Centre Artesà del Prat de Llobregat

Els associats participaren en la construcció de la seu del Centre Artesà, una obra que s'inaugurà el 27 de setembre del 1919. La seva situació, a la confluència dels actuals carrers del Centre, Maurici Vilomara i Pintor Isidre Novell, marcava el límit de l'eixample del 1916. En fou projectista i director de l'obra Antoni Pascual i Carretero (1863-1928), provinent de Terrassa i pertanyent al grup on es trobaven noms com el de Lluís Muncunill, entre d'altres. L'arquitectura de l'edifici de l'Artesà té trets del modernisme industrial, amb elements característics, com ara les façanes d'obra de fàbrica, o els grans espais coberts amb voltes de tipus diversos. La senzillesa compositiva, les composicions de tall clàssic, l'ordre en els eixos i les geometries, el caracteritzen i denoten la seva familiaritat amb el noucentisme de l'època.

A l'Artesà es diferencien tres parts, que corresponen al teatre, que és la part de major volum, el foyer, que articula les altres parts, i el bar que li fa de façana cap a la pista de ball i el jardí frontal. En aquesta part hi ha una terrassa pavimentada. Als laterals del bar i el foyer els espais es cobreixen amb volta bufada de maó, mentre que l'espai del foyer està cobert amb volta de canó, i l'espai central del bar té una coberta ceràmica a dues aigües.  

Hi ha certa varietat compositiva en les diverses parts del conjunt, i així el foyer del teatre compta amb una façana esgraonada, al bar s'hi llegeixen les voltes interiors, i el teatre dona al jardí amb les façanes laterals cegues i amb una ornamentació austera de pilastres i motllures a l'aparell de maó manual.

A la platea del teatre hi havia funcionat un sistema basculant per regular el pendent del terra, i fer-lo horitzontal, tal com passa en comptats teatres catalans (com a l'Ateneu Igualadí, per exemple). El teatre té la sala amb planta de ferradura, i quan era operatiu tenia un aforament de fins a 768 localitats, amb dos pisos compartimentats amb llotges. El cos del teatre era cobert amb una volta bufada, però es va substituir per una coberta d'uralita a dues aigües.

La clausura progressiva dels diferents espais de l'Artesà per part de l'Ajuntament van anar condemnant l'edifici a l'estat semiruïnós. El 1982 el diari Delta va promoure la reivindicació de la seva recuperació amb el lema “Salvem l'Artesà”. Més tard, el 1987 el centre fou arrendat a l'Ajuntament, que el 1988 tancà la part del teatre, al·legant el mal estat de la construcció. El 2003 el centre passà a ser de propietat municipal. Des de la ciutadania i el veïnat (primer, amb Els amics del Prat, i després la plataforma Aturem l'enderroc-Salvem L'Artesà) es van promoure campanyes de recuperació, que reivindicaven un procés participatiu i un tractament sensible amb el patrimoni, inclòs en el catàleg del patrimoni arquitectònic del Prat com a bé cultural d'interès local. Totes les campanyes i peticions foren desateses per l'Ajuntament. L'any 2014 es va redactar un Pla d'usos, i per part de l'Ajuntament i les entitats es va posar en marxa un concurs d'arquitectura amb l'objectiu d'enderrocar el teatre antic i construir-ne un de nou (salvant alguns elements de l'original). El projecte guanyador del concurs fou la proposta dels arquitectes Manel Bosch i Joan Forgas, i el nou teatre s'inaugurà el març del 2019. El nou teatre compta, entre altres espais, amb dues sales d'exhibició: una principal (600 espectadors) i una de petit format (de 160 espectadors).