Josep Pin i Soler

Novel·lista, dramaturg, traductor

Fill de família modesta i orfe de pare des de petit, va cursar els primers estudis al Seminari de Tarragona, on va estudiar Magisteri. En acabat va marxar a Madrid a cursar Filosofia i Lletres, on va participar en la revolta de la Nit de Sant Daniel, la qual cosa el va forçar a exiliar-se el 1865. Durant els vint-i-dos anys d’exili va viatjar a Ginebra, París i Brusel·les fins que es va establir a Marsella. Es va dedicar a activitats i oficis diversos, com el d’arquitecte o la corresponsalia de guerra. Va mantenir, però, la dedicació a la literatura iniciada en els anys de Tarragona amb col·laboracions a la premsa de Marsella i amb la publicació d’uns «quadros de costums mariners» tarragonins a La Prensa, del 1866 al 1868. La seva fama literària va arrencar el 1887, quan es va publicar La família dels Garrigas, la primera de la trilogia novel·lística completada amb Jaume (1888) i Níobe (1889). Amb aquestes novel·les i Kildo, de què només s’han conservat uns esborranys, va voler oferir un estudi de la societat contemporània amb un estil marcat per l’ús del costumisme i el tractament verista de la ficció. Va completar més tard la seva obra narrativa amb el conte «Lo miracle del Tallat» (1898), i Alícia (1923), una altra novel·la premiada el 1921 pel Centre de Lectura de Reus. En relació amb el teatre, va ser l'impulsor i el màxim representant de la comèdia ciutadana de base realista de finals del segle XIX. També va escriure sobre assumptes molt diversos, entre els quals destaca la literatura de viatges – Vària I (1903), Vària II (1905), Orient i Vària III (1906). Va crear la Biblioteca d’Humanitats (1910-1912), on va publicar les seves traduccions d’humanistes del Renaixement com Erasme de Rotterdam, Joan Lluís Vives, Nicolau Maquiavel i Thomas More. Pòstumament es van publicar els Comentaris sobre llibres i autors (1947), una aproximació a les seves passions i fòbies literàries. Pin va formar part del grup d’escriptors vuitcentistes contraris als corrents ideològics, polítics i culturals emanats de l’etapa noucentista, tot expressant la seva Protesta contra les «Normes ortogràfiques» de l’IEC (1913), i mitjançant la seva pertinença a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on va ingressar el 1912, i a la de la Llengua Catalana, a partir del 1917, el mateix any en què va presidir els Jocs Florals de Barcelona. Va ser nomenat Caballero de la Real y distinguida orden de Carlos III, posseïa la creu de Beneficència,  va ser Comendador de la orden Imperial del Nisham i li va ser atorgada la medalla del Rei Albert de Bèlgica. Va morir el 31 de gener de l'any 1927.

Pin i Soler és considerat l'impulsor i el màxim representant de la comèdia ciutadana de base realista de finals del segle XIX. La seva proposta estètica es desmarca notòriament de les línies establertes per la literatura dramàtica i l'escena catalana vuitcentistes, representades bàsicament pel teatre romàntic, el de tradició popular del sainet i la comèdia de costums, el teatre de Frederic Soler, les tragèdies de Víctor Balaguer i la producció dramàtica d’Àngel Guimerà. Pin va conformar una mena de síntesi artística entre la comèdia de caràcters i la comèdia de costums, tan arrelada i viva en la tradició dramàtica francesa vuitcentista, amb l’empremta d’un estricte sentit moral i alliçonador de pòsit conservador. Va expressar el seu rebuig més absolut a les manifestacions del teatre modern de fi de segle, especialment el teatre d'idees que representava la producció d’Henrik Ibsen. Tanmateix, el conreu del teatre en prosa es va convertir en un antecedent i un punt de referència en el temps immediat de les propostes dramàtiques en prosa d'Emili Vilanova i Àngel Guimerà i, posteriorment, d’autors com Avel·lí Artís i Balaguer, Pompeu Crehuet, la producció dramàtica final de Josep Pous i Pagès i Joan Puig i Ferreter, i la de Carles Soldevila. Malgrat els seus esforços per regenerar el teatre català a finals del segle dinou, la presència sòlida del teatre de bulevard i la irrupció escènica del model teatral realista de Benito Pérez Galdós i Jacinto Benavente no van tenir en l'escena catalana la seva correspondència còmplice en forma de comèdia ciutadana.

Els inicis de la seva producció dramàtica es remunten al 1867 amb Por cien mil duros, un drama romàntic escrit en prosa i en castellà, però l’autèntica aparició teatral de Pin es produeix als anys noranta. La seva producció és constituïda per: Sogra i nora (1890), La viudeta (1891), La sirena (1891), La tia Tecleta o una senyora ressentida (1892), Poruga (1892), una peça en un acte que posteriorment es va convertir en Poruga. Bibiana. Ariana abandonada,  una comèdia en tres actes, estrenada el 1905. De la dècada de 1910 són La baronessa o Nau sense timó (1917), Alícia, o bé, Paràsits (1918), L'enveja (1918, que va romandre inèdita fins al 1985), Castellflorit (1918) i Afinitats (1918). Va adaptar també a sainet Les bodes d’en Ciril·lo, un quadre de costums d’Emili Vilanova, mentre que Josep Carner va escenificar amb música d’Enric Morera la narració El miracle del Tallat, que es va representar en el marc dels Espectacles-Audicions Graner (1905).

Sogra i nora, Teatre Novetats, 14 octubre 1890.

La tia Tecleta o Una senyora ressentida, Teatre Novetats, 8 octubre 1891.

La viudeta, Teatre Novetats, 28 abril 1891.

La sirena, Teatre Novetats, 18 febrer 1892.

Poruga, Teatre Principal de Barcelona, 6 novembre 1905.

Poruga, Bibiana i Ariana abandonada, Teatre Principal de Barcelona, 30 gener 1911.

La baronessa o Nau sense timó, Teatre Romea, 29 setembre 1917.

Castellflorit, Teatre Romea, 8 octubre 1918.

La tia Tecleta o una senyora ressentida, Teatre Romea, 10 febrer 1918.

Sogra i nora, Teatre Romea, 31 gener 1919.

Afinitats, Teatre Novetats, 20 novembre 1926.

Sogra i nora. Barcelona: Lluís Tasso, 1890.

La sirena. Barcelona: Lluís Tasso, 1891.

La viudeta. Barcelona: L'Avenç, 1891.

La tia Tecleta o Una senyora ressentida. Barcelona: Lluís Tasso, 1892.

Poruga. Barcelona: Fidel Giró, 1907.

La baronessa o Nau sense timó. Barcelona: S. Babra, 1917.

Alícia, o bé, Paràsits. Barcelona: Ibèrica, 1921.

Castellflorit. Barcelona: Ibèrica, 1921.

L'enveja. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Edicions del Mall, 1985.

Obres 1. Vària. Estudi introductori de Josep Maria Domingo. Tarragona: Arola Editors, 2002. (Biblioteca Catalana; 5)

Obres 2. Vària II. Tarragona: Arola Editors, 2002. (Biblioteca Catalana; 6)

Obres 3. Orient. Vària III. Tarragona: Arola Editors, 2002. (Biblioteca Catalana; 7)

Obres 4. La família dels Garrigas. Tarragona: Arola Editors, 2003. (Biblioteca Catalana; 11)

Obres 5. Jaume. Tarragona: Arola Editors, 2003. (Biblioteca Catalana; 12)

Obres 6. Níobe. Tarragona: Arola Editors, 2003. (Biblioteca Catalana; 13)

Obres 7. Comentaris sobre llibres i autors. Estudi introductori de Josep M. Domingo. Tarragona: Arola Editors, 2004. (Biblioteca Catalana; 20)

Obres 8. Articles i discursos. Proses disperses. Tarragona: Arola Editors, 2004. (Biblioteca Catalana; 21)

Teatre 1. Estudi introductori d’Enric Gallén. Tarragona: Arola Editors, 2005. (Biblioteca Catalana; 25)

Teatre 2. Tarragona: Arola Editors, 2005. (Biblioteca Catalana; 26)

Teatre 3. Edició a cura de Elisabet Velázquez. Tarragona: Arola Editors, 2007. (Biblioteca Catalana; 27)

Artícles, prólegs i estudis. Edició a cura de Elisabet Velázquez. Tarragona: Arola Editors, 2007. (Biblioteca Catalana; 28)

Domingo, Josep M. «Personalització i causerie. Josep Pin i Soler, 1902-1906». A: Pin i Soler, Josep. Vària. Tarragona: Arola Editors, 2002, p. 11-12. (Biblioteca Catalana; 5)

Domingo, Josep M. «Pin i Soler, de la novel·la al teatre. A propòsit de Sogra i nora». A: Domingo, Josep M.; Cabré, Rosa (eds.). C’est ça le théâtre!. Josep Yxart i el teatre del seu temps. Lleida: Punctum: Grup d’Estudi de la Literatura del Vuitcents, 2009, p. 137-172.

Gallén, Enric. «Pin i Soler en el marc del teatre català dels anys noranta». A: Roig, Francesc; Domingo, Josep M. (eds.). Actes del Simposi Pin i Soler. Tarragona, 26-28 de novembre de 1992. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1994, p. 219-239.

Gallén, Enric. «Estudi introductori». A: Pin i Soler, Josep, Teatre 1. Sogra i nora, La viudeta, La sirena. Tarragona: Arola Editors, 2005, p. 9-36. (Biblioteca Catalana; 25)

Vidal i Alcover, Jaume. «El teatre del novel·lista Josep Pin i Soler». Treballs de la Secció de Filologia i Història Literària II. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1981, p. 126.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pin_i_Soler