Logo Institut del Teatre

Badalona, 9-9-1863  Barcelona4-11-1957

Director/intèrpret

Redactor/a: Anna Vila Fernández

Biografia

L'hereu de Pere Borràs i Antònia Oriol, menestrals badalonins benestants, va preferir el teatre a la regència del negoci familiar, dedicat al tràfic i comerç de mercaderies. Els festivals escolars van destapar-ne el talent i l'afició per recitar poesia i el gust per presentar-se en públic. Tot i les reticències i l'oposició de la família, hi donà sortida organitzant funcions teatrals particulars a la rebotiga.

L'estrena formal vingué aquell mateix any, quan substituí el Melcior de Les joies de la Roser de l'agrupació d'aficionats del Casino Espanya de Badalona. Sense deixar el negoci de mercaderies, tanmateix, i amb només dinou anys, va situar-se al capdavant del grup amateur tot i ser-ne el més novell, atesa la seva capacitat interpretativa, de memorització i de lideratge. Hi seguí vinculat durant tres anys, durant els quals actuà en algunes ciutats veïnes. En aquest període, va casar-se amb Gaietana Serrat, amb qui tingué dos fills, morts prematurament. Serrat també va morir jove, el 1890. Una d'aquelles funcions va tenir com a espectador Antoni Tutau, l'actor i director teatral que aleshores gestionava els teatres barcelonins Tívoli i Novetats. Va oferir-li debutar professionalment en una funció de prova fent de Jaume IV a La campana de la Almudaina de Palou i Coll, al costat de Carlota de Mena, al Teatre Tívoli. Aprendre's el paper en dies i una interpretació encertada van obrir-li les portes de la prestigiosa companyia Tutau-Mena, amb la qual treballà durant dues temporades al Novetats (1886-1888) representant repertori castellà (destacà a El gran Galeoto, d'Echegaray) i català (estrenà per primer cop una obra de Guimerà, El fill del rei, 1887).

Buscant obrir-se camí, la temporada 1888-1889 va assumir la direcció de la companyia que Salvador Mir havia format per actuar per teatres secundaris, com els de Mataró, Badalona i Sant Andreu, al costat de Concepció Pallardó i Adela Clemente: un parèntesi en la vinculació amb Mir que li va donar resultats molt profitosos, com ara l'estrena de la polèmica obra Rei i monjo (Romea, febrer de 1890). Per petició expressa de Guimerà, va secundar el primer actor, Teodor Bonaplata, tot substituint un ja malalt Joan Isern. Reconeguda la seva vàlua, a la meitat de la temporada (1889-1890) va entrar a formar part com a primer galant de l'elenc estel·lar d'un Romea en escissió després de la mort de Lleó Fontova. Poc després, Mir va proposar-li encapçalar el Novetats, substituint Tutau (1893-1895). Així, amb trenta anys, s'inicià en solitari en la direcció i la gestió d'una companyia pròpia. Assumí excel·lentment les estrenes de tres grans Guimerà: Maria Rosa, Les monges de Sant Aimant i Jesús de Natzaret, el seu primer èxit com a director. En l'endemig (1893), i gràcies a l'amistat comuna amb Carlota de Mena, s'incorporà breument com a secundari a les files de la companyia d'Antonio Vico a Lleida, representant obres d'Echegaray, Sellés o Galdós.

Contractat de nou al Romea a partir de 1895, hi va romandre deu anys, al llarg dels quals va alternar altres locals durant les gires estiuenques que la companyia feia pel país. Tornant-ne d'una que va fer amb Empar Guillén i companyia pròpia pel País Valencià (1896-1897), Àngel Guimerà va demanar-li que representés per primer cop a Barcelona Terra baixa, estrenada mesos enrere al Teatre Principal de Tortosa per Bonaplata. La interpretació de Manelic al Romea va convertir-se en la més representativa de tota la seva trajectòria. A partir de llavors, les temporades més brillants i les estrenes més significatives del Romea van tenir-lo de protagonista o de director, perquè havia esdevingut una figura indiscutible de l'escena catalana. Foren, entre altres, els casos de La mare eternaEls vells o Els primers fredsd'Iglésias, o L'hèroe i El pati blau, de Rusiñol.

El bon moment de la dramatúrgia catalana va despertar l'interès de Tirso Escudero, gestor del Teatro de la Comedia de Madrid, que, juntament amb Josep M. Jordà, crític de La Publicidad, i Jacint Capella, dramaturg, va conduir Borràs i la resta dels membres del Romea cap a la primera campanya de teatre català representat a la capital espanyola (maig-juny de 1904). Amb l'èxit aclaparador de l'expedició, Borràs va guanyar-se l'admiració i la confiança d'autors com Benito Pérez Galdós i Jacinto Benavente. De tornada, seguí la gira estiuenca del Romea fins que, de nou, Escudero, Jordà i Capella van contractar-lo per a la temporada 1905-1906 del Teatro de la Comedia, fent parella amb Rosario Pino, decisió que va encendre una agra polèmica en la premsa barcelonina per una possible deserció del teatre català. Hi debutà el maig de 1905 amb La loca de la casa, de Galdós, obra que encetava un repertori farcit d'autors espanyols clàssics i moderns —Calderón, Pardo Bazán, Benavente—, catalans —Soler, Rusiñol, Iglésias, Guimerà—, però també europeus i americans. Un dels papers que el consagraren per al teatre castellà, tal com fou el Manelic per al català, fou el de protagonista d'El alcalde de Zalamea, de Calderón.

Dues temporades després, va passar al Teatro Calderón de la Barca en qualitat de primera figura i director de la Compañía Cómico-Dramática, amb Carmen Cobeña com a actriu principal. Dolors Delhom, filla de Carlota de Mena, també en formava part. Coneguda de feia temps, s'hi casà en segones núpcies i tingueren un fill, Enric. Instal·lats a Madrid i aprofitant el bon funcionament de la companyia, no perderen l'oportunitat de fer-se conèixer en altres ciutats com Màlaga, on l'empresari Faustino da Rosa va proposar-li fer el salt a Amèrica. La primera incursió el dugué a l'Uruguai i l'Argentina, on es presentà amb El místic de Rusiñol, en traducció de Joaquín Dicenta (1907). La magnífica acollida va portar-lo a gestionar en solitari una companyia per a la segona campanya a Mèxic, Puerto Rico, Cuba i Panamà (1908). Va tornar a creuar l'Atlàntic el març de 1910 amb l'amic Santiago Rusiñol, que viatjà en qualitat de director artístic. Actuaren a Xile, l'Argentina i Mèxic, país que revisità el 1912 en una estada que es truncà per la mort de Delhom. Temps després, Borràs hi tornà i es casà amb la seva tercera i última esposa, l'actriu i cantant Lluïsa Ruiz (1914). El gran ressò i el prestigi de les nombroses campanyes americanes, especialment les dels anys 1924 i 1925, erigiren Borràs com l'empresari teatral i l'intèrpret per antonomàsia.

Entre anades i vingudes d'Amèrica, reapareixia en teatres barcelonins com el Romea (1907), el Principal (1909), el Novetats (1911, 1913, 1917) o el Teatre Còmic (1918), de manera puntual i en cicles de poques funcions amb el seu repertori clàssic, però també fent-se càrrec d'algunes estrenes ben significatives, com fou el cas del Jesús que torna, de Guimerà amb son germà Jaume—, o L'auca del senyor Esteve, de Rusiñol (1917). L'abril de 1926 assumí la direcció de la temporada d'estiu del Romea i, seguidament, passà tota la temporada 1926-1927 al Novetats liderant la Gran Companyia Catalana.

A final dels anys vint i abans de l'esclat de la Guerra Civil, Enric Borràs va combinar els escenaris de Barcelona i Madrid per mor de la professionalització, tot procurant el major prestigi i pulcritud artístics, així com el rendiment econòmic dels contractes amb les companyies. Tot i la remor d'algunes veus que seguien acusant-lo d'abandonar l'escena pròpia en moments de crisi, l'actor no va desvincular-se'n en cap moment, bé fos representant-ne les obres fora dels escenaris de Catalunya, bé fos mantenint el contacte amb els dramaturgs que seguiren confiant-li les estrenes. En aquest període cal destacar la fusió artística amb Margarida Xirgu, tot un fenomen per a l'art dramàtic. La primera unió tingué lloc al Teatro del Centro de Madrid (1919-1920), on combinaren actors i repertoris per treure a la llum la selecció de les obres més representatives de les corresponents trajectòries escèniques. En una segona ocasió, obtingueren la concessió per tres anys del Teatro Español de Madrid amb una campanya que pretenia oferir una història del teatre espanyol de referència a través de les obres més significatives, amb la represa de clàssics castellans com La vida es sueño o Don Álvaro o la fuerza del sino, les obres El abuelo, de Galdós, o Alfilerazos, de Benavente, i els ja clàssics catalans Maria Rosa, Terra baixa o El místic traduïts (1932-1933). Van finalitzar la campanya el juny de 1933 amb la traducció d'Unamuno de Medea al Teatre Romà de Mèrida, en el marc del Primer Festival de Arte Clásico. En la segona temporada (1933-1934) seguiren amb els clàssics, però també estrenaren La sirena varada, d'Alejandro Casona, o Divinas palabras, de Valle-Inclán. La darrera temporada Xirgu-Borràs (1934-1935) va emparar, entre altres, les estrenes del drama lorquià Yerma (desembre de 1934) i Otra vez el diablo, d'Alejandro Casona (abril de 1935).

L'esclat de la guerra va estroncar els plans de futur de l'actor, que comptaven amb una companyia pròpia a punt de constituir-se (Compañía Española Enrique Borrás) per anar de gira durant sis mesos per Veneçuela, Colòmbia i Puerto Rico. Tot i que tenia la possibilitat d'anar-se'n, va romandre al país després de la insurrecció feixista. Reoberts els teatres barcelonins en règim de socialització per la CNT (agost de 1936), va esdevenir director del Teatre Català de la Comèdia (Poliorama) i va programar reposicions de Soler, Llanas, Guimerà, Iglésias, Rusiñol o Sagarra. S'incorporaren a l'elenc els actors Pius Daví i Maria Vila, responsables de modernitzar la programació amb obres com La fam, de Joan Oliver.

Prestant-se a col·laborar en funcions i festivals benèfics a favor del govern republicà, Borràs va poder gaudir d'una situació de cert privilegi laboral durant aquests anys, així com del reconeixement de les institucions per la seva fidelitat al país. Amb igual estratègia, durant la dictadura feixista Borràs va procurar sobreviure trobant el seu lloc sense perdre-hi gaire. El juliol de 1939, per seguir en actiu i amb bona imatge pública signà, si us plau per força, la declaració jurada d'afecció al règim. Aquell mateix any s'enrolà com a primer actor de la companyia de María Guerrero i Fernando Díaz, que actuaren al Poliorama, el Liceu i a Palma. La programació, deutora d'una nova estètica, víctima de la censura i poc atenta a la novetat dramàtica, no va fer-lo desistir d'actuar tot i tenir setanta-sis anys. Al contrari, gaudia d'una vitalitat extraordinària que encara li permeté anar de gira per l'estat i el Marroc el 1940.

Dos anys després, fou contractat per l'empresari del Teatre Urquinaona, Ortega González, per dirigir i actuar amb la seva companyia. El maig de 1943 i com a homenatge, el local va ser batejat amb el seu nom per iniciativa de l'Associació de la Premsa Diària de Barcelona. Seguí treballant al costat de Rafael Rivelles al Teatre Calderón de Barcelona (1945) i girant per altres ciutats de l'Estat. L'estiu de 1946, acompanyant la iniciativa del seu  germà Jaume, Pius Daví i Maria Vila, recuperaren les representacions públiques en català. Tot i que el cicle programat al Teatre de la Comèdia es va suspendre, almenys va continuar projectant i difonent el repertori català mitjançant les traduccions. Així, l'estiu de 1947 va tornar a Madrid (Alcázar i Teatro Beatriz) amb un programa confegit per «obras maestras» castellanes i catalanes. L'última temporada amb companyia pròpia, iniciada després que l'operessin de la vista a Barcelona, el va portar al Liceo de Salamanca (1948-1949).

Poc després moria el seu germà petit, episodi que marcà l'inici d'un dilatat comiat dels escenaris. Les darreres funcions en català tingueren lloc l'estiu de 1950 al Teatre Barcelona, amb la companyia de Josep Bruguera, i durant la temporada 1950-1951 amb Enric Guitart, de nou, al Teatre de la Comèdia. Malgrat que no ho volia reconèixer públicament, les forces de Borràs anaven esllanguint-se i les funcions en què encara actuava amb els seus clàssics es convertiren en homenatges i comiats a tot un símbol del teatre. Finalment, el 1953 es retirà amb la seva esposa a la seva torre de Vallcarca. Enric Borràs morí el 4 de novembre de 1957 a causa d'una infecció urèmica. L'enterrament fou tot un esdeveniment, així com els homenatges pòstums que li van retre.


Significació

Des de l'última dècada del segle xix fins a la primera meitat del xx, la figura d'Enric Borràs i Oriol va ser la més prestigiada, una de les més prolífiques i, sens dubte, la més popular sorgida de Catalunya. Assolí el màxim reconeixement de la crítica i dels dramaturgs i una gran acollida del públic gràcies a l'excel·lència interpretativa, que en féu ressonar el nom tant en l'òrbita teatral catalana com en l'espanyola i la sud-americana, fins a l'extrem d'esdevenir una «autèntica institució del teatre» (Foguet i Graña, 2007, p. 12).

El seu estil és considerat com un dels darrers testimonis, per bé que el més reeixit, de la tradició actoral del vuit-cents a Catalunya, nascuda d'intenses i entusiàstiques vocacions —òrfena d'acadèmia, doncs— en cenacles d'aficionats, i desplegada, després, a la falda de la generació dels dramaturgs encapçalada per Soler i Guimerà. Aquesta tradició va tenir com a estendards Lleó Fontova i Paca Soler, referents del Teatre Romea de la segona meitat del xix, que convertiren en clàssica aquella literatura que ben just tenia mig segle. De manera més particular, Borràs es declarà obertament deixeble d'Iscle Soler i de la seva praxi realista, observadora del natural, humana, sense amaneraments escènics i amb un alt grau d'exigència artística. Tanmateix, Domènec Guansé el va inscriure més aviat a l'escola de Teodor Bonaplata, més efectista i romàntica en el gest, fins al punt de qualificar l'estil borrassià de teatre patològic, a la ratlla de la caricatura i el grotesc (1938, p. 602). Sigui com sigui, anys després, Borràs acollí a la seva companyia els darrers representants d'aquella promoció de qui se sentia hereu, com Anna Monner, Frederic Fuentes, Paca Soler i Ermengol Goula (Pujols [Bladé], 2006, p. 371).

A diferència dels seus predecessors i gràcies a una major maduresa en el desplegament de la «indústria» teatral del país, el seu ascens tingué en la intervenció d'Antoni Tutau —l'empresa professional del qual funcionava sòlidament— una mínima assegurança contra la precarietat que l'ofici d'actor havia comportat fins llavors. De fet, al llarg de la seva vida va acabar acumulant una de les majors fortunes teatrals de l'època, sobretot amb les incursions al Nou Món. Tutelat per Tutau i Carlota de Mena, va adoptar el seu model de gestió i direcció d'una companyia amb repertori bilingüe, que combinava peces clàssiques amb estrenes d'autors més actuals. Conscient de l'exigència que el doble sistema comportava, també va erigir com a referents interpretatius dos grans actors espanyols romàntics: Rafael Calvo i Antonio Vico, amb el qual compartí puntualment escenari.

Consegüentment, i havent gaudit de l'èxit de la campanya del Romea a Madrid (1904), es va desmarcar obrint-se camí en escenaris espanyols i de l'Amèrica del Sud, i obrint-n'hi, de retop, a la presència d'obres de la literatura dramàtica catalana, bé fos en versió original, bé fos a partir de traduccions. El ressò de les seves campanyes fora de Catalunya el convertiren en un referent no només com a intèrpret, sinó com a director i gestor de companyies teatrals, per la qual cosa molts dramaturgs el feren dipositari de les estrenes i la posterior difusió de peces que, en molts casos, suposaren un alè renovador del panorama dramàtic. L'amic Santiago Rusiñol (El místic, L'hèroe, El pati blau), Ignasi Iglésias (Els primers freds, El cor del poble, Els vells), Josep Pous i Pagès (Sol ixent, El mestre nou), Àngel Guimerà (Jesús que torna, La filla del mar), Josep M. de Sagarra (Marçal Prior) o Ambrosi Carrion (L'ombra) encapçalen la llista dels autors catalans, però també interpretà i dirigí —sobretot en les temporades en unió amb Margarida Xirgu— grans noms del teatre espanyol de principis de segle xx, com foren Valle-Inclán, Galdós (Amor y ciencia), Casona, Miguel de Unamuno (El otro) o Federico García Lorca.

La recurrència a un mateix repertori, ja assumit com a propi i característic, van convertir Enric Borràs en el paradigma de la interpretació dels clàssics catalans, particularment de Guimerà. Ell fou el Manelic més recordat. Ocorregué de manera semblant amb les represes dels autors del Segle d'Or castellà, com ara el Pedro Crespo de Calderón. No obstant sentir-se més còmode amb les obres que ja tenia treballades i que obeïen a cànons més propis del romanticisme tardà que de la modernitat de preguerra, Borràs sabé quan tocava alternar amb la innovació dramàtica i deixar-li pas, com fou el cas de la temporada al Teatre Català de la Comèdia el 1937-1938 amb Vila i Daví.

Tenint en compte la fidelitat al teatre català que proclamaven dècades abans els màxims histrions de la Renaixença teatral, com Fontova o Iscle Soler, l'obertura exterior de Borràs fou llegida per alguns crítics i intel·lectuals en clau de deserció i d'exemple negatiu per a la resta dels actors i les actrius (ell, com Xirgu, foren titllats d'«esquers de tantes il·lusions defraudades»). Per contra, i no sense raó, Enric Borràs sempre es defensà acudint regularment als escenaris catalans, ni que fos en petits cicles de funcions, d'una banda, i amb la carta d'haver-ne promogut la projecció exterior, o de dedicar-se al teatre sense banderes, de l'altra (argument de l'ambigüitat que, arribats els convulsos anys trenta i la Guerra Civil, li van permetre mantenir l'estatus de «glòria» de l'escena pàtria, fos quina fos aquesta escena).

Al marge d'opinions i complerts setanta anys, la devoció que sentia per l'ofici —vanitat d'actor, segons Francesc Pujols— esborrava tota intenció de retirar-se de la primera línia teatral que sabia ben seva, conquerida per l'ascendència sobre un públic més que fidel. Mantenia amb els seus «clàssics» l'estatus d'estrella consumada, malgrat les veus que, en oposició a un art caduc, depassat i efectista al marge del refinament artístic (Guansé, 1938), advocaven per la regeneració d'una escena escleròtica i ofegada per l'aïllament cultural de la dictadura. És il·lustratiu que la crítica afecta al règim, contràriament, n'elogiés la fidelitat als clàssics enfront de la invasió de gèneres estrangers com les revistes. Un cas a part és que no provés d'actuar a França —a diferència de son germà Jaume— o a Itàlia, països amb una tradició ben definida de grans actors, cosa que podria ser indici de fins a quin punt era conscient dels seus límits o, si més no, de fins a quin punt temia una possible competència que li fes ombra.

En un altre ordre de coses, els intents fallits d'iniciar-se en el món del cinema —aquí, encara a les beceroles— van reafirmar la seva dedicació absoluta i enderiada al teatre. Malgrat els discrets resultats amb els nous mitjans, no va perdre l'oportunitat de seguir col·laborant amb la seva bona veu i dicció en enregistraments sonors i emissions radiofòniques en què recitava poesia o passatges teatrals. Cal mencionar, especialment, els programes emesos en català per Ràdio Barcelona durant la postguerra, com el que radià Canigó, de Jacint Verdaguer, amb Borràs fent de comte Guifré.

De tots els homenatges, condecoracions i premis atorgats a la seva dilatada trajectòria i a la seva incidència en l'art escènic, la memòria que encara ara perdura del gran Borràs, l'actor per antonomàsia, és, de ben segur, el millor dels reconeixements. És la permanència, en definitiva, el traç que millor perfila un actor definit per una ferma i tenaç voluntat de transcendir.


Estrenes

16 desembre 1885. Lo combat de Trafalgar. Drama en 3 actes. Pere A. Torres. Teatre Novetats. Companyia Tutau-Mena.
30 gener 1886. Cadena de ferro. Drama en 3 actes. Joaquim Riera i Bertran. Teatre Novetats.
17 febrer 1886. Mal pare! Drama en 4 actes. Josep Roca i Roca. Teatre Novetats. Companyia Tutau-Mena.
25 febrer 1886. A qui busca lo dels altres... Joguina còmica en 2 actes. Conrad Colomer. Teatre Novetats.
24 març 1886. El fill del rei. Tragèdia en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Novetats.
16 octubre 1886. Mala herba. Drama en 4 actes. Francesc Ubach i Vinyeta. Teatre de Catalunya. Companyia Tutau-Mena.
23 octubre 1886. A mig camí. Comèdia en 1 acte. Jaume Capdevila. Teatre de Catalunya.
6 novembre 1886. L'escaleta del costat. Comèdia en 3 actes. Teodor Baró. Teatre Catalunya. Companyia d'Antoni Tutau.
24 novembre 1886. Lo bordet. Drama en 3 actes. Josep Roca i Roca. Teatre Catalunya.
22 desembre 1886. Bona jugada. Joguina en 1 acte. Josep Roca i Roca i Eduard Vidal i Valenciano. Teatre de Catalunya.
19 gener 1887. Gent de mar. Drama en 3 actes. Joaquim Riera i Bertran. Teatre Catalunya. Companyia Tutau-Mena.
1 abril 1887. Justícia catalana. Drama en 4 actes. Rossend Arús i Josep M. de Lasarte. Teatre de Catalunya.
2 desembre 1887. La capota de palla. Comèdia en 3 actes. Miquel Figuerola Aldrofeu. Teatre Novetats.
15 gener 1888. Muralla de ferro. Drama en 3 actes. Josep Got i Anguera. Teatre Novetats.                                                         9 octubre 1899. L'alegria de la casa. Drama en 3 actes. Ferran Girbal Jaume. Teatre Romea.
4 febrer 1890. Rei i monjo. Tragèdia en tres actes i en vers. Àngel Guimerà. Teatre Romea. Teatre Català.
2 octubre 1890. Lo castell i la masia. Drama en 3 actes. Conrad Roure. Teatre Romea.
4 octubre 1898. Mossèn Janot. Drama en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.
18 novembre 1890. Lo comte de Pallars. Tragèdia en 3 actes. Joan Maluquer. Teatre Romea.
12 octubre 1891. L'agulla. Drama en 3 actes. Francesc Pelai Briz. Teatre Romea [estrena pòstuma].
22 desembre 1891. El bressol de Jesús o en Garrofa i en Palangana. Drama sacre en 5 actes. Frederic Soler. Teatre Romea. [Enric Borràs fa de Satanàs.]
28 desembre 1891. L'home dels nassos. Esternut en 1 acte. Miquel Figuerola Aldrofeu. Teatre Romea. Teatre Català.
21 abril 1892. Barba-roja. Drama en 3 actes. Frederic Soler. Teatre Romea.
14 maig 1892. L'ànima morta. Tragèdia en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Companyia del Teatre Català.
14 abril 1893. Or. Tragicomèdia en 3 actes. Frederic Soler i Simó Alsina. Teatre Romea.
15 abril 1893. Lo baster de Santa Pau. Drama en 3 actes. Pere Reig i Fiol. Teatre del Circ Espanyol.
19 desembre 1893. L'hostalera de la vall. Joaquim Riera i Bertran. Drama de costums en 4 actes. Teatre Novetats. Teatre Català.
17 desembre 1894. L'àliga negra. Drama en 5 actes. Manuel Rovira i Serra. Teatre Novetats.
23 febrer 1894. Jesús de Natzaret. Tragèdia en cinc actes i en vers. Àngel Guimerà. Teatre Romea. Teatre Català.
24 novembre 1894. Maria Rosa. Drama en tres actes i en prosa. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Teatre Català.
9 gener 1895. Lo sometent de Girona. Quadre dramàtic en un acte. Ferran Agulló i Vidal. Teatre Novetats.
11 març 1895. Llaç que no lliga. Drama 3 actes. Josep Amat i Capmany. Teatre Novetats.
14 març 1895. La pubilla de Caixás. Drama de costums en 3 actes. Francesc Xavier Godó. Teatre Novetats.
24 abril 1895. Les monges de Sant Aimant. Llegenda dramàtica en quatre actes i en vers. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Teatre Català.
28 setembre 1895. Al cim de la glòria. Lloa en 1 acte. Antoni Careta i Vidal. Teatre Romea.
11 febrer 1896. El general «No importa». Drama en 3 actes. Teodor Baró. Teatre Romea.
31 març 1896. La llúpia. Joguina en 1 acte. Conrad Colomer [trad.]. Teatre Romea. Teatre Català.
24 abril 1896. La festa del blat. Drama en tres actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.
2 agost 1896. Planys d'un pegatayre. Monòleg. Noy de la Pega [Joan Gorina Riera].Teatre Principal de Terrassa.
4 octubre 1896. L'arlesiana. Drama en 5 actes. Alphonse Daudet [Alfons Brugada, trad.]. Teatre Novetats.
16 novembre 1897. Matrimonis fi de sigle. Drama en 3 actes. Antoni Ferrer i Codina. Teatre Romea.
29 novembre 1897. A costelles del gendre. Comèdia en 4 actes. Conrad Colomer. Teatre Romea.
12 octubre 1897. La llar. Poema dramàtic en 3 actes i en vers. Ernest Soler de las Casas. Teatre Romea. Basat en la poesia «L'escó», de Frederic Soler.
15 desembre 1897. El forjador. Monòleg. Joan Manuel Casademunt. Teatre Romea.
1898. Àngela. Drama en 3 actes. Josep Nogué i Roca. Teatre Romea. Companyia d'Enric Borràs.
Juny 1898. Llum del cel. Drama en 3 actes. Ramon Bordas i Estragués. Teatre Romea.
24 febrer 1898. El nuvi. Drama en 3 actes. Josep Feliu i Codina. Teatre Romea.
2 abril 1898. Un terròs de sucre. Comèdia en un acte. Modest Urgell. Teatre Romea.
9 abril 1898. Mossèn Fèlix. Comèdia en 2 actes. Vital Aza [traducció d'El señor cura, a càrrec de Josep Maria Pous]. Teatre Romea. Teatre Català.
Octubre 1898. Les barrinades. Drama en 3 actes. Josep Berga i Boada. Teatre Principal d'Olot.
22 desembre 1898. La mel. Drama en 3 actes. Manuel Rovira i Serra. Teatre Romea. Companyia Tutau-Mena.
31 gener 1899. La farsa. Comèdia en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.
7 març 1899. Foc follet. Drama en 4 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.
4 maig 1899. Un de tants. Monòleg. Ramon Picó i Campamar. Teatre Romea.
25 juliol 1899. Via fora... lladres! Quadre dramàtic en 1 acte. Manuel Rocamora. Campos de Recreo de Sabadell.
17 novembre 1899. La resclosa. Drama en 3 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.
4 desembre 1899. Los minayres. Drama en 3 actes. Manuel Rovira i Serra. Teatre Romea.
8 gener 1900. Lo comte l'Arnau. Llegenda dramàtica en un pròleg i 2 actes. Frederic Soler. Teatre Romea [estrena pòstuma].
5 març 1900. Cendres d'amor. Quadre dramàtic en un acte. Ignasi Iglésias. Teatre Romea. Teatre Català.
6 abril 1900. La filla del mar. Drama en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.
22 novembre 1900. La mare eterna. Drama en 3 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Novetats.
1901. Sin querer. Jacinto Benavente. Teatro de la Comedia de Madrid.
28 gener 1901. La gent de l'ordre. Comèdia dramàtica en tres actes i en prosa. Jacint Capella. Teatre Novetats.
13 febrer 1901. Por! Quadret de costums catalanes. Modest Urgell. Teatre Novetats.
2 març 1901. Els primers freds. Ignasi Iglésias. Teatre Tívoli. Companyia d'Enric Borràs.                                                           26 març 1901. Scivolando sulla terra [Arran de terra]. Drama en tres actes. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Companyia d'Italia Vitaliani.
20 abril 1901. Riu avall. Drama en 3 actes. Manuel Rovira i Serra. Teatre Novetats. Companyia d'Enric Borràs amb Carlota de Mena.
27 abril 1901. Els encarrilats. Drama en 3 actes. Joan Torrendell. Teatre Novetats. Companyia d'Enric Borràs.
11 octubre 1901. Llibertat! Comèdia en 3 actes. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.
20 gener 1902. El cor del poble. Drama en 3 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.
4 març 1902. Gent de platja. Quadre de costums marineres en 1 acte. Bori Fontestà. Teatre Romea.
11 març 1902. La pecadora. Drama en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.
29 abril 1902. Els jocs florals de Canprosa. Comèdia en 1 acte. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.
maig 1902. Sol ixent. Comèdia en 3 actes. Josep Pous i Pagès. Teatre Romea.
24 octubre 1902. El malalt crònic. Joguina en 1 acte. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.
10 novembre 1902. Aigua que corre. Drama en tres actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.
9 gener 1903. La nit dels Reis. Quadre dramàtic en 1 acte. Salvador Vilaregut. Teatre Romea.
12 gener 1903. El prestidigitador. Monòleg. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.
16 gener 1903. El mestre nou. Drama en tres actes. Josep Pous i Pagès. Teatre Romea. Teatre Català.
6 febrer 1903. Els vells. Drama en tres actes. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.
16 març 1903. Feminista. Monòleg. Santiago Rusiñol. Teatre Romea. Enric Borràs.
6 abril 1903. Flor tardana. Quadre de costums en 1 acte. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.
14 abril 1903. La reina del cor. Comèdia en 1 acte. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.
17 abril 1903. L'hèroe. Drama en 3 actes. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.
11 maig 1903. El pati blau. Idil·li dramàtic en 2 actes. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.
22 setembre 1903. L'aniversari. Drama en 3 actes. Salvador Vilaregut. Teatre Romea.
16 octubre 1903. Cavalleria rusticana. Drama en 1 acte. Giovanni Verga [C. Costa i J. M. Jordà, trad.]. Teatre Romea.
5 desembre 1903. El místic. Drama en 4 actes. Santiago Rusiñol. Teatre Romea.
9 febrer 1904. El camí del sol. Tragèdia en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea.
18 abril 1904. Via crucis. Drama en 3 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.
19 abril 1904. La morta. Quadre dramàtic. Pompeu Crehuet. Teatre Romea.
7 desembre 1904. La divina palabra. Drama en 3 actes. Manuel Linares Riva. Teatro de la Comedia de Madrid.
19 gener 1905. Nunca. Comèdia en 4 actes. Francisco Acébal. Teatro de la Comedia de Madrid.
7 novembre 1905. Amor y ciencia. Obra en 3 actes. Benito Pérez Galdós. Teatro de la Comedia de Madrid.
Febrer 1906. Buena gente. Comèdia en 4 actes. Santiago Rusiñol [Gregorio Martínez Sierra, trad.]. Teatro de la Comedia de Madrid.
Novembre 1907. La madre. Drama en 4 actes. Santiago Rusiñol [Gregorio Martínez Sierra, trad.]. Teatre de la Princesa de Madrid.
18 abril 1908. En Joan dels Miracles. Drama en 3 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Romea.
1 març 1917. Jesús que torna. Drama en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Novetats.
15 març 1917. A ca l'antiquari. Sainet en 1 acte. Santiago Rusiñol. Teatre Novetats.
13 octubre 1917. Els nàufrags. Drama en 3 actes. Santiago Rusiñol. Teatre Novetats. Amb Jaume Borràs.
18 octubre 1917. Gente bien. Sainet en 1 acte. Santiago Rusiñol. Teatre Novetats.
15 novembre 1917. El cardenal. Drama en 4 actes. Louis N. Parker [Salvador Vilaregut, trad.]. Teatre Novetats.
29 novembre 1917. Boi, el meravellós. Drama en 1 acte. Casimir Giralt. Teatre Novetats.
13 desembre 1917. Indíbil i Mandoni. Tragèdia en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Novetats.
9 gener 1918. Hores d'amor i de tristesa. Drama del món en 3 actes. Adrià Gual. Teatre Novetats.
24 gener 1918. Nit de pluja. Quadre en 1 acte. Santiago Rusiñol. Teatre Novetats.
6 març 1918. Cap de flames. Tragèdia rural en 3 actes. Ambrosi Carrion. Teatre Còmic.
15 març 1918. La mala vida. Drama en 3 actes. Juli Vallmitjana. Teatre Còmic.
9 desembre 1918. Esclavitud. José López Pinillos. Teatro del Centro (Madrid).
10 novembre 1919. La razón de la locura. Pedro Muñoz Seca. Teatro del Centro (Madrid). Companyia Xirgu-Borràs.
12 desembre 1919. La red. José López Pinillos. Teatro del Centro (Madrid). Companyia Xirgu-Borràs.
2 gener 1920. Una señora. Novel·la escènica en 3 actes. Jacinto Benavente. Companyia Xirgu-Borràs. Teatro del Centro (Madrid).
16 desembre 1921. Antón Caballero. Comèdia. Benito Pérez Galdós. Teatro del Centro (Madrid). Companyia de Maria Vila i Pius Daví [estrena pòstuma].
25 abril 1924. L'ombra. Comèdia dramàtica en 3 actes. Ambrosi Carrion. Teatre Novetats. La Gran Companyia Catalana.
18 juny 1924. Alfilerazos. Comèdia en 3 actes. Jacinto Benavente. Teatro Avenida. Buenos Aires.
2 octubre 1926. Per dret diví. Drama en 3 actes. Àngel Guimerà i Lluís Via. Teatre Novetats. La Gran Companyia Catalana. Dir. Joaquim Montero (això últim segons Foguet).
29 octubre 1926. Marçal Prior. Poema en 5 actes. Josep M. de Sagarra. Teatre Novetats.
17 desembre 1926. La llar apagada. 3 actes. Ignasi Iglésias. Teatre Novetats. La Gran Companyia Catalana. Dir. Joaquim Montero.
5 febrer 1927. El camí desconegut. Tragicomèdia en 4 actes. Avel·lí Artís. Teatre Novetats.
27 abril 1927. Puput o el joc de l'amor i l'interès. Comèdia en 3 actes. Josep Pous i Pagès. Teatre Novetats.
17 maig 1929. Jo no sabia que el món era així. Comèdia. Amadeu Vives. Teatre Novetats. Dir. Carles Capdevila.
4 octubre 1929. Peter's Bar. Drama en 3 actes. Ramon Vinyes. Teatre Nou de Barcelona.
9 juliol 1929. El neguit de les ombres. 3 actes. Enric Lluelles. Sessió de l'Associació de Teatre Selecte. Teatre Romea.
14 desembre 1932. El otro. Miguel de Unamuno. Teatro Español (Madrid). Companyia Xirgu-Borràs.
18 juny 1933. Medea [Miguel de Unamuno, trad.]. Teatre Romà de Mèrida. Companyia Xirgu-Borràs (clou la temporada 1932-1933 amb ella). Primer Festival de Arte Clásico, dins del Ciclo de Expansión Cultural, organitzat pel Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes de la República Espanyola.
16 novembre 1933. Divinas palabras. Ramon M. del Valle-Inclán. Teatro Español (Madrid). Companyia Xirgu-Borràs.
17 gener 1934. Ni al amor ni al mar. Jacinto Benavente. Teatro Español (Madrid). Companyia Xirgu-Borràs.
17 març 1934. La sirena varada. Alejandro Casona. Teatro Español (Madrid). Companyia Xirgu-Borràs.
27 desembre 1934. Yerma. Federico García Lorca. Teatro Español (Madrid). Companyia Xirgu-Borràs.
26 abril 1935. Otra vez el diablo. Alejandro Casona. Teatro Español (Madrid). Companyia Xirgu-Borràs.
6 novembre 1936. Ombres del port. Obra en 3 actes. Joan Cumellas. Teatre Català de la Comèdia.
29 novembre 1934. La novia de la nieve. Comèdia en un pròleg i 3 actes. Jacinto Benavente. Teatro Español (Madrid). Companyia Xirgu-Borràs.
12 desembre 1936. Cèlia, la noia del carrer Aribau. Comèdia en 3 actes. Xavier Regàs. Teatre Català de la Comèdia.
1937. Crim de mitjanit. Lluís Capdevila. Teatre Català de la Comèdia [dirigeix la companyia, teatre socialitzat].
1937. Més enllà de l'amor. Francesc Xavier Sabartés. Teatre Català de la Comèdia [dirigeix la companyia, teatre socialitzat].
19 març 1937. Més enllà del deure. Manuel Andreu Fontirroig. Teatre Català de la Comèdia [dirigeix la companyia, teatre socialitzat].
7 juliol 1937. Fortitud. Faula dramàtica en 3 actes. Florenci Cornet. Teatre Català de la Comèdia [dirigeix la companyia, teatre socialitzat].
Desembre 1937. Víctor Daura. Josep Navarro i Costabella. Teatre Català de la Comèdia. Companyia Pius Daví i Enric Borràs (directors). Campanya CNT-Generalitat de Catalunya.
Desembre 1937. El casament de la Xela. Xavier Benguerel. Teatre Català de la Comèdia. Companyia Pius Daví i Enric Borràs (directors). Campanya CNT-Generalitat de Catalunya.
Desembre 1937. Poema de Nadal. Lluís Capdevila. Teatre Català de la Comèdia. Companyia Pius Daví i Enric Borràs (directors). Campanya CNT-Generalitat de Catalunya.
Desembre 1937. La fam. Joan Oliver. Teatre Català de la Comèdia. Companyia Pius Daví i Enric Borràs (directors). Campanya CNT-Generalitat de Catalunya.
Desembre 1937. Fum sobre el teulat. Ramon Vinyes. Teatre Català de la Comèdia. Companyia Pius Daví i Enric Borràs (directors). Campanya CNT-Generalitat de Catalunya.
Desembre 1937. El deixeble del diable. George Bernard Shaw [Carles Capdevila, trad.]. Teatre Català de la Comèdia. Companyia Pius Daví i Enric Borràs (directors). Campanya CNT-Generalitat de Catalunya.
Desembre 1937. La feréstega domada. William Shakespeare [J. Farran i Mayoral, trad.]. Teatre Català de la Comèdia. Companyia Pius Daví i Enric Borràs (directors). Campanya CNT-Generalitat de Catalunya.
Desembre 1937. En Garet a l'enramada. Joaquim Ruyra. Teatre Català de la Comèdia. Companyia Pius Daví i Enric Borràs (directors). Campanya CNT-Generalitat de Catalunya.
Desembre 1937. La patètica. Xavier Regàs. Teatre Català de la Comèdia. Companyia Pius Daví i Enric Borràs (directors). Campanya CNT-Generalitat de Catalunya.


Bibliografia
  • Bladé Desumvila, Artur. Francesc Pujols per ell mateix. Figueres: Brau edicions, 2006.
  • Bonavia, Salvador. «Una conversa amb l’Enric Borràs». El Teatre Català, 64 (17 maig 1913), p. 316-322.
    Casacuberta, Margarida. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona: Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.
  • Curet, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Aedos, 1967. Fons personal de Josep Artís i Balaguer. Material per al diccionari biobibliogràfic. Caixa 4, sobre amb l’epígraf «Borràs Oriol, Enric». Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
  • Foguet, Francesc; Graña, Isabel. El gran Borràs. Retrat d’un actor. Badalona: Museu de Badalona, 2007 (Biografies Badalonines; 2).
  • González López, Palmira. Història del cinema a Catalunya. L’època del cinema mut (1896-1931). Barcelona: La Llar del Llibre, 1986.
  • Guansé, Domènec. «Cròniques. Aniversaris i homenatges. Enric Borràs». Revista de Catalunya, 89 (15 agost 1938), p. 601-602.
  • Poblet, Josep M. Enric Borràs. Barcelona: Alcides, 1963 (Biografies Populars; 6).
  • Vila San-Juan, P. Memorias de Enrique Borràs. Barcelona: AHR, 1956.

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x