Logo Institut del Teatre

Redactor: Carmen Giménez Morte

Contingut

Dansa moderna alemanya, expressionista, d'expressió o Ausdruckstanz són termes que es refereixen als plantejaments i conceptes nous sobre el cos i la dansa que apareixen durant les primeres dècades del segle xx a Alemanya. Relacionada directament amb les avantguardes artístiques d'arts plàstiques, pren un dels deu noms de l'expressionisme pictòric que mira de trencar amb la tradició de les estètiques i pensaments de l'art clàssic i que es rebel·la pel desencís envers l'ésser humà de després de la Gran Guerra. Per fer-ho, es prima l'expressió individual en la dansa i hi ha, en una certa mesura, denúncia social de la lluita de classes i les desigualtats, malgrat els avenços tècnics i els canvis del pensament arran, per exemple, de la teoria de la relativitat d'Einstein o de les interpretacions de la ment humana i l'inconscient de Freud i Jung. Per als artífecs de la dansa moderna europea, l'artista esdevé un simple mitjancer entre el que hi ha al seu interior i la societat.


Evolució

Igual que a la dansa moderna nord-americana, que evoluciona durant els mateixos anys a l'altra banda de l'oceà, l'Ausdruckstanz abasta diversos aspectes de la dansa: la creació, la recerca, la pedagogia i la construcció de noves tècniques i temàtiques d'acord a les preocupacions socials i polítiques del moment: la corrupció política i la inflació ferotge de la República de Weimar.

La situació política i social d'entreguerres a l'Europa central, l'interès per desvetllar el cos per obtenir més salut física i mental, la tornada a la natura per allunyar-se de la societat industrial i les ganes de llibertat de la joventut alemanya van ser factors determinants perquè la dansa expressionista adquirís una empenta decidida i que els representants s'instal·lessin en la direcció dels teatres municipals de les grans ciutats alemanyes. Bastida gràcies a les noves estètiques de cerca de moviments inèdits, carregats de contingut per mitjà de la improvisació, l'Audsdrukstanz esdevé una experiència d'avantguarda coetània a la creació de l'escola de la Bauhaus el 1919.

També mira de ser una dansa de l'expressió interior de l'ésser humà com a mirall de les necessitats socials i individuals d'aleshores.

Els trets comuns en aquests ballarins i creadors —que pertanyeran al que avui anomenem dansa moderna a Alemanya— són: el gust pel solo, l'ús de vestuaris foscos i màscares sobretot per a les danses de grups, la gestualitat exagerada, els moviments trencats, els peus descalços com Isadora Duncan i l'ús dramàtic de l'espai escènic.

D'altra banda, el gran nombre de peces de solo es convertirà en un element distintiu d'aquest estil, juntament amb les músiques i sons nous que es fan servir en la posada en escena. Fins i tot es balla en silenci, avançant-se als corrents de la dansa postmoderna de la segona meitat del segle xx, tret que també esdevé un signe d'identitat. En el període d'entreguerres els professionals de la dansa, tant els mestres i els coreògrafs com els ballarins, estan molt estructurats en associacions i sindicats, amb què organitzen congressos internacionals, revistes, publicacions, etc.; el 1927 apleguen ballarins moderns i clàssics en el I Congrés de Ballarins de Magdeburg.

Tot i que no ha perdurat una escola a l'estil de la dansa moderna americana, amb tècniques com la Graham, Limón, Horton o Cunningham, sí que hi ha una metodologia i un estil comuns a la dansa expressionista que els seguidors han dut fins a les metodologies de dansa contemporània actuals.

Per reconèixer-la cal fixar-se en el treball a terra i en els salts i caigudes abundants, en una corporalitat focalitzada en si mateixa, en l'expressió de mans i cara com a elements de concentració del sentiment, en l'ús contastat de l'energia i, per acabar, en l'utlització de càrregues entre qualsevol parella de ballarins independentment del sexe.

Els millors representants de la dansa expressionista són Rudolf von Laban i Mary Wigman, que són els que més han influït en la dansa contemporània. Laban (1879-1958) era un coreògraf, pedagog, teòric i ballarí que va dedicar bona part de la vida a desenvolupar treballs de recerca sobre el moviment del cos. Era un home polifacètic interessat en arquitectura, teatre, òpera, teràpia de la dansa, direcció de companyies i teatres, etc., va fundar un sindicat de la dansa i va escriure molts articles i llibres, com la seva biografia Una vida per a la dansa (1935).

Per a Laban, el cos del ballarí està pensat en tres dimensions per permetre d'explorar l'espai des de perspectives diferents. De formació eclèctica, Laban va començar estudiant el moviment, per exemple l'ergonomia en el treball en cadena, per concentrar-se en el corpus teòric sobre dansa, que continua influint els creadors actuals. Va bastir un sistema de notació del moviment (Labanotació o Kinetografia) que analitza el moviment humà en espai, pes, ritme i energia, juntament amb les qualitats del moviment. Així el dota d'intensitats diferents, que graduen el repertori del gest. Els seus alumnes van completar aquest sistema, que s'ha constituït com un dels més estesos a Europa i els EUA. El Laban Center del Regne Unit és una de les millors escoles actuals de dansa moderna.

Les recerques de Laban estan influïdes pels ambients liberals de les escoles de gimnàstica que sorgeixen a principis del segle xx, que pretenen la salut física en contacte directe amb la natura.

Les arrels del pensament de Laban es troben en la nostàlgia del món rural dels corrents de cultura física de l'higienisme. La dansa d'expressió és cada cop més una experiència íntima i renuncia a inscriure's en un projecte de reforma col·lectiva, ja que només la sinceritat de l'expressió garanteix la qualitat espectacular, segons el seu article «La dansa en l'òpera» (Revue des Archives Internationales de la Danse, 1933). Laban reivindica un ballet-teatre autònom, independent de l'òpera i del drama.

Laban estableix la «kinesfera» per explicar l'organització del moviment. Està formada per les línies de direcció (vertical, horitzontal i transversal) i les diagonals intermèdies, amb què s'obté la figura en tres dimensions de l'icosàedre, format per 12 punts i 20 triangles o plans. Així, segons Laban, es diferencia de la dansa clàssica: el moviment es forma pel trajecte entre diferents punts de l'espai, i no per una successió de posicions o passos. Per tant, el moviment està relacionat amb l'espai en un flux continu, una de les bases de la dansa actual, i converteix el temps en un dels quatre paràmetres fonamentals de l'anàlisi del moviment, perquè ajuda a definir les qualitats de l'esforç.

A partir d'aquets principis Laban analitza els components rítmics, és a dir, l'acció de la gravetat sobre el moviment que influeix en les diverses qualitats que té: des del flux lliure sense gairebé tensió muscular fins al flux amb resistència, amb molta tensió i una despesa energètica elevada.

El seu mètode per a l'organització del treball, que reforça el taylorisme, és Effort (1947), en què explica la notació del gest del treball, a banda d'altres publicacions anteriors i posteriors, que l'anunciaven o el completen.

Laban va conèixer Mary Wigman (1886-1973) al Monte Verità (Suïssa), escola d'art que Laban va dirigir entre 1913 i 1918 i que originàriament era una comunitat vegetariana i nudista sovintejada per artistes i intel·lectuals de l'època. Wigman, ballarina, coreògrafa i mestra durant molts anys, va reunir amb els seus ensenyaments molts ballarins moderns i va esdevenir el símbol internacional de la dansa expressionista. Es va formar a l'escola de Dalcroze i va començar la tasca pedagògica amb la dansa rítmica. Relacionada per interessos comuns amb el grup expressionista Die Brucke, Emil Nolde i Suzzane Perrotet li parlen de Laban, i passa ràpidament d'alumna seva a assistenta pedagògica. Com li va passar amb Dalcroze, després d'alguns anys l'interès per la dansa la separa de les concepcions del moviment de Laban. Amplia el concepte de dansa ocupant-se de la creació, interpretació i docència, igual que els americans. Comença a fer coreografies el 1917; les seves obres més representatives són el solo de la Dansa de la bruixa (1926), Història d'un soldat (1926), Pastoral, Invocació (1928) i Dans Tottenmal (1930).

L'escola de Wigman a Dresden tanca el 1936 perquè els nazis consideren que fa art degenerat, i es trasllada a Leipzig en unes condicions deplorables. Més endavant s'instal·la a l'oest de Berlín, on encara fa classes. Malgrat la situació sociopolítica complicada, va fer classes fins als darrers anys de vida, formant els prioners de la nouvelle danse française, i va escriure diversos llibre sobre els seus processos creatius, com l'ús del temps, l'espai i el moviment, carregats de sentiment i intenció; en destaquen L'art de la dansa (1935) i El llenguatge de la dansa (1963).

Hanya Holm, alumna de Wigman, va inaugurar una escola a Nova York, des d'on va promoure la dansa expressionista i va formar molts ballarins de dansa moderna. Holm va destacar com a coreògrafa en musicals de Broadway com Kiss me Kate (1948) i My fair lady (1956); a partir de 1975 va ser membre de la Juilliard School i va rebre molts premis al llarg de la seva carrera.

Dels alumnes de Wigman a Alemanya destaquen Harald Kreuzberg, Valeska Gert i Jean Weidt, a més de tot de nous alumnes després de la Segona Guerra Mundial, com Gret Paluca, Dore Hoyer, Ivonne Geporgi, Kurt Jooss, Susanne Linke i Gerhard Bohnner.
Kurt Jooss (1901-1979), professor, coreògraf i ballarí, és un dels tres pilars de la dansa expressionista alemanya. És reconegut per haver creat el 1927 l'escola Folwkang Hochschule d'Essen i pel ballet La taula verda, referència de la dansa del segle passat i inspirat en les danses macabres medievals, una barreja de dansa, teatre i mim bastida com un al·legat contra la violència de les guerres.

Per a Jooss, com per Wigman, l'emoció profunda és la que modela els moviments del cos. La seva tècnica vol coalitzar la dansa clàssica, la pantomima i els ensenyaments de Laban, que expermenta des d'Essen. Per la pressió nazi, Jooss aprofita una gira pel Regne Unit per instal·lar-se a Londres el 1934, on continua fent coreografies i ensenyant i promovent la dansa expressionista a Anglaterra. Després de la guerra, reconstrueix l'escola, on es formen les tres grans coreògrafes de dansa contemporània Reinhild Hoffmann, Susanne Linke i Pina Bausch, que van influir molt en la dansa contemporània mundial.


Actualitat

L'expressió d'una idea amb el cos és el motor de l'Ausdruckstanz, que ha donat a la dansa contemporània un llegat estètic, tècnic, pedagògic i teòric. Les obres de la dansa moderna alemanya han deixat una pregona reflexió teòrica i pràctica sobre les inquietuds del cos en la vida moderna, i s'han interessat per la influència de la coreografia en el pensament dels espectadors.


Bibliografia
  • Ashead Lansdale, Janet; Layson, Janet. (editoras). (1983). Dance History. An introduction. Dance Books. Londres.
  • Au, Susan. (1988). Ballet & Modern Dance. Thames and Hudson. Londres.
  • Bachmann, Marie-Laure. (1998). La rítmica de Jacques Dalcroze. Una educación por la música y para la música. Pirámide. Madrid.
  • Baril, Jacques. (1987). La danza moderna.  Paidos. Barcelona. Traducción: Maria Teresa Cigureda. (1a ed. Vigot. París, 1977).
  • Blom, Lynne; Chaplin L., Tarin. (1982). The intimate act of choreography. University of Pittsburg Press. Pittsburg.
  • Boissiére, Anne; Knitzler, Catherine (editoras). (2006). Aprocche philosophique du geste dansé. De la improvisation a la performance. Presses universitaires du Septentrion. Villeneuve d'Ascq.
  • Bourcier, Paul. (1978). Histoire de la danse en Occident. Seuil. París.
  • Burt, Ramsay. (1998). Alien bodys: representetations of modernity, “race” and nation in early modern dance. Routledge. Londres.
  • Gulibert, Laure. (2000).  Danser avec le IIIe Reich. Les danseurs modernes sous le nazisme. Complexe. Paris.
  • Launay, Isabelle. (1996). A la recherche d'une danse moderne. Rudolf Laban, Mary Wigman. Chiron. París.
  • Partsch-Bergsonh, Isa. (1994). Modern Dance in Germany and United States: Crosscurrents and influences. Harwood Academic Publishers GMBH. Routledge. Chur.
  • Pasi, Mario. (edición). (1980). El Ballet. Enciclopedia del arte coreográfico.  Aguilar. Madrid.
  • Rousier, Claire (dirección). (2003). Étre ensemble. Figures de la communauté en danse depuis le XXª siecle. Centre national de la danse. París.
  • Roux, Celine. (2007). Danse(s) performative(s). L' Harmattan. París.
    Schlemmer, Oskar. Escritos sobre arte; pintura, teatro, danza. Cartas y diarios. Paidos. Barcelona, 1987.
  • Schlicher, Susanne.  Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. Barcelona, 1993.

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x