Josep Maria Muñoz Pujol

Dramaturg

Josep M. Muñoz Pujol va acabar els estudis de batxillerat als jesuïtes de Barcelona després de Guerra Civil i el 1942 va iniciar la carrera de medicina. Va especialitzar-se en cirurgia traumatològica. Des dels seus inicis professionals a l'Hospital Clínic de Barcelona va preocupar-se per la modernització de les tècniques i els protocols quirúrgics i l'increment de l'eficàcia dels serveis d'urgència. Amb el decurs dels anys va esdevenir Cap del Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia del Clínic fins a la seva jubilació. Algunes de les experiències en aquell centre són en el substrat d'El Clínic investigat. De la guerra civil a la democràcia (2013). En paral·lel a les seves obligacions mèdiques va desenvolupar una intensa activitat intel·lectual que es va fer més productiva i més diversa un cop es va retirar de l'exercici de la medicina. Així, al conreu del teatre, s'hi afegí la divulgació històrica —La gran tancada (1999)—, la novel·la —Dies de la raó perduda (1988), Tots els camins duen al llit de Venus (2010), L'experiment (2015)—, l'assaig biogràfic —El falcó de Sueca (2002), Agustí Duran i Santpere. Temps i memòria (2004), Lluís Nicolau d'Olwer. Un àcid gentilhome (2009)— i la crònica de tall memorialístic —El cant de les sirenes (2009)—.

Un dels trets més notoris de l'obra de Muñoz és la variació de tons i tècniques emprades. Aquesta diversitat, associada a la pruïja de revisar molt les peces, i la polidesa lingüística general posen de manifest que l'autor mai no va enfocar la seva activitat dramatúrgica com un passatemps de diletant, sinó amb la vocació d'accedir a circuits d'exhibició regulars, per més que les circumstàncies materials o polítiques del moment no ho facilitessin. Així doncs, l'èxit popular de Fleca Rigol, digueu? (1984) —encarregada per Alfred Luchetti i Ovidi Montllor— va ser una excepció de la qual van quedar lluny fins aquelles obres que aconseguiren un cert ressò a través de la premsa, com ara, Vador (1989), estrenada a Barcelona i a Madrid, o Alfons Quart, que, havent guanyat el premi Iglésias 1988 ex-aequo, va haver de compartir les taules del Romea amb el text igualment guardonat, Residuals de Jordi Teixidor, el 1990. Altres peces, com el seu debut amb Torna un home (1956), premi Maragall 1955, conegueren una única representació; o no van poder traspassar els cenacles del teatre independent: Antígona 66 (1967), dirigida per M. Aurèlia Capmany, va tenir comptades sessions. I Kux, my lord! va limitar la seva exhibició a un parell de funcions privades a la Cúpula Coliseum a causa de la interdicció de l'estrena prevista en el marc del Festival 0 de Sant Sebastià (1970). 

Si l'accés als escenaris de l'obra de Muñoz ha estat neulit, el cert és que la seva literatura dramàtica ha obtingut el succès d'estime que acrediten els nombrosos premis aplegats (premi Maragall (1955), premi Ciutat de Barcelona (1957), premi La hora XXV (1959), premi Josep M. de Sagarra (1965), premi Les Corts (1985), premi Ciutat de Granollers (1986), premi Ignasi Iglésias (1988) i l'atenció que alguns estudiosos li han brindat. Dins la trajectòria de l'autor, aquesta desproporció entre els textos editats i els textos estrenats no deu ser desvinculable del relegament que la figura del dramaturg tradicional va sofrir durant uns quants anys a Catalunya, ni de les característiques d'unes propostes teatrals tan equidistants de l'experimentalisme com de l'entreteniment comercial.  

Des dels inicis Muñoz va tenir més en compte alguns dels models d'un teatre culte europeu (Greene, Eliot, Camus) que no la tradició nacional. Els seus referents sintonitzaven amb el designi d'obrir els escenaris a incòmodes interrogacions sobre la condició humana que, bo i defugint grans abstraccions filosòfiques, implicaven una seriosa reflexió sobre els valors i els capteniments que poden donar sentit a la vida dels individus i legitimitat a les formes d'organitzar la convivència civil. El recurs al mite, contrafet o modernitzat (Antígona, Les bacants, Don Joan, Capitel·lo); l'evocació —més o menys libèrrima, molt personal, sempre documentada— de determinades figures històriques (Salvador Dalí, Lluís Companys, Pere Abelard i Heloïsa); l'apropiació crítica i intencional de faules d'altri (Abelard, Jordi Centelles, Sòfocles, John M. Synge) o el joc al·legòric permeten conciliar la mirada crítica, tot sovint irònica, sobre les successives conjuntures socials i polítiques del país amb la lúcida exploració d'allò que sembla universalment i atemporalment constitutiu de l'ésser humà. Els individus de les obres de Muñoz basculen entre les grans aspiracions (justícia, bellesa, discerniment, acompliment amorós) i els nombrosos factors que les erosionen o les dilueixen, i que poden provenir tant del «sistema» (els interessos econòmics, l'avidesa pel poder, l'estultícia, la mediocritat, el gregarisme, la por) com de les pròpies pulsions (el desig, la senilitat, l'ablaniment ètic, etc). Aquest afany de comprendre, que mai no arriba a satisfer-se i mai no arriba a dissoldre les ambigüitats i contradiccions humanes, va condicionar també unes opcions dramatúrgiques que tendiren a concentrar-se en l'intercanvi dialèctic més que no pas el dinamisme extern dels personatges sobre l'escenari.

A més de les seves contribucions a la literatura dramàtica, a la narrativa o a l'assaig, s'ha de fer remarca del valor testimonial del seu llibre El cant de les sirenes. Petita crònica del teatre independent a Catalunya (1955-1990), publicat el 2009. Precisament, el volum de records combinat amb altres textos va fornir la base principal de la dramatúrgia de Marc Chornet, No obstant això, hi va haver un moment en què tot va ser possible, que es va divulgar a través d'una lectura pública a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya l'any 2016.

18 abril 1956. Torna un home. Dir. Esteve Polls. Teatre Romea (Barcelona). Companyia Maragall.

23 maig 1958. No hay camino. Dir. Diego Asensio. Teatre Candilejas (Barcelona).

20 març 1960. La hora de todos. Dir. Claudio de la Torre. Teatro María Guerrero (Madrid).

24 maig 1967. Antígona 66. Dir. M. Aurèlia Capmany. Cúpula del Coliseum (Barcelona). Escola d'Art Dramàtic del F.A.D.

12 abril 1984. Fleca Rigol, digueu. Dir. Ramon B. Ivars. Teatre Ars (Barcelona).

30 juny 1989. Vador. Dir. Joan Ollé. Mercat de les Flors (Barcelona). Festival Grec.

31 octubre 1989. Vador. Dir. Joan Ollé. Teatro Albéniz (Madrid). Versió en castellà.

25 maig 1990. Alfons IV. Dir. Jordi Mesalles. Teatre Romea (Barcelona) - Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya.

4 juny 2015. No obstant això, hi va haver un instant en què tot va ser possible. Lectura dramatitzada sobre El cant de les sirenes i altres textos. Dramatúrgia de Marc Chornet. Dir. Marc Chornet. Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. 

Antígona. Barcelona: Aymà, 1967. 

Kux, my lord! o les metamorfosis reaccionàries. Barcelona: Edicions 62, 1977.

En Companys. València: Eliseu Climent, 1981. 

Vador. Barcelona: Edicions 62, 1988.

Alfons IV. València: Eliseu Climent, 1989. 

Somni de mala lluna. Barcelona: Edicions 62, 1991. 

Fleca Rigol, digueu. Barcelona: Millà, 1993.

Anar i tornar de la taverna de Pilsen. Barcelona: Edicions 62, 1995. 

L'encobert. València: Eliseu Climent, 1995.

Seducció. Dificultat pel domini de la casa. Barcelona: Institut del Teatre, 1995.

Tots els camins duen al llit de Venus. València: Eliseu Climent, 2010. 

L'home del billar. Tarragona: Arola, 2014.

Arbonès, Jordi. «Josep Muñoz i Pujol». A: Teatre català de postguerra. Barcelona: Pòrtic, 1973, p. 161-163.

Bartomeus, Antoni. «Josep M. Muñoz Pujol». A: Els autors de teatre català: testimoni d'una marginació. Barcelona: Curial, 1976, p. 194-206.

Batlle, Carles. «Josep M. Muñoz Pujol: la dramatúrgia del mite». A: Muñoz Pujol, Josep Maria. Seducció. Dificultat pel domini de la casa. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1995, p. 5-26. 

Benach, Joan-Anton. «L'observador radical». A: Muñoz Pujol, Josep Maria. Vador. Barcelona: Edicions 62, 1988, p. 5-9.

Bosch, Maria del Carme. «Les nostres Anígones». Faventia, vol. 2, núm. 1 (1980), p. 93-111. 

Espriu, Salvador. «Pròleg». A: Muñoz Pujol, Josep Maria. Antígona. Barcelona: Aymà, 1968, p. 3-6. 

Foguet i Boreu, Francesc. «Ricard Salvat, censurat (Salvador Espriu, Bertolt Brecht i Josep Maria Muñoz Pujol)». Els Marges, núm. 107 (tardor 2015), p. 12-31. 

Gallén, Enric. «Pròleg». A: Muñoz Pujol, Josep Maria. Alfons Quart. València: Eliseu Climent, 1989, p. 7-10.

Gallén, Enric. «Pròleg». A: Muñoz Pujol, Josep Maria. L'Encobert. València: Eliseu Climent, 1995, p. 7-17. 

Gallén, Enric. «Josep Maria Muñoz Pujol en la seva època». Serra d'Or, núm. 678 (juny 2016), p. 16-20. 

Graells, Guillem-Jordi. «Els autors de la "generació del Premi Sagarra", assaig de nòmina». Pausa, núm. 23 (març 2006), p. 17-21. 

Malé, Jordi. «El mite d'Antígona en el teatre català contemporani». A: Jufresa, Montserrat; Garriga, Carles; Miralles, Eulàlia (cur.). Som per mirar (II). Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014, p. 149-171.

Méndez Moya, Abelardo. «Postfaci. L'originalitat de Muñoz Pujol en la seva recreació d'un clàssic modern». A: Muñoz Pujol, Josep Maria. Anar i tornar de la taverna Pilsen. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 107-110.

Ragué i Àrias, Maria Josep. Els personatges femenins de la tragèdia grega en el teatre català del segle XX. Sabadell: Ausa, 1990?, p. 47-51 i 79-82.

Salvat, Ricard. «A l'entorn de Kux, my Lord de Josep Maria Muñoz Pujol». A: Muñoz Pujol, Josep Maria. Kux, my lord!. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 5-14. 

Vilar, Pierre. «Carta de Pierre Vilar». A: Muñoz Pujol, Josep Maria. En Companys. València: Eliseu Climent, 1981, p. 5-9.

Fotografies de l'estrena de La hora de todos al Teatre María Guerrero de Madrid (30 març 1960) del Centro de Documentación Teatral de Madrid: 

<http://teatro.es/Plone/profesionales/josep-maria-muñoz-pujol-4468/estrenos/hora-de-todos-la-7531/documentos-en-sede/fotografias?set_language=vl - prettyPhoto>

Cartells d'alguns espectacles i fotografies de representacions. Fons MAE:< http://colleccions.cdmae.cat/catalog?utf8=✓&source_=search&q=Muñoz+Pujol&search_field=all_fields&f%5Bcollection_type_facet%5D%5B%5D=&x=9&y=7>

<https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/cercador/index.html?q=%22Josep+Maria+Mu%C3%B1oz+Pujol%22&lr=lang_ca&site=cultura>