrera representació de Teatro de Cámara, Las mocedades del Cid, de Guillén de Castro. Un any abans, per encàrrec d'Alfredo Matas, gerent del Teatre Windsor de Barcelona, Marsillach dirigeix per primer cop una obra, Bobosse, d'André Roussin, i arran de l'èxit d'aquesta peça de bulevard estrenarà en aquesta sala barcelonina obres com El pan de todos (1957), d'Alfonso Sastre; Mi adorado Juan (1957), de Miguel Mihura; Café del Liceo (1957), de Jaime de Armiñán; George and Margaret (1958), de Gerald Savory; Ondina (1958), de Jean Giraudoux; o Harvey (1959), de Mary Chase, obra en la qual va debutar l'actriu Amparo Baró per substituir per malaltia Amparo Soler Lea, la dona de Marsillach en aquells moments. En aquesta dècada també va debutar en el món cinematogràfic amb la pel·lícula Cerca de la ciudad (1952), de Lluís Lucia. Set anys després tornaria a rodar un nou film, Salto a la gloria (1959), dirigida per León Klimovsky amb guió de Vicente Escrivà, en què interpretà per primer cop la figura del científic Santiago Ramón y Cajal.

A la dècada dels anys seixanta Marsillach va seguir protagonitzant i/o dirigint muntatges teatrals importants, com La cornada (1960), d'Alfonso Sastre (dirigida per ell mateix); Pigmalión (1964), de George Bernard Shaw, versió de José Méndez Herrera; Después de la caída (1965), d'Arthur Miller, o importants esdeveniments teatrals, com Espectáculo Jean Paul Sartre, amb les representacions de La puta respetuosa i A puerta cerrada (1968), amb Núria Espert, muntatge que va obtenir un gran èxit de crítica i públic tant a Barcelona com a Madrid i que va acabar fent gira per tot l'Estat espanyol. El mateix any va dirigir Biografía, de Max Frisch, i també va interpretar i dirigir el cèlebre muntatge del Teatro Nacional de Cámara y Ensayo Marat-Sade, de Peter Weiss. A més de tots aquests èxits teatrals, en aquesta dècada Marsillach va continuar fent cinema (Alegre juventud, dir. Mariano Ozores, 1962; Los salvajes en Puente San Gil, dir. Antoni Ribas, 1966) i també va debutar en el món de la televisió: de 1962 a 1967 va dirigir i interpretar per a TVE les sèries Silencio, se rueda, Silencio, vivimos, Fernández, punto y coma i Habitación 508. Ja entrada la dècada dels setanta, Marsillach va escriure, protagonitzar i dirigir La señora García se confiesa i el 1982 es va emetre la popular sèrie Ramón y Cajal, en què va interpretar el cèlebre científic, tal com ja havia fet anteriorment en la pel·lícula Salto a la gloria.

Quant al teatre, el 1969 va posar en escena un polèmic Tartufo, de Molière, la crítica àcida del qual va molestar les autoritats franquistes i, tot i que inicialment el text i el muntatge van ser aprovats per la censura, l'arribada al govern de membres de l'Opus Dei va provocar que la companyia comencés a rebre pressions: es va impedir que l'obra es representés en altres escenaris espanyols i funcionaris del govern van supervisar els assajos per impedir que hi hagués canvis en el muntatge.

El 1972 va estrenar a Barcelona Sócrates, en versió d'Enrique Llovet. El 1976 va protagonitzar la controvertida (i prohibida durant el tardofranquisme) La sangre y la ceniza, d'Alfonso Sastre, i el 1978 va dirigir el Centro Dramático Nacional (CDN), tot i que en va dimitir l'any següent. En aquesta única temporada al capdavant del CDN, però, van contractar directors com José Luis Gómez, Ricard Salvat, Miguel Narros, Fernando Fernán Gómez, Manuel Gutiérrez Aragón i Josep Montanyès.

El 1981 va estrenar Yo me bajo en la próxima, ¿y usted?, obra escrita, dirigida i protagonitzada per ell mateix. El 1983 dirigeix el seu primer musical en el teatre Calderón, Mata Hari, amb Concha Velasco de protagonista, que va ser un fracàs. Després entraria ja de ple en el món de la sarsuela amb muntatges al Teatro de la Zarzuela com La Gran Vía, de Chueca i Valverde, i La tempranica, de Jiménez. L'any següent, al Teatro de la Comedia, va dirigir Cinematógrafo Nacional, una barreja de tres sarsueles breus de començaments de segle XX No va deixar de banda el cinema, i durant la dècada dels setanta i vuitanta va seguir protagonitzant pel·lícules com La regenta (Gonzalo Suárez, 1974), La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1976), El poderoso influjo de la luna (Alfonso del Real, 1980), Sesión continua (José Luis Garci, 1984) o Esquilache (Josefina Molina, 1989).

El 1986 va fundar la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC) amb la idea de modernitzar els clàssics i de bastir una línia pròpia amb la contemporaneïtat com a referent. Aquell mateix any va dirigir El médico de su honra, de Calderón de la Barca, i Los locos de Valencia, de Lope de Vega. El 1987 va dirigir una altra obra de Calderón, Antes que todo es mi dama, i també La Celestina. El 1989 va dirigir El alcalde de Zalamea, de Calderón, i El vergonzoso en Palacio, de Tirso de Molina, que va ser l'últim muntatge seu al capdavant de la CNTC. Aquell mateix any va presentar al Gran Teatre de Ginebra l'única òpera que va dirigir: La hora española, de Ravel. El mateix any 1989 va ser nomenat director de l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas i de la Música (INAEM), tot i que un any després va dimitir per continuar treballant com a director escènic.

El 1991 va tornar al teatre amb l'obra Feliz aniversario, escrita i dirigida per ell mateix, i es va incorporar a la División de Actividades Culturales de la Expo 92, dins de l'anomenat Ciclo de Teatro Español Contemporáneo. L'any 1992 va protagonitzar la seva darrera pel·lícula, El largo invierno (dir. Jaime Camino), i el mateix any iniciava una nova etapa al capdavant de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. En aquesta nova etapa, entre el 1992 i el 1996, va dirigir clàssics com La gran sultana, de Miguel de Cervantes; Fuenteovejuna, de Lope de Vega; Don Gil de las calzes verdes, de Tirso de Molina; El medico de su honra, de Calderón de la Barca (reposició del muntatge del 1986), i El misántropo, de Molière. L'any 1995, arran del cinquantè aniversari del seu debut teatral, va tornar a TVE amb un programa d'entrevistes anomenat Tren de cercanías. El 1996 Rafael Pérez Sierra el va substituir al capdavant de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i aquell mateix any va tornar a escena com a actor (no ho feia des del 1982), al costat d'Amparo Rivelles i María Jesús Valdés, amb l'espectacle Una noche con los clásicos, estrenat al Festival de TeatroClásico d'Almagro.

El 1997 va dirigir l'obra amb què es va inaugurar oficialment el Teatre Nacional de Catalunya, L'auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, el seu primer muntatge en català. El 1998 va dirigir les sarsueles La Gran Vía, de Chueca i Valverde, i El chaleco blanco, de Chueca també, i el mateix any va dirigir el musical La Celestina, estrenat al Teatro Real de Madrid. El 1999 va dirigir i també actuar en una versió seva de Quién teme a Virginia Woolf?, d'Edward Albee, al costat de Núria Espert. Finalment, l'any 2000 va tornar a pujar a escena per interpretar Versos de mis cuatro esquinas, vetllada poètica del cicle «8 solos», celebrat al festival Grec de Barcelona. Aquesta seria la seva última aparició sobre una escena. Va morir el 21 de gener del 2002 després de quasi dos anys lluitant contra un càncer.

Al llarg de la seva carrera, Adolfo Marsillach va rebre diversos premis i reconeixements, entre els quals cal destacar el Premio Nacional de Interpretación (1960), el premi al millor director de l'any de l'Asociación de Directores de Escena (1987), el premi Comillas per la seva autobiografía Tan lejos, tan cerca (1998) i el premi d'honor dels Max de teatre (2000). Li va ser atorgada també la medalla d'or de la Comunitat de Madrid (1999) i la medalla al mèrit artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2000).

Després d'un breu matrimoni amb Amparo Soler Leal (1954-1956), Marsillach es va tornar a casar el 1962 amb l'actriu Teresa del Río, amb qui va tenir dues filles, Cristina i Blanca (també actrius), i de qui es va separar el 1970. Posteriorment mantindria una llarga relació amb l'actriu i directora Mercedes Lezcano, companya seva fins a la mort.

Figura cabdal i polifacètica del teatre espanyol de la segona meitat del segle XX, Adolfo Marsillach fou dramaturg, gestor de polítiques teatrals, actor de cinema, creador d'espais televisius i periodista, tot i que va ser en el teatre, com a actor i director, on la seva figura es va universalitzar. Liberal, d'idees progressistes i amb clares simpaties socialistes, algunes de les seves representacions van ser incòmodes per al règim franquista. En arribar la democràcia va assentar les bases de les companyies públiques teatrals i va acceptar els encàrrecs de fundar el Centro Dramático Nacional (1978-1979), dirigir l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas y la Música (1989-1990), així com la Compañía Nacional de Teatro Clásico (1986-1989 i 1992-1996).

Obres escrites per Adolfo Marsillach com a dramaturg:

Yo me bajo en la pròxima, ¿y usted? (1980, estrenada el 1981).

Mata Hari (1982, estrenada el 1983).

Proceso a Mata-Hari (1984, no estrenada).

Se vende ático (1990, no estrenada).

Feliz aniversario  (1990, estrenada el 1991).

El saloncito chino (1990, no estrenada).

El extraño anuncio (1992, estrenada el 2012).

Noche de Reyes sin Shakespeare (2000, estrenada el 2003).

Marsillach, Adolfo. Tan lejos, tan cerca. Mi vida. Barcelona: Tusquets Editores, 1998.

Muñoz Cáliz, Berta. «Bibliografía de Adolfo Marsillach», A: Marsillach, Adolfo. Extraño anuncio. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores, 2002, p. 91-103. En col·aboració amb Sara Akkad y Ana Llorente. 

Marsillach, Adolfo [et al.]. «Cronología, teatrografía y filmografia». ADE teatro. Revista de la Asociación de Directores de Escena de España, núm. 90 (2002), p. 104-113. Exemplar dedicat a Adolfo Marsillach o el poder de la mestria.