Lluís Masriera Rosés

Director, dramaturg, escenògraf, figurinista

Orfebre, pintor, escenògraf, comediògraf, figurinista i director teatral.

Procedia d'una família d'orfebres. Com a orfebre, va ser reconegut com un dels joiers més reputats de l'Art Nouveau internacional; entre les seves aportacions consta la reutilització de l'esmalt translúcid amb la tècnica del plique-à-jour i la creació dels «esmalts Barcelona», d'extremada fragilitat. Com a pintor, si bé va rebre la influència de l'impressionisme i el simbolisme, va retornar als seus orígens realistes fins a convertir-se en un dels conreadors més característics d'aquest estil. Des del 1920 va ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la qual va ser president del 1944 al 1952, quan va ser nomenat president honorari. El 1921 va fundar la Companyia Belluguet, que actuava a l'estudi-taller que havien construït el seu pare Josep i el seu oncle Francesc Masriera Manovens al carrer Bailèn, número 72, de Barcelona. Masriera només buscava un entreteniment per als seus fills i nebots que tingués per norma la mesura, el respecte i la bona criança. Quant al seu posicionament estètic, influït per l'ideari wagnerià i el pensament i l'obra d'Adrià Gual, Masriera concebia el teatre com a hostatge de totes les arts. Assumia, per tant, la vella aspiració modernista d'entendre el teatre com el resultat d'una síntesi artística. El 9 de juny del 1931 Lluís Masriera va ser nomenat representant de la Junta de Museus de Barcelona i un any més tard es va crear la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (FCSTA), de la qual Masriera va ser nomenat president efectiu fins al 18 de juliol del 1936. El 1932 es va inaugurar també un nou escenari —Teatre Studium— en l'edifici del carrer Bailèn, i el 1933 es va constituir el Teatre de Cambra, que va servir per presentar, d'una banda, alguns grups i companyies estrangeres com la Petite Scène de Paris, la companyia alemanya Der Kothurn, el quadre suís de Jean Bard i el conjunt English Players, que dirigia Edward Striling, i, de l'altra banda, per celebrar funcions musicals, entre les quals l'Histoire du soldat, d'Igor Stravinski. Va crear les revistes La Veu Punxeguda (1922-1928), òrgan de la Companyia Belluguet, i Esplai (1927-1928). La Companyia Belluguet va desaparèixer amb la Guerra Civil. A partir del 1940 va reprendre les activitats, en castellà, amb el nom de Teatro de los Artistas (1940-1948). Va presidir també el Foment de l'Espectacle Selecte i del Teatre Associació (FESTA), que s'havia creat el 1949, i en la dècada dels cinquanta va editar un parell de textos dramàtics en català. El 1954 va publicar Mis memorias: la sociedad de Barcelona vista desde un mostrador a últimos del siglo pasado.

L'aportació més genuïna de Lluís Masriera a l'escena catalana, la que li va significar el reconeixement internacional, va ser la idea del teatre tríptic, en què l'escenari es dividia en tres parts i l'acció es desenvolupava sobre l'escenari central, que generalment feia el doble de dimensió dels altres dos, que eren concebuts com a comentaris plàstics de l'obra o bé com a manifestacions expressives de les acotacions de l'autor. El 1925 la reproducció del teatrí de Sota l'ombrel·la va obtenir el Grand Prix en l'Exposició Internacional de les Arts Décoratives de París. Aquell mateix any va ser convidat juntament amb Pablo Picasso i Rafael Barradas a exposar a la International Theatre Exposition les seves contribucions escenogràfiques. El 1930 va representar Les précieuses ridicules, de Molière, i El retaule de la flor, traduït al francès per Adolphe de Falgaroille, en el concurs internacional de Lieja organitzat per la Fédération Internationale des Sociétés de Théâtre Amateur (FISTA), que presidia Tristan Bernard, que li va atorgar la màxima distinció.

Obres de Lluís Masriera muntades per la Companyia Belluguet

21 i 23 gener 1921: La veritable princesa, basat en un conte d'Andersen, El soldat i la nina. La nineta i el soldat, diàleg escrit en castellà i traduït per l'autor.

8 i 15 maig 1921: La bossa, inspirada en una narració d'Honoré de Balzac.

26 desembre 1921: Okaru, comèdia en tres etapes japoneses. El retaule de la flor, visió quatrecentista.

26 desembre de 1922: Obsessió, comèdia d'ambient musical amb música de Haydn. La reineta s'espera, assaig per a un llibret d'òpera. Llegenda en dos actes i un intermedi.

1, 2 i 5 d'abril 1923: Sota la tenda. Ninots d'infants.

9 de setembre 1923: Vocació, diàleg.

26 de desembre 1923: Els tapissos de Maria Cristina, espectacle compost de sis diàlegs, un drama en tres actes i un sainet.

17 de febrer de 1924: Les mones de Pasqua, farsa impressionista.

4 de maig 1924: El gran duc del Rosselló.

16 de novembre 1924: L'àliga vençuda. Un idil·li prop del cel.

25 de novembre 1924: Un idil·li prop del cel.

11 de gener 1925: El marxant emperador.

7 de març 1925: L'estella de la Creu.

3 d'abril de 1925: Impressió dels dies sants a Jerusalem. Amor a bastonades. La mala maia.

Febrer 1926: Amor a bastonades. La mala Maia.

26 de desembre 1926: Els vitralls de santa Rita.

9 de febrer 1927: Hi ha disbarats que no tenen adob.

21 de juny 1927: La cinquantena.

26 de desembre 1927: Les porcellanes de Sévres. La casa i l'olivera.

21 de juny 1928: La rosa marina.

3 de març 1929: Sessió de teatre avantguardista. Marinetti, Ara vindran. Màrius Relais (pseudònim de Lluís Masriera), Ésser. Lluís Masriera, La gent de dalt ha de mirar com parlen. S. Sánchez-Juan, La patum.

8 d'abril 1929: La sàvia.

26 de desembre 1929: El ball de Sceaux, segons una novella de Balzac.

25 de juliol 1929: El Piquer i la Piquera.

26, 28 i 30 de desembre 1930: Sota l'ombrel·la. El joc, amb música de Manuel Blancafort.

25, 27 i 29 de maig 1931: La festa es fa pel títol.

20 de desembre 1931: Fantasia japonesa, drama inspirat en el Chennji Nonogatori de Murasaki Shikibu (segle X) i amb música de Robert Gerhard. El drama de I'home que fa nosa.

1934: Els set diables, El monument, Ànimes per fora i La antesala del alcalde.

30 de març 1935: Les gàrgoles de la Seu.

1936: Un episodi durant el Terror. Doña Sol. El indeciso, el terco y el pesado.

Obres de Masriera representades pel Teatro de los Artistas

1943. La encina y el hogar.

1943. Las manos de San Francisco, amb il·lustracions musicals d’Antonio Marqués.

1944. Los vitrales de Santa Rita.

1944. Un indeciso, un terco y un pesado.

1945. La gran feria de San Blas (espectáculo sin entreactos).

1945. La piedra eterana (acto sacramental), amb il·lustracions musicals d’Enric Torra, Plaça de l’Església de Sant Pere de les Puelles.

1946. El retablo de la flor.

1946. El cincuentenario.

1946. El divo, el autor y el empresario.

12 desembre 1946. El belén vivido.

8 febrer 1947. El pintor y la niña.

3 desembre 1947. El retablo de la flor.

1948. El retablo de San Eloy o la sortija de pedida.

1948. Un tapiz de Don Quijote.

Altres obres de Lluís Masriera

1922. La Madame.

1922. Diálogos de Colás y Blasa.

1931. La festa es fa pel títol.

1931. El drama de l’home que fa nosa.

1934. El infeliz diputado.

1935. Zenón o lo que no debe saberse.

1939. Las tres campanas de mi campanario.

2 desembre 1956. Senyora Reparada (amb el pseudònim de Màrius Relais). Editorial Nereida, 1957. (Biblioteca Gresol; 10) Estrenada al Teatre-Club Helena de Barcelonael.

4 maig 1958. Amor telefònic. Editorial Nereida, 1959. (Biblioteca Gresol; 55) Estrenada per l’ Orfeó Atlàntida del Teatre de la S. D. de «La España Industrial».

Altres muntatges dirigits per Lluís Masriera

1927. L. Riber, El casament de Santa Cecília.

1928. Claude Roland, Els temps nous.

1928 i 1932. Miguel de Cervantes, El retablo de las maravillas i El juez de los divorcios.

1929. S. Sánchez-Juan, No el conec.

1929. M. Clivillé, Mortal angoixa.

1929. J. M. Ribera, Ell en té la culpa.

1930. A. Mestres, Al peu del sepulcre.

1933. J. Ruiz de Alarcón, La verdad sospechosa.

1934. L. Fernández de Moratín, El sí de las niñas.

1934. R. Tagore, El carter del rei.

1936. Lope de Vega, El viaje del alma i La guarda cuidadosa.

1939. Ll. Masriera, Las tres campanas de mi campanario (Estampas de guerra).

1941. Lope de Vega, El mejor alcalde, el rey.

1948. J. Pérez-Dolz, El secreto.

Bravo, Isidre. «Lluís Masriera, escenografia i creació teatral global». A: Els Masriera. Francesc Masriera, 1842-1902, Josep Masriera, 1841-1912, Lluís Masriera, 1872-1958. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1996, p. 196-213.

Curet, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Editorial Aedos, 1967, p. 604-609.

Gallén, Enric. «Notes per a un estudi de la Companyia Belluguet (1921-1936)». Els Marges, núm. 16 (1979), p. 104-115.

Gallén, Enric. «La sessió d'avantguarda a l'Estudi Masriera (1929)». Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, núm. 51 (2005), p. 109-151.

Serraclara, Teresa. Los Masriera. Una familia de artistas y orfebres. Salamanca: Caja Duero, 1999.

Vélez, Pilar. Lluís Masriera. Barcelona: Infiesta editor, 2002.

Notes per a un estudi de la Companyia Belluguet (1921-1936), per Enric Gallén: <http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/103896/157940>